Un paleta surt tot revestit d'una casa del carrer Balmes on deuen estar rehabilitant algun pis, i posa les dues grans mans enguantades damunt de la pila de terra color de fang que omple a la vorera, entre motos, un sac de residus blanc. Posa les mans ben obertes damunt de la pila de terra i s'hi recolza, la toca com en una imposició, prement-la a poc a poc, delicadament, no se sap si per reduir-ne el volum o per descansar-hi. I, llavors, el contrallum il·lumina l'escena.
Se suposa que els pobles avancen mirant alhora endavant i enrere. Nosaltres ho fem mirant a Madrid i enrere.
... i, amb ells, fer-ho ben de gust. Però no, no són néts de Simon and Garfunkel. I ell no és Elijah Wood, l'actor que feia de Frodo. I sí, vénen de Noruega. I el consell el dec a un taxista il·lustrat. Vull dir que compte amb les aparences.
En voleu més?
"Homesick"
"Cayman Islands"
"I'd rather dance with you"
"Mrs. Cold"
"Escric a mà, perquè és com brodar: m'agrada l'olor del paper i la feina artesanal de l'escriptura, el dibuix de les lletres. Hi ha tres o quatre coses importants en la vida: els llibres, els amics i les dones... i Messi. L'he vist fa poc a la televisió, en el Mundial de clubs. Ah, si pogués escriure com Messi juga al futbol! El futbol sembla enamorat d'ell!"
António Lobo Antunes (Babelia, 14-I-12)
MÉS
Rubén Uría, "Messi siempre es más"
Ara que sembla que el símbol del temps són unes tisores (i, segons com, una estassadora) potser valdria la pena abans de posar-nos a tancar equipaments, línies d’ajut i programes culturals fer un càlcul ràpid no només del que se suposa que ens estalviarem sinó també de les conseqüències que comportarà l’estalvi, del que costarà reprendre (o directament reconstruir) algunes relacions i activitats el dia que tornem a tenir recursos i el mal que poden fer els talls en determinats sectors arrelats al país, difícils de regenerar i fins no fa gaire considerats estratègics. Vull dir que no és el mateix tancar una línia d’AVE inútil que costa a més milions d’euros o deixar de construir una piscina a l’ambaixada de Riad que fer clausurar un festival que ajuda a sostenir la vida cultural en una vila o deixar de pagar els ajuts deguts al teixit associatiu. No és el mateix, però l’AVE i les ambaixades ningú no els qüestiona i en canvi amb la cultura qualsevol ministret s’hi veu amb cor.
Salvador Espriu (de qui l’any que ve celebrarem, sembla que sense pressupost, el centenari) va deixar escrit que mai no ha de morir tot un poble per un home sol. Se suposa que tampoc per una dona. Vull dir que Angela Merkel, Esperanza Aguirre i Alicia Sánchez-Camacho poden anar dient la seva missa, però mentrestant estaria bé que els que no som ultraliberals ni lingüicides ens poséssim d’acord sobre on bastir els dics de contenció contra la demagògia aplicada al desballestament d’allò públic en relació amb la cultura. O acordem que una biblioteca és tan important com una escola i aquesta tan important com un CAP o acabarem perdent-ho tot (bé, tot no: l’escola i el CAP es privatitzaran), començant és clar per la biblioteca. O acordem que una llengua és tan patrimoni com el Prado i com una catedral o bé acabarem veient com hi ha diners públics per restaurar un quadre o un cimbori però no per conservar i difondre les nostres paraules. La cultura viu i floreix en la crisi, però els seus protagonistes, escenaris i mecanismes pateixen amb les podes. Compte doncs amb l’estassadora.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-III-12
Versión en castellano
M'assabento avui (el diari Ara fa un molt bon paper, en aquest sentit, en relació amb una certa cultura no vinculada a les multinacionals i el paper couché) de la mort de Felícia Fuster, poeta i pintora, a més de traductora (li devem per exemple una antologia de Poesia japonesa contemporània apareguda el 1988 a l'Óssa Menor de Proa). Fuster vivia a París, però va crear fa uns anys a Barcelona, a Gràcia, una Fundació per ajudar persones sense recursos a fer estudis superiors.
FOSCA
A M.M.M. amb admiració i afecte
Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l'aixada, ni els trànsits
de l'arrel,
no, res, no m'ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l'espasa i l'ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d'ales,
la llum vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me -potser de massa lluny
i poc- un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrera el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent, els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m'he despertat com d'una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m'he sentit: una glopada, una embosta
d'espai perdut. Un sanglot
m'ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m'estic, nua de temps,
amb la por d'esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.
Felícia Fuster
D'Aquelles cordes del vent (Proa, 1987)
No es podria pensar una distància més gran entre la llegenda que justifica Jonàs per salvar la fe particularista i el Llibre de Jonàs bíblic que problematitza Jonàs per introduir el gir cap a una fe universalista. Al Llibre de Jonàs, la transició del dogmatisme de l'antiga fe en Déu que excloïa els gentils com estranys a la seva aliança amb Israel al Déu que en el futur els vol abraçar amb la seva misericòrdia, té lloc davant dels nostres ulls d'una forma que duu el conflicte entre normes no 'teòricament', sinó a una nova forma narrativa clarament creada pel propi narrador.
Hans Robert Jauss, "El Libro de Jonás. Un paradigma de la 'Hermenéutica de lo extraño'",
dins Caminos de la comprensión (La Balsa de la Medusa, 2012)
Si sou de caire desprès amb el vostre temps i us interessa la cosa impresa, demà diu que faig una xerrada al cicle "Els grans llibres d'Occident" de l'Institut d'Humanitats de Barcelona sobre el "nyap il·legible" escrit per un poeta sense tema (els qualificatius són de dos columnistes locals d'aquells tan savis), nyap traduït al castellà, al francès i a l'anglès i força reeditat que a alguns continua fascinant-nos setanta anys després. L'assumpte és a les set al CCCB, i es dirà "Nabí, de Josep Carner: d'obediència i perdó".
Déu juga, Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant una naixença
dins la cavorca sepulcral.
"Paradoxalment, el país que destina més despesa a l'educació en relació amb el seu PIB és Cuba, seguida de prop per Lesotho, ambdós amb una despesa de més del 13%. Països com França, Àustria, la Gran Bretanya i els Estats Units hi destinen al voltant del 5,4%. En canvi, el Canadà i Austràlia, que encapçalen el rànquing PISA, el que destinen a l'educació no supera el 4%, més o menys el percentatge que hi destina Espanya, que ocupa un lloc per sota de la mitjana de l'OCDE. Ens hauria de fer reflexionar el fet que la despesa pública d'un país en matèria educativa (en percentatge) sembla que no té una correlació directa amb els resultats dels estudiants en informes com el PISA. Això vol dir que la solució per millorar l'educació no sempre passa per un augment de la despesa pública, encara que al nostre país és el tema central del debat. [...]
Ens cal reformar l'ensenyament superior urgentment i des de la base. Ens cal una reforma que escolti i integri, i que no es perdi en problemes tècnics, perquè el veritable problema és d'actitud i adaptació a una societat diferent de la precedent i amb necessitats quasi oposades. Ens cal un sistema àgil, modern, flexible, més obert a Europa que tancat en les inèrcies incomprensibles del sistema espanyol, meritocràtic i, sobretot, col·laboratiu, capaç d'establir una agenda comuna en què tothom guanyi. Què ens manca per aconseguir-ho? Desempallegar-nos d'inèrcies que arrosseguem des de l'edat mitjana; ens cal valentia i un lideratge fort que sàpiga escoltar, prioritzar, proposar i executar. Els estudiants no són els enemics, són els còmplices. Necessitem forces de ruptura, però també de creació perquè les forces explosives no porten enlloc si al final no són capaces de crear quelcom nou. Tant els uns com els altres hem d'aprendre a escoltar-nos i a treballar en comú, perquè tots volem un sistema universitari tan equitatiu com excel·lent."
Imma Tubella, "Universitats: és hora de construir" (Ara, 2-III-2012)
Em sembla que a mi m'agradava més Francesco de Gregori. O això és el que em deia llavors, el que em pensava. Però han passat els anys, una pila d'anys, i de tard en tard encara escolto Dalla, mentre que De Gregori descansa al bagul dels vinils i a l'armari empolsegat dels cassets gravats amb aquells títols de les cançons escrits a mà amb lletra menuda. Dalla tenia un punt més populero i un aire mig de pinxo que no sabies si havia de deixar que se't fes tan simpàtic com de fet se't feia (Il cucciolo Alfredo, avvilito e appuntito, con i denti da lupo tradito, ci pensa un attimo e poi sale...).
M'adono que a poc a poc i sense planificar-ho ja us he anat explicant per aquí a trossos la meva admiració pel músic de Bolonya. Del que no us he parlat és de la il·lusió en rebre per correu el gran paquet amb Banana Republic a dins, dels passeigs per Roma i les cartes amb la Cristina i la Luisa, de les tardes a Port d'Addaida amb els de casa i la Núria i el Miquel, tot ple de llum, del calfred i la confusió cada vegada que sento "Lucio dove vai?", d'un capvespre gèlid a la Villa Borghese. De tot això ara potser valdrà més no dir-ne res, oi, Lucio?
D'acord: res no es perd. Algú sí, però. Ja és curiós que els projectes i les idees, insubstancials per definició, siguin menys contingents que les persones.
Entrades
Comentaris
