2 ACUDITS

Embolicats a parlar d'antisionisme per les tornes de l'afer Ben Ami (són interessants els comentaris al "Mail obert" de Vicent Partal), El ribot m'envia al darrer New Statesman, amb un dossier sobre Israel que inclou una breu selecció d'acudits. Dos em fan riure una bona estona i he pensat que potser a algú altre li passarà el mateix. Que prou que ho necessitem. El primer:

A Russian, a Pole, an American and an Israeli are each asked by an interviewer: "Excuse me, what is your opinion on the current meat shortage?"
The Russian replies: "What's an 'opinion'?"
The Pole replies: "What's 'meat'?"
The American replies: "What's a 'shortage'?"
And the Israeli replies: "What's 'excuse me'?"

I l'altre:

At mealtime on an El Al flight an attendant asks a passenger: "Would you like dinner?"
"What are my choices?" he inquires.
"Yes or no," she replies.

I de cop m'adono que potser acabo d'escriure --desenfocat-- el post que no volia escriure sobre el dia 2...

ESTIRAAR O AMAGAR



A la llengua li va molt millor ser usada i estiraada d'aquesta manera meravellosa que transcriu el Club de la bohèmia (premi al periodista, al cap de secció o a l'editor de torn al Diari de Girona!) que no pas ser amagada, reclosa com diu que va passar ahir a València.

Comparteixo el ràpid posicionament de Vicent Partal: hi ha poquíssims casos en què estigui justificat censurar que la gent expressi lliurament les seves idees... i aquest de cap manera no n'és un.

AUTOGOLS



"Avui, la mirada nacional és el pitjor enemic dels interessos nacionals."

Ulrich Beck

MERAVELLES DEL TAXI

"El fútbol es fútbol y la política es política, y nunca han tenido nada que ver que yo sepa"... A Onda Rambla (gentilesa del taxista, que fa com que ni se l'escolta), a la tertúlia de Luis del Olmo, Isabel San Sebastián exerceix d'intel·lectual amb vehemència crítica contra la pancarta pancatalanista que es va mostrar dissabte passat des del centre del camp del Barça. I com que els contertulians no s'hi enganxen, hi torna, aprofundint l'anàlisi: "Cuando tú mezclas la empresa y la política estás politizando la empresa o el deporte". Impressionat, he tret un paper per transcriure les seves frases, no fos cas que després se me n'escolés algun concepte. I m'he trobat que a la llibreta, just a la pàgina on esgarrapava per a la posteritat les paraules de la periodista, hi tenia apuntada una frase de fa un parell de dies d'un especialista sobre el tema, Florentino Pérez, al "Foro de El Mundo de Baleares". El president blanc i del grup ACS hi reblava amb finor els arguments de la sàvia rossa: "El Real Madrid es la marca de España". Pues eso.

FUTURE JUST PASSED

"That's no joke": tornes de viatge i et trobes mig perduda amb lletra petita en una pàgina de cultura la notícia de la mort, dijous passat, de Shirley Horn, la clara veu imantada que l'any que tu vas néixer cantava "My future just passed" a Loads of love, al costat d'una de les millors (i més netes) versions del "Ten cents a dance" de Rodgers & Hart, d'un impressionant "Only the lonely" en tempo lent, un "Do it again" fet amb murmuris i un "Love for sale" mig recitat damunt de la base de baix, trompeta i bateria.

Després dels discos antics dels cinquanta i els seixanta, Horn (mimada per Miles Davis) va desaparèixer del mapa, i quan li va venir de gust, ja a principis dels noranta, va tornar a escena i als estudis. Els de Verve, que tenen vista, van editar el 1999 un Ultimate Shirley Horn triat per Diana Krall amb enregistraments recents en què Horn canta i toca el piano amb una veu més cansada però tant o més suggerent ("Estaté") i valenta ("Foolin' myself") que abans: el cercle es tancava, la corona del control del fraseig queda en bones mans...

And ev'ry time I pass
And see my face in a looking glass
I tip my hat and say
"How do you do, you fool
You're trowing your life away"
I'm acting gay
I'm acting proud
And every time I see you in a crowd
I may pretend
But in the end
I'm just foolin' myself

ATRÁS

"Si nos la quieren cambiar, tenemos derecho a dar nuestra opinión"... Sabia que em sonava però no aconseguia recordar de què. I al final, remenant papers, ho he trobat. Diu l'article 24 de la recent constitució de la república d'Armènia (1995), en la llengua d'Acebes: "Todos tenemos derecho a dar nuestra opinión. Nadie está obligado a cambiar su opinión. Tenemos derecho a la libertad de discurso, incluso a la libertad para buscar, recibir y difundir información e ideas a través de cualquier elemento de información, sin tener en cuenta las fronteras del Estado".

Armènia i el Caucas són, doncs, el referent: suposo que la banda sonora dels anuncis de la campanya informativa davant de l'actual agressió anticonstitucional serà, per tant, una cançó de Charles Aznavour ("Toi contre moi"?), amb una foto per alguna banda d'Orhan Pamuk, premi de la Pau dels llibreters i editors alemanys, i imatges de fons evocant amb valentia el genocidi de 1915-1917, quan l'imperi otomà es va veure obligat a exterminar alguns centenars de milers d'armenis davant de l'amenaça que representava la seva suposada falta d'entusiasme patriòtic per la pàtria adequada. Ho diu el manual de la clenxa perfecta: "No se puede imponer una reforma del modelo de convivencia por la puerta de atrás".

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

Tots som petits a algun nivell, respecte d'algú altre: també els aparentment molt grans. I és només des de la petitesa (des de la relativitat) que es pot sostenir alguna cosa.

Tot és petit. I els que ho obvien, transparents.

TRES PILARS

El president del Gremi d'Editors alemany ho té clar, i ahir ho va dir sense cap mena de vel: la Fira de Frankfurt es fonamenta sobre tres pilars, que són el negoci, la cultura i la política. No saber-ho o fer veure que no se sap, o referir-s'hi fent veure que funciona només sobre dos (ja no diguem sobre un) són ganes de fer l'estilita.

SAPS QUIN NÚMERO CALÇA LA TEVA FILLA?

Tarda de diumenge a l'estudi. Mentre elles fan deures, jo navego i responc missatges. Una s'aixeca i se m'acosta amb cara de dubte, i ja tremolo. M'allarga un full ple de problemes matemàtics, i em demana si la puc ajudar. És clar que sí... Sota un encapçalament que diu "Efectua les següents operacions", els ulls se me'n van cap a la rastellera de xifres i signes. I llavors ella em pregunta, abaixant la veu:

—Pare, què vol dir efectua?

IMPROPIETATS

Potser no cal anar a buscar un Coromines, però de vegades la (in)capacitat lingüística de les veus que surten de la tele et deixa garratibat.

Aquest matí, mentre esmorzava, a Tele 5 narraven (per dir-ho d'alguna manera) el gran premi de la Xina d'automobilisme, i de cop sento que el saviet de torn sentencia: "Michael se marcha cariacontecido"... Alço els ulls i veig Schumacher de molt lluny caminant decidit amb el casc (i a sota, és clar, el passamuntanyes) posat. Però cariacontecido, se suposa. O gestoacontecido, qui sap. Poc després, amb motiu d'una segona neutralització de la carrera, el mateix comentarista sosté que al paddock de l'equip d'Alonso "Seguro que deben estar dando crédito". Es veu que, de la sorpresa, la casa Renault s'ha transformat en un banc. Per això, quan surto al carrer, vaig amb compte: avui no m'estranyaria que el cel s'em caigués al damunt...

TENIM PARAULES

Si Mediavaca i Arnal Ballester van titular No tinc paraules un dels millors àlbums il·lustrats dels darrers temps, avui uns quants podem replicar il·lusionats que nosaltres sí, que ja tenim paraules, dos magnífics substantius nous de trinca per fer-nos companyia...

Aviat farà dos anys, quan vaig ficar-me al Blogger a veure si era veritat que costava tan poc obrir un quadern digital, a l'hora de subtitular aquest F l u x vaig convertir el blog en bloc sense gosar imaginar-me que el Termcat acabaria fent oficial tan poc després aquella proposta que altres amb més coneixement de causa també aplicaven de bon començament: ja podem, doncs, escriure bloc i blocaire en bell catalanesc (i oblidar-nos del "diari interactiu personal"), i d'aquí a no res fins i tot ho trobarem al diccionari. Per una vegada, com en els temps de Fabra i Carner i Sagarra, veiem créixer i canviar, modelant-se als nostres usos, la llengua entre els nostres dits. Quina agradable sensació de propietat, en tots els sentits de les paraules.

D'HONORS I VIURES

Cent set anys després, com aleshores...


ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall


Joan Brossa

MÉS ENLLÀ, MÉS DE PRESSA

Parlant de Joseph Brodsky en un article necrològic publicat al New York Times Book Review, el Nobel irlandès Seamus Heaney apunta que el també Nobel nord-americà d’origen rus (professor a la universitat de Michigan, Poet Laureate l’any 1991) havia exemplificat en vida precisament allò que més valorava de la poesia: la capacitat del llenguatge per anar més enllà i més de pressa de l’habitual, atorgant així una via d’escapada a les limitacions i les preocupacions del jo.

A banda de l’exactitud de la frase en referir-la a Joseph Brodsky, em sembla una resposta prou suggerent a la pregunta rere la pregunta sobre la poesia: sovint ens demanen (o ens demanem) per què escrivim poesia, i això té una primera resposta prou clara, que és que hi trobem (o que la poesia ens dóna) alguna cosa que no trobem enlloc més. Però, llavors, la següent pregunta és òbvia: i quina és, què és aquesta “cosa”? Apuntar que té a veure amb una capacitat, i amb una capacitat del llenguatge, és ja un bon punt de partida. Un punt de partida (un punt de vista) que molts compartim amb Joseph Brodsky i Seamus Heaney. No es tractarà, òbviament, de tot el que la poesia podria fer, sinó del que efectivament arriba a ser; no es tracta d’un simple joc d’elucubracions teòriques sinó d’un catàleg –-en el més noble sentit de la paraula-– d’intents, de camins, de recursos engendrats amb paraules (perquè sense engendrament no hi ha poesia).

TORNEN ELS GRECS



Dilluns vinent, a dos quarts de vuit del vespre, es presenten a Barcelona (a la sala del Vigatà del Palau Moja, a la Rambla) Receptes perilloses, La retirada dels nou i Blau fosc, gairebé negre i Amb pomes escampades, tres novetats recents de literatura grega contemporània traduïda al català, les dues primeres a càrrec de Pagès editors i l'altra d'Emboscall i la ILC, i hi comptarem amb la presència de Thanassis Valtinós (guionista d'Angelopoulos), Andreas Staikos i Haris Vlavianós, tots plegats camí del Liber, on la literatura grega és aquest any la convidada d'honor.

A Amb pomes escampades, llegim:

I N E S P E R A T

La música va caure de la nit; una mica distreta i una mica tot just a la boca. En l'instant en què et disposaves a embolcallar-te en pauses rodones, entren uns brunzits tèrbols i vessen pertot colors. Directament. Obres un moment a veure i una arrogant llengua de vent t'aixeca a la seva esquena. Espurnejant fora de la teva pensa normal sorgeixes darrera les muntanyes. No ets ningú i algú té de sobte una sensació de pena; una mica distreta i una mica tot just a la boca.

Maria Lainà (trad. del seminari de traducció poètica de Farrera)

UBI SUNT (QUI ANTE NOS FUERUNT)



Mario Vargas Llosa, en una entrevista d'avui: "No me creerá usted, pero le aseguro que, durante mis años en Barcelona, no conocí a un solo nacionalista"...

Le creemos, maestro, le creemos.

[En Pere de Saragatona ho veu diferent.]

L'ESTATUT A MADRID

Per a la resta no ho sé, però pel que fa a l'article primer de la "Proposta de proposició de llei orgànica per la qual s'estableix l'Estatut d'autonomia de Catalunya" la cosa és ben senzilla: deixem que ho decideixin els lectors de l'ABC...

BABELIANS

Veig la bola del món que navega, plena de veus, en el gran silenci del cosmos...

Llegeixo embadalit (rellegint, en bona part) L'arca de Babel de Carles Torner. Un altre llibre de no pas fàcil adscripció genèrica que, potser per això, no avorreix ni embafa. I obre portes al món i a les idees. O tinc molta sort o començo a saber triar, perquè al llarg dels darrers mesos he anat fent una petita col·lecció de bones lectures d'excel·lents autors contemporanis meus en la llengua que ens aplega i ens pesa: El dia de l'ós, El manuscrit de Virgili, Homeless, Instruments òptics, La lentitud del mar, Les cendres, Magrana, T'estimo si he begut...

Col·legues a l'arca, camí de l'eixut.