QUEIXA ORAL, PROMOCIÓ DIGITAL

No podem pas negar que el sector editorial català es mou: reconstitució a l’alça del Grup 62, fitxatges i compres de RBA, revistes i projectes de Cultura 03, aniversari de Bromera... Però, si ens hi fixem, tot plegat són jugades que tenen més a veure amb la part empresarial (innegable, és clar) de tot plegat que amb la idiosincràcia (que també hi és) cultural i “personal” del negoci del llibre, i més en la llengua de Rodoreda. El punt feble de la literatura i l’edició catalanes no són els autors ni les obres, no són els editors: és el sistema de distribució i, sobretot, la gairebé inexistent política de promoció. Jo rebo amb regularitat propostes personalitzades de compra (no parlo de publicitat) d’Amazon, gestiono la meva relació amb les diverses biblioteques amb què tinc tractes per internet i llegeixo amb interès admirat blogs com el de Penguin o el dels treballadors d’Abebooks, que sovint em porten a fer nous encàrrecs per correu electrònic. Per què res de tot això no passa amb les nostres lletres? Hi ha excepcions, sí (els blogs d’Oriol Soler o J.C. Girbés, el catàleg de Llibres del Mirall, les tries de Llibres.com), però són testimonials: amb tot el que està passant a les llibreries i els punts de venda (no a Catalunya, al món), les estratègies de promoció i fidelització a través de la xarxa haurien de ser la primera prioritat dels editors catalans. I aquí dic catalans en el sentit ampli del terme: per una vegada, els que editen en català i en castellà són al mateix nivell, dormen a la mateixa palla.

Se’m dirà que tot això és molt car, i que no es pot competir amb Amazon o Google. Qui sap, però el que és segur és que si no ens posem a intentar-ho d’aquí a deu anys tindrem molts més motius de preocupació. No érem nosaltres, que ens distingíem per innovar sense grans recursos naturals? D’altra banda, aquest podria ser el camp idoni per al suport econòmic per part de les institucions. I no parlo de Cultura: parlo d’Indústria, de Comerç, del DURSI. Les queixes per la dificultat creixent per vendre llibres sonen a cançó de l’enfadós, sobretot perquè un no veu gaires moviments estratègics paral·lels, tret de la queixa en si. I la queixa és un moviment bucal, no estratègic.

Publicat a El Periódico (Èxit), 22-III-07

[En parla: Tirant al cap]