Aquesta sensació incòmoda de festival de final de curs en tants tinglados literaris. I que em perdonin, com sempre, les excepcions. Quan la literatura, que és en essència i per definició per als altres, per a l'altre lector, acaba sent per a nosaltres, per a la colla pessigolla.
Certifiquem la grandesa d'un escriptor quan altres bons escriptors en parlen i encara ens l'eixamplem. Aquí teniu (la poso en obert) una molt bona entrevista de Jordi Nopca a Colm Tóibín sobre Mercè Rodoreda. Hi surten Barcelona, David Rosenthal, James Joyce i Ezra Pound, Elizabeth Bishop, Joan Sales, Neus Penalba... Ah, i en un lloc d'honor El carrer de les camèlies!
"Què significa això que anomenem 'literatura catalana'? En un context de mobilitat i multilingüisme creixents, ¿com podem mirar d'entendre com es configuren les lletres catalanes"... Cesca Castellví Llavina ha fet una llarga ressenya de Literatura, llengua i lloc. Termodinàmica aplicada a les pàgines de llibres d'El Punt-Avui, i la titula "Literatura entròpica".
Literatura, llengua i lloc. Termodinàmica aplicada (LLL en família) ja és aquí; comença la conversa. Un llibre, dues edicions, tan poques pàgines per a tant de temps pensant-hi...
- Lectores i lectors a qui sembla que els ha interessat el llibre: una, una altra, un altre, un altre, un altre i un altre...
- "Etorkinen euskal literatura": Iban Zaldua parla sobre el llibre i sobre literatura escrita per migrants a Euskadi al seu blog (4-II-26)
- LLL a Numax, a Santiago de Compostel·la, de la mà de Dolors Perarnau i Elias Torres Feijó (26-II-26)
- Cesca Castellví Llavina, "Literatura entròpica" (El Punt-Avui, 6-I-26)
- El llibre a l'Ex Libris del blog Extr@UOC
- Una extensa i documentada ressenya de Manu López Gaseni: "Termodinamika euskal kulturali aplikatua" (5-XI-25)
- Clàudia Rius, "El polisistema literari català vist per Jaume Subirana". Ressenya al Quadern d'El País (1-XI-25)
- Tall sobre la lectura del podcast amb H. Farré fet per Lavidita a Linkedin
- Darío Luque, "Literatura, lengua y lugar" (ressenya al blog Anika entre libros)
- Anton Not, "Fiquen-nos a puesto" (Segre, 26-VII-25)
- "Radiografía del lector: Jaume Subirana". Conversa llarga (el que ara en diuen podcast) sobre la lectura amb Helena Farré Vallejo, d'ACEprensa (16-VII-25)
- "Jaume Subirana: «No necessito que un escriptor sigui 'fidel per sempre més al servei d'aquest poble'»". Entrevista de Laura Serra al diari Ara (12-VII-25)
- Al minut 59:40 del darrer Ciutat Maragda de la temporada recomanen (gràcies, David Guzman!) el nostre LLL (5-VII-25)
- L'autor mig explicant-se a l'Instagram d'Ona Llibres
- Josep M. Fonalleras, "Exercicis sobre la redempció" (El Periódico, 2-VII-25)
- Blablando (Radio3): conversa sobre el llibre amb Sara Pardo
- Notícies en Xarxa (30-VI-25): aquí, fent veure que m'interessen els llibres ;)
- Literatura, llengua i lloc. Termodinàmica aplicada: al web d'Anagrama
- Literatura, lengua y lugar. Termodinámica aplicada: al web d'Anagrama
- Si quieres empezar a leer el libro en castellano, clica aquí
- Si voleu començar a llegir el llibre, cliqueu aquí
Literatura, llengua i lloc: en parlarem a Barcelona demà dimarts 17, a Laie Pau Claris (a les 7h de la tarda), en conversa amb Eduard Aibar i Simona Škrabec. I a Girona dimecres 25, també a les 7h a la Llibreria 22, amb Josep M. Fonalleras i Carles Torner, que hi presentarà al costat de LLL el seu Com ser ambaixador d'un país sense ambaixades (Pòrtic).
Que diu el diari que d'aquí a unes setmanes surt això! En català i en castellà a Anagrama, a la col·lecció Nous Quaderns/Nuevos Cuadernos. Textet de presentació:
La concepció i l'estudi de la literatura sovint remeten a un sistema tancat i estable. Això era comprensible al s. XIX, en el context de la "primavera dels pobles", però ja no som en aquell escenari. Avui, l'estudi tradicional de la literatura entès com una combinació d'exegesi textual i vides de sants no serveix per explicar com i per què segueix sent una activitat social i cultural significativa. Literatura, llengua i lloc es demana què passa avui en la confluència d'aquests tres elements en un món accelerat i canviant, i ho fa aplicant-hi els principis de la termodinàmica.
Si us interessen les figures de Montserrat Roig o M. Aurèlia Capmany, ara podeu llegir en obert la meva peça " Mort i posteritat públiques de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig", que forma part del dossier sobre l'ús pòstum de les figures literàries a l'esfera pública, coordinat pels professors Helena Buffer i David Cao al darrer número (consultable en obert) de la revista de la catalanística a Alemanya, Zeitschrift für Katalanistik. L'article comença així:
Quan pensem en les pràctiques de commemoració dels nostres escriptors i escriptores, el primer que ens ve a la ment són probablement les activitats institucionals (premis, medalles, Anys, bateig d’instal·lacions), i no sempre tenim present la importància, en paral·lel, de tot allò que passa a (i gràcies a) la societat civil, entesa en el sentit més ampli: lectors individuals, associacions culturals, editorials, mitjans de comunicació, partits polítics... Els casos de Maria Aurèlia Capmany i de Montserrat Roig il·lustren molt bé la combinació (i la interacció) d’aquestes dues esferes. Com il·lustren també molt bé el treball conjunt i la complicitat entre dues escriptores a favor de la transmissió de la memòria col·lectiva. Tot evocant les paraules de Joseph Brodsky (sobre Nadezhda Mandelstam) que encapçalen el nostre article, consignades a Digues que m’estimes encara que sigui mentida –paraules que Josep M. Castellet reprendrà a la seva aportació al llibret publicat per la Generalitat poc després de la mort de Roig (Homenatge, 1992)–, Montserrat Roig subratlla que els lectors, posseïdors dels mots, desafien la finitud, i reprèn Brodsky dient que el lector, que la lectora «recorda perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria». Aquest desafiament de la finitud i el paper en això de la memòria era compartit per M. Aurèlia Capmany, qui tanca així les memòries assagístiques Pedra de toc: "Per això m’adono que per defensar-me de tanta destrucció que em volta no tinc altra arma que la memòria. I recordaré, recordaré mentre les meves cèl·lules grises –com diu el meu amic Hèrcules Poirot– funcionin. Afortunadament, endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina" (Capmany, 1974: 185). Capmany i Roig, Roig i Capmany, són dos bons casos per a l’estudi de la repercussió pública que van tenir les seves morts, i com s’ha mantingut (o no) la memòria de les dues escriptores en la posteritat dels trenta anys transcorreguts d’aleshores ençà. Però ho són també pel fet que ambdues morts –i les dues figures– van estar relacionades, i són relacionables: parlem de dues escriptores pertanyents a dues generacions diferents (una d’adolescent va anar encara a l’Institut-Escola de la Generalitat republicana; l’altra coneix la primera també en l’adolescència, el 1961, com a professora seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) amb un paper destacat en tots dos casos en la literatura catalana dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX. I quan parlo d’un paper destacat no ho dic per cap galanteria o deformació acadèmica: com veurem més endavant, la mort de totes dues escriptores va ser notícia de primera pàgina al diari, i el nom de totes dues apareix i reapareix amb una certa regularitat en la societat barcelonina i catalana. Des d’aquest punt de vista, M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig ofereixen dos excel·lents casos d’estudi del que Marijan Dović i Jón Karl Helgason a National Poets, Cultural Saints (2017) anomenen el cultus als escriptors morts: és a dir, la producció i reproducció d’estatus canònic. La gestió del cultus la fan no els propis escriptors sinó postuladors i postuladores que generen, articulen, estableixen i difonen un estatut canònic nou per a determinats escriptors (en aquest cas, escriptores). Dović i Helgason subdivideixen el cultus en una primera fase de producció i una segona de reproducció de l’estatus canònic (Dović & Helgason, 2017: 81–96). A la primera, hi inclouen les relíquies (enterrament, restes, memorabilia), els memorials (monuments i plaques), l’escriptura (publicació d’obres completes i d’edicions crítiques, fons documental de l’escriptor/a) i la confirmació (bateig d’edificis o institucions, segells i monedes, festes oficials). En la segona fase de reproducció hi hauria els rituals (centenaris, rutes, banquets), les apropiacions (exegesis, mantres, mistificacions), la procreativitat (referències intertextuals, imitacions i paròdies, adaptacions a altres llengües i mitjans) i l’adoctrinament (la disseminació a través dels diferents nivells del sistema educatiu). Aquest article, focalitzat en la mort i els inicis de la posteritat literària per a totes dues escriptores, permet fer una primera llista, bastant precisa, dels fets, els elements i els noms propis que podríem relacionar amb aquest cultus en l’establiment de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig com a santes culturals (digueu-ne «figures emblemàtiques» o «autores canòniques», si l’altra fórmula sona estranya) de la literatura i la cultura catalanes del tombant de segle i de començaments del segle XXI. [+]
"Qualsevol escriptor, en qualsevol moment, té una actitud solitària respecte del seu temps, però és una actitud sentida, de ser conscient de quina és la teva tradició i del teu paper aquí. Agamben diu que no escriu pels coetanis, ni pels que vindran, sinó pels morts. Jo m’hi apunto. I ésclar que hi ha aquesta connexió. Potser és que he tingut la sort de tenir força relació amb Perejaume, que és un cas del que diem. I Cornudella! Ell aguanta tota la part de la tradició del Grup 62! El dia que s’acabi Cornudella ja ens podem calçar, eh?", Toni Sala
"La tradició és l'únic que no et pots vendre" (Quadern, El País, 22-V-24): entrevista molt recomanable d'Adrià Pujol a Toni Sala arran de la publicació de Tradició i creació i altres notes sobre literatura (L'Altra Editorial), "una lectura personal de grans escrits de la nostra tradició literària, que és com dir de la nostra riba al mar de la literatura universal".
Coses bones de tenir un projecte de recerca finançat. Això és dilluns dia 15 a les 4h de la tarda a l'Auditori del Campus de Ciutadella de la UPF (c. Ramon Trias Fargas, 25). Activitat gratuïta i oberta a tothom.
%20(1).png)
Demà dissabte serem a Alins, a la Vall Ferrera, en representació de (o donant veu a) Gary Snyder. Al costat de Jordi Benavente i pels bons oficis de la llibreria NaturaLlibres. Una Brama Poètica Snyder-Benavente, amb l'afegit de Tiger Mosquito, que promet.
M'avisen que dimecres farà vint-i-cinc anys de la mort de Maria-Mercè Marçal. 25. Encara dinem junts cada dimarts a l'Ateneu a la junta del PEN, amb Jordi Sarsanedas de cap de taula.
(La foto, impressionant i dolça, és de Rafael Vargas, i ve de la Viquipèdia).
"La Fira del Llibre de Frankfurt congrega més de 7.000 empreses i institucions que proven de fer fortuna amb els seus llibres i autors. La sensació que es té passejant-s'hi és de recerca frenètica d'oportunitats i de concentració de talent: a la fira hi pot passar de tot. El primer dia d'aventura, la il·lusió sura en l'aire i en les cares dels milers d'editors, agents i autors que omplen passadissos, auditoris i places. (...) La presència catalana d'enguany –una vintena d'autors– pot semblar, a simple vista, una gota enmig de l'oceà. De fet, fins i tot el rei Felip VI va ometre, en el discurs inaugural, que el 2007 la cultura catalana havia estat convidada d'honor a la fira: va enllaçar la invitació espanyola del 1991 amb la del 2022, com si entremig no hi hagués res més. "Em sembla una manca d'oportunitat política i un error –comenta Pere Almeda, director de l'Institut Ramon Llull–. Cada cop que obre la boca fa més ampla la distància entre la cultura catalana i l'espanyola." (Jordi Nopca, "El talent català triomfa a Frankfurt...", Ara, 20-X-22).
La idea d'Espanya que té Felip VI neix a la Plaza de Oriente i s'expandeix per excolònies i ambaixades. Així els va.
Avui he celebrat el dia del naixement de Jacint Verdaguer fent-me mecenes a Verkami del projecte Canigó 1883, un projecte de pel·lícula o documental (té una mica de cada) d'Albert Naudín i la FJV sobre el poeta i els Pririneus amb la veu de Lluís Soler, que un ja no sap si és la d'ell o la de l'escriptor.
Us convido a afegir-vos aquí al projecte.
Això serà dilluns 16 de maig a la Facultat d'Humanitats de la UPF, a Barcelona, i crec que estarà molt bé. Amb Jordi Manent, Dolors Oller i Marcel Ortín, responsables de tres llibres recents sobre Carner que mantenen oberta la conversa sobre l'escriptor i les seves (tantes) circumstàncies.
Dolors Oller, "Mentre hi ha la llengua, hi ha un país" (El Temps, 22-II-2021)
Llibres que no ens haurien de passar per malla: El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions 1984), de Jordi Coca. Assaig de primera, pel que diuen. Per exemple en aquesta entrevista de Jacinto Anton al "Quadern" d'El País: "Al final sembla que només hi hagi Shakespeare, Shakespeare i Shakespeare. Però ell només va ser la culminació -grandiosa culminació, sens dubte- d'una època i una tradició sense la qual no hauria existit. També d'unes circumstàncies molt concretes, com l'enorme augment dels teatres a Londres en el seu temps i l'entusiasme pel teatre, que va fer que se n’obrissin més. El Globe s'omplia amb 2.000 espectadors cada dia, en una població de 200.000 persones. Hi havia una afició gran i transversal, que anava des de la reina fins a l'artesà humil."
Entrades
Comentaris
.jpg)
