"si has d'estar segur, no escriguis", diu (l'últim vers del poema) que li va dir John Berryman a W.S. Merwin quan aquest, de jove, li havia demanat consell sobre escriure versos. Reporta la història (en principi, sobre Berryman i la seva complicada relació amb el procés creatiu) Maria Popova al seu excel·lent blog, The Marginalian.
"Fes-te fotre, fill de ta mare", o potser "Merda, fill de..." És precís recordar Suetoni... I tenir present que Shakespeare era per damunt de tot dramaturg. O, com diu Carner, que els diccionaris de butxaca no només deformen la butxaca.
"No pensis en el que vols ser, sinó en el que vols fer". El físic Richard Feynman és una mina de mirades i consells raonables, sovint exhilarants.
"La història del món, estimat (...) és qui menja i qui és menjat". Trobo que en aquests nostres temps trumpians s'hauria de reposar el Sweeney Todd de Sondheim i Hugh Wheeler. El barber diabòlic del carrer Fleet va bé per explicar moltes coses, o per fer-les més passadores. I no recordava que a la lletra també hi surten els poetes (menys encara que hi tinguin a veure amb els nostres estudis de posteritat):
Vidalba: vinya blanca. El Rodamots d'avui se m'ha endut a un dels millors poemes de Manent:
Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.
Marià Manent
L'única manera de superar la bona notícia que Kathleen Edwards estigui de tornada (amb l'EP Sweetness Follows) era que ho fes amb una cançó com "Hello in There", versionant John Prine. Per què? Perquè a banda que sigui una balada de primera, és un dels meus trios predilectes de fa molts, molts anys (del 1990), amb Billy Bragg, Natalie Merchant i Michael Stipe compartint barcassa a Glasgow. Hello in there...
Tot plegat, rodó com un bon cap de setmana. Enjoy.
Què feu el 6 de març? La gent del projecte ESCORE sobre escriptors, comunitat i reconeixement ens n'anem a Lisboa a escoltar l'Helena Miguélez-Carballeira, i a xerrotejar al seminari "Cânone e periferias".
M'ha tornat a les mans aquesta meravella de Cole Porter en una pel·lícula de George Sidney on uns comediants de Broadway posen en escena Shakespeare. Honor també a James Whitmore i Keenan Wynn: "Ara les noies elegants volen versos com els d'abans..."
Desmuntar una casa és una lliçó radical (qui sap si la lliçó més radical possible) de relativisme.
Entrades
Comentaris
