COM CORTÁZAR








A ell també li devia passar. Assetjat pel prestatgerista, els fusters, l'electricista i el pintor, tots tacats, somrients, suats (encara que no xiulen com als poemes de Salvat), amb la casa folrada de pols petita i olorosa de no sé quina resina, em sembla que el més coherent deurà ser recomanar-vos des d'aquí l'exposició d'una part de la biblioteca personal de Julio Cortázar, acabada d'instal·lar a la Fundació Cercle de Lectors (no a la Travessera, ep, sinó a Consell de Cent 323). Hi serà fins al proper 21 de juliol, coincidint amb l'edició per part de Círculo/Galaxia Gutenberg (en una col·lecció a la qual algun dia caldrà fer un monument) del sisè volum de l'obra completa de l'autor de "La tarea de ablandar el ladrillo". Diu que hi ha llibres i més llibres, és clar, alguns dedicats pels amics (no res: García Márquez, Lezama Lima, Neruda, Paz, Pizarnik, Vargas Llosa, Zambrano), altres anotats amb llapis o bolígraf pel Cortázar lector (m'agrada saber que ell també trobava Salinas "bello como Hölderlin") i d’altres plens de papers, dibuixos, entrades de cinema o retalls de premsa. En alguna cosa ens assemblem.

VIDA PÚBLICA

Quatre anys després d'aquell memorable Al carrer. Els millors comentaris de la gent del carrer, Enric Gomà hi torna amb La vida pública (Ara Llibres). Gomà, guionista professional, és l'ànima d'Al carrer, un cercle electrònic en què "uns quants individus, per no dir una altra cosa, ens dediquem a compartir converses i frases caçades al vol, dites en veu alta per gent desconeguda, exclamades o vociferades en carrers i places d'arreu del món". En aquests temps tous, líquids, per moments gairebé diries que llefiscosos, pertànyer a un cercle del qual un pot fer propaganda sense cap mena d'ombra de dubte és com un regal. Els missatges matinals d'Al carrer al correu són una injecció de bon humor. I si no, com a mínim, un toc de realisme verbal i social. Perquè la gent diu sovint el primer que li passa pel cap, però més d'una vegada en aquesta espontaneïtat s'hi escola el diamant d'una veritat petita, lluent. Ja ho deia la cantant dels cabells llargs: la gent té el poder. El de fer-nos somriure, com a mínim. I si no, acompanyeu-me a la pàgina 90:

Un cartell penjat a la porta d'una matalasseria del carrer Còrsega: "Se necesita dependiente. Imprescindible catalán".

O a la 111:

A l'Hotel Barceló de l'estació de Sants, una noia arriba a la recepció amb un carnet d'identitat a la mà, i l'hi dóna al recepcionista i diu: "Lo he encontrado en el suelo y no sé de quien es".

Això, si heu pogut superar sense un atac d'assentiment la 52:

A l'estació de metro del Passeig de Gràcia, hi ha una pintada que diu: "La ètica és el pilar de la llibertat". I a sota algú hi ha escrit: "I els apòstrofs, també".

D'AQUESTA AIGUA

Jo que sempre m'he rigut sense gaire delicadesa dels que emocionats compraven entrades per anar un cop a l'any, com si fos pasqua, al retorn miraculós de tants grups "de la nostra epoca", i dels que paguen el que no es gasten en una bossa plena de llibres o de bon vi per veure a dos-cents metres de distància quatre jaios de seixanta tacos vestits de carnestoltes infantil saltant amb mesura i cantant amb crosses. Jo que enterro al fons dels prestatges els gransèxits i els encaraguantem dels grups que no se saben jubilar. Jo que vaig engegar l'amic que em preguntava si tenia entrades per al concert de reaparició dels Police a Vancouver. Jo, pecador, confesso que ahir vaig marcar amb retolador fosforescent a l'agenda la data de l'u d'octubre i que divendres cauré en la temptació...

The guilty get no sleep
In the last slow hours of morning
Experience is cheap
I should've listened to the warning
But the cradle is soft and warm

Into temptation
Knowing full well the earth will rebel
Into your wide open arms
No way to break the spell
Don't tell

RECREACIÓ









Les coses (el que veiem, el que vivim) ja signifiquen (o no) per elles mateixes. Si en contar-les o escriure-les (en recrear-les) les carreguem de sentit de més, de fet les empastifem. Per aclarir-les, les enfonsem. Per enaltir-les, les enfosquim. Sovint es tracta més de restar (o destriar) que no pas de sumar, d'afegir.

FER EL RIDÍCUL

Ara que des de Roma hi ha porprats que es tornen a posar estupendos amb qüestions francament insòlites, trobo que és un bon moment per fer-vos socis, si no en sou, d'Amnistia Internacional.

A més, amb una mica de sort pel mateix preu igual aconseguiu que un assessor a sou del Conseller de Cultura i col·laborador multitasques també us trobi ridículs "per la cretina i hipòcrita ideologia que traspua" un gest com aquest, que és una cosa que sempre ve de gust amb la calorada, just abans dels petards.

OLÉ, EL CÒNSOL

La Vanguardia publicava ahir dimecres (amb una discreció ben distinta dels titulars sobre el tema fabricats durant les darreres setmanes, com apunta Vicent Partal) una breu carta al director de Wolf Daerr, Cònsol general de la República Federal d'Alemanya, que diu:

INVITACIÓN A FRANKFURT

La Vanguardia, diario que aprecio mucho, ha publicado varios artículos sobre la Feria del Libro Frankfurt 2007. El del 13 de junio del 2007 "Los autores en castellano llamados por Bargalló rechazan su invitación para ir a Frankfurt" contiene un grave error que puede hacer creer al lector que "Catalunya" ha sido convocada como invitada de honor a la Feria del Libro de Frankfurt. Si hubiera escrito que la invitada de honor es "la cultura catalana" habría sido correcto. Por esta razón están invitados, entre otros, también autores de Andorra y de las islas Baleares, que forman parte del ámbito cultural catalán. Esta pequeña diferencia me parece muy importante.

Ja ho avisava aquell, que la puntualització és un art. I la bona educació un bé escàs. No goso arribar a somiar cap rectificació, però tant de bo que les paraules d'un diplomàtic estranger tinguin una mica més de pes que les dels responsables que de fa mesos treballen per l'assumpte. En aquest tema, només que els periodistes, els opinadors i el gremi (deixo per inútils els torquemades) llegissin els papers abans de pontificar i es referissin a les coses dient-les pel seu nom, ja hi guanyaríem molt.

ELS BONS LLIBRES SÓN L'HERBA

Un dels problemes de la combinació de rànquings, escriptors famosos i premis és que, de cara als lectors no molt informats (la immensa majoria de la minoria lectora), deixa fora de la foto la miríada de bons títols que apareixen cada any sense vocació de competència entre si ni d’esclat de vendes. Ho he dit o escrit més d'una vegada: en català hi ha avui un parell de desenes d'escriptors prou joves de primera línia, i es publiquen cada any el parell o tres de dotzenes de llibres que a un lector comú li calen (combinats amb el que apareix en castellà i el que es pot fer venir d'arreu per internet) per mirar-se amb un somriure les hores pispades i ofertes a l'altar de l’altra, a la lectura.

Parlo, per exemple (i cito només títols recents) de l’original represa del retrat de personatges de Toni Sala a Comelade, Casasses i Perejaume (Edicions 62); de l’extraordinària Obra completa. Poesia i prosa de Joan Salvat-Papasseit a càrrec de Carme Arenas (Cercle de Lectors/Galaxia Gutenberg); de (Quatre) Barres i estrelles (Símbol editors), il·luminadors records d’un diplomàtic nord-americà a Barcelona a mitjans seixanta; del col·lectiu Mutacions d'una crisi (El Cep i la Nansa) sobre l'edició catalana actual; de l'assaig de Xavier Pla La connexió catalana (Tres i Quatre) sobre la recepció de Simenon (i la relació entre el novel·lista i Ferran Canyameres) o de Temps indòcils (Angle Editorial), el darrer viatge d’Agustí Pons al final del franquisme i l'inici de la Transició. I podria parlar de les traduccions al català, per fi, de Kafka a la platja, Elogi de les dones madures, Dersú Uzalà i el Daodejing, o de l’anunci del darrer Updike, que apareix al costat de les versions gallega i castellana. Aquests llibres, aquesta capa fina i nutricional, aquesta santa normalitat, no reben titulars, els costa mantenir-se als taulells i corren el risc de no trobar el seu miler de lectors salvífic. Però, com l'herba, són la base de tot un cicle vital rodó i articulat. Com l’herba poden ser menystinguts, colgats o assecats. Però com amb l’herba, val la pena mirar de veure'ls créixer.

Publicat a El Periódico (Èxit), 14-VI-07

AVUI SÍ



Un matí de juny escoltant en bona companyia Maria del Mar Bonet i l'Orquestra Simfònica del Vallès sota el gran llum del Palau de la Música amb tots els colors encesos pel sol un pensa que potser sí que hi ha país, que vindran noves primaveres.

NOSALTRES SOLS









"Amb tant de debat sobre l'essència de les etiquetes, ens ho hem perdut, perquè ens ho hem buscat." (Enric Sòria, "Un projecte ampli")

ELS QUE S'ENFADEN DE PRESSA

Truca el timbre de la porta del carrer, una dècima de segon més del que és habitual: deixo el que estic fent i me n'hi vaig. Una veu jove, enèrgica, em demana per un veí. Li dic que s'equivoca i, contrariat, em demana a quin pis és. Li responc que no n'estic segur, perquè a l'escala hi ha més d'una persona amb aquest nom, i noto pel to de l'altra veu, per la impaciència que no amaga una contrarietat que estira la brida, que la meva resposta no el satisfà. Acaba tallant la conversa sense comiat i abans de penjar ja sento que truca a un altre timbre: una altra persona que deixarà el que feia, s'aixecarà, anirà pel passadís fins a l'intèrfon, respondrà i, si no és qui l'altre vol que sigui, n'obtindrà un ràpid rebuf. Hi he de pensar un moment: era ell, oi, que volia alguna cosa?

FANTASIA








"L'art és fantasia disciplinada."

(Karen Blixen, en una entrevista als Estats Units)

VIATJAR I GUARIR-SE

Diu el tòpic progre que el nacionalisme (digueu-ne provincianisme o localisme, si voleu) se't passa viatjant. Potser sí. És a dir, vull creure que sí. Però per poc que hagis viatjat el que saps segur és que, tant com això, del que el viatge guareix és del cosmopolitisme, de l'universalisme, del bolado blanc i apegalós de dir-te ciutadà del món.

PORCEL MESTREJA, LA POESIA RAPEJA

El millor homenatge a Baltasar Porcel en aquestes setmanes d'aniversari, premis i reconeixements deurà ser escoltar-lo: al web de Televisió de Catalunya es pot contemplar sencera i fora d'hora (una altra cosa estupenda per agrair a internet) l'entrevista que li va fer Emili Manzano a "L'hora del lector". Porcel és, a més d'allò que abans en deien un narrador de raça, un dels més bons conversadors del gremi: xerrant sense guió té una força, un magnetisme, una imprevisibilitat, inqüestionables. De propina, també el podem veure dir un dels seus poemes predilectes: "La relíquia", de Joan Alcover.

Per completar l'enllaç televisiu cal apuntar també a la intervenció sobre Porcel i la nova narrativa catalana llegida per Toni Sala a les recents sessions d'homenatge de Caixa Catalunya. Que Toni Sala se sumi a la coral de webs i blocs, ni que sigui amb "una mena de calaix per anar desant textos, d'accés obert", és una d'aquelles notícies que et fa sentir content fins i tot el dia que els teus han rereregalat la lliga amb la trista col·laboració d'uns que només arriben a celebrar fotre els veïns. Sort que jo era a l'Auditori amb la boca oberta davant de la transformació de Josep Pedrals de la mà de Guillamino. Certament, la música s'endú la poesia a territoris insospitats. En voleu més proves? No us perdeu un dels millors espais digitals inaugurats aquests mesos, Música de poetes, producte de la col·laboració de Lletra i la SGAE, amb l'ajut de la ILC. Hi escolto i torno a escoltar els meus poemes favorits inflamats per la veu d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Raimon i després reprenc la versió al·lucinatòria (segur que al poeta el farà somriure) de les "Rates" de Màrius Sampere a "En/doll", que algun dia hi anirà a parar.

PRINCIPIS

Ell és un home de principis. El seu problema són els finals.

ADÉU I GRÀCIES, ORIOL

No tinc el gust de coneixe'l personalment, per la qual cosa espero que això no es llegeixi com cap mena de massatge: avui s'acomiada un dels blocs que de fa mesos he anat seguint amb més interès, el Núvol vermell d'Oriol Soler, gerent del Grup Cultura03 i, com a tal, responsable de bones noves per a la nostra cultura als darrers anys com ara Sàpiens, Descobrir Catalunya o la joint venture recent amb Ara Llibres, a més de la sensacional notícia de la imminent edició catalanobarcelonina de Time Out (que vam conèixer, precisament, pel blog).

Aquest Núvol vermell ha tingut dues virtuts insòlites: per una banda, poder-hi llegir un gerent fent l'esforç d'explicar-se (i de reflexionar en obert) "des de dins"; per l'altra, venint del món de la cultureta, l'esforç d'estalviar-nos tant la queixa com la mala llet. Aquestes dues virtuts anaven lligades amb un doble llaç també prou peculiar: el de la fe en el català com a via natural de comunicació i negoci i el d'un entusiasme encomanadís pels projectes propis que entronca amb la millor tradició local d'emprenedors i tenacitat però que hem d'admetre que darrerament més aviat escasseja. Ara Oriol Soler diu que prefereix deixar d'actualitzar la barraca i ens convoca d'aquí a un parell d'anys. Ha estat molt bé mentre ha durat. L'esperarem. I mentrestant seguirem la seva feina.

RIDÍCULS

En els intents d'anàlisi i reflexió sobre l'abstenció electoral rampant a Catalunya (recomanaria la llista d'enllaços sobre el tema que ofereix al seu bloc Miquel Iceta) no hi veig aparèixer per enlloc com una possible raó més la tendència imparable a fer fer l'ànec, el ruc o el pastanaga, segons convingui, al candidat de torn. Cada vegada més, els candidats no només han d'estar disposats a fer veure que saben parlar sobre qualsevol cosa sinó que ara també han d'acceptar amb resignació les idees brillants del guionista pervers que sembla obligatori a cada vegada més shows i magazines de tele, ràdio i diaris. Tots en tenim casos al cap, i a Tacet avui ens donen un bon exemple d'un figura del tema. Contra el tòpic suat de la poltrona, amb aquest panorama el que costa d'entendre és que els partits encara trobin candidats.

No sé si jo sóc raret, però no només no tinc cap interès a veure el meu futur alcalde o president remenant una paella, somrient sota un casc de paleta o botant en un llit elàstic, sinó que més que acostar-me'l com a persona aquestes imatges me'l mostren fora de lloc, vulnerable, tou, sovint ridícul. I si ja vas a votar amb dubtes, només cal que a més ho hagis de fer per algú de qui te'n reies fa quatre dies. Si com a ciutadans ja suportem amb un cert estoicisme el gavadal de promeses i d'inauguracions en temps de campanya, ¿de veritat hi ha algun candidat que es cregui el seu assessor quan li diu que una foto amb una samarreta d'un club de futbol damunt l'americana o donant la mà a un immigrant probablement il·legal amb cara de no entendre res pot fer guanyar ni una mil·lèsima d'intenció de vot? Diria que el primer (o la primera, Imma) que es planti i engegui les fotos ridícules, les visites buides i els muntatges idiotes farà una passa extraordinària cap a quelcom tan bàsic, tan evident, tan necessari que de vegades sembla invisible: la credibilitat.

LA LITERATURA DE L'EIXAMPLE









On diu arquitectura, poseu-hi literatura. On diu edifici, llibre. On diu arquitecte, escriptor...

— ¿Qué le gusta a usted?
— La arquitectura es como la comida: no puedes estar todo el día comiendo caviar ni delicatessen. Es necesario un menú funcional, armónico y equilibrado para el día a día.

— Por ejemplo...
— El Eixample es esa armonía genial. Y de él irradia toda su fuerza la arquitectura de Barcelona. Es la belleza de lo funcional: cuando vives el Eixample te das cuenta de lo necesario que es tal como es.

— Como está aquí siempre...
— Cuando quieres hacer lo extraordinario en arquitectura tienes que serlo; si no, te salen cosas ordinarias: horteras. Esa insistencia en lo llamativo muy de nuestros días ha banalizado muchos perfiles urbanos de nuestras ciudades.

— Esa feria del edificio está propiciada por el star-system de la arquitectura mundial.
— ¡Tan ineficaz! Esos arquitectos estrella son como los supercracks del fútbol: no meten goles y salen carísimos.

— Hacen popular la arquitectura.
— Ése es el lado bueno del fenómeno, el malo es que propician el exceso de ego y el encarecimiento sin garantizar resultados.

William Curtis, crític d'arquitectura, a La Vanguardia (5-VI-07)

RETROBAMENT AMB LA RAMBLA

Són els designis del mal gust, els inescrutables.