—Quina gent, aquests...! Et volen immòbil, com una estàtua. Per a ells, viure està prohibit.
Però Jonàs defensava els seus deixebles:
—Tu no ho pots entendre —li deia a Rateau—. A tu t'agrada tot el que faig.
Rateau reia:
—Diantre: no són els teus quadres, el que m'agrada; és la teva pintura.
Albert Camus, "Jonàs o l'artista mentre treballa" (L'exili i el regne)
BONS LLOCS
M'agrada, quan trobo un altre bon lloc a la blogosfera (llegiu-hi, per exemple, el post sobre els animals i la mort). I m'anima que a poc a poc es vagi ampliant el ventall de pàgines d'escriptors i de literatura catalana: darrerament, ha obert pàgina l'Isidre Grau (qui, a més, presenta novel·la a Proa, Groc d'Índia), el Vicent Alonso ha penjat una interessant proposta dual, fotograficodietarística, a Portes de Xodos, la Universitat de Lleida ha presentat la Biblioteca virtual Màrius Torres, a Lletra s'acaben d'empescar un excel·lent "Catalunya des dels tròpics" bilingüe com a targeta de presentació per a Guadalajara i els de l'IEC han obert una petita mina d'accés lliure amb totes les seves revistes periòdiques pdfitzades...
És entranyable (per dir-ho d'alguna manera) veure amb quina discreció, amb quins elegants somriures, alguns cosmopolites es "localitzen" a l'hora de demanar subvencions i ajuts.
EL PRESENTADOR DE CINEFÒRUMS
L'última vegada que vaig veure Miquel Porter Moix va ser ara fa un any, durant una passejada electoral de Jordi Pujol pel barri de Sarrià. Estava molt malament, desmemoriat, envellit. Els dos homes, que es coneixien de l'època de la resistència cultural i política, es van saludar i van parlar una estona. A Jordi Pujol la imatge decrèpita de Porter també el va sorprendre i preocupar.
Porter, als anys seixanta i setanta, havia estat l'home enèrgic i espitat que donava cap a tot: a cantar, a presentar sessions de cinefòrum per tot Catalunya, a escriure crítiques de cine a Destino, a actuar de llibreter conscient des de la llibreria que el seu pare tenia al Portal de l'Àngel, prop del carrer de la Canuda, a fundar un petit museu del cine, a escriure llibres sobre el cinema soviètic o català... Gràcies a l'anomenat pla Maluquer i a Santiago Alcolea va entrar de professor al departament d'història de l'art der la facultat de filosofia i lletres, on va coincidir amb Alexandre Cirici, Ricard Salvat, Oriol Martorell, Pau Verrié i, en definitiva, amb un dels millors equips de professors que ha donat la universitat catalana en els últims anys. Era l'època de les escapades a Perpinyà per veure cine, on Miquel Porter també hi feia cap, de vegades com a organitzador de les sessions.
Va intervenir en política, va dirigir la línia cinematogràfica de la primera Generalitat i més tard va ser el rector de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Un dia el vaig sorprendre llegint un petit exemplar de la Bíblia. «Ho faig sempre que puc.» Era entre una pel·lícula i una altra. Treia temps per a tot.
Manuel Cuyàs, El Punt, 19/11/2004
HOMENATGE I ATZAGAIADA
Com que he fet tard d'uns dies, us remeto com si fossin meves a les paraules de Vicent Partal sobre Modest Prats, a qui acaben de concedir la Creu de Sant Jordi. I per contrast, tenim l'inefable Boadella, que diu que no, que ell no va a sopars immenjables i, pudorós, avisa que no vol premis ni reconeixements, com no ha volgut diners públics als darrers anys per muntar les seves obres.
Potser sí, que som el graó perdut, però diguem que anant per parts: uns, graons; altres, ben perduts...
"Si el Gobierno central quiere que estén reconocidas en Europa todas las lenguas menos una, desde la Generalitat pelearemos porque no haya ninguna". Són paraules d'ahir del portaveu del govern valencià, Esteban González Pons: per aquí, doncs, cap novetat i sí més aviat un cert aclariment de posicions (González també va explicar als mitjans, Constitució en mà, que per a ells la polèmica no era una "qüestió lingüística" sinó política).
Però els nous ingredients hi són. De vegades en llocs inesperats. Com una llista de distribució sobre Scrabble en català, on un bon amic valencià amb qui he compartit prou partides enviava des de Xàtiva un missatge que diu coses prou diferents de les habituals, com a mínim per a l'oïda catalana:
"Hola Màrius. Tens molta raó en moltes coses de que dius, però sobretot
en una: aquest canal queimadenc té com a funció principal servir com a
eix d'unió entre els jugadors habituals d'scrabble, i estic d'acord amb
tu que no té per què convertir-se en cap altra cosa. Jo ja fa anys que
no visc a Barcelona, així que no pinte res en aquest espai virtual. De
fet, aquest any visc i treballe a... València. Per tot això, demane que
se m'esborre d'aquesta llista de correu (no ho dic per cap possible
polèmica actual, ja fa temps que vinc pensant que no té massa sentit
continuar rebent els vostres e-mails). Només voldria puntualitzar un
parell de coses:
1. Encara que a alguns els semble impossible, cada vegada hi ha més
valencians que tenen unes idees clares sobre la unitat de la llengua.
Encara que semble mentida, els valencians també estem al segle XXI. Al
meu institut s'utilitza el valencià pràcticament al 100 %. Hi ha milers
i milers de persones que es presenten als exàmens de la junta
qualificadora. El valencià que utilitza l'administració és correcte. Al
meu poble, governat amb majoria absoluta pel PP, s'utilitza de manera
exclusiva un valencià absolutament correcte i normatiu. Xàtiva té uns
30000 habitants, molts d'ells són emigrants o descendents d'emigrants;
doncs bé: molts d'ells parlen avui dia valencià de manera quotidiana. El
valencià té avui dia un prestigi social INFINITAMENT més alt que fa unes
poques dècades. No m'invente res, això no és ciència ficció, encara que
molts catalans preferisquen una visió de fa trenta anys (és molt fàcil
recórrer als estereotips).
2. Al mateix temps que creix una actitud favorable cap a la idea de la
unitat de la llengua, es manté una PROFUNDÍSSIMA AVERSIÓ a qualsevol
altre tipus d'unitat amb la resta de parlants del català. Aquest
"anomenar-se catalans" apareix com un concepte extremadament abstracte i
allunyat de la realitat. La història ens pot semblar bé o malamnet, però
NO ES POT CANVIAR. Hi ha més de quatre milions d'habitants a la
Comunitat Valenciana. Trobe una mica complicada la tasca d'introduir en
tots ells una espècie de ressentiment nacional basat en una manera
particular de llegir els fets històrics. Aquesta noció segons la qual
els valencians no fan bé a l'hora de triar opcions que no són
nacionalistes o independentistes pot considerar-se fins i tot INSULTANT.
¿Hi ha algun motiu pel qual els valencians són TAN POC INTEL·LIGENTS com
per a no adonar-se d'una cosa que per a alguns és tan evident? En poques
paraules: ¿M'he de considerar idiota per ser un valencià típic? ¿He de
fer cas d'algú que em vol ensenyar el camí? ¿He de mirar cap al passat
NOMÉS D'UNA DETERMINADA MANERA? ¿He de renunciar als darrers tres segles
d'història, i negar les empremtes que han deixat en la meua societat, és
a dir, la dels meus pares i els meus avantpassats?"
També hi ha ingredients prou interessants a l'article d'Antoni Defez a l'Avui, citat per Totxanes, totxos i maons: "Si hom creu que el problema valencià consisteix en el fet que hi ha una massa de població -els valencianoparlants- que són amatents de la seua llengua i la seua cultura -és a dir, que volen viure en valencià-, però que no tenen clar el nom i la filiació del seu idioma -és a dir, que viuen despistats o equivocats-, aleshores ha errat per complet l'anàlisi de la situació. I és que la realitat és molt distinta: els valencianoparlants -si exceptuem per dalt o per baix un 10% més o menys catalanista que, per la llei electoral feta pel PSOE i AP, no poden tenir representació parlamentària en no arribar al 5% dels vots emesos- se senten profundament espanyols i no tenen cap interès per la promoció i ús de la seua llengua. Com deia al començament dels 70 el sociolingüista Rafael Ninyoles, al País Valencià si algú parlà valencià (català) és perquè no sap castellà, o no en sap prou. I així, es podria dir sense perill d'equivocar-se que la gran majoria dels valencianoparlants només tenen un problema: no haver pogut encara substituir la seua llengua pel castellà. Doncs bé, tenint present això s'entén millor què fou i què és l'anomenat blaverisme."
Si l'estómac ho aguanta i un hi sap posar una mica de distància, el que passa és interessant i tot. Jo faig des d'aquí la meva proposta: posats a negociar, que vol dir cedir cadascú alguna cosa per la seva banda, podríem decidir plegats anomenar des d'ara la llengua (tota la llengua) valenciana i la paella (qualsevol paella) catalana. Perquè les taronges, ja són de Jaffa.
Si ja heu passat per la simpàtica experiència d'anar a buscar un document (pitjor: un llibre sencer) que teníeu arxivat en un disquet o un CD i trobar-vos que no hi ha manera d'accedir-hi, si us pensàveu que l'adjectiu de l'expressió "disc dur" tenia alguna cosa a veure amb la resistència i la perdurabilitat i de cop un dia us vau trobar que el vostre HD deixava d'existir sense avís i sense resurrecció possible (és a dir, si pertanyeu al comú dels mortals), segur que us farà gràcia llegir a "Data Panic" la tranquil·litat amb què s'accepta que per no perdre les dades digitals, a l'espera d'un sistema de conservació senzillament comparable al paper, el que hem de fer de moment és anar canviant-les de suport: del que fem servir ara mateix al que sortirà al mercat, inexorablement, d'aquí a poc temps. O sigui: "One simple (albeit annoyingly time-consuming) way to make sure files are always accessible is to periodically migrate them from old media to new ones"... Per a aquest viatge no calien bits!
Diumenge passat vam coincidir amb un altre bloc parlant de la proposta bookcrosser de Joan de Sagarra, i s'hi comentava que era curiós que ens agaféssim al postscriptum de l'autor, i no al contingut del seu article a La Vanguardia. Avui me'n vaig, doncs, a l'article del dia (demana registre), de viatge amb ell a la Califòrnia dels anys quaranta, a l'univers d'El falco maltès, de l'assassinat d'Elizabeth Short i de les peculiars festes privades de John Huston i la seva colla.
Em sembla que som uns quants, els que ens sabem de memòria les línies de diàleg, al final de la pel·lícula, en què el policia es pregunta com és que l'estatueta del falcó negre pesa tant, de què deu ser, i Sam Spade li respon que del material amb què estan fets els somnis. El que és curios és amb quanta al·legoria, amb quina capacitat d'evocació, amb quanta evanescent subtilesa hem anat carregant aquesta rèplica en contrast amb el que ara Sagarra ens explica que entretenia les hores perdudes de Fred Sexton, dissenyador de l'estatueta, poeta i col·lega de farres de Huston, el director de la pel·lícula... Dels somnis d'uns als malsons d'altres, quin matís tan petit en quina eterna, funesta conversa.
DE MODA
Hi ha escriptors epigramàtics, especialistes de la brevíssima distància. Jean Cocteau n'és un, i dels bons. Avui, buscant com sempre una altra cosa, amb Sheryl Crow al compacte i als llavis (no bees or butterflies my head is full of voices), topo amb aquest bon avís per a navegants-artistes en tan sols quatre mots: "La moda mor jove".
I PROU, NO?
La Vanguardia Digital - 11/11/2004 - 16.39 horas
Actualizada: 11/11/2004 19.12 horas
Luxemburgo. (EFE).- El Gobierno sólo hará referencia a tres lenguas cooficiales en el memorándum sobre diversidad lingüística que presentará a la UE en las próximas semanas y decidirá él mismo qué denominación única reciben el catalán y el valenciano si para entonces sigue abierta la "polémica".
"Si la polémica, entre comillas, que se ha abierto con la cuestión de las denominaciones de una misma lengua sigue viva, el Gobierno asumirá sus responsabilidades y en algún momento comunicará cómo se va a denominar esta lengua", declaró el secretario de Estado de Asuntos Europeos Alberto Navarro.
Navarro recordó que "dentro de España" el Gobierno debe atenerse "al ordenamiento jurídico", es decir, a la Constitución y a los Estatutos de Autonomía, y respetar por tanto la denominación del valenciano contemplada en el Estatuto de la Comunidad Valenciana.
Pero precisó que "fuera de España, las relaciones internacionales son competencia exclusiva del Gobierno", por lo que en último término corresponderá al Ejecutivo central elegir la denominación de las "tres lenguas" que recogerá el memorándum para las instituciones europeas. En este sentido, el secretario de Estado apuntó que, aunque la lengua cooficial hablada en Catalunya y Valencia reciba dos denominaciones "desde un punto de vista jurídico", esto "no quiere decir que desde un punto de vista lingüístico no sean la misma lengua".
"Yo soy el primer convencido de que estamos hablando de la misma lengua, de hecho la Real Academia de la Lengua Española define al valenciano como el catalán que se habla en Valencia y que es considerado por los habitantes de esta comunidad autónoma como su propia lengua", apuntó Navarro, quien subrayó que la "unidad lingüística" de este idioma es un "tesoro" y un "principio innegociable".
Navarro explicó que la obligación del Gobierno de "respetar la unidad lingüística, pero también respetar el ordenamiento jurídico a veces es difícil y conduce a situaciones como la del pasado jueves" cuando el presidente José Luis Rodríguez Zapatero depositó en el Consejo de la UE cuatro ejemplares del Tratado Constitucional —en gallego, en euskera, en catalán y en valenciano— pero "sólo tres versiones lingüísticas", ya que las dos últimas eran idénticas.
En cuanto a la preparación del memorándum, indicó que el Ministerio de Exteriores colabora con las comunidades con lenguas cooficiales (Galicia, País Vasco, Navarra, Catalunya, Baleares, Comunidad Valenciana) para presentar un "trabajo conjunto" en "breve plazo", aunque dijo desconocer si el documento estará listo para el Consejo de Asuntos Generales del 22 de noviembre o para diciembre.
Navarro adelantó que el memorándum pondrá "de relieve que la diversidad lingüística es una riqueza no sólo de España sino también de la UE" y se inscribirá en la línea del "reconocimiento" a las lenguas cooficiales reflejado en el proyecto de Constitución Europea. Sobre esa base, España solicitará en el texto "cuestiones concretas" como la posibilidad de dirigirse a las instituciones comunitarias en estas lenguas, de emplearlas en los plenos del Parlamento Europeo o del Comité de las Regiones, y de traducir a ellas los textos legislativos que son objeto de codecisión entre el Consejo y la Eurocámara.
"Se trata de seguir trabajando para que los ciudadanos que en España hablen otra lengua además del castellano, que son más de 10 millones, más de una cuarta parte de la población, puedan ejercer ese derecho en el ámbito europeo", manifestó Navarro.
SAGARRA, BOOKCROSSER
Al seu article de La Vanguardia d'avui Joan de Sagarra s'apunta al bookcrossing i fins i tot dóna lloc, dia i hora: "P.S. Los libros se amontonan y amenazan con echarme de casa. Cada día llegan más y más libros. Los lunes (salvo excepción, motivada por algún viaje, que será previamente anunciado) encontraréis libros, muy de mañana, en la estatua de Caperucita y el lobo, en el paseo Sant Joan, entre Rosselló y Còrsega." Ja ho sabeu...
Torno amb elles de la piscina, de veure-les llançar-se a l'aigua i botar i riure i surar i empènyer i renillar, i quan m'assec davant de l'ordinador els ulls se me'n van cap a la postal amb el poema de Sharon Olds (Bartleby Editores n'ha traduït recentment El padre) que tinc penjada al suro, al costat d'una foto de Julia Margaret Cameron, uns ninots a llapis de Narcís Comadira i la dona embarassada i el pare amb la criatura groga alçada de Keith Haring...
Nostrils flared, ears pricked,
our son asks me if people can mate with
animals. I say it hardly
ever happens. He frowns, fur and
skin and hooves and slits and pricks and
teeth and tails whirling in his brain.
Espero que a l'Enric Gomà (responsable de la llista "Al carrer") i l'Oriol Comas i Coma, que és qui hi ha enviat avui aquesta perla, no els sàpiga greu que ho transcrigui literalment. I sense comentaris, que l'horn no està per bolls...
A l’estació de València, a la tarda mentre esperava per agafar l'euromed, vaig anar al quiosc. Era tard i només quedaven dos diaris (dos exemplars, vull dir) d'informació general: un Periódico en català i un Avui. Una persona agafa el Periódico i demana:
–¿Es en valenciano?
El quiosquer li respon amb seguretat:
–No, ese diario está en catalán.
La persona que ja tenia el diari a la mà, el torna a deixar i se'n va sense dir res més.
CASTANYADA PENINSULAR
L’estiu de 1950, Miguel Torga deixa temporalment Coimbra per emprendre un viatge travessant la península ibèrica. Llegeixo al seu Diario les anotacions sobre Salamanca ("¡Pobre Unamuno!"), Àvila (que troba petrificada), Madrid (al centre d’una mortalla de rostolls), l’Escorial (vist com un cilici), Toledo (que cau a trossos), Barcelona (se’n burla de l’enaltiment de Colom com alternativa al Quixot) i Mallorca, que considera una obra mestra de la naturalesa i el deixa literalment fascinat. Dels catalans, en diu que, en tant que gent rica i pràctica, no entenem Castella. Però el millor de tot és la imatge final que fa servir: "La naturalesa, de vegades, s’equivoca. Posa dins de la mateixa clofolla una castanya gran i una altra de petita. Cadascuna té la seva camisa, però això què hi fa! Integrades en una sola realitat espacial, hauran de realitzar juntes somnis diferents."
Entrades
Comentaris
