Quarts d'una de la matinada a finals de novembre, a la Rambla Catalunya de Barcelona. Una noia palplantada vigilant, disponible, amb jaqueta, bufanda, talons i minifaldilla just per sota del llombrígol li explica a un cambrer que al costat seu recull amb gest indiferent les cadires d'una terrassa: "No, si no es que no. Pero es que llega un momento que se te enfrían los sentimientos..."
De la interessant entrevista a Eliseu Climent a "La contra" de La Vanguardia d'ahir ("El catalán goza de excelente salud. ¡Y también en Valencia!") em quedo sobretot amb dos suggestius punts de vista de l'editor valencià (presentat com "pancatalanista" per Lluís Amiguet, que no sé si hauria fet servir l'adjectiu paral·lel amb un Gallimard, un Lara o un Suhrkamp). Climent ha après a llegir bé els mapes:
¿Valencia y Catalunya hoy se entienden?
Vicens Vives ya decía que la articulación de Valencia, Catalunya y Baleares sería muy peligrosa para España, por eso se han encargado de impedirla muy mucho desde Madrid.
¿Cómo?
Dividiendo nuestra lengua y los símbolos, pero sobre todo y también nuestra economía e infraestructuras: fíjese dónde empiezan los peajes y dónde acaban y fíjese en el AVE.
i, d'altra banda, avisa els catalanets que el problema de fons és a on posem l'eix mental de la nostra radialitat: "El catalán sólo es un nacionalismo para tres provincias y media, porque no llega ni al delta del Ebro. El mensaje económico y pragmático del Euram, en cambio, nos une a todos los demás países del arco."
De tota manera, se'm fa curiós llegir l'optimisme vital d'Eliseu Climent sobre els nostres països i la nostra llengua editat a Barcelona en castellà per a un públic en bona part catalanoparlant (ja no sé si catalanolector). Més encara si tot seguit obro el diari per les pàgines 20 i 21 i trobo que els tres col·laboradors amb foto, sempre en la llengua literària de Ruiz Zafón, es diuen Quim Monzó, Pilar Rahola i Baltasar Porcel, i que si giro full m'hi esperen encara les peces de Salvador Cardús, Màrius Carol i Jordi Llavina... No sé per què, l'entrevista amb Climent, la perspectiva de la mani de dissabte, el sobiranisme madrilenyista amb diferents talles i alguna altra cosa que flota en l'ambient de fa mesos (si no anys) em fan pensar en Fred Astaire i Cyd Charisse en una de les meves escenes preferides de Silk Stockings, quan enmig del difícil festeig, després de regalar-li "All of you" canviat de ritme i tot, ell li demana, desesmat: "Don't you ever let yourself go?". "Go where?", pregunta Ninotchka imperturbable. I l'americà espavilat, orgullós i sentimental fa: "I don't know. Just go, go, GO!" i es posa a ballar com una baldufa. Llavors ella, amb els braços creuats damunt del bell, auster vestit gris, somriu: "You go, go, go, but you don't get anywhere..."
"El meu psiquiatre em va dir: 'Vostè sap què s'ha de fer per tenir més visibilitat?' Sí. 'Vol fer-ho?' No. 'Doncs llavors calli d'una vegada'..."
Mísia, fadista i filla i néta d'artista del Molino
En aquest nostre Parc Natural del Pocseny i el Ploricó les bones notícies es cotitzen a preu de barril Brent, les històries d'èxit demanen doble subratllat.
Apunteu, doncs: dijous passat, Enrique Loewe declarava a la contra d'El País que el veritable luxe no va de la mà de l'ostentació sinó de la cultura i que el premi de poesia a què dóna cognom és l'activitat més rendible de l'empresa que presideix, en relació a la inversió que hi fan. I afegia, tan tranquil: "Abans em preguntaven si era el de les bosses; més tard, si era el dels perfums; ara em pregunten de vegades si sóc el del premi de poesia"... Grans empresaris del país petit: qui en sabrà prendre nota?
Tinc un grapat d'amics que em miren estranyats (per dir-ho d'alguna manera) quan els comento que m'agraden les cròniques d'esports, que les llegeixo amb ganes als diaris generals i als especialitzats (per dir-ho també d'alguna manera) o que les veig com un subgènere popular tan ple de regles, de trampes, de referents i de sorpreses com qualsevol altre. Sort que la realitat, generosa, em regala regularment munició per tornar-m'hi... Com a l'As d'avui diumenge, on Juanma Trueba obre la seva justificació de l'empat penós del millor equip universal de tots els temps a casa d'un exsegona ("Quien perdona lo paga luego") amb aquest introit (o potser és una captatio benevolentia) tan deliciosament fora de lloc:
Se dice que un partido de fútbol se divide en dos tiempos de 45 minutos, pero no es completamente cierto. En no pocas ocasiones las partes no tienen ni parentesco ni continuación. Son independientes, nacionalistas y reivindican su propia realidad histórica. Ayer, por ejemplo [...]
Un raig àcid de política sobre fons d'actualitat, un polsim de demagògia i un toc fred d'esport i ja ho tenim: crònica ibèrica pura, crua!
Som a les envistes del centenari de Mercè Rodoreda (nascuda a Barcelona, a Sant Gervasi, l'any 1908). Hi ha ja en marxa un bon web institucional que en parla i dijous passat es va estrenar al TNC el muntatge de La plaça del Diamant adaptada per Josep M. Benet i Jornet com un tret de sortida als actes del centenari. D'altra banda, hem anat sabent pels mitjans que hi ha diferents projectes editorials, escolars, acadèmics, audiovisuals i digitals en marxa que sortiran a escena al llarg dels propers mesos per recordar a tothom la vida i l'obra d'un dels grans escriptors catalans (i li trec el gènere a consciència) del segle XX.
Les celebracions públiques parlen, tant com d'allò que se celebra (que s'ha estat o aconseguit), del que es voldria ser, del que encara no es té, del que s'explica perquè en el fons es reivindica: cada centenari, cada efemèride pública deixen gravats en negatiu els nostres somnis, les nostres limitacions. Ara fa uns mesos, al 2006, coincidien al calendari els cent anys d'un esclat literari sense precedents (amb llibres de Carner, Casellas, Costa i Llobera, D'Ors, Maragall i Oller, a més de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba), el centenari del gran consens polític de la Solidaritat Catalana i el de la repicada pública que fou el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (pòrtic, de fet, de la creació l'any següent de l'Institut d’Estudis Catalans). La discreta celebració de tot plegat (i, enguany, dels cent anys de l'IEC) parla no pas de la falta de convenciment dels hereus dels protagonistes (d’aquest convenciment no ens en falta), sinó d'uns temps en què allò col·lectiu i civil no passa el seu millor moment. Però si Frankfurt ha demostrat alguna cosa (que pesat, haver d’anar sempre demostrant coses) és que la literatura i la cultura catalanes tenen noms propis per oferir i per interessar al públic malgrat totes les circumstàncies. Tant de bo que la figura de Mercè Rodoreda trenqui la discreció, i que el seu centenari deixi en tots nosaltres l'empremta de l'ambició, la passió creadora i l'extraordinària qualitat de les seves pàgines.
Publicat a El Periódico (Èxit), 15-XI-07
A l'autobús, una senyora gran a qui ha caigut l'abonament a terra fa a la noia que l'hi torna, amb un accent nostrat impecable:
—Ai, nena, si 'gués vist això m'haguera llamat l'atenció...
Me'l miro mentre parla. Diu la meva, les nostres amb una unció especial, delectant-se en la velar i inflant una mica la glàndula egòtica amb un inici de somriure que deu voler semblar modest, i fa tu no enretirant-se una mica com per endur-se'n el concepte. Discuteix per una paraula i no s'adona que ara fa dues setmanes en defensava una altra. La paraula i el que se suposa que representa són seus. Però si seus t'atures. I qui s'atura pastura. Me'l torno a mirar i ja no l'escolto, només veig com se li escapa allò que es pensa que deté i quina papada de banquer del no-res se li ha anat fent amb els anys. Les paraules no són nostres: les hem rebudes (o les collim, les pispem) dels pares, dels mestres, del carrer, dels llibres, i les passem als fills, als amics, als deixebles, als lectors si mai en tenim algun. Així ressona la paraula en el temps: no perquè sigui nostra sinó a través nostre. No la tenim, ens traspassa. Des del principi, com diu el Llibre, i fins demà, o l'altre. Però ell segueix parlant amb la boca plena de possessius, i ara em mira als ulls i fa, reptador, "Eh?".
Demà dijous se celebra el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat, i el PEN Català ho aprofita per convocar a Barcelona "Escriptura en perill", un seguit d'actes al voltant dels drets dels escriptors i de la commemoració del vuitanta-cinquè aniversari de la fundació de l'entitat (en un sopar amb cinc persones a l'hotel Ritz l'abril de 1922). Al programa, destaquen avui a les 8 del vespre el debat "Viure sense callar. Els drets lingüístics", amb Josep M. Terricabras i el canadenc John Ralston Saul, presentats per Biel Mesquida, i demà dijous dia 15 al migdia una taula rodona amb diversos escriptors refugiats (aquests dos actes, a la Biblioteca de Catalunya) i a les 19:30h una conferència a càrrec de l'escriptora Nadine Gordimer sobre "La imatge i la paraula. Els reptes de la literatura en l’era tecnològica" (a la sala d'actes de la Residència d'Investigadors, c. Hospital, 46).
Aquí teniu "Writing and Being", el discurs de recepció del premi Nobel a càrrec de la narradora sudafricana, l'any 1991. Gordimer hi parla del plom a la sola d'alguns que jutgen: "I return from the horrific singular threat to those that have been general for writers of this century now in its final, summing-up decade. In repressive regimes anywhere - whether in what was the Soviet bloc, Latin America, Africa, China - most imprisoned writers have been shut away for their activities as citizens striving for liberation against the oppression of the general society to which they belong. Others have been condemned by repressive regimes for serving society by writing as well as they can; for this aesthetic venture of ours becomes subversive when the shameful secrets of our times are explored deeply, with the artist's rebellious integrity to the state of being manifest in life around her or him; then the writer's themes and characters inevitably are formed by the pressures and distortions of that society as the life of the fisherman is determined by the power of the sea. There is a paradox. In retaining this integrity, the writer sometimes must risk both the state's indictment of treason, and the liberation forces' complaint of lack of blind commitment. As a human being, no writer can stoop to the lie of Manichean 'balance'. The devil always has lead in his shoes, when placed on his side of the scale."
El programa del festival Taca d'Oli de poesia (que, dirigit per Isabel Olesti, es clou avui a Reus) conté una interessant proposta consistent a demanar a un poeta destacat que faci la seva tria dels quinze millors poemes de la llengua catalana (la idea era després publicar-ho, però veig que això encara està pendent). L'any passat el convidat va ser Pere Gimferrer, i enguany ho han demanat a Enric Casasses. La tria de l'autor d'Uh coincideix amb la de Gimferrer en els noms de March, Roís de Corella, Verdaguer, Maragall, Carner i Brossa, però en un sol poema, la "Balada de la garsa i l'esmerla" de Joan Roís de Corella que en el seu dia ja musicà esplèndidament Raimon:
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
Amb els peus encara a Uviéu i a les orelles els versos dels Bello, Gutiérrez, Piñán o Texón, pel suculent bloc de Xavier Farré (el míster Milosz català) m'assabento que Martín López-Vega, també poeta i compilador de l'antologia Fruta del tiempo (que em va fer de passera en aquestes lletres), ha obert un bloc bàsicament dedicat a la traducció poètica: aquí el teniu, us el recomano...
EL HIGO
Como un higo negro que ya maduro
se abre revelando su interior
rosado y las semillas resplandecientes
y se reseca gozoso al sol del mediodía
así tú estás conmigo en esta oscuridad.
(Henrik Nordbrandt, Dinamarca, 1945)
Una vez pasié con Eugénio de Andrade per esti campu y al llegar al bar, siñalando esi árbol retorcíu que digo, preguntóme si sabía cómo se llamaba. Yera una castañal d'Indies pero yo, apresuráu, fixi un xestu d'indiferencia como diciendo que qué sabía yo. Diose la vuelta, miróme a los güeyos y díxome qu'un poeta tenía que saber el nome de les coses. "¿Como si non --apuntó-- va ser quien a falar de la difícil entraña humana, la elocuente y luminosa?". La entraña humana, tan contradictoria, ye precisamente lo qu'atopamos nos corazones secretos de les ciudaes.
Xuan Bello, Al dios del llugar (Ámbitu, 2007)
S’han fet servir diverses imatges i metàfores per descriure una cultura, una literatura. I és curiós que se sol anar a parar no pas a idees o ens abstractes sinó més aviat a cossos o masses (figures geomètriques, un arbre, un edifici) on inevitablement acaba havent-hi el que queda per sobre o per sota d’un altre. Sense pensar-hi gaire, molts respondríem que els elements acadèmics i la feina dels especialistes formen part de l’alta cultura i, en canvi, que les propostes de divulgació i la cultura popular són a la base, als peus, a baix, per entendre’ns. I ja sabem fins a quin punt el dalt i el baix jerarquitzen.
Darrerament, la cultura literària catalana (sotmesa durant dècades a un règim ric d’exquisideses i migrat en productes bàsics) ha assistit a la confirmació internacional de l’èxit de La pell freda i al manteniment durant mesos de més d’un programa de llibres alhora a les televisions, ha vist passejar-se als autobusos metropolitans la notícia de l’aparició d’una aposta decidida per escampar el llibre de butxaca en català per llibreries i grans superfícies, i ha viscut la inundació mediàtica de la invitació a la Fira de Frankfurt, un aiguat que no ha deixat ningú indemne en una generalització de la marca "literatura catalana" només comparable a un sant Jordi que durés mesos. Al costat d’aquests bons senyals per a la confrontació de les lletres amb el gran públic, també se’n van produint d’altres més especialitzats i, doncs, amb molta menys repercussió, com ara l’aparició d’Indesinenter, anuari dedicat a Salvador Espriu, o la bona feina callada de Galaxia Gutenberg-Cercle de Lectors amb volums d’obra completa com els de Palau i Fabre o Salvat-Papasseit. Hi ha qui veu uns senyals i els altres com fenòmens separats, i hi ha qui fa veure que no veu la part de la lluna que el sol no il·lumina. Però d’aquí a dir que la lluna no és rodona hi ha un bon tros: podem discutir què de tot plegat és a dalt o a baix, però en qualsevol cas el gran públic i l’edició erudita pertanyen al mateix cos, a la mateixa figura, a un edifici comú que sense finestres no té llum i sense porta no s’hi entra.
Publicat a El Periódico (Èxit), 18-X-07
Fa un any i mig, gràcies a en Joan Josep, ja vaig parlar del grup i d'un video senzill, esplèndid, rodat entre Sant Adrià i Badalona que a hores d'ara forma part de la meva antologia particular. El que em sembla que no us havia recomanat és el making off d'aquell "Mar el poder del mar". Després, els Facto Delafé van enregistrar un dels temes de la banda sonora de Yo soy la Juani de Bigas Luna, i ara torno a assabentar-me pels Totxos... que els Facto han tret disc nou, el segon. I a YouTube ja hi tenim "El indio". Bones notícies, doncs.
Entrades
Comentaris
