BRAVO

Bravo per l'Emili Teixidor, Premi Nacional de Literatura amb Pa negre: abans d'ahir, a l'acte de lliurament al TNC, Teixidor va deixar demanat, flotant en l'aire, el millor desig: "Que els llibres no serveixin només per omplir el nostre temps, sinó també la nostra vida".

SIGNES VITALS




Avui, voltant per la xarxa, he tornat a Signs of life, pàgina que aplega "Photographs of signs that transcend their objectivity to reveal our humanity" però no és de poesia (si no és que ho entenem tot plegat com una exposició de poesia visual trobada, que igual en Brossa hi hauria estat d'acord): una mena de cosina germana de la vitamina de bon humor diària que prenem els que estem subscrits a la llista "Al carrer", regal de l'Enric Gomà.

PERORAIRE

El problema no és ser pedant: el problema és ser pedant i, alhora, no ser bo en allò de què enraones i enraones.

PERSPECTIVA

Quan els savis habituals alcen la cella i diuen amb la boca petita allò que avui ja no hi ha escriptors com els d'abans (curiosament, se sol dir sobretot parlant de literatura en català, que ja se sap que les espècies en extinció tendeixen a anar-se extingint), quan els turiferaris escampen el fum de la decadència, jo sempre em pregunto si l'any 1957, per exemple, al festival de jazz de Newport devien adonar-se del que representava tenir en nits consecutives Ella Fitzgerald, Billie Holiday i Carmen McRae dalt de l'escenari. Segur que algú devia perdre's aquesta successió increïble perquè tenia entrades per anar a un partit, perquè li feia mandra fer tants quilòmetres o, simplement, perquè no estava segur si pagaria prou la pena d'anar-hi. I ara escoltem el prodigi, aplegat amb vista pels de Verve, i ens diem alçant la cella que, noi, ja no hi ha festivals com aquells, ni cantants com les d'aleshores...

COM MIREM EL QUE VEIEM

Via volldamm.net he anat a parar a "The Best of Eyetrack III: What We Saw When We Looked Through Their Eyes", un text d'alt interès per als que ens dediquem a fer i a mirar pàgines web, amb un resum d'un estudi de Steve Outing i Laura Ruel sobre com es mouen els nostres ulls en arribar a un web que no coneixen ("The eyes most often fixated first in the upper left of the page, then hovered in that area before going left to right. Only after perusing the top portion of the page for some time did their eyes explore further down the page."), què mirem i què llegim i, doncs, què s'hauria de tenir en compte a l'hora de fer i refer dissenys d'interfícies.



Entre d'altres coses, hi subratllo una conclusió que anys enrere, quan m'havia de barallar amb dissenyadors gràfics, m'hauria anat molt bé poder citar, a la recerca d'autoritat davant la dictadura de la moneria brillant: "Smaller type encourages focused viewing behavior (that is, reading the words), while larger type promotes lighter scanning." I, al cap i a la fi, penso que potser no només parla de disseny de pàgines web, ni tan sols de disseny de cartells, ni de disseny...

ARTICLE INDETERMINAT



He entrat al forn i he demanat pa del dia, i quan arribo a casa veig que m'han donat pa diguem que d'un dia.

!?

Sí, és veritat.

RESPONDRE EN BRUT

Aquest no és un bloc sobre altres blocs, ni sobre els blocs (tema que ocupa, per exemple, el Metablog), però m'avisen que algú torna a retreure'm no poder deixar comentaris al Flux i replica el meu post sobre l'antologia de Zagajewski des d'En brut. Com que es tracta d'un enllaç que fa poc vaig incorporar, precisament, a la llista de favorits d'aquí a l'esquerra (com avui hi he afegit aquari), no em fa res intentar respondre els dos comentaris de "no ho sé".

Primer, els blocs són un espai de llibertat individual: que al Flux no s'hi puguin deixar comentaris és una tria meva que té a veure amb el que em ve de gust publicar-hi (i amb el fet que no em veig amb cor de respondre-hi els interlocutors com penso que s'hauria de fer). No sé si els blocs HAN de tenir o no aquesta possibilitat (és a dir, crec que els blocs admeten aquesta doble variant), com tampoc no em veuria amb cor de dir que els blocs han d'anar inexcusablement signats, tot i que el meu (i alguns dels que més m'interessen) ho estan: a mi se'm fa estrany llegir amb regularitat i adreçar-me de tant en tant a algú que no m'han presentat (potser és una convenció formal passada de moda), però això no fa de cap manera que deixi de passar-me per espais com En brut.

Pel que fa al tema real que planteja "D'editors i editors", sento molt discrepar del meu interlocutor. Quaderns Crema és un segell que si no hi fos jo trobaria a faltar a les llibreries, perquè publica molts llibres que m'interessen (i que sé positivament que tenen una resposta diguem-ne discreta de públic). Quan jo acabava el meu post convidant a comprar el llibre, ho feia amb una certa ironia mimètica de la publicitat audiovisual, però dit d'una altra manera ho subscriuria sempre que calgui. I com que quan compro un producte que m'interessa no em demano si l'amo de l'empresa és bona o mala persona, amb els llibres tampoc no ho faig. Quan convidava a comprar el llibre no ho feia per enriquir el senyor Vallcorba (de qui tinc una imatge prou divergent de l'apuntada a En brut), sinó per mostrar amb una acció positiva un reconeixement (invisible, si es vol, però això no vol dir que no hi sigui) a l'editorial i el seu catàleg. Inclosos els seus "descobriments" i redescobriments (Monzó, Trabal, Joan Ferraté, Zweig, Kertesz): també el d'Empar Moliner, el llibre de contes de la qual em va agradar molt, tant com m'incomoda la seva imatge d'entrevistadora al costat de Manuel Fuentes.

UN POLACO

Potser no sigui només un joc de paraules, celebrar avui dia 11 els vint-i-cinc anys de Quaderns Crema transcrivint un parell de poemes d'un llibre de l'editorial acabat d'aparèixer, un d'aquests llibres que no t'esperes i que trobes a sobre d'una taula a la llibreria i t'alegra la tarda. Un llibre en català escrit per un polonès, per un poeta polonès. Doblement polaco, doncs. La primera persona que em va parlar d'Adam Zagajewski va ser Sam Abrams (que, malgrat els seus plants a pàgina sencera a l'Avui, és un dels millors lectors de poesia estrangera que conec). Després me'l vaig anar trobant als papers sobre Milosz i Szymborska i Herbert i tot el reguitzell de gran poesia polonesa del segle XX que primer Josep M. de Sagarra i ara també Xavier Farré sembla que ens aniran fent l'immens favor d'apropar al català. Ja vaig parlar de Xavier Farré amb motiu de la mort de Czeslaw Milosz: ara hi torno, perquè ell és l'autor de les versions catalanes dels poemes aplegats a Terra del foc, la selecció de la poesia d'Adam Zagajewski d'on provenen

ANTOLOGIA

Al vespre llegeixo una antologia.
Peixen núvols morats a la finestra.
He perdut el dia al museu.

I tu, ¿qui ets?
No ho sé, no sabia
si havia nascut per a la joia.
O la tristesa. ¿Per a una llarga espera?

En l'aire net de la posta de sol
estava llegint una antologia.
Antics poetes vivien en mi, cantaven.

i

BUSCA

Vaig tornar a la ciutat
en la qual vaig ser un nen
i un jove i un vell de trenta anys.
La ciutat em va rebre indiferent
i als carrers els megàfons murmuraven:
¿no sents l'estrèpit de les flames?
Vés-te'n.
Busca en un altre lloc.
Busca.
Busca la veritable pàtria.

Busqueu el llibre, compreu-lo (la millor manera d'ajudar Jaume Vallcorba a fer els cinquanta anys de l'editorial), llegiu-lo, celebrem-ho.

CULTURA APITXADA



M'ho havien dit i em pensava que era una broma, però no: Alejandro Font de Mora, el nou Conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, és professor de Patologia General, i ha dirigit l'Instituto Anatómico Forense de Valencia.

Qui diu que els gestos dels polítics ja no tenen empremta metafòrica?

DE CARNER A GUERAU, FA ANYS

Barcelona, 11 de Stbre. de 1911

Car Jaquetus: encara tot jo faig olor de Viladrau. Veig encara els ulls de la Roser, els cabells aplacats de l'Eugènia, el braç de gitano, els focs japonesos, el Pujol de la Muntanya y el teu infant masegat vilment per tota la família. Una gran abraçada! Vives memòries als teus!

Digues a ta germana que a la tartana hont jo aní se parlà llargament de la flama amorosa que suscità en un tal Busquets, el qual a mig dinar del dia en què jo me n'aní de Viladrau, esclatà en un "Ay Carlota!" que fendí els cors dels circumstants.

Ahir vaig passar la tarda ab en Prat y els seus, pels boscos de Vallvidrera. Tinc la esperança que quan vinguis se podrà esmenar quelcom de les relacions entre'l "Poble" y la "Veu". També'm parlà extensament del Sr. Crusat.

Segueixo bastant decidit a resoldre la meua qüestió per tot el setembre. Endevino que s'atança la tardor, y això m'enterneix.

Sempre teu af.

J. Carner

ADÉU

Era una desena de metres més enllà, esperant per creuar la Gran Via. L'he vist, primer, i no l'he reconegut. Després me l'he tornat a mirar i aquella barbeta, malgrat les ulleres de sol i els cabells tan curts... Devia ser ell. Era ell. I llavors s'ha girat i ha mirat breument cap a mi, mentre jo mirava si el llum del semàfor ja era verd. Quan he tornat a girar els ulls cap a la dreta ell ja tornava a mirar endavant, i començava a travessar el carrer pel mig, accelerat, aproat no sé si al quiosc o al pàrquing de l'altra banda. No ens hem dit, doncs, ni hola ni adéu, i tant que havíem parlat (bé, que havia parlat) anys enrere. Tampoc no sé si m'ha vist, si m'ha reconegut. I quan ens tornem a trobar i anem de cara farem tots dos, suposo, un breu somriure de circumstàncies.

CELSITUD

És llarguíssim, el camí del bo fins al millor, i ple de clots de vanaglòria i revolts de relativitat...