Un altre premi que l'encerta! A veure si encara ens acabarem acostumant al fet que el nostre gust coincideixi amb el dels jurats...
Estoy desnudo ante el agua inmóvil. He dejado mi ropa en el silencio de las últimas ramas.
Esto era el destino:
llegar al borde y tener miedo de la quietud del agua.
[De Libro del frío]
Darrerament, quan em pregunten per què escric en català o si penso que la nostra llengua es mor (dues variants, no ens enganyem, de l'altra pregunta: per què no fas el normal i esculls el model més potent?), em vénen al cap dues notícies recents llegides als diaris. La primera deia que fa només 100.000 anys les races humanes no existien. L'altra, que hi ha prevista per a d'aquí a 6.000 milions d'anys una col·lisió de la nostra galàxia amb una altra. Vistes així, les grandàries i les potències i les longevitats trobo que tenen tota una altra pinta, més relativa.
La calenta: un escriptor admirat, Perejaume, que té l'encàrrec de fer una escultura singular al gran pati interior de la fira de Frankfurt'07, acaba d'obtenir el Premio Nacional de Artes Plásticas (d'aquests que no saben qui som i només pensen a fer-nos la punyeta), després del de les Arts Visuals de la Generalitat catalana l'any passat.
La freda: ahir van començar a rodar els missatges de correu anunciant la fi del "Saló de lectura" a BTV. Ja se sap que tot té un cicle, que s'han de renovar les fórmules i les persones i tararí i tararà, però vist l'historial dels programes de llibres en aquest país nostre del disseny i el subjuntiu, trobar-ne un que aguanti l'àcid d'escriptors, editors i llibreters tot alhora té un mèrit incommensurable. Ha passat dues vegades: amb el "Fum d'estampa" de Jordi Llavina i amb el "Saló de lectura" d'Emilio Manzano i, ara, Marina Espasa. Toca pensar que els responsables d'aquest petit miracle (consistent a llegir, acollir, preguntar i escoltar, no es pensin) acabaran anant amb els trastets a fer-ne de nous en una altra banda. Ja saben, és allò dels pans i els peixos o les pedres i els pans... Qui sap si per compensar-me la melangia, en escriure "Saló de lectura" a Google i punxar al botó "Imatges" els déus m'han picat l'ullet: aquí em teniu, immortalitzat a Transponder News, que no sé ni a on cau. El que sé és que a ca l'autor hi farà una mica més de fred, aquest hivern...
Passant pàgines del diari de dissabte trobo sense esperar-m'ho la necrològica d'Anita O'Day, morta aquest dijous a prop de la frontera dels noranta. Sense ser la meva cantant predilecta, O'Day té etiqueta pròpia al record per l'arxiconeguda conversa amb Roy Eldridge i la seva trompeta a "Let me off uptown", i remenant cds i antologies retrobo el seu swing lleuger a l'inici de la versió de "One of those things" (en un disc de versions de Cole Porter de 1959) o un excel·lent "Tea for two" a tota pastilla amb baix, piano i platets, a banda d'una gràcia innegable per jugar amb els canvis de ritme al "Sweet Georgia Brown" que comença amb aquells timbals de fons a pèl... Mai no m'ha convençut gaire, en canvi, el seu "Bewitched, bothered and bewildered" (regne d'Ella per excel·lència), mancat de la tensió dramàtica que sí que sap en canvi incorporar a un altre gran Rodgers&Hart, "Ten cents a dance", malgrat la big band de fons. Perquè Anita O'Day és cantant de big band, o cantant amb big band, alhora que Verve lady. Per al meu gust, gairebé sempre sembla que vagi un pèl massa accelerada, però segurament això ha estat part de la gràcia d'una de les carreres més llargues i prolífiques del jazz vocal, recorreguda de la mà de la popularitat i els èxits però també, com manen certs cànons, de la lluita contra addiccions diverses i contra la fera frívola del gust canviant dels temps.
Aquí podeu escoltar-la (i veure-la!) interpretant dos temes memorables al Festival de Jazz de Newport de 1958.
Amb el fons modernista bigarrat de la sala noble del palau Maricel de Sitges, Òscar Pujol va inaugurar dies enrere el segon Seminari sobre patrimoni literari i territori deixant-hi anar una càrrega de profunditat potent, lenta, tranquil·la: “Jo crec que aquí llegim massa”. L’aquí era òbviament el nostre primer món occidental, en contraposició a l’Índia tan propera a l’autor del diccionari sànscrit-català, però la provocació resulta igualment efectiva.
En contraposició a l’aparent bonesa (i, doncs, a la necessitat) del foment de la lectura com a idea prístina, com apriorisme indiscutible i sense esquerdes, Pujol ens obliga a fer-nos algunes preguntes prèvies. ¿I si resultés que la lectura té més a veure amb conceptes com la intensitat o l’aprofundiment (amb el silenci, amb la discreció) que no amb l’acceleració i la velocitat, amb l’acumulació i l’exhibicionisme tan nostrats? ¿Com es promou, això? ¿Estem segurs que la lectura és un bé per a tots i que la insistència en els seus beneficis entre aquells que no hi mostren interès té algun sentit fora de la neteja de la consciència institucional? ¿I si més que anar a empaitar es tractés de deixar venir? ¿No hauríem d’avaluar les estratègies publicitàries i resultadistes emprades fins ara i descartar-les si no són eficaces per molt que la inèrcia ens hi torni a portar? ¿I voleu dir que no hauríem de ser més clars, tots plegats, en la distinció entre promoció de la lectura i promoció del llibre, una honorable (i molt potent) indústria que pot tenir a veure o no amb la cultura i altres nobles fins de prioritat social)?
Contra el mite dels països on “sí que es llegeix”, potser cal anar aclarint que el que hi ha són països on la minoria lectora és més àmplia, més forta, té més tradició i més visibilitat, països on les infrastructures per a la lectura (escoles i biblioteques, sí, però també salaris, jornada laboral o vivenda) faciliten més que en d’altres el fet que els ciutadans llegim en el sentit dens, intens en què se suposa que parlem. Perquè en el sentit literal i més vulgar del terme, la veritat és que avui en dia no parem de llegir, els nostres ulls mai no havien estat tan castigats. Però potser es tracta d’anar una mica més enllà (més endins) dels ulls.
Publicat a El Periódico (Èxit), 23-XI-06
[Alguns blocs de lectors i lectura: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8...]
L'ENTRE TOTS PRIMER (I ALTRES)
Ahir Jordi Cornudella va llegir Ausiàs March (no us en perdeu aquest meravellós arxiu) per obrir el cicle, Puys mon afany es entre tots primer... Avui a les sis de la tarda Toni Sala farà la seva proposta de lectura de Blanquerna (noranta minuts abans que presentem el Libro de amigo y amado editat per DVD al Centre Cultural Blanquerna de Madrid, des d'on escric). Demà Empar Moliner, també a les sis, s'enfrontarà a l'Espill de Jaume Roig i diumenge Albert Roig, a les set, farà la seva lectura de Lo somni de Bernat Metge. Tot plegat al Saló del Llibre de Barcelona, de la mà de la ILC i l'Institut d'Estudis Medievals. Torna el clàssic.
Hi ha un punt en què el gat amagat i un nen petit que plora sonen igual, i els confonem. Hi ha un angle des del qual la pell de l'ancià i la de la tortuga són intercanviables. Quin deu ser l'animal (el trompe-l'oeil, el paral·lel) adient per a l'edat adulta?
—Saps què, pare? Que la Clara de coral toca el piano i s'ha tallat els cabells...
VELOCITAT DOMINICAL
L'aranya i més tard l'ombra, trescant ràpides pel llençol, una teulada molla, gotes de pluja, un cargol inesperat i viatger, el vas d'aigua i el despertador apagat, un llibre, desenes de cargols per la cortina...
Gràcies a Marcús Media (afegit a la llista de "Blocs d'altres", com les Lletres de Belmar) he descobert una perla perfecta per a aquests matins llargament emmandrits. Es diu "Beneath the Rose". No us la perdeu i torneu-hi i torneu-hi, que per tres minuts segur que ara mateix no teniu gaire res millor a fer.
Amb la recuperació de la democràcia i de la Generalitat, algunes persones i algunes institucions van haver d’exercir el difícil i essencial paper de passera per sobre de quatre dècades de persecució i oprobi. En aquest sentit, l’any 1987 es posa en marxa la Institució de les Lletres Catalanes, reivindicant el fil que anava enrere fins a l’entitat del mateix nom creada al 1937 per la Generalitat republicana, amb Carles Pi Sunyer com a Conseller de Cultura. I amb la represa de la Institució, Jordi Sarsanedas va ser-ne escollit el primer degà, en representació dels escriptors i escriptores catalans. La tria no podia haver estat més pertinent: tant amb la seva obra com amb la seva persona Sarsanedas exemplificava –exemplifica– la continuïtat, el salt per damunt de la foscor, la persistència d’allò més remarcable de la literatura dels anys trenta (quan per un instant semblà que tot era possible per al nostre país) i dels dos exilis, l’exterior i l’interior.
Sarsanedas escrivia prosa i poesia des de la saviesa i l’elegància, des d’un profund coneixement del català orejat a França, a Itàlia i al Regne Unit, però també havia fet teatre, havia ensenyat, havia vetllat revistes i institucions benemèrites, havia escoltat i somrigut amb aquella paciència i aquella discreció dignes potser de millor causa. Val a dir que, a mesura que el país anava normalitzant-se, ell va anar obtenint també el migrat salari del reconeixement gremial i institucional, però em sembla que el que cal subratllar ara és sobretot que gaudia de ple de la millor recompensa a què es pot aspirar: l’estima i l’admiració d’aquells amb qui coincidí a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, a Serra d’Or, al PEN Català, a l’Ateneu Barcelonès, a l’IEC i, és clar, a la Institució. Abocat a tants requeriments, feliç d’obstinar-se en aquella persistència que només els miops confonen amb la tossuderia, Sarsanedas i el seu gest encalmat i els seus llibres plens de picades d’ullet cultes i populars alhora es convertiren en referent de la millor manera possible: sense voler.
Ell ha estat mestre i conhort per a molts dels que li anem al darrere, més encara havent tingut el privilegi de compartir-hi taula. Ara diuen que ha mort. Em miro els lloms dels seus quatre darrers llibres de poesia, Cor meu, el món, L’enlluernament, al cap del carrer, Com una tornada, sí i Silenci, respostes, variacions: quin prodigi en només set anys! I a ell m’acullo:
Com si morir fos saviesa, conhort,
en la ruïna i la persistència d’un temple.
[Avui també parlen d'ell: Dolors Oller en nom del PEN, Els dies i les dones, El violinista celest, Oi?, Plagueta de Bord, Puig d'en Cama, Totxanes, totxos i maons, VilaWeb.]
EMPRESONATS, SÍ
Contra els que sostenen que la cooperació internacional és una cosa de senyores de casa bona i cretins sense fronteres, jo sóc dels que creu que el món és molt gran però comença a la porta de casa (que Amèrica és el poble del costat, com repeteixen Casasses i Comelade), que no podem fer cap defensa ni cap reivindicació de les nostres lletres i els nostres autors si no els veiem i els vivim com l'altra cara de la moneda de la resta de lletres i d'autors de tot el món. Per això no me'n sé estar de recordar-vos, com fan en David, en Biel o el Llibreter, que el 15 de novembre és el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat, i que a Barcelona el PEN Català ha convocat aquests dos actes:
Dimecres 15 de novembre
Al Palau de la Virreina (La Rambla, 99), d'11 a 12.30h
Lectura continuada de textos d’Anna Politkovskaia per part de diferents escriptors i periodistes
A la sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rbla. Catalunya, 10, pral.), a les set de la tarda
Acte en record d’Anna Politkovskaia
Amb Josep M. Huertas, Vicent Partal, Carles Torner, Marta Ter i Dolors Oller
CANTARELLA DELS DOS AMICS
Tinc dos amics que mirant el mateix paisatge són capaços de veure-hi postals diferents. N’hi ha un que diu que la rearticulació del Grup 62 sumant-hi Planeta i Enciclopèdia obre un ventall d’oportunitats i fa possible un canvi d’escenari sense les excuses que ens coarten de fa anys. És el mateix que va ser a la Fira de Frankfurt i en va tornar impressionat pel que representarà la nostra presència el 2007, i content que la invitació sigui precisament a la cultura catalana, per evitar exclusivismes i poder donar una imatge més atractiva en què les marques catalanes que ja venen i que tenen (sovint desprovistes d’adjectiu) reconeixement internacional ajudin a fer més coneguts els autors i editors en la llengua que no era la de García Márquez o Gil de Biedma però que aquests llegien sense problemes. És també l’amic que fa uns dies em trucava emocionat d’haver anat a escoltar Enric Casasses i Miguel Poveda a Sant Cugat i d’haver-me fet (per fi!) cas i haver comprat Desglaç i La manera més salvatge: "Quina passada, tio, no m’ho esperava!". Això ens passa, que no ens acabem d’esperar a nosaltres mateixos.
Després hi ha el segon amic, que encara no s’acaba de creure que l’any vinent al Metropolitan de Nova York hi hagi de veritat una exposició d’art català ("Segur que l’hem pagada nosaltres", remuga), que quan llegeix els bons llibres de narrativa de gent de la nostra quinta que li recomano sempre em pregunta a on són els poetes, que diu que comença a haver-hi massa quartos per a les nostres lletres, que inevitablement sap de bona tinta que algun editor està a punt de plegar i que quan anem junts a la Casa del Llibre, a la FNAC, a La Central o a Laie i trobem cua per pagar diu que segur que són lectures obligatòries. "Si l’any passat te’m queixaves que les haguessin suprimit!", li vaig etzibar l’última vegada.
I mentre seiem a fer un cafè li allargo el diari esportiu del dia, obert en una entrevista amb Rijkaard en què aquest fa de Conseller de Cultura: "Si funciones bé com a conjunt, sovint ve la qualitat individual a marcar la diferència". Amb tots dos som bons amics. Gairebé diria que, sovint, els tres anem tan de tronc que és com si fóssim u. Potser es tracta només, també aquí, d’aprendre a conviure.
Publicat al suplement "Èxit", El Periódico, 26-X-06
ENVOL DE CAMPANA
Quadern de sons, de Ricard Casals Alexandri, empaitador de sorolls i d'enregistraments (no us perdeu els poemes a la secció "Veus"), és un d'aquells blogs llunyans per temàtica però d'on no surto mai amb les mans buides. Avui hi he trobat una història amb campana menuda i al punt, tant que diríeu que potser sí que és verídica...
Posats a destacar frases encertades, avui em topo al "Nulla dies sine linea" de la UOC una perla treta de la darrera novel·la de Jordi Cabré: "La millor manera de carregar-se un enemic és abraçar-lo i distreure'l amb altres coses". Diguem que una versió actualitzada de l'Amadíssims enemics... verdaguerià recentment reprès per Miguel Poveda i ara penjat a YouTube, com ens avisaven l'altre dia des de L'efecte Jauss:
Amadíssims enemics,
si algun me'n vol ser encara,
guardians del meu honor,
mirall de les meves taques,
herbejadors de mon camp,
traieu-me'n les herbes males,
traieu-ne espines i tot;
jo us daré foc per cremar-les.
Si flors hi arribo a collir
les guardaré per vosaltres.
Lo bé que m'heu fet és gran;
de genolls a vostres plantes
jo us ne dono grans mercès;
Déu vos ne done la paga.
PASSAR
Magnífiques, les paraules d'Ivri Gitlis a The art of violin adduïdes ahir en un suplement cultural sobre luthiers amb obertura de Ramón Andrés: "Tinc un violí construït l'any 1713. Va ser creat molt abans que jo nasqués i espero que visqui molt temps després de mi. No el considero el meu violí, més aviat jo sóc el seu violinista. Passo per la seva vida."
[Per cert, parlant de Luthiers: del 14 al 19 d'aquest mes són a Barcelona!]
Entrades
Comentaris
