FINS I A PARTIR DE

[La imatge és gentilesa d'Enric Jardí]

AJUDAR A RECORDAR

Després va venir la invasió alemanya i es va produir una cosa extraordinària: la necessitat d'assolir la unitat nacional davant l'enemic va provocar certa relaxació dels controls policíacs. En la gran onada de sentiment patriòtic rus, els escriptors grans i joves, particularment els poetes, que els lectors sentien que parlaven per ells, que deien allò que sentien i creien ells mateixos, van ser idolatrats com mai. Poetes la feina dels quals havia estat considerada amb desgrat per les autoritats, i en conseqüència, publicada molt de tant en tant, si és que ho era, van començar a rebre cartes dels soldats del front, tot sovint amb citacions dels seus versos menys polítics i més personals. Borís Pasternak i Anna Akhmàtova, que havien viscut durant molt temps en una mena d'exili intern, van començar a rebre una quantitat esbalaïdora de cartes de soldats amb citacions de poemes seus tant publicats com no publicats; tenien un seguit de comandes d'autògrafs, de confirmació de l'autenticitat dels textos, d'expressió de l'actitud de l'autor davant aquest problema o aquell altre. A la fi, els líders del partit se'n van començar a adonar i, en conseqüència, l'estatus i la seguretat personal d'aquests poetes mal vistos va millorar. A la Rússia prerevolucionària, era habitual que els poetes fessin lectures públiques de la seva obra, a més de recitar poemes de memòria a reunions privades. La novetat era que, quan Pasternak i Akhmàtova llegien els seus poemes i en algun moment vacil·laven, sempre hi havia uns quants seguidors entre els nombrós públic reunit per escoltar-los que els ajudaven a recordar les paraules i recitaven versos d'obres publicades i no publicades i, en tot cas, que no estaven a l'abast del públic. Cap escriptor no podia evitar emocionar-se i derivar força d'aquesta forma d'homenatge tan genuïna.

Isaiah Berlin, "Converses amb Akhmàtova i Pasternak" (dins El veritable estudi de la humanitat, un monument acabat d'aparèixer en català)

FELICITATS, JAUME

Jaume Vallcorba celebra aqusts dies els trenta anys de Quaderns Crema i els deu anys d'Acantilado, els dos segells editorials que tanta i tan bona lletra ens han donat. Amb aquest motiu, El Periódico i l'Avui d'ahir diumenge coincidien a publicar entrevista amb l'editor, que és un opinador sempre interessant d'escoltar sobre qüestions del gremi i del sector.

M'HE COMPRAT UN BON DIA

PER NADAL, MÉS NADALES

"No sé d'on ve aquest costum de dir un poema enfilat dalt d'una cadira en el dinar familiar de Nadal. Lligar Nadal i poesia sempre s'ha fet. I així es diu que Nadal és una festa molt poètica. I això que pot semblar una cosa una mica cursi, en el fons no ho és pas gens. Si per Nadal el Verb es fa carn, és lògic que per Nadal la poesia sigui la protagonista. ¿I qui millor que una criatura per fer-la vivent, per encarnar-la davant de tota la família, davant de les restes dels capons, en les escorrialles d'un dinar solemne?"

Narcís Comadira

Un any i uns milers d'exemplars després que poséssim al carrer l'antologia d'Ara Llibres, El Periódico ens ha fet el regal en l'edició d'ahir/avui d'una portada i tot el tema d'obertura (amb entrevistes, tria de versos i una columna de Narcís Comadira d'on he extret la citació anterior) dedicats als poemes de Nadal. Aquests són dies de sorpreses.

PASTERA

Déu és la llum del Cel i de la Terra. La seva llum és un nínxol, a dins del qual hi ha una làmpara.

La inscripció, que prové de l'Alcorà (sura Ayat nal-Nur, XXIV: 35), és escrita al coll d'una impressionant làmpara de mesquita mameluca del segle XIV, una de les peces destacades de la col·lecció de vidre de l'Eretz Israel Museum. I de la paraula nínxol se'n pot dir també pastera, un forat en una paret. Vull dir que bon Nadal.

DAVANT DEL MUR

M'agrada la idea d'un Déu present en el no-res, que resta en la ruïna, que és memòria en la destrucció.

Pedra freda a la mà. Alguna mena de vibració que no tens manera de saber si és altra cosa que pura suggestió. I tots aquests paperets que ataconen literalment els intersticis dels grans blocs amb agraïment, desig, puresa, vilesa, ambició, ceguesa, penediments, humilitat... Tot el que puguem imaginar convertit en paper, en petites notes que ningú no ha de llegir mai podrint-se les unes al costat, a sobre, a dins de les altres, fregant en silenci els grans carreus d'un mur d'un temple que ja no hi és. Les llegiria totes.

Ridiculesa de les reglamentacions, i aquí som a l'ull del tifó, al súmmum, al vòrtex de la interpretació del text d'on s'extreuen les regles que interpreten els textos i mil·limetren la vida de qui s'hi avé.

Dures paraules de Verdaguer (que en diu "Plaça dels plors dels jueus") sobre el lloc i el que hi veu. No en perdona ni una, als "pobres fills d'Abraham". En general, malgrat la ultrapropaganda planiana, la lectura del Dietari... costa, passat un segle llarg.

Aquest és el Mur vell. Ara tenen també el nou, que des d'aquí és com si no existís.

SOLSTICI

PLATA I FORMA

D'una conversa sobre un projecte tecnològic i literari en curs: "The platform decides the genre".

TOT, SENZILLAMENT TOT

Ahir no vaig gosar escriure que això també era a la carta, perquè un campionat del món després del que hem viscut des del mes de maig passat, sis copes de sis possibles, semblava una mica massa i tot. Però ja es veu que no hi ha res de què els Reis no siguin capaços. Els Reis i el patge Guardiola, que és qui té la màgia més sàvia i més elegant.

PERTOT

- FIFA.com: "Barça complete annus mirabilis"
- France Football: "Ce Barça est magique"
- L'Équipe: "Ce Barça-la, il est terrible"
- La Gazzetta dello Sport: "Il Barça si prende il mondo"
- FOX Sports, vídeo-resum de 10' amb locució argentina
- Olé/Clarín: "Puñal en el pecho"
- The Guardian: "Messi leads record breaking Barça..."
- BBC Sport
- GulfNews
- Miami Herald
- Josep M. Fonalleras: "Les llàgrimes d'en Pep"

FER LA CARTA

Quantes coses de la nostra més pura infantesa mantenim en l'edat adulta amb aquella il·lusió i sense ombra de vergonya? En un racó de l'agenda hi duc començada de fa dies la llista de Reis, i ja hi he posat el DVD d'edició limitada anunciat recentment al Metrònom Ferrater; un lector digital (ho hem de dir així? e-book, o llibre digital, és el que hi descarreguem) dels de can Leqtor.com; el nou disc de Badly Drawn Boy, que sembla que és la banda sonora d'una pel·li per estrenar i de fet no ha aparegut encara al Regne Unit (però als Reis els encanten, aquests reptes); la nova novel·la de Paul Auster (interessant apunt al bloc del Llibreter) i un parell d'exemplars (un per mi i un per regalar a l'altra banda de la Mediterrània) del dietari ple de fotos magnífiques de les aventures iraquianes del pare Bonaventura Ubach recentment editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

No l'aniré a tirar, la carta: he après (això sí) que no cal. Quan escrius ja envies.

ESTALAGMITA

La primera conclusió és ben senzilla: la feina de veritat es fa molt a poc a poc. Sedimenta, més que no avança. Per això (entre d'altres raons, suposo) costa tant de veure amb els nostres ulls, de medir amb xifres i agendes, d'explicar xerrant-ne.

PER LA MERDA, AL MÓN

Benvolgudes, benvolguts,

Atureu els rellotges, desconnecteu els mòbils, feu callar els que us envolten i pareu atenció... Allò que tant esperàvem, allò pel que hem lluitat i patit i plorat i implorat, allò que tant volíem i no sabíem com aconseguir, allò que estem tan convençuts que ens mereixem, ja ha arribat. Se'ns coneix. Se'ns reconeix. Que sonin les campanes, que tanquin les ambaixades camuflades, traiem al sol els domassos i que pleguin els del Llull, que no s'hi escarrassin més el Vicepresident de la Gene ni el president del FCB, perquè el món (el món que compta, el de la tele i en anglès) ja sap qui som, com som i de què som capaços. D'aquí a la normalitat, un saltiró.

I no ha estat la literatura ni el turisme ni el Barça ni un Estat propi ni tan sols la cuina catalana, el que ens ha fet de clau de pas al món. Ha estat el caganer. Sí, el modest, entranyable, risible si voleu caganer. Bé, el caganer, el cagatió i la merda que els acompanya, tan nostra com Llull, Montserrat, el Pep Team, Macià i la Ruscalleda, però pel que sembla més peculiar i, sobretot, molt més efectiva. No m'enteneu? Doncs regaleu-vos un minut i mig de catalanesca alegria veient el vídeo adjunt del programa QI (sí, el presentador és Stephen Fry), per gentilesa de la Núria...

AMB TRAMPES I HAMS

"De vegades envejo tota aquella gent que sap amb certesa a quin lloc pertany, els escriptors als quals s'ha concedit un idioma i una història sense trampes ni hams".

   Jamal Mahjoub, escriptor sudanès nascut a Londres i resident a Barcelona

COMBRAY, MÉS A PROP

Combray, de lluny, a deu llegües a la rodona, vist des del tren quan hi arribàvem la darrera setmana abans de Pasqua, no era més que una església que resumia la vila, la representava, parlava d’ella i per ella a les llunyanies i, quan hom s’hi acostava, mantenia serrats entorn del seu mantell alt i ombriu, en ple camp, contra el vent, com una pastora les seves ovelles, els lloms llanuts i grisos de les cases aplegades que una resta de les muralles de l’Edat Mitjana encerclava ça i enllà amb un traç tan perfectament circular com una petita ciutat en un quadre primitiu.

Si aneu aquí (i més concretament aquí) entendreu la citació proustiana, que ve d'un bloc excel·lent i representa una molt bona notícia. Felicitats i gràcies, Duquena!

MOLTS ANYS TARD

Ja sé que això és broma comparat amb el que un encara troba passejant per Cantàbria o per alguna de les illes Canàries, que només és un símbol de pedra, que el franquisme perdura d'altres maneres; però què voleu, vist que els militars el sou dels quals paguem entre tots els demòcrates no n'han estat capaços, que de fet ni tan sols els ha passat pel cap de fer-ho en més temps del que Nostre Senyor va viure a la terra, m'alegra saber que finalment hi ha una ministra que els té prou ben posats per enviar el picapedrer a treure'ns de davant dels ulls una mica de vergonya. A partir d'avui, trenta-quatre (34) anys després, l'skyline de Barcelona respira una mica millor.

13-D

"a nadie se le puede escapar que el mejor caldo de cultivo de este festival participativo es la sensación generalizada de desprecio a la voluntad popular que ha provocado el triste espectáculo de los recursos contra el Estatut y la imposible sentencia del Tribunal Constitucional" (Barbeta dixit).

[És ben vist també el paral·lel que estableix Josep M. Fonalleras al final del seu article del dia. I val la pena no perdre's l'editorial que ahir dedicava a la qüestió Le Monde.]

MÉS QUE ELS ALTRES

The road is dark
And it’s a thin thin line...

Avui una cançó de dissabte al vespre, una d'aquestes que acompanyen allà on vagis, extreta d'un disc acústic de represa tot ell senzillament esplèndid.

Sí, ja sé que no és el tema original. Però a aquestes alçades vosaltres també ja hauríeu de saber que aquest bloc té una flaca per les versions. En voleu una altra i inesperada, en escocès a més? Aquí la teniu. Apa, tres per una!

NOBLESA OBLIGA

És irònic, sardònic o de gintònic, que el Nobel de la Pau de l'any parli en el seu discurs el dia que rep el premi (reproduït arreu del món, donat el seu estatus) defensant les guerres justes en certes condicions?

> Aquí teniu la reflexió sobre el tema de Jordi Guardans, de la Fundació per la Pau. I aquí la idea interessant que el premi a Obama no és de fet un premi sinó una beca.
> Aquí podeu llegir o veure en vídeo el discurs del president dels Estats Units.

COM S'ESBORRA UN NOM?

Hi ha un gest que encara no acabo de saber fer: treure el nom d'un amic difunt de l'agenda, de la llista de contactes del correu electrònic, dels telèfons guardats al mòbil. Són accions per a les quals no tenim encara litúrgia i jo em pensava que no tenia encara edat fins que les he hagudes de repetir unes quantes vegades al llarg dels darrers anys ("I el que t'espera", m'advertia fa poc algú una mica més gran). Què fas amb aquell nom, amb aquella adreça, amb tot el que hi va associat? Em vaig assabentar de bursada de la mort d'Adrià Chavarria i per una estona, per uns dies de fet, va ser com si no hi hagués entès bé, com si encara hagués d'arribar aquell exemplar de Rels que havíem quedat que em passaria i si encara fóssim a temps de trobar el moment per a un cafè de fa massa pendent. Però ja no hi haurà revista ni cafè, ni tornarem a coincidir a l'Ateneu o en algun dels actes del PEN. Avui m'arriba la convocatòria d'un acte de record organitzat per amics i companys a Barcelona dilluns 21 de desembre a l'Espai Mallorca. No hi podré ser, però aquell dia llegiré algun fragment de Simone Weil en la seva memòria. I de moment he decidit no esborrar el seu email. Que en el record i la presència latent ens faci companyia.

UN JOC

"L'art és un joc que cal prendre's seriosament."

Paul Auster

PUNTS DE VISTA

Això de la democràcia sol estar molt bé fins que tens la majoria. Llavors les coses comencen a no semblar tan simples, i lluen els matisos.

ENDINS I DES DE DINS

Després de dos dies parlant de literatura i identitat nacional, de globalitat i localitat i la crítica de Beck, de literatures majors i menors i grans i petites, a la tarda lliure abans d'anar cap a l'aeroport m'escapo al Guggenheim a veure l'exposició sobre Frank Lloyd Wright, i a la sala lateral on hi ha la biografia de l'arquitecte, al primer plafó, aprenc que va passar la infantesa jugant amb els Froebel Gifts (Fröbelgaben), uns blocs de fusta de formes bàsiques que la seva mare havia vist a l'Exposició Universal de Filadèlfia de 1876. I llegeixo que Lloyd Wright sovint en parlava i evocava l'efecte formatiu d'aquell joc, com li havia obert la ment a les formes rítmiques de la natura i l'havia convidat a "mirar endins i des de dins". Que d'això es tracta.

UNA ALTRA ARRIBADA

Són una colla estranya, una vintena de ganàpies entre els trenta i els quaranta, tot homes, la majoria amb els cabells tallats molt curts, tot ulls per les corbes certament esplèndides de les dues hostesses que no paren d'entrar i sortir... [+]

CARLES I JOAN

"Estimat Vinyoli: Hi pot haver pau al món! Sóc darrera una finestra rilkiana, que em retalla un paisatge d'estampa: un llarg herbei amb coloms blancs, travessat per un rierol amb cignes, arbres tardorals sobre un cel blanc, uns cottages mig ocults al fons; passa un estudiant amb la seva togueta, llegint; un ciutadà pesca com Chamberlain el dissabte a la tarda. Tot és dolç, ordenat, amable i alegre, àdhuc dins la boira humida com ahir –la nostra primera gran boira anglesa, que ens esperava al pati de Christ's College– amb el fantasma de Milton." Qui parla és un Carles Riba a la quarantena, momentàniament escapat per invitació del PEN anglès dels bombardejos barcelonins, i escriu des de Cambridge a un joveníssim Joan Vinyoli el 16 de novembre de 1938.

Setanta-un anys després, Riba i Vinyoli tornen a coincidir. Ahir va tenir lloc a l'Arts Santa Mònica, amb l'excusa dels vint-cinc anys de la mort del poeta, un col·loqui-homenatge a Vinyoli organitzat per la Generalitat, i l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar una placa a la casa del poeta, al carrer Castellnou. El col·loqui, a més, tindrà continuïtat tot al llarg de la setmana a partir de les aportacions dels estudiants de la UOC però obert al públic en general (el trobareu aquí). I just aquests dies l'Institut d'Estudis Catalans i l'Aula Carles Riba organitzen a la seu de l'IEC i a la Universitat de Barcelona el III Simposi Carles Riba.

Com si les xifres dels anys no hi fossin, o no comptessin, reprenem la carta de Riba des de Cambridge: "Deurem ésser a Barcelona entre el 5 i el 12. Continuarem. No poso, doncs, punt final, perquè tot just he començat." I continuem. Sense punts finals.

[Podeu seguir les aportacions al Simposi Carles Riba per internet.]