CELEBRACIÓ: PREPAREU LES AGULLES



Si aneu aquí i us mireu el vídeo que avui ens regala l'E-notícies, segur que riureu una estona. I pel mateix preu, cadascú hi pot posar, al lloc de l'homenatjat, l'any que és a punt d'esgotar-se, l'examic que s'hi ha retratat, aquell/a que sempre truca a l'hora de la nostra sèrie preferida, qui parla i parla (o escriu i escriu) sense saber de què parla (o escriu) i així com de passada va fent mal, o bé el ninot o fetitxe que us estimeu més, el vostre fantasma particular: per als lectors de columnes potser el vitriòlic darrer salt d'en Sostres, per als nacionalesportistes la demagògica sinceritat d'un Porta Perales, per als historiadors i expoliats la valentia numantina del president Herrera, per als amics de la terreta el cosmopolitisme d'AE (o d'AS, que de vegades tant és), per als experts en bandes la barra exterrorista d'un Moa...

Perquè els anys vénen plens però no duen assegurança ni escut ni pa sota el braç ni farmaciola: els millors desitjos per al 2005. I una agulla.

INCREÏBLE



Dues hores llargues de cotxe, cua per aparcar-lo, una bona estona per revestir-se, cua per comprar car un forfet curt, cua per llogar l'equip, cua per pujar al telecadira... Però diu que a dalt de tot de les pistes la sensació és increïble. Suposo que deu ser que sí.

PARTING?

Primer miraves algunes esglésies pensant si t'agradaria casar-t'hi; ara, et demanes si t'agradaria que un violoncel hi toqués per tu "El cant dels ocells". Fa anys, si t'haguessis trobat una perfecta bellesa pèl-roja com la seva somrient a la porta del bar (ni un anunci, no ho hauria fet millor) com a mínim li hauries aguantat la mirada, potser t'hauries plantejat d'entrar-hi a fer una pinta. Ara, un cop sol a casa has buscat un compacte de Sinéad O'Connor i escoltes "The parting glass" i repeteixes fluix fluixet:

So fill me the parting glass,
Goodnight, and joy be to you all.

ELLA, ETCÈTERA

A les notícies de darrera hora d'un diari digital m'assabento que ha mort Susan Sontag, una molt bona assagista nord-americana de qui en català avui podem llegir a Proa Cap a Amèrica i Davant el dolor dels altres (Regarding...), i a Empúries (si és que un llibre de 1997 encara resisteix a alguna llibreria) l'intens La malaltia com a metàfora.

Per a mi, Sontag va ser una de les primeres no-fotògrafes que em va parlar de la fotografia com un art i una reflexió apassionants, tot alhora, en un vell llibre (de 1977) que després ha acabat essent tan canonitzat com desmitificat: On Photography.



[Aquí podeu llegir unes paraules d'homenatge de Salman Rushdie, president del PEN nord-americà, a l'escriptora que presidí el mateix centre entre 1987 i 1989.]

SALAMANCA: INSTANTÀNIES (1936-1937)

Després de l'alzamiento dels militars, la repressió violenta a Salamanca va començar aviat: Casto Prieto Carrasco, l'alcalde republicà de la ciutat, catedràtic de medicina, va ser detingut i afusellat sense judici el 29 de juliol de 1936.

El 30 de setembre de 1936 (el 14 d'aquell mes el Papa ja havia condemnat el govern de la República pel seu "odi satànic contra Déu"), l'arquebisbe de Salamanca dóna suport públic als nacionals en una pastoral i hi parla literalment de cruzada contra el mal.

El 12 d'octubre, el rector de la universitat, Miguel de Unamuno, pronuncia al Paranimf, en presència de Carme Polo i del general Millán Astray, el famós "Venceréis pero no convenceréis", entre crits de "¡Viva la muerte!". El concloent "Muera la inteligencia" del militar feixista preludia l'arrest domiciliari d'Unamuno (que morirà uns mesos després).



Sobre la decisió municipal, el 2 de novembre de 1936, d'afegir un bust de Francisco Franco als medallons de grans personatges de la història d'Espanya de la Plaza Mayor, la transcripció literal dels acords municipals ja ho diu tot.



El 18 de novembre, una gran cerimònia ciutadana amb desfilada de la guàrdia mora i exhibició general d'esvàstiques per part de Falange celebra el reconeixement del govern del general Franco per part d'Alemanya i Itàlia: "El agradecimiento y admiración que estos dos países inspiran por su importante ayuda tanto en el aspecto militar como en el diplomático se plasma en dar sus nombres a dos importantes vías de la ciudad: el Paseo de los Carmelitas se llamará Avenida de Alemania y la calle Rodríguez Pinilla, Avenida de Italia tras una rectificación".



La guerra també es jugava a les ones: el 19 de gener de 1937 els nacionals posen en marxa a Salamanca (on Franco té el quarter general) una potent emissora de ràdio amb un equip mòbil provat als Jocs olímpics de Berlín i cedit pel III Reich. D'aquí sortiran els famosos partes, i s'anirà reforçant la imatge de cabdill de l'aleshores només general. Al mes de març, és a Salamanca on l'ambaixador alemany, Von Faupel, presenta les seves cartes credencials a Franco.



Del 16 al 19 d'abril de 1937 tenen lloc a Salamanca els fets (dos morts inclosos) que portaran al nomenament de Manuel Hedilla Jefe Nacional de Falange: el principi de la fi del moviment.

[Ho sento, aquest no era un post sobre els papers de Salamanca. Si voleu teca castellana enraonada sobre l'afer, podeu anar aquí.]

FORATS DE LLUM

A les pàgines de "Diàleg" de l'Avui no només hi ha bestieses. Avui, per exemple, Màrius Sampere hi publica un magnífic poema de Nadal, i hi escriu: "Mentre que nosaltres, els artistes-demiürgs, els folls creadors, per això tan pròxims a la Divinitat, ens limitem a la pràctica immediata de la nostra dèria imperdonable; sense veu ni vot, sense més comentaris que algun sospir desolat, ocupem la cel·la monacal més ombrívola. Car l'obra artística (l'obra sempre és artística) sempre és fosca, misteriosa, secreta, en fi, producte d'un deliri; del deliri d'Aquell Qui ha delegat en la criatura la comissió dels Seus propòsits, en aquest cas de la bella follia creadora; que s'estira fins a l'instant mortal en què, per tota explicació, declarem, com l'Agonitzant, que ja tot està fet. De manera que la llibertat —la facultat que genera l'autoria— de l'artista, talment la de tothom, no existeix. Pensem que, al capdavall, també la llibertat és obra del Creador, tocat per un rampell de protagonisme. La qual cosa ens indica que som lliures en la mesura que obeïm la voluntat suprema: de la qual depèn la llibertat condicionada de la criatura. Total, doncs, una enganyifa. I com que no hi ha més cera que la que crema, no hi ha art sense foscor. Però si de la creació en treus la foscor, en treus la llum."

NADAL, PER EXEMPLE

If it makes you happy
It can't be that bad.
If it makes you happy
Then why the hell are you so sad?

ROMEU

Si pena sents per amor
y veus que·t convé callar,
no publiques la dolor
sinó a qui la't pot llevar.

De vegades comprem llibres d'aquells que ens pensem que ningú més no deu haver-se'n assabentat que han sortit, llibres que això no obstant tenen un llarg treball al darrere i que ens obren un llarg camí per davant. Això em va passar a mi amb el Corpus d'antiga poesia popular preparat per Josep Romeu i Figueras per a Barcino l'any 2000. Hi buscava nadales (un dels meus entreteniments) i m'hi vaig trobar, a més, una pila de cobles, cançons, refranys i, pertot, l'educada, humil erudició d'aquell home polit, no gaire alt, sempre encorbatat i amb la pipa als llavis, que ens havia obert a mitja dotzena de doctorands les portes de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i els ulls als versos de vegades opacs d'Ausiàs March. Per Maria Enrich, mestressa de Cal Ble, que ha escrit en un altre llibre també gairebé transparents, aquest a les PAM, la biografia de Romeu i Figueras, m'assabento de la mort del poeta i filòleg aquest darrer cap de setmana...

Al fin final,
servir a Déu
y no fer mal.

ERRES

Serà Joan Rendé? O Carme Riera? Potser Maria Mercè Roca? Perquè si alguna cosa deixa clara la sèrie Ronaldo, Romario, Rivaldo i Ronaldinho és que el primer o la primera escriptor/a en la llengua del Barça que triomfi al món (ni que els requi als d'As) haurà de tenir un cognom que comenci amb erra... Albert Ràfols-Casamada? Jordi Ribas? Montserrat Rodés?

DES

Per TdQ m'assabento que Oriol Pi de Cabanyes signava això a La Vanguardia d'ahir...

GABRIEL FERRATER

Estoy leyendo a Proust y se me aparece el fantasma de Gabriel Ferrater en nuestra primera Autònoma. "Pero cuando desaparece una creencia, le sobrevive, y cada vez más vivaz, para disfrazar la falta de poder de dar realidad a cosas nuevas, un apego fetichista a las viejas que aquella creencia había animado, como si fuese en ellas y no en nosotros en donde residía el aliento divino y como si nuestra incredulidad actual tuviese una causa contingente, la muerte de los dioses".

Recuerdo a Gabriel Ferrater gesticulando, desinhibido, de pie o sentado en los taburetes de la pecera de El Mesón, en la plaza del Monestir de Sant Cugat, donde los privilegiados estudiantes de letras compartíamos con algunos profesores bebidas y recreo. Ferrater era un tipo aventurero que parecía un veterano de la guerra de Vietnam y se dejaba querer, maternalmente, por muchachas en flor que hubieran podido ser sus hijas.

La más traviesa era Maika P., una pequeña remotamente filipina que calzaba botas de media caña y que parecía encontrarse en la universidad de veraneo. Otra de las que coqueteaban con el bebedor y que ponían a prueba su necesidad de afecto era T.C., dómina de ojos profundos y mirada inteligente que serpenteaba con gran estilo. Y J.S., alta y elegante, muy hecha, a quien el poeta dedicó sus últimos versos: "Quan falten dotze dies perquè facis, Júlia, / dinou anys, / vull apuntar-te tres o quatre coses / (dinou no les sé pas) / que siguin veritat...". A veces, o con frecuencia, Gabriel Ferrater iba un poco a la vela. Parecía observar el mundo desde muy lejos, entonces, y mirarnos a todos con la suficiencia de quien quiere exhibir con toda su impudicia el dolor (si se puede decir así) de la inteligencia excesiva. Se había dado bastante al álgebra y al transformacionalismo, al estructuralismo y a la gramática generativa. Pero el mundo seguía sin cuadrarle.

Nosotros nos contábamos sus últimas extravagancias etílicas. Sospechábamos que le dolía dejar de ser joven y, tal vez, potente. O que abominaba —a solas— del paso del tiempo. Y era para nosotros no solamente la imagen del "atreverse a poder" exhortado en uno de sus versos, sino también, y sobre todo, del carpe diem, que vivía con un cierto frenesí depresivo y masoquista.

¿De qué se quería castigar? ¿Qué culpa le pesaba tanto como para querer autodestruirse? Bebía, bebía mucho, y cuando bebía era cuando pronunciaba los más enérgicos exabruptos, cuando formulaba las más brillantes hipótesis, cuando le salían las afirmaciones más prometedoras y los relámpagos especulativos más luminosos. Y era la lucidez lo que quería ahogar en alcoholes y poesía.

Ferrater daba las clases a menudo hecho un balbuceo, los ojos muy líquidos en una cara muy pálida, informalmente sentado en el pupitre con las piernas colgando. Como poeta, como inteligencia y como persona, era para nosotros, jóvenes necesitados de mitos, la encarnación de la libertad. De la libertad de espíritu que se nos presentaba bajo aquella libertad de forma. Pero su inconsistencia física, sus lapsus y sus ausencias, sus obnubilaciones, nos iban diciendo también a qué precio se tenía que pagar, qué caro salía el desorden. Aquel profesor, largo y desgarbado, casi albino, que tartamudeaba, era la encarnación de la vida. Aunque la vida en él ya era una pura descomposición, un triste muñeco parkinsoniano que se expresaba a manotadas.

Fa uns mesos va ser Xavier Bru de Sala, qui va escriure que la poesia de Ferrater no valia gaire res. Ara sabem a més que l'home era un ninot. Potser és el "de" entre els cognoms, que atorga tanta lucidesa.

FIRA

Gran ball, gran bull d'egos. Vist amb perspectiva i anant als resultats, és sobretot activitat i energia, prou vivificant. Vist de molt a prop (no sé si de massa a prop) el boll cansa una mica. I somrius.

[Devem ser només els catalans, que tenim aquesta tendència al mosqueig instantani, a la reclamació permanent, a remugar per defecte i agrair com a excepció?]

CAPDEVILA



Avui, per variar, deixem una mica de banda lletres i polítiques. O potser no del tot: la feina de can Capdevila és un exemple (ells sí) d'excel·lència i d'internacionalitat, un racó a on respirar a fons oblidant-te que petit és i que fràgil el tros de terra que ens sosté. Ara que ve una temporada de regals lletjos i fugaços, el web que han inaugurat amb motiu del centenari és ple de sorpreses de bon mirar.

PROBLEMES DE LA FE

Un dels principals problemes per creure en la vida eterna és que implica assumir que a determinats personatges no te'ls trauràs mai de sobre: mai en el sentit literal, paradisíac, del terme. No sé si el cel serà prou gran, si tindrà prou racons.

HOY COMO AYER



Malauradament, vaig fer els deures. Volia transcriure aquí algunes frases de l'impressionant article ("Palabras presidenciales", El País, 13-XII-04) de Carlos Robles Piquer, "embajador de España", preocupat per l'amputació dels braços al cos social i històric que en diem Espanya. Però Internet sempre depassa qualsevol imaginació: buscant-vos un enllaç a l'autor del text, he trobat una veritable meravella, publicada l'any 1948 a la revista Alférez per un homònim de l'ambaixador. L'article es titula "Acerca de nuestras naciones", i acaba així:

Salvar al mundo; he aquí el quehacer. Salvarlo en nombre de un principio universal, para el que estamos especialmente capacitados, porque siempre fuimos gentes de sonoras hazañas. Pero salvándonos antes a nosotros mismos, por la dolorosa amputación de lo que estorba, el demonio de la desunión que pretende, hasta hoy con indudable éxito, elevar el lógico ámbito de lo local hacia una categoría universal. Porque hemos sido los grandes extremosos de la historia, exagerados en el tránsito de lo universal, paso especialmente sangrante por lo que supone de amputación de una sensualidad satisfecha, y paso que, sin embargo, estamos obligados a dar porque esta nuestra salvación es provechosa para la salvación del mundo, Dios sobre todos y previniendo en el regazo de Su Voluntad tentadores mesianismos. Pero esta nuestra salvación precisa de una garantía: nuestra propia unión. Unión íntima, que las prudencias de los políticos han de tener muy presente como primera meta a lograr. No olvidemos que la intrínseca debilidad de los modos de vida que hoy son polos de la atracción general puede imponerse, en lo humano, por tener a su servicio un brazo poderoso y bien armado por la unión de muchos hombres, de muchas riquezas, de muchas posibilidades. El brazo que, por nuestra desunión, nos falta.

Creemos que así ha de entenderse en la hora de las realidades ese ente de razón que viene llamándose Hispanidad. Que tiene que servirse a sí misma para estar presta al servicio del mundo, esta pobre criatura de Dios.

Per la data de la cita i la bonica tendència a la tradició familiar d'algun partit polític espanyol he pensat que devia ser en Carlos Robles Piquer pare, però resulta que no: és el mismíssim CRP pare, fill i eurodiputat, òbviament transtornat per algun trauma amputatori infantil, a qui és ben bonic que el principal diari progressista del país aculli a les seves pàgines per alliçonar el president Zapatero i advertir-lo que "guste ello o no a algunos líderes regionales, el conjunto de los españoles --incluidos muchos que militan en la izquierda-- no aceptará con indiferencia su propia mutilación. Ya que la amputación de un brazo no afecta sólo a la extremidad amputada, sino al conjunto del cuerpo, humano o social, que tiene tanto derecho a opinar como el brazo mismo". Hoy como ayer, don Carlos, toca salvar el món: gràcies, superheroi alferes!

VOL DE RETORN









Vinc d'ingressar quatre duros al compte, de veure uns preciosos dibuixos de Cornet, Llaverias i Junceda a la Sala Rovira, de comprar-me agenda nova i una capsa d'Upmann. A casa, poso Manolo García al compacte, ric llegint en diagonal (que és com m'agrada més llegir certs llibres) l'Ubert tot l'any d'Enric Gomà i, en el moment de silenci just després d'"En una playa calma", quan m'aixeco per tornar-la a posar, veig un magnífic Aeroplà que travessa volant molt baix la transparència d'un balcó i després de l'altre, de tornada cap al Raval...

Decideixo que demà ja em posaré de mal humor: pacient, escoltaré els de la comissió, llegiré l'article de Robles Piquer sobre nacionalitat i nació o em miraré el detall del memoràndum europeu. Però ara mateix la tarda i els núvols duen bones noves, i això no passa cada dia...

TEMPS SUSPÈS

La "Cançó d'albada" de Salvador Espriu acaba amb uns versos cantelluts que són dels pocs que sé repetir de memòria:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Anys després de llegir-ho i aprendre-ho de cor, vaig encapçalar una mena de dietari poètic fictici que es deia Agenda (havent guanyat a Perpinyà el premi Carles Riba, va ser publicat com Final de festa) amb un ressò descarat de la profecia espriuana, com una mena d'homenatge:

Vénen cada matí les formes i la llum
i cada nit més formes i la fosca vénen,
i tot fuig en la nit i fugen en ple dia
amb la proclama silenciosa que l'excés
dels mesos, les setmanes i l'abans i l'ara
ens ha estat atorgat, mercè d'un rei magnànim
i terrible. Que tot ens serà pres.

Ara, des del bar HOriginal, Josep Pedrals ens convida a celebrar els vint anys (vint anys!?) del Riba de Carles Torner amb Als límits de la sal i de Pel viure extrem, que va ser un dels finalistes aquell 1984 i gràcies a això (a això i a l'aposta del llavors director d'Edicions Proa, Xavier Bru de Sala, com són les coses) es va convertir en el meu primer llibre publicat.

Repasso Pel viure extrem i Final de festa buscant-hi coses dignes de ser rellegides en públic, i m'aturo al "Que tot ens serà pres". Què he llegit, recentment, que m'hi va fer pensar?... I remeno llibres i vaig a parar a la joia del que he comprat a Mèxic, els tres volums de Poesía Náhuatl editats per la UNAM, i al segon volum, a la pàgina 16, hi trobo marcat amb llapis:

In moch oncan nimacoc in necacehuac Huiya
in noquetzal in poyoma in ye nochicuacol
in amoxcalla imanca
tlauhcalli imanca in

Que ve a dir:

Tot em va ser donat, aquí:
el meu ventall, el meu plomatge de quetzal, els perfums,
el meu càvec corbat, el meu floró de paper,
a la casa de la molsa aquàtica,
a la casa de la llum.

Vull dir que tot ens serà pres, segurament, però tot ens ha estat també donat. I fa cinc segles a l'Amèrica Central, als palaus de Mèxic, Acolhuacan i Tlalhuacpan, cantaven uns versos que parlen amb els d'Espriu, i quan jo em pensava que parlava amb Espriu responia igualment, de fet, als "Poemes de Yoyontzin", com als poemes de Tshang-Iang Guiamtso ressona un Petrarca que no havia arribat al Tibet del segle XVII, però que era, d'alguna manera, en el temps suspès d'allò que pensem i diem les dones i els homes, el temps suspès del que sabem i oblidem ara i, en l'ara, sempre, del que perdem i guanyem, del que ens ha estat atorgat. En el temps suspès.

AND THE WINNER IS...

Que santa Llúcia els conservi la vista (als jurats)... Després del mal viatge de l'any passat, aquesta vegada passo de pronòstics: fio la solució al dia de demà.

CANASTRÓ

Com es diu la palanca d'una balança? Canastró, calastó o calastró (en castellà, astil), de l'àrab qalastun, mena de balança per comptar moneda: d'aquí l'expressió "perdre el calastró", en el sentit de perdre el compte o, més en general, perdre el senderi. Ho he après gràcies a la tramesa d'avui de Rodamots (la subscripció a "Cada dia un mot", m'anima el correu electrònic), combinada amb l'impagable Diccionari català-valencià-balear (amb el normatiu tot sol no me n'hauria sortit)...

Només els ingenus es pensen que els escriptors i escriptores són els que dominen la llengua: de fet, som els que ens hi sabem dominats, però inspirem de gust i avancem, encuriosits, en aquest enorme territori enfosquit. Elfriede Jelinek, la darrera premi Nobel, per exemple, es declara avui al discurs a l'Acadèmia Sueca presonera de la seva llengua. La llengua: una gossa que l'ha de protegir contra el fet de ser descrita i que, això no obstant, de vegades l'ataca.

ARLEQUÍN

A la FIL he conegut, entre d'altres, Felipe Ponce, responsable de les Ediciones Arlequín, que acaben de publicar una impressionant "edición facsimilar bilingüe" de La cosa aquella d'Enric Casasses. Vaig sortir del seu estand amb la bossa plena de llibres, entre els quals el Cantar del tigre ciego del cubà Ramón Fernández-Larrea, d'on ara transcric aquest sonet...

H O M E R O (a la manera de Jorge Luis Borges)

la historia determina los sentidos
de la ascensión del hombre, pone un brillo
menos o más total al amarillo
del oro de los hechos sucedidos.

la historia tiene en sí cada memoria
del sueño trunco, el odio arrepentido,
fulgores de lo incierto sumergido
en la marea ociosa de la noria.

napoleón sucedió porque sabía
del sueño de alejandro sin fronteras,
las hormigas de atila y sus maneras
quemaron las catástrofes de roma.

ardió la hierba siempre, y en su aroma
un ciego relataba la osadía.

BABILANS

Acabat d'arribar d'allà on Hernán Cortés va perdre la vergonya, volia fer un post per sumar-me a l'alegria de Combray, però, com a Saragatona, abans d'acabar de sopar em va caure la cullera de la mà en sentir el senyor Esteban González Pons ("Estebán", segons el web governamental, però ja se sap que a alguns valencians val més no tocar-los els accents), conseller de Relacions institucionals i Comunicació de la Generalitat Valenciana, que sostenia en roda de premsa, amb gran vehemència i literalment, que

HACER PREVALECER LA CIENCIA SOBRE LA DEMOCRACIA ES UN CAMINO MUY PELIGROSO

Mentre ho deia, tot de taronges de l'Horta queien cap amunt i el planeta va deixar de girar al voltant del sol i va començar a fer-ho al voltant del Micalet, que ja n'hi ha prou de la dictadura de Newton i Galileu. I a mi, de cop, em va venir al cap la primera frase de Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, aquella que diu "Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere". I en anar a buscar el llibre de Sánchez Ferlosio per comprovar-la, vaig trobar-me que el següent aforisme també ens és dedicat, perquè després es digui que ningú no pensa en els babilans: "Babilonios somos; no nos vuelva la tentación de levantar ninguna torre juntos. Más bien ¡dejémonos ya de una vez por imposibles los unos a los otros, como buenos hermanos!"... Ni catalans, doncs, ni babilonis ni valencians: babilans, això som. Germans de la pura imbecil·litat, del més brut interès, de la simple demagògia. I així ens va.

TORNAR-HI

Armari, tauleta, bany, calaixos: revisar i tornar a revisar l'habitació d'hotel abans d'anar-te'n. I encara tornar-hi. I un darrer repàs, ni que sigui ocular, ja amb el pom de la porta a la mà. Com un poema, abans de passar-lo a l'editor.