ANAT

Sí, ja se n'ha

LA NOSTRA BELLA PROVÍNCIA

Feia dies que volia parlar-ne, i ahir l'arrencada impecable de l'article de Salvador Cardús a La Vanguardia i la solvència de l'autor pensava que ja m'ho estalviaven, que amb una llarga citació i l'enllaç n'hi hauria prou. Però l'article no és (curiós) al web del diari, i rellegit diria que admet com a mínim un afegit personal... La peça s'obre així:

"A veure si som capaços de parlar amb claredat i de no crear més confusió: la pressió que fa el PP de Catalunya al Govern de la Generalitat per tancar les mal anomenades 'ambaixades' catalanes no té res a veure amb cap preocupació per la despesa pública del país. Aquesta és una obsessió del PP, com mostren les hemeroteques, anterior a la crisi. Allò que el PP vol retallar no és el pressupost sinó la voluntat política que Catalunya tingui veu internacional pròpia, per modesta i discreta que sigui. [...]" (S. Cardús, "Veu pròpia al món", 28-XII-2011)

i llavors parla i raona sobre la desinversió de la Generalitat en presència pública al món aparentment forçada pel Partit Popular (amb el detall klempererià d'analitzar l'ús i el sentit de les paraules: per què en diuen ambaixades, si tots sabem que no ho són).

Ja és curiós que, de totes les maneres possibles d'ajudar al país en aquests moments difícils, el PP hagi posat just aquesta al capdamunt de la llista, i ja és curiós que de totes les maneres possibles d'entomar una pressió prevista el govern d'Artur Mas s'hagi deixat fer xantatge just en aquesta zona dels ronyons. O potser és que no és cap xantatge. I aquest punt de vista sobre la qüestió (que l'articulista, discret, no desenvolupa, gairebé ni planteja) em sembla que no s'hauria de desestimar. Precisament perquè la política és l'art del possible, el bon polític serà el que sàpiga com fer possible salvar l'imprescindible, en quina moneda li (i ens) surt més a compte pagar el delme per mantenir-se al poder. Cardús obre el seu text (signat el Dia dels Innocents, val a dir-ho) amb un desig que fóra una veritable benedicció per al país, una excel·lent primera mesura sanitària nacional: que ens acostumem a (i fem l'esforç de) parlar amb claredat. Amén. Parlem doncs de la transigència de CiU amb el PP: del moment i l'assumpte i les formes i la retòrica amb què el govern del nostre país acata les instruccions de la mama del Manuel. Desmuntar delegacions internacionals i renunciar a una modestíssima veu pròpia al món per menys del que valen un parell de xofers de ministeri és un gest nítid i revelador. A canvi, continuarem tenint a Barcelona (i per a catalans, és clar) un partit anual de la irreal selecció catalana. No es tracta de ser al món ni que el món sigui aquí: volem poder seguir xerrant sobre que hauríem de ser més reconeguts.

FEBRE CREADORA

LES MALALTIES BENIGNES

Empiocat, amb porugues mirades,
defujo l'aire lliure i els corrents
i demano tisanes perfumades,
aspirines, somriures complaents
que m'envoltin com d'una llum benigna,
d'una càlida manta de moher
i m'excusin de la peresa indigna,
de no pensar i llegir, de no fer res.
Que només amb aquesta picardia,
amb retorns temporals al si matern,
puc trampejar el dolor de cada dia,
les fredes melangies de l'hivern;
i, ben arrecerat a la camilla,
amb el cap nebulós i carregat,
puc contemplar amb regust de camamilla,
com Proust, tots els reductes del passat.
Un passat aparent, que es descabdella,
que em ve nedant per aigües tan subtils.

 Narcís Comadira

TOT I AIXÍ

"Naixem per a l'amor. És el principi de l'existència i la seva única fi."

 Benjamin Disraeli

DE LA NIT, LLUM ENDINS

 



Now out of the night
New as the dawn into the light
Oh this child, innocent child,
Soft as a fawn
This child is born
One small heart
One pair of eyes
One work of art
Here in my arms
Here he lies
Trusting and warm
Blessed this bond
A child is born
Now out of the night
New as the dawn into the light
Oh this child, innocent child,
Soft as a fawn
This child is born
One small heart
One pair of eyes
One work of art
Here in my arms
Here he lies
Trusting and warm
Blessed this bond
A child is born

QUE JA HA PASSAT

We've been holding a good night gone...

JO, PECADOR

S'estén la preocupació per l'adveniment d'Amazon a Espanya entre llibreters i defensors de les llibreries. També entre alguns comentaristes que, curiosament, de vegades són els mateixos que signen ditiràmbics reportatges sobre tauletes i lectors electrònics. Als únics que sembla que no els afecti és als editors: el gremi no baixa de l'autobús de la petitesa de les xifres del comerç electrònic de llibres. You just wait and see, que diuen en anglès.

Jo, ho confesso, em vaig comprar fa mesos un Kindle i n'estava prou content, i ara m'he comprat el nou model Touch i encara m'agrada més. Com a lector, trobar el que busco en pocs passos i, amb un sol clic, tenir-ho davant dels ulls un minut després, sigui l'hora que sigui i sigui allà on sigui, és un avantatge fantàstic. Com a escriptor, estic molt content que per fi els meus llibres siguin a l'abast de qualsevol arreu del món amb connexió a internet. Com a ciutadà, no acabo d'entendre que a mi (i al meu llibreter) ens cusin a impostos i en canvi a Amazon no, ni que el llibre electrònic pagui un 18% d'IVA i el de paper un 4%. Com a lector, com a escriptor i com a ciutadà, em semblaria una pèssima notícia quedar-me sense les meves llibreries de capçalera. I tot plegat, tots aquests punts de vista, ha de poder ser compatible. Si no, malament rai. De poc serviran les elegies i l'encens per «salvar» les llibreries: el comerç i el llibre electrònic són aquí per quedar-s'hi perquè compleixen una funció (o satisfan una necessitat). Ens hi podem posar com vulguem, però anar contra el consumidor (i contra nosaltres mateixos com a consumidors) demana molt poder, inèpcia i ganes combinats. Del que es tracta és d'anar a favor del consumidor, d'oferir-li allò que els altres (que internet) no resolen prou bé: convertir les llibreries en espais socialment significatius on passin coses, on s'hi estigui bé, on ens coneguin, on ens aconsellin amb criteri, on aprenguis alguna cosa. Aquestes llibreries (a Catalunya n'hi ha unes quantes) són les que val la pena lluitar per conservar... al costat de l'electrònica.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-XII-11
Versión en castellano

ELS RESULTATS DE LA LOTERIA

Finalment, ja en tenim aquí els resultats: un ministre d'Economia que va ser la cara espanyola de Lehman Brothers (si us va interessar Inside job, no us perdeu Margin call) i un dels esbucadors de la CAM, una vicepresidenta que renuncia a la baixa de maternitat en un govern sense paritat de gènere, un ministre d'Educació i Cultura protaurí, forofo del Real Madrid i que troba els catalans un "'Qué hay de lo mío?' constante" (adéu, papers) i, de rebot, una nova alcaldessa de la capital legionaria. Que què hi pinta aquí la referència al Kilómetro 0? Doncs, ras i curt, que això del Reino de España sona cada dia més a "Una, grande y madrileña": fent números, resulta que el 60% dels nous ministres són castellans, i un 46% mismamente de Madrid. Jo crec que el primer decret del govern de Mariano Rajoy hauria de ser un que obligui vint milions d'espanyols a empadronar-se a la ciutat de Mariano José de Larra, el visionari que ja fa cent setanta-cinc anys va deixar escrit:

Vamos claros, dije yo para mí, ¿dónde está el cementerio? ¿Fuera o dentro? Un vértigo espantoso se apoderó de mí, y comencé a ver claro. El cementerio está dentro de Madrid. Madrid es el cementerio. Pero vasto cementerio donde cada casa es el nicho de una familia, cada calle el sepulcro de un acontecimiento, cada corazón la urna cineraria de una esperanza o de un deseo.

"El día de difuntos de 1836. Fígaro en el cementerio"

SALDOS

A la llibreria, em miro els prestatges de llibres usats, els repasso un per un buscant-hi alguna cosa que no sé gaire què és, si és gaire important, ni tan sols si hi és. Hi ha qui aquí no hi perdria gaire temps: són els títols descartats per algú altre. Però tant com això, enmig de la immensitat de tot el que s'edita, són també llibres que algú algun dia va triar i se'n va endur a casa. Passo el dit per aquest senyal, Used, que vol dir alhora escollit i desestimat, destacable i descartat. I se m'acuden uns quants casos més en què l'etiqueta seria ben aplicable. El dependent s'acosta i em pregunta, discretament: "Troba el que busca?", i jo somric: "Sí, gràcies".

LLIBERTATS

Tu demanes el que vols, i ells fan el que els sembla.

REX TREMENDAE MAJESTATIS

Sé que aquestes coses no s'han d'escriure de forma immediata. Sé que hi ha el risc que el sentiment o la manca de distància m'emboirin el judici. Sé, com diu un amic, que en el fons tots els equips s'acaben assemblant, que el futbol és un negoci tèrbol, que per a molta gent no és cultura o que per a d'altres no hauria de treure el nas en un bloc com aquest. Però permeteu-me per un dia tirar de rauxa i deixar-ho aquí escrit a cop calent: avui el F.C. Barcelona, el nou campió del món de clubs, ha jugat un partit majestàtic, noranta minuts per emmarcar-los i estudiar-los a les escoles de futbol. El dia que com a país siguem capaços de llegir i adaptar la meitat de les lliçons, en àmbits diversos, que l'èxit del Barça actual conté i comporta, aquell dia començarem a sortir del clot.

TAUJANS

Els trenta fa temps que van quedar enrere però la cançó continua sonant esplèndida. Que passeu un bon cap de setmana, camí ja de la fi d'un altre any.

A QUINA BANDA

[...]
Saber que la teva pàtria
queda sempre a una altra banda:
allà on tu no ets.

 Xuan Bello, "Variaciones del mio nome"

VUIT ANYS *

Uns mesos abans que es posés en marxa aquest bloc, l'aleshores president dels Estats Units va voler restaurar la democràcia a la terra on s'havia inventat l'alfabet i per fer-ho va decidir envair l'Iraq, en una d'aquelles guerres que quan comencen es diu que seran ràpides i eficaces i que després mai no s'acaben d'acabar. En l'onada primera d'oposició al conflicte em va fer gràcia la iniciativa digital de la gent de Cost of War, i vaig incorporar el seu comptador de la despesa que la guerra comportava (comporta) a dalt a la dreta al blogroll del meu bloc nounat pensant, suposo, que seria un gadget més o menys transitori. Han passat vuit anys i tot plegat encara hi és. Mai no ho hauria dit: ni per la guerra ni, sobretot, pel F l u x. Ahir, l'actual president dels Estats Units (que ja no és el que hi havia l'any 2003 sinó un altre que llavors s'oposà a la guerra i la considerà "absurda") va rebre un contingent important de soldats de tornada a casa perquè havia promès i sembla que complirà que la presència militar dels Estats Units a l'Iraq es doni per acabada al darrer dia de l'any 2011. Els càlculs més modestos diuen que la broma haurà costat un bilió (dels nostres) de dòlars, però Obama diu que ha valgut la pena. No seré jo qui li critiqui a quant surt la pena. Bàsicament perquè ja tins altres problemes: què en faré ara, del comptador i del bloc? Al començament em va arribar a destorbar, aquella mena de rellotge milionari d'anar sumant, i més encara a mesura que passaven els mesos, perquè llavors ja no gosava treure'l, m'hauria sentit malament. Després, amb els anys, ha acabat convertint-se gairebé en un tret d'identitat del bloc. Hi pot haver F l u x sense guerra a l'Iraq? Val la pena continuar donant la tabarra vuit anys després si fins i tot l'exèrcit nord-americà se n'ha cansat? Hi ha vida en una altra galàxia? Cobrarem els 759 milions? En quin número acabarà la grossa?

* El joc de les casualitats: quan obro el Blogger m'adono que demà hi penjaré l'entrada número dos mil. De vegades, la gent em pregunta: "Ja escrius?". I jo els responc: "Mantinc un bloc".

ENCARA HI HA CLASSES

"Ho volen net, però no ho volen netejar" (un client llatinoamericà que explica al cambrer la seva feina netejant cases particulars, al bar del Madeira).

VICTÒRIA I DERROTES

"Fet i fet, al final la pesca no té a veure amb els peixos —segons com, tampoc al començament. Té a veure amb allò que ens permetem de pensar, amb el que veiem reflectit quan mirem en l'espill de la natura. I una de les coses que hi veiem és que sense rectitud no hi ha contesa, i per tant no hi ha victòria, només diverses formes tòxiques de derrota."

 Mark Kingwell, Catch and release. Trout fishing and the meaning of life

VERBALIA AL BABELIA

Ahir, a més d'allò altre del futbol que se suposava que havia de servir perquè canviés el cicle (no l'econòmic, aquest haurà d'esperar) i que al final ens ha pintat un somriure babau a la cara, ahir, dèiem, al Babelia (el suplement literari del mateix diari que avui titula, i no a la secció de Política, "La autoridad no se discute") publicaven a pàgina "Juego en el país de los verbívoros", un generós comentari-presentació de la capsa de jocs aplegats que ara fa uns mesos es van treure de la màniga Màrius Serra i Oriol Comas. Com deia un amic, el dia que els mitjans tractin els jocs com si fossin llibres i en reconeguin la jerarquia començarem a anar bé: potser comencem a anar bé (els articles d'avui de crítics com Relaño, Roncero o Siguero semblen confirmar-ho, però ja se sap que en el món de la cultura hi ha molts miratges).

I ara per acabar sense desentonar, una endevinalla: què van fer els jugadors del Barça, l'entrenador i els directius camí del Japó mentre celebraven els tres gols a les verdes prades de Chamartín?














[Solució: jugar al parxís.]

LES BOTES D'UN CLÀSSIC

Avui és un dia per calçar-se les botes. M'hi ha fet pensar el blogroll de l'Enric.

Are you ready boots? Start walking!

CAIN ESTOFAT

"Rumors d'un embolic extramatrimonial posen fi a la campanya d'un candidat a la Presidència que no sabia que la Xina té armes nuclears"   [ve d'aquí]











Si no coneixeu The Onion (America's Finest News Source), la versió actualitzada i en anglès del nostre Be negre, no us la perdeu. En aquests temps de manipulació rampant i encongiment accelerat del nombre de mitjans fiables, es llegeix sempre com a mínim amb un somriure, que a hores d'ara ja és dir molt.

NEU (SAY GOODBYE)

Els pneumàtics de la nit s'alenteixen, enfredorits.

Les hores petites respiren cada vegada més fluix, quallant a poc a poc en el silenci mineral dels arbres, tornant-se neu incògnita, com un present abandonat en ofrena als plecs de la matinada.

Dóna'n les gràcies. Hauràs tingut l'honor que passi amb tu la nit en vetlla i quan obris els ulls, mesos després, fins el record se n'haurà fos.

En resta un llençol clar gebrat.

DOS (O TRES) MÉS

De vegades hi acaba fent fresca, a la blogosfera. Per això s'agraeix quan hi vas trobant nova companyia. Ara fa poc s'hi han incorporat en Marc Soler, un periodista de la vella escola (esplèndid el seu llibre sobre l'estiueig als anys trenta) amb El mono de tinta, i també la Roser Cabacés, mestra enxarxada, amb les seves "mirades des del guaret" a Xicranda. Benvinguts tots dos. Que els déus dels bits els donin un camí ben llarg, tot ple d'entrades i enllaços i comentaris.

I ara que hi penso, de fet les benvingudes haurien de ser tres: també he descobert fa poc una nova Estació de servei al barri que està molt bé, tot i que en aquest cas no sé a qui hem d'agrair el bon tracte. En tot cas, endavant les atxes digitals.

QUÀNTIQUES

De quantes formes pot ser casa nostra? Per quants colors ens podem enaltir? Fins a quantes ciutats podem dir meva? En quantes llengües es pot ser d'aquí?

PLA PER A UN AQÜEDUCTE

O unes vacances. O una vida.

SONA LA CAMPANA

"En el llibre que seguia [El rastre de l'animal més lliure], En altres coses (2002), el poeta es refermava en la idea de la claredat i de la precisió: “en el guix, en la idea, ser clar”. L'últim poema, Dies sicut umbra, reflexionava sobre tot allò que passa sense que nosaltres hi parem esment: “tens al rostre la dolcesa / de qui pensa en altres coses”. M'agradaria relacionar aquest poema amb un d'actual, Campana, que comença dient “Dormim malgrat el so de la campana”, i que acaba així: “I tornem a menjar, a xerrar, a dormir, / a anar de pressa amb cotxe / al ritme de l'oblit i la campana”. Subirana aspira a fer destacar el so de la campana: és a dir, a tornar a (fer) sentir allò que, de tan evident, ja no sentim, allò que ens hem desacostumat a sentir, perquè el traüt de la vida ens en distreu i ens n'aparta. Rapala (2007), el llibre que precedeix aquest, aportava novetats: alguna versió lírica, uns poemes ecfràsics... però la precisió continuava sent una marca d'estil, i l'aposta pel vers d'art menor, per un vers alat i gràcil, era també molt ferma. El títol d'aquest, Una pedra sura, parteix d'uns versos de Charles Simic: l'ambició és escriure un poema que sigui com una pedra que suri (Amikhai en té un que diu: “Aquell que se'n va de la dona que estimava / farà saltar la seva última paraula / com una pedra llisa damunt l'aigua: / farà tres bots / o quatre. Després s'enfonsarà”). La pedra és la plausible concreció d'aquests poemes. Aquí, a parer meu, no hi ha cap peça memorable com Pescador i fill amb salabre, de l'anterior. Però és ple de moments feliços. Si en títols precedents hi havia moltes referències a la llum, en aquest es dóna lliure curs a l'aigua: “A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides, / i n'he tret dues mans molles”. Quiet especula sobre l'instant etern: el que quedarà fixat en una fotografia, el que anuncia una bala. Ocell centra la mirada en aquest animal, quan es pensa en altres coses (s'espera un avió)."

Jordi Llavina, "Saber escoltar la campana" (El Punt Avui, Cultura, 1-XII-11)

AMERIKANUAK

Ara que ja s'acosta la fred, aquest cap de setmana us deixo amb una bella història americana (una pel·li de l'oest, de fet) no gaire coneguda. Així també aprofitem per disfrutar una mica abans que no es posin a retallar-nos les teles pròpies (per què només aquestes?) i tornem durant anys, vulgues no vulgues, a aquells impagables programes del "300 millones".

DE 3 A 70.000

Com molts de vosaltres, potser, sóc de l'escola anticadenes, digitals i de les altres. Però aquesta m'ha fet gràcia: trobo que el raonament hi és impecable (i tot i així tràgicament inútil). Per comptes de reenviar-la, però, la penjo aquí i que l'agafi o se la faci seva qui vulgui...

----------------------------
Parlo en català

Parlo en català, penso en català, escric en català, somnio en català, estimo en català, m'il·lusiono en català, recordo en català, imagino en català, gaudeixo en català, llegeixo en català, ploro en català, m'emociono en català, treballo en català, estudio en català... Visc en català! I tu? Passa-ho si no estàs d'acord amb la sentència!

L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.

L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas. També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.

Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.

LLIÇÓ D'ECONOMIA

Avui he descobert què vol dir Ibex en anglès (bé, en llatí però per als angloparlants): cabra salvatge. Un boc o un cabró, vaja. Anem-hi doncs confiant els estalvis i esperant entendre'l, l'íbex.