AH...

L'obvietat dilatada i amb micròfon (o foto al diari, o tapa dura) pren una aparença de sentit. Una aparença.

BARCELONES

Ara que no podem parlar del Barcelona, potser que parlem de Barcelona... Aquests dies coincideix a les llibreries i als papers l'aparició de dos textos interessants sobre el Cap i Casal i el que representa a càrrec de dos assagistes privilegiats: Ferran Mascarell, historiador, exregidor de Cultura (i fugaç Conseller) i portaveu del Govern de la ciutat signa a Gedisa Barcelona y la modernidad. La ciudad como proyecto de cultura; per la seva banda, Joan Ramon Resina, catedràtic a Stanford (i abans a Cornell) i punt de referència de la catalanística internacional, publica a Galaxia Gutenberg (i aviat en anglès s Stanford University Press) La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d'una imatge urbana. La Fundació Cercle de Lectors va aplegar-los la setmana passada i El País publicava dies enrere acarades sengles entrevistes amb un i altre sucoses, recomanables.

.ppt

La cultura del powerpoint és el regne, sí, de la simplificació, però tant com això ho és també de la recuperació de dos entranyables exercicis escolars: davant de la pantalla magnificada l'orador/a, que se suposa que ha passat si no hores com a mínim uns quants minuts per escriure cada frase del seu document original, de forma ineluctable se sent en l'obligació de fer alguna cosa més i llavors opta o per a) la nata desnatada: llegir en veu alta (com si el públic no hagués passat la primària) el que diu la pantalla, o bé b) per l'afegit vitaminat, la paràfrasi improvisada, a pèl i sense altre guia que l'horror vacui. I així, repetint a l'auditori el que ja diu la pantalla mentre els altres mirem de llegir-ho, gràcies, en silenci o bé invocant paraules alternatives per farcir el temps amb un bla bla bla que emboira, devalua i acaba avorrint, anem de pantalla en pantalla fins al punt final.

ENSENYAR (A LLEGIR)

Vaig fer-me professor de literatura perquè m’agradava llegir, i m’agradava llegir perquè algú me n’havia ensenyat. Forma part de qualsevol plaer el plaer de transmetre’l. La literatura és un plaer solitari, però també és un plaer que es basa en la comunicació. Comunicació entre qui escriu i qui llegeix i, a través de la lectura, comunicació amb un mateix. Potser la mateixa intimitat de la lectura inciti a comunicar-la. La comunicació és al cor de la docència, com és al cor de l’escriptura.

Vaig fer-me professor per agraïment als mestres i professors que m’havien ensenyat a llegir. Poden comptar-se amb els dits d’una mà, tot i haver fet la carrera de filologia. Són pocs, però un bon professor sempre ha valgut per cent. Vaig dedicar-me a la docència per tornar el favor. Als mestres i als professors, però també als llibres. No veig diferències entre un bon mestre i un bon llibre. Un bon llibre sempre ensenya.

S’ensenya per contaminació. La literatura no és un coneixement pràctic. En la immediatesa, és una font de plaer; a la llarga, no ho sé. Sempre deia als meus alumnes que no hi ha plaers fàcils. Llegir requereix, d’entrada, un esforç. (...)

Toni Sala, "La defensa de les humanitats"

IN MEMORIAM

Escolto els Camera Obscura (I'd like to have company during thunderstorms...) i miro d'escriure sobre els escriptors en aquest nostre país durant les darreres dècades en el moment que m'assabento del traspàs de l'historiador i polític Josep Benet, malalt de fa mesos. Mal temps per a Montserrat i el que representa, aquest març pasqual. I no em puc treure del cap la mola de la muntanya netament retallada contra el cel blau esventat, abans d'ahir. La vida de Benet és la d'una Catalunya que ha passat del sòrdid blanc i negre que va entrar de dalt de la Diagonal, per allà per on ara sortim i tornem amb cotxe de vacances, el gener del trenta-nou, als colors hiperrealistes de la riquesa extravagant d'avui, passant per l'espetec dels tramvies als cinquanta i pels entranyables verds i roigs kodachrome de la transició. Descansi en pau.

[Us recomano l'article de Xavier Folch sobre Benet i el PSUC a l'Avui.]

DE QUÈ PARLA L'ESCRIPTOR

Douglas Healey/AP



Interessant entrevista amb un dels escriptors contemporanis que diria que cal escoltar-se: Philip Roth. Recordo un parell de converses amb gent de lletres dels Estats Units que, davant de la meva entranyable admiració per Auster, indefectiblement apuntaven els noms de Bellow i Roth amb un mig tancament d'ull conciliar. Algun altre també va dir Irving, però per aquesta banda confesso que encara no els he fet gaire cas... A la llarga conversa periodística (més llarga, la veritat, per la banda de l'entrevistador) hi trobareu respostes sucoses per als que ens interessa la política (formidable el retrat que hi fa del president Bush), per als que encara ens considerem lectors de poesia, per als idòlatres de les pantalles, per als preocupats per la vellesa i fins i tot, a la darrera pregunta, un descarnat i ben assumible al·legat sobre Catalunya. El que us deia: hi ha escriptors que es fan escoltar, a banda de fer-se llegir (i per una vegada, sense que serveixi de precedent, aquí dissenteixo de la Teresa).

RONNIE

FELIÇ POESIA

Avui 21 de març se celebra des de fa uns anys el Dia Mundial de la Poesia establert per la UNESCO. A casa nostra, la ILC i UNESCOcat han editat un opuscle amb un poema inèdit de Josep Piera en català i en una vintena de llengües escampat pels diaris. Alhora, m'assabento que fa vuitanta anys Joan Vergés. El poeta d'El gos i La vida nova, popular sobretot de la mà de la Nova Cançó per les musicacions de poemes com "El vell", "Em dius que el nostre amor" o "Petita i blanca", és un autor excessivament discret i obviat amb un grapat de poemes que són com cops de puny: simples, contundents, bells, eficaços. Aplegar Piera i Vergés potser no sigui una mala manera de celebrar la Diada.


LA POESIA

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera








PETITA I BLANCA

Petita i blanca
enyora el mar
la teva casa.
Enyora l'aire
d'una cançó,
d'una besada.
La teva pell
és del color
sense mirall
de terres clares.
Els camps llaurats
vetllen de nit
el teu alè,
la teva calma.
Moren els mars.
Petita i blanca,
es va morint
la teva casa.
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça.

Joan Vergés

AMB SALVÀ

Hi ha discussions o pseudodebats que tornen periòdicament, com la sequera o els tsunamis. La Bel Graña, autora de diverses obres sobre la cultura literària illenca i del recentment aparegut Els poetes de l'Escola Mallorquina i l'Associació per la Cultura de Mallorca (PAM), ha hagut d'escriure al seu bloc aquesta entrada que us recomano sobre Maria Antònia Salvà i la reticència ideològica, tants anys després, encara, envers la seva figura. Jo, que no participo a les jornades que menciona, no puc estar més d'acord amb la Isabel. I me'n vaig uns dies de vacances deixant al gerro de l'entrada de casa uns versos de la Maria Antònia...


QUATRE COSES

M'abelleixen quatre coses
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

PER OFRENAR NOVES GLÒRIES...

Així un entén millor el que són les falles. La banda, impagable.

[Com a complement de la foto de la Mascletà, Carles Bellver em passa l'enllaç a aquest vídeo inflamat que potser explica l'èxit del vot popular a Llevant.]

QUI BORDA?

Tal com ja m'ha passat alguna altra vegada, no me'n sé estar de reproduir-vos el missatge rebut ahir pels subscriptors d'"Al carrer". Ho ha sentit la Neus Urpí en una classe per adults del Servei de Català de Vilafranca del Penedès.

Professora: Si la gallina cloqueja i el gat miola, qui borda?
Alumna: La costurera!

VINCLES

Aquest és el meu lloc, el meu país. Però hi ha tot d'altres països i llocs, pel món, que també són meus. D'on jo també sóc. [Avui ho he trobat dit amb més gràcia, és clar, per Montesquieu a les Cartes perses: "El cor és ciutadà de molts països"]

EL RESULTAT DELS VOTS

NORANTA ANYS DESPRÉS

Hi ha noves que de tan excel·lents corren el risc de semblar evidents. Avui, noranta anys després, El quadern gris de Josep Pla torna a començar. A través del bloQG i per iniciativa de la gent de Xarxa de Mots (responsables ja d'una tria digital de textos breus planians), un llibre clau de la literatura catalana que —com tants d'altres— no va ser inicialment concebut com a llibre reviu no a les nostres mans sinó ara a les nostres pantalles. I ho farà, per mor d'internet, xino-xano, emulant així la serialitat d'aquell 1918 en què la grip va fer tancar la universitat i va enviar l'estudiant Pla a casa, a Palafrugell, a passar fred.

Per anar seguint El quadern gris dia a dia, entrada a entrada, us recomano que us hi subscriviu: podeu fer-ho des d'una pàgina del bloQG. No sereu pas els únics: la iniciativa funciona, i el ressò als mitjans (tenint en compte que parlem de literatura catalana, i de literatura catalana "vella") està essent extraordinari, com proven aquest, aquest, aquest o aquest altre article.

TORNA LA CITA

Per cinquè any consecutiu, i el costum comença a fer pila, Lletra convoca la sessió "Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana". Serà dijous vinent, dia 13, a dos quarts de vuit del vespre i com sempre a l'antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmica de Medicina de Catalunya (si no hi heu estat mai, només la sala, habitualment tancada al públic, ja s'ho val). Per als que no coneixeu la proposta, la convocatòria digital permet anar als webs de les quatre edicions anteriors, amb les opinions enregistrades d'un grapat d'especialistes amb punts de vista ben diversos sobre la salut i les perspectives de les nostres lletres.

En aquesta cinquena convocatòria, hi ha dues novetats ben remarcables: d'una banda, s'ha aconseguit reduir el nombre de ocnvidats (sembla fàcil i no ho és, us ho dic per experiència!) a quatre, i la nòmina promet: Najat El Hachmi, escriptora, guanyadora del darrer premi Ramon Llull i darrera estrella emergent del sistema literari nostrat; Xavier Pla, professor de la UdG i crític literari; Vicent Sanchis, comunicador, i Carles Torner, un dels responsables de l'Institut Ramon Llull. L'altra novetat té a veure amb la xarxa: l'Anatomia té ara una interessant prèvia en forma de bloc sobre la literatura catalana actual moderat, a més, pel Llibreter (premi Lletra 2005). De moment, tant els temes plantejats pel moderador (metàfores, capelletes, autoestima) com algunes de les aportacions prometen i, malgrat el soroll (si no n'hi hagués, no parlaríem de literatura catalana), si la participació va ampliant-se l'escalfament de motors digitals promet: animeu-vos a treure-hi el nas i a dir-hi la vostra...

TÉ MOLTS NOMS, L'ALBERCOC

Albercoc si sou de Castelló, aubercoc si sou de Palma, albericoc si sou de Sort, ubercoc si sou de Ciutadella i si no encara abercoc, abircoc, abrecoc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc o fins i tot abrebaracoc: vull creure que en som uns quants els que col·leccionem amb il·lusió noms distints de la mateixa comunitat per a les mateixes coses bàsiques, els que pensem contra la inèrcia o la simplificació centralista i globalitzant que és el matís, la variació, la perifèria el que ens torna alguna cosa més que eficaços i avorrits codis de barres. Som, doncs, uns quants els que podem apreciar una crònica de l'ultralocal, si volem dir-ho com Emili Manzano a les "Quatre paraules abans de començar" els seus Pinyols d’aubercoc, un llibre fragmentari, lateral, dialectal i, per tot plegat, tan remarcable que no me'n puc estar de passar-hi tota aquesta columna a veure si sé encomanar-vos el meu entusiasme.

Enllà del periodisme cultural, l'autor ha après (pel camí de tornada al seu món d'infantesa, a la llengua dels padrins, al lloc de joc i memòria) algunes de les lliçons bàsiques del dialecte de l'artista: que les mateixes coses poden ser dites sempre amb noms diversos, que les coses menudes són les que millor contenen la grandesa, que les històries personals són les que parlen a més gent. Lliçons que tots hauríem de saber aprendre encara que no es vulgui acabar escrivint un llibre: perquè és en el dialecte i en l'art, en la barriada del sentit majoritari, que ens afinem i acceptem la petitesa, la podridura, l'heretatge. L’autor diu terra i la boca se'ns omple de gustos que són els nostres a través dels d'ell. També sosté que fer un xiulet amb un pinyol d’aubercoc és una cosa que demana més paciència que traça: els que hem rascat i rascat els pinyols d'albercoc havent dinat al pati de l'escola i, més endavant, hem escrit algunes pàgines i n'hem llegit moltes més sabem que un llibre com Pinyols d’aubercoc requereix, en canvi, molta més traça que paciència. Manzano té la mena de traça que cal per fer-nos llegir i somniar, a més de xiular. Per fer arribar l’estiu al febrer. Per omplir-nos la boca d’aubercoc.

Publicat a El Periódico (Èxit), 28-II-08

[Avui Montse Serra fa a VilaWeb Lletres una extensa, excel·lent entrevista a Emili Manzano.]

DE BATRE

En diuen debat. Jo he tingut la sensació de veure un comercial de Bazar El Regalo i el confessor dels quatre genets de l'Apocalipsi que s'anaven passant el micròfon, com si sentíssim ara la cara A i ara la cara B d'un disc d'aquells que regalaven les caixes d'estalvis quan encara hi havia discos i les caixes encara regalaven coses.

[Aquí fan una proposta interessant als candidats.]

AMB RAMONEDA (POTÈNCIES I REALITZACIONS)

Una de las pesadeces del oficio es tener que discutir con los amigos madrileños sobre el nacionalismo español. Tan despiertos a la hora de detectar actitudes nacionalistas entre los periféricos, no ven lo que está ocurriendo en su propia casa. Y digo casa porque el lenguaje de las patrias siempre se mueve entre lo familiar y lo tribal. Convencidos, sin el atisbo de una duda, de que todos los catalanes de CiU o de Esquerra Republicana y hasta muchos del PSC son nacionalistas catalanes, expresan su desconcierto cuando les dices que Zapatero y Rajoy son dos nacionalistas españoles. E incluso si les hablas de un nacionalista de caricatura y tebeo como José María Aznar. Es otra cosa, dicen. Y no hay manera de hacerles entender que es exactamente lo mismo, salvo que aplicáramos el injusto criterio de que, para decirlo a la aristotélica, el paso de la potencia nación a su realización como acto en forma de Estado exime de la condición de nacionalista.

Josep Ramoneda, "Alianzas y nacionalismos", El País, 28-II-2008