ÉS MEVA ÉS MEVA

Me'l miro mentre parla. Diu la meva, les nostres amb una unció especial, delectant-se en la velar i inflant una mica la glàndula egòtica amb un inici de somriure que deu voler semblar modest, i fa tu no enretirant-se una mica com per endur-se'n el concepte. Discuteix per una paraula i no s'adona que ara fa dues setmanes en defensava una altra. La paraula i el que se suposa que representa són seus. Però si seus t'atures. I qui s'atura pastura. Me'l torno a mirar i ja no l'escolto, només veig com se li escapa allò que es pensa que deté i quina papada de banquer del no-res se li ha anat fent amb els anys. Les paraules no són nostres: les hem rebudes (o les collim, les pispem) dels pares, dels mestres, del carrer, dels llibres, i les passem als fills, als amics, als deixebles, als lectors si mai en tenim algun. Així ressona la paraula en el temps: no perquè sigui nostra sinó a través nostre. No la tenim, ens traspassa. Des del principi, com diu el Llibre, i fins demà, o l'altre. Però ell segueix parlant amb la boca plena de possessius, i ara em mira als ulls i fa, reptador, "Eh?".