EL CONSOL DEL CÒNSOL

Enmig del cor de cretins i cretines amb càrrec i megàfon, ens queda el consol que gent com Geoff Cowling, anys enrere cònsol anglès a Barcelona, sense prendre partit però atenent-se als fets i al sentit de les paraules, gosi dir al Financial Times les coses pel seu nom (en resposta a qui sostenia que el referèndum català va "en contra dels valors que defineixen Espanya com una democràcia") i tornar les peces allà on haurien de ser al tauler d'una partida substancial:

"Tal com Escòcia, el Parlament de Catalunya disposa d'una majoria en favor d'un referèndum sobre la independència. El Parlament de Westminster ha donat a Escòcia el dret de decidir el seu futur. En canvi, el Parlament espanyol a Madrid es nega a debatre la petició de Catalunya. La democràcia no és temuda al Regne Unit: és acceptada amb els braços oberts. La democràcia, per tant, no s'hauria de témer tampoc a Espanya."

IL·LUSIONS I ESTRATÈGIA

Fa mil anys a la Xina es veu que l'assumpte ja anava bastant com avui per aquí (i Su Shi sabia molt bé de què parlava)...


BANYANT EL MEU FILL

Tothom vol, si té un fill, que siga intel·ligent.
A mi la intel·ligència m’ha arruïnat la vida.
Deixeu que aquest xiquet siga vulgar i estúpid;
així, sense patir, tindrà càrrecs i honors.

  Su Shi
  Versió d'Eduard J. Verger

SU SERABLE

Arribo tard a la retransmissió del debat de la Nación al Congreso de los Diputados. Escoltant en diferit Mariano Rajoy no puc no sentir de fons el ressò de les paraules immortals dels Luthiers: "El trono, la gloria vana, el oropel vacuo..." I aquella il·lusió davant de l'estàtua a un mateix: "Mira, mira juglar: ¡mira la estatua que me inmortaliza sobre brioso corcel!"




Su canción, su poesía... ¡nunca se olvide de su!

BONA LLETRA, BONES NOVES

En pocs dies, a la presentació dels primers dos llibres de L'Altra Editorial, un dels quals de Toni Sala, s'hi ha sumat la notícia de la posada en marxa d'un nou segell al sud de la Sénia, Sembra Llibres, de la mà de Joan-Carles Girbés, i l'arribada a les nostres pantalles d'un excel·lent segon número (que és de fet el tercer) de Veus baixes, "Paper de versos i lletres", amb El Procés ("Revista contracultural a l'abast de ben pocs") segurament la millor capçalera literària del moment. I en tot plegat, com deien els Queen als seus primers discos, "Ningú no ha tocat cap subvenció".

No sé si serà un miratge del desert, però ara mateix a la lletra catalana no es veu quaresma en l'horitzó.

B, B, &B

Potser la cançó de què he anat aplegant més versions diferents. Un monument de Rodgers i Hart a Pal Joey que vaig traduir com vaig poder per "Jugant a Rodgers". En aquesta interpretació, Oscar Peterson i Anita O'Day posen el llistat molt alt.

Bon cap de setmana, encisats si pot ser.

QUI MÉS GROSSA

"Catalunya no és una nació, és molt més que això: és una regió espanyola!" (Santiago Abascal, de VOX, ahir a la gent aplegada per presentar el partit a Barcelona). Ergo: Múrcia és molt més que França o Alemanya. Molt més no sabem què, però molt més.

Ens esperen nou mesos retòricament inenarrables. Klemperer s'hi posaria les botes.

EMPATIA ZERO

Les columnes de Francesc Serés a El País solen ser esplèndides (i descarnades). Amb la d'avui només dissenteixo de la frase conclusiva, jo sóc més pessimista: el que es va fent sola és la campanya per a l'aïllament, afebliment i desballestament del país. Però en fi, potser m'equivoco. Llegim en Serés, que s'hi aprèn a mirar:

"Hasta que el presentador cambia de tercio y aparece en pantalla la imagen de Felipe González y Artur Mas, frente a frente. Hasta ese momento mágico. En cuanto ve a Artur Mas, la tertuliana pone cara de verdadero fastidio: qué pena que tengamos que perder el tiempo con estas cosas y con esta gente tal como está el país. Compara la actitud a su juicio constructiva de González (sic) con la cerrazón de Mas. Desaparecen de la mesa la legitimidad democrática, el derecho a decidir o, qué ironía, la necesidad de mirar hacia la Gran Bretaña a la hora de pensar cuál es la actitud del Gobierno español. Parece la misma persona, pero no es así, la tertuliana de izquierdas se ha cospedalizado. Le sale mantellina. La coincidencia con los tertulianos que cinco minutos antes justificaban la reforma Gallardón es casi absoluta. Ni un reproche a González por haber puesto encima de la mesa los muertos de la guerra de la antigua Yugoslavia [+]"

 Francesc Serés, "Wally nunca estuvo allí" (El País, 19-II-14)

DISCRECIÓ GARANTIDA

Sembla un anunci d'un hipster: ulleres de pasta, barba i sabatilles esportives de cent euros incloses. Parla per skype amb el portàtil (iMac, és clar), el mòbil i uns auriculars des del bar de l'hotel. I sents (a uns metres de distància) que adverteix al seu interlocutor:

–And once again, this is very very confidential...

LA CONSTITUCIÓN DISCRIMINA

Si a Lleida un nen (bé, el pare d'un nen) demana a l'escola que vol que li facin les classes en castellà tota la classe haurà de fer les classes en castellà. Això diu el Tribunal Suprem seguint la sagrada Constitució Espanyola de 1978. Ara bé, si un nen de Fraga (o la seva mare) demana que li facin les classes en català o en LAPAO les classes es faran igualment en castellà. I si una nena de Manacor (o el seu pare) demana classes en català o en mallorquí les classes es faran mig en anglès de pa sucat amb oli i mig en la llengua que dicti l'equilibri del parlament balear de torn. I si una nena de Xirivella (o la seva mare) demana l'escolarització en català o en valencià llavors el Ministerio pot mirar cap a una altra banda.

Ho he entès bé? Aquesta és la defensa de la igualtat davant de la llei i dels drets individuals en versió de l'Espanya del segle XXI? Perquè si és així no sé si sóc independentista, però el que sí sé és que sóc ferotgement anticonstitucional.

AIXÒ ERA UN ÀNGEL

Al guió del recital hi ha, a més dels que surten al cartell, Bernardo Atxaga, Blas de Otero, Victor Hugo, Arthur Rimbaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Sampere, Màrius Torres, Jacint Verdaguer, Joan Vinyoli...

Us ho perdreu?

LLUNA A CASA

Santa Reproducció Aleatòria: escolto "La lluna al teu pijama" de Paul Weller i per uns minuts (durant quatre minuts i vuit segons exactament) penso que potser sí que algun dia tot plegat farà alguna mena de sentit que no fereixi o enlluerni o enganyi o esgarrapi o menyspreï o ofengui o engavanyi. El dia que la lluna se'ns fiqui al pijama, potser.

TORNAR-HI

De vegades se t'escapa un brot breu, espirituós, risible de nostàlgia.

En tot cas, bon cap de setmana, com sempre.