CONVOCATÒRIA

He llegit a ca l'Eduard Ribera un microrelat santjordià en homenatge a Monterroso que m'agrada. Gairebé sense voler, els dits se me n'han anat al teclat: "Princesa" és la meva variació possible sobre el tema. I no tindria gràcia anar aplegant un recull de petites variacions literàries sobre sant Jordi, el drac i la princesa? Si me n'envieu, les aniré publicant aquí mateix. Les condicions: que evoquin la llegenda de sant Jordi i que tinguin com a molt una dotzena de paraules. Demà comencem.

COMS

Com sosté el vescomte Grey of Falloden, "Teories, regles, creences i hipòtesis no paren de formar-se en la ment del pescador. La truita sembla assumir la tasca de suggerir-les totes només per decebre-les i destruir-les". Però també aquesta veritat profunda, com tantes altres veritats de la pesca, s'oblida en l'exaltació del moment. I alguna vegada la pràctica fins i tot la contradiu.

LA SETMAN(ET)A

Cada vegada més, els dies abans i sobretot després de sant Jordi allarguen la nostra festa de la literatura. Després de l'homenatge a Palau i Fabre dissabte a l'Auditori de Barcelona, dimecres 25 al vespre hi ha convocada a l'Horiginal la festa del cinquè aniversari de la revista Paper de vidre, amb lectura de textos triats i una actuació de Pedrals i Guillamino, i dijous 26 a la tarda Tess Gallagher, escriptora i companya de Raymond Carver, serà a Sabadell per comentar el seu darrer poemari, Moon crossing bridge, traduït per Eduardo Moga. D'altra banda, si no teniu res a l'agenda per demà dimarts o per al cap de setmana, la ILC ja ha inaugurat al Palau Moja l'exposició "El món i un llibre: de l'escriptor al lector", comissariada per Antonio Ramírez, Núria Solsona i Txuma Sánchez.

I per als que tingueu (tinguem) la pitjor ressaca, el clàssic problema del dia després, una iniciativa diferent: a AbeBooks convoquen un concurs de piles de llibres. Això sí que és convertir els inconvenients en oportunitats! Però avui em quedo amb l'entrevista a Paul Holdengräber ("Adoro la digressió! La digressió és el raig de sol de la narrativa!"), el seu lema ("Millor demanar perdó que permís") i les seves recomanacions: Benjamin, Manguel i no perdre la capacitat de meravella. Hauríem de fer-lo patró dels blocs...

RECOMANACIONS SANTJORDIANES

Llibres, llibres, llibres... Em sento formiga! Aquestes són les recomanacions de Biel Mesquida (vint-i-tres), de Joan-Josep Isern, del Llibreter i de VilaWeb Lletres (compte: n'hi ha tres-centes). La meva llista de desiderates en la distància fa feredat. Però la primera compra serà sens dubte (quan pugui ser-ho) aquesta.

QUE EL FUTBOL ÉS LITERATURA

Hi ha dies que m'agradaria ser un altre: el meu consemblant, el meu amic. I haver escrit, per exemple, això (bé, també haver vist el partit, ho reconec):

QUE VEINTE AÑOS NO ES NADA

Escric encara commocionat pel gol. L'he vist al bar de sota a casa meva, amb els meus fills. A hores d’ara, quan escric aquesta columna, ja l’he refet més de vint vegades. Me'l sé de memòria. Sé que hi ha personatges secundaris, en aquesta 'recorrida memorable', futbolistes figurants que entraran a l'enciclopèdia perquè eren allà, sobre la gespa, una nit del mes d'abril de l'any 2007, quan Leo Messi va demostrar –per si algú en dubtava– que el futbol és literatura, perquè la literatura és diàleg amb la història, narració que ens lliga al passat i que cedim al futur. Aquest és el mateix gol que va marcar Maradona sota la mirada de Burruchaga i Valdano un mes de juny de fa més de vint anys, el gol cantat pel gran Victor Hugo Morales i després convertit en mite gràcies a la ploma del mateix Valdano, que en va ser notari. No és un gol similar, és el mateix, és la vida recuperada, onze segons, sis contraris, és l'eternitat feta futbol, el temps sense temps, la bellesa que és veritat. No escric amb el cap, sinó a raig. Necessito escriure-ho. Messi, després del partit, declara el mateix que va declarar Maradona: 'te la volia passar, però vaig veure un forat...' Ara només falta que Xavi digui, com va dir a Mèxic Héctor Enrique, que tot va ser gràcies a la seva assistència. Estic transmudat, com el locutor argentí: 'Quiero llorar, viva el fútbol... ¿de qué planeta viniste?' Només hi ha dues diferències. Messi xuta a porteria amb la dreta i jo, fa vint anys, no tenia fills. D’aquí vint anys (potser ja no hi seré), ells diran als seus fills que una nit del mes d’abril van veure aquell gol de Messi en un bar, amb el seu pare.

Josep M. Fonalleras

[Per una vegada, fins i tot Alfredo Relaño fa l'onada a l'As. No com Schuster, a qui l'únic que se li acut dir és que no ha pogut veure el gol i que haurien d'haver 'caçat' el jugador. Les ganes, camarada...]

INTIMITATS
















Intimitat. Modèstia. Maternitat: la mà. Racó. Llar. Centre. Convergència. Mirar, donar. Nodrir, agombolar, acollir. Arc, galta, pit, bola, panxa, perla, cella, orella, ampolla, bacina: rodonesa, retorn, record, resta. Res. Roig. Racó. Maternitat: l'altra mà. Modèstia. I intimitat.

La "Madonna Lactans", o "Madonna de Lucca", de Van Eyck.

FELICITATS, PALAU!

El proper 21 d'abril Josep Palau i Fabre fa noranta anys.

Us recomano la versió digital de l'exposició "Josep Palau i Fabre, l'Alquimista", comissariada originalment l'any 2000 per Julià Guillamon per al KRTU, i per poc que pugueu una escapada a la Fundació Palau, a Caldes d'Estrac. També, això sense moure-us de davant de la pantalla, els recitats que prometen oferir-nos cada dia des de VilaWeb TV: avui han començat amb Lloll Bertran dient 'Cançó de la noia que habita el cor' i 'Vi dolç'. Però hi ha moltes altres activitats programades a escenaris tan diversos com la plaça de la Vila de Badalona, l'Espai Brossa o l'Auditori de Barcelona.

Dimarts, Pedrals ('La cançó més banal').
Dimecres, Abelló ('Triomf d'alta follia' i 'Comiat').
Dijous, Perejaume.
I divendres, Bonnín.

MPJ







Hi ha maneres ben estranyes de plasmar l'humaníssim desig de ser popular. Ha canviat la data del dia dels Innocents? Si us plau, que algú em digui que és una broma pesada...

[Postdata: Pot semblar innocent, però no era cap broma.]

ALGUNES CANÇONS

"Es tracta de com ressonen: saps que ressonen amb una veritat que és difícil de trobar però que opera amb una mena de força en la teva vida. Sovint em passa això amb una cançó de Dylan, fins i tot amb cançons d'Édith Piaf, en què les paraules van massa de pressa per a mi perquè realment les entengui, en francès, però tens la sensació que parlen d'alguna cosa que és veritat, que és veritat i que tu no pots ubicar per tu mateix, i resulta que algú l'ha ubicada per tu, i sents com si en aquell moment posessis l'última peça del trencaclosques, com si aquell moment hagués estat clarificat, el moment en què ets, el moment en què l'estàs sentint: és com que totes les peces encaixen... No és meravellós, quan totes les peces encaixen?"

                                                   Leonard Cohen, entrevistat a I'm Your Man

COHEN, FEBVRE, LUTER

"Saber no saber, una gran virtut". Em fa gràcia llegir als Mails per a Hipàtia aquesta frase de Lucien Febvre parlant de Martí Luter i trobar-hi l'evocació del cavall cec que corre sense saber on el porta l'amo mentre encara em ressonen al cap, greus, les paraules de Leonard Cohen escoltades i tornades a escoltar ahir (avantatges del dvd amb bona pantalla i so estèreo, contra la mística de la sala fosca i la butaca de cinema) cap al final de I'm Your Man. Cohen diu parlant de la relació amb el seu mestre zen, per a qui té la impressió que és important perquè radicalment no li importa qui és el cantant jueu de Montreal: "And the less I was of who I was, the better I felt" [I com menys era d'aquell que jo era, millor em sentia].











Foto: Lorca Cohen

AMB LLENGUA



Ah, que bé quan els altres et fan la feina...

"Telemadrid no és el problema" (Vicent Partal, VilaWeb)
"Lo llaman documental" (Tomàs Delclós, El País)
"Lo de los catalanes" (Juan Cruz)
"Despiden a la doctora de un polideportivo municipal de El Prat por hablar en catalán" (Seae, SL)

O, com escriu Northrop Frye parlant de la pornografia: "The majority of people do like being drilled & ordered & told what to do, & pornography does this along with reversing the context & giving the illusion of escape. That day we read no farther, as Eve said."

INCLINACIÓ









L'espina de l’esbarzer
s'acosta al secret de l’aigua
si bufa el vent: diu que sí
i l'esgarrapa i es clava
per un instant al corrent,
esquinça la son dels còdols,
recula, torna a emmudir
i el riu s'endú la metàfora.
L'espina de l’esbarzer
degota, si passa el vent.

                                   JS

EN JOC



Mira, resulta que de vegades els desigs o les frases escrites poden arribar a convertir-se en realitat: ja tenim El cinquè en joc. I amb traducció de Carles Miró, o sigui que doble bona notícia. Felicitats a la gent de Libros del Asteroide. Sé que al Llibreter la novel·la li va agradar molt, tot i que també és veritat que tinc un bon amic (i millor lector), a l'altre extrem, a qui The Cornish Trilogy no li va agradar gens, però gens (Because almost every sentence I found ponderous, overwrought, and yet strangely banal), i ho argumenta... A veure. Vull dir: a llegir. Jo per aquí vaig trobar l'altre dia en una llibreria de segona mà The Merry Heart, una tria d'articles i textos diversos. Miraré de donar-vos-en notícia.

ADÉUS SÓN HOLES



Que plegui un dels blocs que segueixes sap greu, que plegui la Tina més: si al llarg dels darrers anys he descobert als blocs algun(e)s escriptor(e)s que m'interessen, ella n'és sens dubte un(a) de primera línia. De tota manera, ja li vaig donar la benvinguda de retorn a la blogosfera una vegada: qui sap si no tornarà a tornar-hi... I en tot cas, si no ho fa (com en Carles, en Toni, mig la Teresa, mig en duquena), la veritat és que les portes d'aquests verals recorden prou les fulles batents dels bars del far west o les cuines d'alguns restaurants: no sempre tens clar si obren o tanquen, si surts o entres, cap a on es va.

Ara mateix, uns dies abans de saber que l'Aeroplà aterrava i de queixar-nos que no es faci servir prou la xarxa per a la promoció de la literatura, hem pogut afegir a la llista d'enllaços a tenir en compte Llibròfags, una interessant iniciativa col·lectiva de lectura i subratllat, i el redisseny de Lletres a Tarragona/Amb els 5 sentits. A més, acabem de saber que obren parada dos noms de referència, Josep Pedrals i Juan Cruz, i hem descobert que podem seguir les interioritats del programa d'activitats sobre la cultura catalana a Nova York de la mà de Guillem d'Efak, que treballa al Metropolitan Museum... Portes batents, adéus i holes, moviment, coses que passen d'una banda a l'altra.

QUEIXA ORAL, PROMOCIÓ DIGITAL

No podem pas negar que el sector editorial català es mou: reconstitució a l’alça del Grup 62, fitxatges i compres de RBA, revistes i projectes de Cultura 03, aniversari de Bromera... Però, si ens hi fixem, tot plegat són jugades que tenen més a veure amb la part empresarial (innegable, és clar) de tot plegat que amb la idiosincràcia (que també hi és) cultural i “personal” del negoci del llibre, i més en la llengua de Rodoreda. El punt feble de la literatura i l’edició catalanes no són els autors ni les obres, no són els editors: és el sistema de distribució i, sobretot, la gairebé inexistent política de promoció. Jo rebo amb regularitat propostes personalitzades de compra (no parlo de publicitat) d’Amazon, gestiono la meva relació amb les diverses biblioteques amb què tinc tractes per internet i llegeixo amb interès admirat blogs com el de Penguin o el dels treballadors d’Abebooks, que sovint em porten a fer nous encàrrecs per correu electrònic. Per què res de tot això no passa amb les nostres lletres? Hi ha excepcions, sí (els blogs d’Oriol Soler o J.C. Girbés, el catàleg de Llibres del Mirall, les tries de Llibres.com), però són testimonials: amb tot el que està passant a les llibreries i els punts de venda (no a Catalunya, al món), les estratègies de promoció i fidelització a través de la xarxa haurien de ser la primera prioritat dels editors catalans. I aquí dic catalans en el sentit ampli del terme: per una vegada, els que editen en català i en castellà són al mateix nivell, dormen a la mateixa palla.

Se’m dirà que tot això és molt car, i que no es pot competir amb Amazon o Google. Qui sap, però el que és segur és que si no ens posem a intentar-ho d’aquí a deu anys tindrem molts més motius de preocupació. No érem nosaltres, que ens distingíem per innovar sense grans recursos naturals? D’altra banda, aquest podria ser el camp idoni per al suport econòmic per part de les institucions. I no parlo de Cultura: parlo d’Indústria, de Comerç, del DURSI. Les queixes per la dificultat creixent per vendre llibres sonen a cançó de l’enfadós, sobretot perquè un no veu gaires moviments estratègics paral·lels, tret de la queixa en si. I la queixa és un moviment bucal, no estratègic.

Publicat a El Periódico (Èxit), 22-III-07

[En parla: Tirant al cap]

AUSTRÀLIA, CAPITAL MONTJUÏC











De l'Avui d'avui, en la veu del novel·lista australià Peter Carey, dues vegades Booker Prize, parlant sobre el seu país: "Som una petita cultura que sempre cerca que anglesos i nord-americans ens diguin què està bé i què no. La cultura dels Estats Units també és jove, però és més forta. Nosaltres no tenim autoconfiança; mentre que ells creuen en l'èxit, la nostra experiència és el fracàs; ells van escollir Amèrica, a nosaltres ens van enviar a Austràlia... Els australians esperem el fracàs, fins i tot quan arribem a tenir èxit."

O aquesta altra sobre la síndrome de la flor massa alta i la manera de celebrar els èxits, en una entrevista a Powells.com: "There are millions of small examples of that sort of thing. There's a really common thing called a tall poppy syndrome, which is something that happens in many countries in different ways. Basically, the tall poppy syndrome is that if you have a field of poppies and one poppy gets taller than the rest, the head gets chopped off. And that's how we generally celebrate success in Australia. You know, it's fine for a minute and then - boom."

HOTEL



La retícula de finestres fa pensar en un rusc o un escaquer o un caseller il·luminat. Amb gent que es vesteix i gent que es desvesteix, gent que prepara la roba i va amunt i avall de l'habitació, gent que fa la maleta. Televisors encesos que van canviant de color, algú que corre a poc a poc les cortines contemplant la ciutat, un nen que mira pel finestral, un jove que hi escriu a tocar amb un portàtil. Habitacions buides amb tots els llums encesos, habitacions amb els llums apagats en què no es pot saber si hi ha algú. Gent asseguda que no es mou, gent que balla una música invisible, gent que discuteix, que s'abracen, un que fa flexions. Llums que s'apaguen, negres i blanques, com un dibuix canviant a la façana. Formes quietes que no se sap què són, dos insectes estranys amb barret i abric, un que beu dret, uns altres que a poc a poc s'acomiaden, una femella que fa el llit, un que entra en una altra habitació i s'hi deixa anar. Tot en un silenci llunyà, amb formes petites que es mouen callades com dins d'un teatrí. I el cel i la ciutat i el pas de les hores al voltant embolcallant-ho, acollint-nos.