ALTRES VEUS A LA MESSE

Amb el soroll de les inútils i molestes alarmes encara martellejant-nos el fons de l'oïda i els ulls adolorits pel fum del foc d'estelles, amb l'orella dels salvaunitats alçada i ja en guàrdia fins a la tardor del 2007 i els genets de l'apocalipsi mediàtic anticatalà de Madrid esmolant micròfons i rotatives, afortunadament comencen a aparèixer aportacions asserenades i enriquidores al debat, com ara l'article d'Enric Sòria a l'Avui d'avui, que acaba (després de citar l'article d'Ignasi Riera a què ja us vaig remetre) dient:

«No dubte gens que la literatura escrita en català és el que hauríem de mostrar-hi especialment, ni que siga perquè és la que menys es veu, però abans de traçar la llista dels exclosos, hauríem de preguntar-nos qui té, allà, la possibilitat de dir alguna cosa i de fer-se escoltar. Personalment, crec que, a Frankfurt, més que escriptors hi haurien d'anar llibres, i que les proclamacions patriòtiques no han substituït mai el treball ben fet.»

FRUITS ANGLESOS

Vull creure que no us perdeu els articles londinencs que Narcís Comadira ha anat publicant aquestes darreres setmanes al "Quadern" d'El País: "Retorn a Wentworth Place", "Els últims anys de Caravaggio" i "La llum luterana", fins ara (aquí teniu escanejades les seves "Composicions de lloc", però la sèrie es va interrompre al gener de l'any passat). Jo també vaig anar a la National Gallery a veure l'exposició de Caravaggio a què es refereix Comadira, però de moment només n'he tret un poema nascut d'un quadre que des d'aleshores no em marxa del cap. Us el deixo aquí, en versió provisional (ho veus, Antoni?, una altra cosa per a la qual pot servir un bloc)...














EL POETA S’ADREÇA A CARAVAGGIO DAVANT
DE DAVID AMB EL CAP DE GOLIAT A LA MÀ

És meu, no teu, el cap tallat:
sóc jo qui penja –-boca oberta,
ulls fora d’òrbita, la sang
degotant càlida i espessa-–
de la mà esquerra d’un rival
absent i trist, molt jove encara.
Sóc jo qui escriu el que has pintat:
meu és l’error, teva la imatge
de la derrota del gegant
decapitat, inflat de cara.
A qui l’envies, el retrat?
De qui esperem un gest de gràcia?

 JS

SOLANUM TUBEROSUM

Una patata és una trumfa és una creïlla.

NOU DIETARISME

A Sant Cugat, a tocar de can Josep M. Jaumà (un dels millors traductors de poesia anglesa a la nostra llengua) i a pocs metres de l'altar on la nit de Nadal de 1350 Berenguer de Saltells i els seus còmplices van assassinar l'abat del monestir, hi ha convocat ara per al 6 i 7 de juny concili de creadors en la llengua que altres rufians no volen que vagi a Frankfurt, i diu que debatran sobre "El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs". Com que en sóc diguem que part implicada (però la culpa, quan hauran sortit bé les coses, serà d'Enric Bou i Oriol Izquierdo i de la gent de VilaWeb), de moment ho deixo en un simple enllaç. En seguirem de gust la blocrònica de Toni Sala...

GALERIA DE RETRATATS (1)

Un personatge curiós: l'insultador subvencionat. La virulència del seu discurs i la temperatura dels seus adjectius són inversament proporcionals a la distància a què es troba de l'oficina pública que li paga les festes. I són directament proporcionals a la potència del megàfon, el micròfon, la càmera o el diari que el convida com expert, com afectat, com interessat o com el que calgui.

Té un gran sabre de separar les coses, enorme, penjat al menjador de casa.

23:59

Cada gota de rosada
té son arc de sant Martí,
cada aucell sa refilada,
cada palau son jardí:

té sa llum cada capella,
cada bosc sa fontanella;
lo dia clou sa parpella,
mes tingué son dematí.
(...)
                        Jacint Verdaguer, "Records i somnis"

TRANSLATE

"Potser no hi ha cap literatura entre les del nostre voltant que pugui ostentar com la catalana una nòmina tan brillant de poetes traductors. Els grans noms de la nostra poesia van lligats amb els més alts de la literatura mundial", escriu Ricard Torrents en un article al número 81/82 de Reduccions acabat d'aparèixer, un monogràfic sobre traducció poètica coordinat per Víctor Obiols. Aquests darrers dies han estat entre nosaltres, precisament, la dona i un dels fills d'Arthur Terry, professor, crític i excel·lent traductor desaparegut ara fa un any a qui s'ha dedicat un homenatge a la UAB i a la Llibreria Catalònia. Francesc Parcerisas, un dels responsables de l'homenatge, signa en aquest Reduccions l'article "Arthur Terry, l'intel·lecte democràtic", que es tanca amb la traducció d'un poema de Seamus Heaney. No en va Terry és el responsable de la traducció de Women and Days, l'antologia de poesia de Gabriel Ferrater amb pròleg de Heaney que ha editat Arc Publications. L'he posada a la lleixa de davant de l'ordinador, al costat de les versions en anglès molt més antigues de March, Riba, Carner i Espriu i d'una benemèrita sèrie de petits volums blancs miscel·lanis que va editar l'Institut Nord-americà. Llibres vells que ens fan companyia també en una altra llengua, en la de Thomas, Larkin, Lowell, Sexton i tants d'altres.

Com que demà me'n vaig a fira a Folgueroles, a la terra de Verdaguer, segur que acabaré tornant a casa amb algun altre bon llibre vell, qui sap si també traduït...

LA LLETERA GERMÀNICA



"(...) he estat anant a Frankfurt gairebé any rere any, amb excepció dels tres darrers. I si em sembla bé que les edicions en llengua catalana siguin invitades d'honor a la Frankfurterbuchmesse, voldria recordar que potser estem escrivint una edició catalana del conte de la lletera. I és que resulta tan immensa la Fira del Llibre que només els que hi van per primer cop són capaços d'emetre judicis sobre les aportacions d'aquell any al món del llibre."

Ignasi Riera, a l'Avui d'ahir

GALIZA

M'han demanat que ho faci circular, i el Flux és a hores d'ara, en el meu cas, el més proper a la circulació que se m'acut...

ESTAMOS CONVOSCO

Somos moitas as persoas que ollamos a Galiza dende fóra con ollos atentos. Vemos en vós un país que nos atrae e vemos tamén cousas que non comprendemos.

¿Como un país que demostrou forza e dignidade para berrarlle “Nunca máis” a un poder que o desprezou segue a dar esa imaxe de país encerrado nun tempo pasado e ben pasado?

¿Como unha sociedade que dá mostras de ser creativa e dinámica permite que siga a marchar a súa xuventude e co índice de nacementos máis baixo de Europa?

Dende fóra, dende Catalunya, dende Europa toda, vemos que a Galiza está ante unha decisión histórica. Cremos que vai ser esa xuventude que vimos mobilizarse para defender o mar e a terra, esa xuventude que lanzou ese “nunca máis”, esa consigna de rebeldía e de esperanza a todo o mundo a que decida o dilema.

Desexamos que a Galiza opte polo futuro, por vivir o tempo da liberdade e opte pola esperanza. Nós estaremos agardando coñecer esa nova Galiza que sabemos que xa existe.

PATERNAL

Posar un bolquer abans d'anar a dormir (sobretot a partir d'una certa edat de qui s'espera amb el somriure als llavis i les cametes alçades) és un acte de sotmetiment i, doncs, un joc de poders. Per les dues bandes. Tot ben amorós, és clar, però poder i sotmetiment a la fi.

I, ara que me n'adono, qui parla de bolquers podria parlar també de subvencions...

OFESOS

Tots ofenem alguna vegada, volent i sense voler. Però n'hi ha uns que després han de demanar disculpes, i uns altres que les exigeixen.

AVUI

Avui al vespre pensaré en uns que per Nadal deien condescendents que al mes de març ja ens haurien passat, que després han escrit i dit i repetit que el Barça no suportaria la pressió, que a Barcelona no ens aguantàvem la por. Avui al vespre brindaré per la dissetena, i si no és avui serà el proper cap de setmana, i si no l'altre, i donaré les gràcies amb un somriure d'orella a orella a aquesta trepa de grans futbolistes esblanqueïts que darrerament han canviat la secció d'esports per la de societat: que s'hi quedin, que surten molt guapos a les fotos entrant a restaurants i discoteques. I que no pateixin, que nosaltres ja recollim les copes.

CRESCUDA

L L E N A

El ríu arrastraba plásticos y botelles,
animales muertos. El primer día
vimos una bicicleta: pensamos que, total,
faltába-y una rueda. La mañana siguiente
baxaren, de siguío, dos postes de la lluz
y esa nueche sacamos veles y candiles vieyos
del desván. Al otru día salimos tempranu
a buscar la vaca: atopámosla como una ballena
pinta, del pozu, embaxu casa. Nun foi a morrer
mui lloñe, diximos. Depués volvíemos
callaos a casa y nunca nun sabíemos explicar
lo que nos pasaba.
El ríu arrastraba la vida y a veces,
dexábanos solos.
                                       Berta Piñán

PARAULES, SILENCI I PLUJA

L'irlandès Seamus Heaney llegeix en asturià versos seus sobre aquesta terra que només fa uns mesos versionàvem amb la Pauline des del pis de Sarrià i que ara han traduït, amb els llibres a la vista de Visor i Edicions 62, Xuan Santori i Xuan Bello, que seu al meu costat. Som en una sala solemne de la Junta General d'Astúries i a fora mig plou (l'orbayu és una pluja molt fina, apunta en Xuan) mentre a dins els representants de tots els grups polítics es van acostant al micro amb un somriure d'orella a orella i mirant a les càmeres (són els representants dels mateixos grups que han menystingut aquestes paraules que ara diuen, els que se n'han burlat, els que les han ignorades o les neguen encara, també els que les defensen) per llegir versos contemporanis en una llengua que no consta a l'Estatut de la comunitat, i ara el director general de Promoció Cultural, Carlos Madera, llegeix a "Paniceiros":

Un mundu que yera altu luminosu esbeltu
Naciente y fonte y vocación de ríu

Onde los homes callen y el silenciu ye renuncia
Onde escaecimos el ser Onde claudicamos
(...)

SCRABBLE



A més de la setena Copa d'Europa del Barça (de handbol, d'acord, però la setena) i de l'espectacle multimèdia de Montmeló, el focus informatiu de l'esport aquest cap de setmana --no us equivoquéssiu-- és a Viladecavalls, a on alguns dels millors jugadors del món disputen el Primer Campionat Mundial d'Scrabble en català. Faristols, escarrassos, nònuples, arrissades... Ah, com m'agradaria de ser ara mateix al Vallès, on diu que les lletres es combinen soles i les paraules s'ajunten i potser aconseguiria heure-me-les amb l'Ernest, el Pau, el Miquel, el Màrius, l'Anna, el Joan-Ramon, el Marc, el Salvador o els altres mestres...

Aquí ho podeu seguir en directe des d'una webcam, aquí teniu la pàgina oficial internacional i aquí la de la Lliga catalana al bar Queimada... Me'n vaig a remenar un saquet verd, a veure si em passa el mono.

L'HOMENET QUE FA ANAR LES MÀQUINES

Anys enrere (bastants anys enrere, en l'època que van començar a instal·lar-se els primers caixers automàtics), a la meva oficina bancària van explicar-me una història sensacional: un dia, poc després d'obrir, havia entrat una clienta molt gran avisant l'encarregat que l'home de dins del caixer deia que l'anessin a treure. L'encarregat, òbviament, va explicar-li que a dins del caixer no hi havia ningú, que era una màquina automàtica, però la dona insistia que ella havia estat parlat amb la màquina i una veu li havia dit que volia sortir. Quan la cosa va arribar a un dit de l'absurd, per fer callar de forma educada la clienta, l'encarregat va anar fins al caixer i, en obrir la porta interior que hi donava, hi van trobar el treballador que en reposava els bitllets, que s'hi havia quedat atrapat. El millor de tot va ser el comentari de l'àvia, convençuda ja per sempre, a l'encarregat de l'oficina: "Ho veu, jove, com les màquines aquestes les fa anar una persona?"

M'he recordat d'aquesta història (n'hi ha una altra sensacional de caixers --en aquest cas moralitzant-- en un dels primers llibres de contes de Sergi Pàmies) a l'hora de visitar aquest rellotge digital recomanat per Joan-Josep Isern des de Totxanes, totxos i maons... L'invent confirma el que molts (amb la clienta de la meva oficina al capdavant) pensàvem de fa temps: sempre hi ha un homenet que fa anar les màquines. Aquesta vegada li hem pescat la punta dels dits.

NACIONALISME

El meu país: la veu de Maria del Mar Bonet.

PALAU AL PALAU

Al Palau, cinc minuts amb tothom dret aplaudint i aplaudint (felicitats Hermann Bonnín, felicitats Jordi Coca), i en Palau i Fabre era l'únic assegut, en una cadira de rodes que l'engavanyava menys que el nostre homenatge multitudinari.

(...)
-¿De quin país veniu? ¿On aneu?
-Sóc d’aquí. Sóc estranger.

PODER DE LA PARAULA

Trobo i compro uns quaderns de notes Moleskine primets, perfectes per dur a la butxaca, i el paquet de tres duu una mena de postal amb una citació d'Emily Dickinson sobre l'escriptura que ve a dir, traduïda: "No conec res al món que tingui tant de poder com la paraula. De vegades n'escric una, i me la miro, fins que comença a brillar"... Estripo el plàstic del paquet i en trec un quadernet. L'obro a poc a poc, en passo les pàgines en blanc. I el blanc reverbera.