"Ahora sí", "Ho tornarem a fer", "España siempre", "Més forts"... La buidor pomposa, la indefinició exaltada, com una pilota de ping-pong, va d'una banda a l'altra de la taula, i els jugadors fan com que posen cara de profunditat mentre més i més gent abandona la sala.
Si l'afany de Carner era "Dir molt en un mig dir", avui nosaltres vivim immersos (i ens hi ofeguem, i tanmateix seguim respirant) en la retòrica vaporosa dels que no diuen res en allò que es pensen que és un gran dir.
Yagüe, Cabanellas, Mola, Orgaz, Queipo de Llano... La llista dels generals que ballen al voltant de Francisco Franco a Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar (2019), es llegeix com una guia urbana dels anys cinquanta a qualsevol ciutat espanyola de províncies.
Voltant per Wikipedia de biografia en biografia he confirmat la curiosa rastellera de morts en accident aeri de jerarques militars enutjosos per al Generalísimo (un paio amb sort), i he après que Pablo Neruda va dedicar un breu però intens poema a Emilio Mola, "el Director", l'autor de la reveladora Instrucción Reservada del 19 de juliol de 1936 que deia, a la Base 5ª: "Es necesario crear una atmósfera de terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todo el que no piense como nosotros. Tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado".
El 3 de juny de 1937 l'Airspeed Envoy en què el general viatjava s'estavellà a Alcocero (Burgos), rebatejat des de llavors com Alcocero de Mola. Aquests són els versos que li dedicà Neruda:
MOLA EN LOS INFIERNOS
Es arrastrado el turbio mulo Mola
de precipicio en precipicio eterno
y como va el naufragio de ola en ola,
desbaratado por azufre y cuerno,
cocido en cal y hiel y disimulo,
de antemano esperado en el infierno,
va el infernal mulato, el Mola mulo
definitivamente turbio y tierno,
con llamas en la cola y en el culo.
Visca les (bones) versions i els (bons) duets.
I bon cap de setmana, de la mà d'aquestes dues senyorasses, amb el Nobel de fons.
Ahir el PEN Internacional va fer públic un comunicat mostrant la seva disconformitat amb la condemna de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ("The sentencing of Catalan writers and civil society leaders Jordi Sànchez and Jordi Cuixart to nine years in prison is a shocking outcome and must be overturned"). En va donar notícia VilaWeb, i avui se'n fa ressò fins i tot La Vanguardia en la seva edició digital. Acostumats com estem a una certa displicència mediàtica de part dels mitjans espanyols, des del PEN Català no podem fer altra cosa que celebrar-ho i agrair-ho.
Mentrestant, hom continua esperant el pronunciament d'Amnistía Internacional España, on se suposa que segueixen estudiant atentament la llarga sentència.
Tal dia com avui, ara fa cinquanta-cinc anys, morí a Santa Monica (Califòrnia) un dels més grans compositors (i lletristes!) de la música popular del segle XX, Cole Porter, carn de mite, de fama. Havia nascut a Indiana el juny de 1891, i ja de jove va convertir-se en un referent del teatre musical nord-americà, després del cinema en la gran època del mitjà i, en paral·lel, també en un clàssic dels estàndards del jazz vocal.
Si passeu per aquí de tant en tant sabeu que hi tinc una certa flaca (bé, una flaca certa). I amb els anys no em passa.
Havent-hi al món tantes altres coses esplèndides per ignorar, per què segueixo escoltant les notícies?
Aquests dies llegim trasbalsats els plans del president Trump per aixecar la protecció al Tongass National Forest, a Alaska, la reserva forestal i minera més gran dels Estats Units (amb una superfície de 68.000 quilòmetres quadrats, dues Catalunyes, establerta per Theodore Roosevelt a principis del segle XX), per permetre-hi les perforacions petrolieres. I a l’estiu hem assistit a l’espectacle mediàtic del president brasiler Jair Bolsonaro rebutjant l’ajuda de la Unió Europea per lluitar contra els incendis que devastaven l’Amazònia. No són gestos nous ni es donen només al continent americà. De fet, va ser a Amèrica on va iniciar-se el moviment just en la direcció oposada, la de la protecció de la natura: el primer Parc Nacional del món va ser el de Yellowstone, establert el 1872, i figures com el naturalista John Muir (nascut a Escòcia i immigrat a Wisconsin) amb els seus textos i el seu activisme –i, diuen, una nit de vivac amb el president Roosevelt l’any 1903– van ser fonamentals en l’establiment de la xarxa de Parcs Nacionals i en el canvi d’actitud dels polítics i legisladors del país del Far West cap a una mena d’ecologisme primigeni que segurament va ser el que va salvar espais meravellosos com els parcs Yosemite o Sequoia.
“The mountains are calling”
La frase de Muir que ha fet més fortuna (avui estampada en samarretes, adhesius i imants de nevera), “Les muntanyes em criden, i hi he d’anar”, el consagrà ja en la seva època con un “preservacionista” que veia els grans parcs com espais per al descans, la inspiració i la pregària, en debat amb la idea d’explotació forestal científica que propugnaven “conservacionistes” com Gifford Pinchot (primer cap del US Forest Service). Llavors semblava que l’avenç o la modernitat estaven de la banda de l’explotació racional, però amb el pas dels anys i l’augment imparable de la pressió de l’home sobre el territori cada vegada més gent pensem en el silenci i la no-acció com alternatives reals a un col·lapse futur. De vegades, per canviar les coses cal gosar escoltar (i llavors posar en pràctica, és clar) idees contraintuïtives, o que ho semblen fins que demostren la seva eficàcia. Com ara per exemple, sense sortir de Califòrnia, la lluita contra els incendis cremant boscos de forma controlada per eliminar arbres morts i aclarir el sotabosc.
A tothom li sembla evident que un governant ha de fer l’esforç d’arribar a acords amb els seus rivals polítics (tot i que segurament aquests dies no són els millors per afirmar-ho a Espanya), i tothom signaria també la idea que per governar rectament els polítics han de pactar amb els ciutadans. Doncs bé: enllà dels altres polítics i dels ciutadans hi ha avui un pacte més primari, més elemental, però radicalment necessari, i prioritari: el pacte amb la Terra, amb la natura. Les muntanyes (i les valls i els rius, i els arbres, i el mar) criden i no podem seguir fent veure que no ho sentim. Malgrat el soroll dels cotxes, dels aires condicionats, de les campanyes electorals i dels lobbies, polítics i ciutadans hem de ser capaços de fer com John Muir i pensar i decidir a contracorrent.
------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-X-19
Versión en castellano
Un Relator Especial de les Nacions Unides sobre minories subratlla dues coses que passen al món: "banalisation of bigotry" i "minorities used as scapegoats". Se m'acuden uns quants diaris i televisions en español que aniria bé que usin una estona el traductor.
Entrades
Comentaris
