dimecres, 1 d’abril de 2020

PODEM

Des de casa fem el que podem però, com deia aquell, a poc a poc la verdad desagradable asoma (via @jdorcacosta i @oriolmalet)






dimarts, 31 de març de 2020

RESUMIR UNA VIDA

N'hi ha que necessiten quatre-centes pàgines per contar la seva vida. Podent escriure "Had to do time in the tower" i ja està (o, si voleu, per allargar-ho una mica, "Sometimes I’d head for the highway"). Si fes més mal temps i no tingués tantes ganes de badar ho traduiria i ho signaria i apa, ja he escrit la meva biografia, jo també.

Per cert: ahir vaig descobrir que Anjani Thomas, aquella veu de fons que li donava forma, té una curiosa (morosa, melosa) versió pròpia de "Crazy to love you".




dimecres, 18 de març de 2020

CIUTAT BUIDA

Torno sol del supermercat. Puc sentir el soroll que fa el silenci en una ciutat buida el dia que tothom és a casa. Us sona? Com tantes altres coses, a més, això té la seva cançó. I no és de Johnny Cash, com em pensava (ell la va popularitzar), sinó de Kris Kristofferson. Sí, l'actor (i cantant no del tot negligible: coneixeu les seves Austin Sessions?).

Però la millor versió que conec de "Sunday Morning Coming Down" és, de llarg, l'acústica de Joe Henry a l'AmericanaFest, i no la trobareu a Spotify. Per això us la deixo aquí. Per tots els diumenges i tots els dies de confinament que puguin venir.





Ah, per cert, diu que Kristofferson, vuitantí, ha demanat que a la seva làpida hi posin els versos inicials del "Bird on the Wire" de Cohen:

    Like a bird on the wire
    Like a drunk in a midnight choir
    I have tried in my way to be free


dimarts, 17 de març de 2020

TRIPODCAST

A can Núvol ens havien convidat a l'Esteve Miralles, el Carles Torner i un servidor, tots amb llibre de versos com qui diu calent del forn a sobre de la taula, a fer alguna cosa junts per al suplement "Faves tendes". Amb el Covid-19, la cosa s'ha convertit en uns "Poemes del confinament" presentats per Bernat Puigtobella i acabats de penjar al seu web en obert.

Que ho disfruteu, tafaners aïllats i versaires del món.

dilluns, 16 de març de 2020

CANCELLS

Cancell 1 m. [LC] [AQ] Clos de planta rectangular o trapezial fet d’envans de fusta i cobert per dalt, obert per un costat, pel qual s’aplica a l’obertura d’entrada d’un edifici, i en el qual hi ha una o més portelles, que serveix per a evitar que l’aire exterior entri directament a l’interior quan s’obre la porta d’entrada.
2 m. [LC] [AQ] Clos anàleg format darrere una porta d’entrada per dues parets laterals i una de transversal on hi ha una segona porta.
3 [AQ] cancell de seguretat Lloc de pas obligat per a accedir a un espai protegit, que disposa de dues portes successives la segona de les quals només es pot obrir un cop queda tancada la primera.


La convocatòria del cile "Contrabandistes" acabava dient: "Aquesta constant actualització del saber acosta la poesia a altres gèneres i l’exposa a un aiguabarreig amb altres disciplines artístiques. Però la traducció tanmateix no té com a objectiu l’eliminació de les fronteres, sinó que és una activitat que malda precisament per preservar la diferència. Es tradueix des del desig de conèixer allò que desconeixíem". En aquest escenari desconegut que ara compartim vulgues no vulgues, el dia 23 no podrem fer el Dilluns de Poesia amb la Xènia Dyakonova. Gràcies a Cinta Massip i l'Arts Santa Mònica, a Simona Skrabek i a la ILC per la iniciativa. Tant de bo la puguem reprendre.

diumenge, 8 de març de 2020

ETIQUETATGE

"Les definicions pertanyen als definidors, no als definits."

  Toni Morrison (via @LiteraryVienna)




dissabte, 7 de març de 2020

PRENDRE-S'HO

Uns quants Woody Guthrie, ara irien bé. Però quants per aquí saben qui era i què va fer? Al final d'una interpretació col·lectiva de "This land is your land" al "Woody Guthrie: At 100! (Live At The Kennedy Center)", amb els Old Crow Medicine Show, Rosanne Cash, Lucinda Williams, Jackson Browne i un munt més dalt de l'escenari (diria que fins i tot un Boss lleument desafinat), amb la cançó a punt d'acabar, entremig de l'esclat naixent dels aplaudiments, se sent una veu masculina que clama, convincent: "Take it easy... but take it!"




divendres, 6 de març de 2020

UN DELS MEUS

Ho passo de dalt de tot de la columna de la dreta a aquesta entrada, i ho deixo aquí com a recordatori i homenatge a un dels autors i un dels llibres que m'ha fet com a lector. I en què vaig estrenar-me (quina vergonya) com a traductor.




dimecres, 4 de març de 2020

MA FEINA

De riure's dels altres (d'això en sabem tant, els acadèmics...) a riure amb els altres, o ajudar-los a somriure mirant i pensant, i dient. En això deu consistir la saviesa. I potser també simplement la humanitat.




dimarts, 3 de març de 2020

MORIR-SE I AIXÒ

O viure després així. La producció, en el sentit més ampli del terme, és una cosa que –quan funciona com aquí– sempre envejaré, des de la torre aïllada del fer poemes, al món de la música, als cantants i compositors. Un bon vídeo sobre Thanks for the dance, el disc pòstum de Leonard Cohen, un treball de col·laboració extraordinari.




divendres, 28 de febrer de 2020

SOBRE EL CASTELLÀ (I EL CATALÀ)

Enric Gomà ("jo no sóc historiador, sóc un divulgador lingüístic") acaba de publicar a Pòrtic El castellà, la llengua del costat, i al suplement "Faves tendres" del digital Núvol Bernat Puigtobella hi ha parlat amb calma i n'han penjat el podcast a Internet i en obert. Una conversa sobre bisbes i heretges, sobre Montserrat i Carles I, sobre el lloc on viuen i el lloc on escriuen els escriptors, sobre bilingüisme i multilingüisme, sobre llengua ambiental, sobre vodevils idiomàtics i sobre no bibliografies.

Altament recomanables, la conversa i el llibre.



dimecres, 26 de febrer de 2020

diumenge, 23 de febrer de 2020

AMAZED

Si us ve de gust una hora llarga de meravella auditiva i visual, amb els peus (i segons com les mans, però aquí t'has de refrenar) a la seva, no us perdeu Amazing Grace als cinemes Texas. Hi trobareu i sobretot hi sentireu el testimoni de l'enregistrament d'un disc i el que havia de ser també una pel·lícula d'Aretha Franklin amb el reverend James Cleveland i el Southern California Community Choir a Los Angeles l'any 1972. Però sobretot us trobareu enmig d'una festa dels sentits com feia temps que no veia.




dijous, 20 de febrer de 2020

VICENS & COLLINS

Passa una cosa molt bona: Marc Vicens ha llegit els Set elefants drets sota la pluja de Billy Collins i ho explica com ell sap fer-ho, dibuixant, al blog "Menjar blanc. Lletres que troben dibuixos o dibuixos que troben lletres". Sí: els blogs (alguns blogs) encara existeixen.

De moment, aquí podeu veure i llegir "Orient" ("Em fas girar/ com qui gira una bola del món amb la mà...") i aquí "Lletania" ("Ets el pa i el ganivet,/ la copa de cristall i el vi..."). M'hi jugo alguna cosa que l'autor n'estaria més que content.


diumenge, 16 de febrer de 2020

DES DEL 1877

A la vida no tot se soluciona amb bones paraules, pedagogia activa i tutorials. És bo tenir-ho clar, i deixar-ne constància.


dissabte, 15 de febrer de 2020

PLANY DE FEBRER

Hi ha enmig del cel hostil la flor malalta
(el sol no sap encara d'escalfar).
Les ombres dels qui passen són tan primes
que un hom comença a creure que se'n va.

¿On fugirem que retrobem la petja
del cant desfet i de l'amor perdut?
¿On fugirem que no ens rebutgi l'aire
i que la llum del sol tingui virtut?

Perquè encara s'ajupen les teulades,
és rígida la roba dels terrats,
i ens fan l'ull trist els vidres de les cases
i jeuen els camins descoratjats.

  Josep Carner, Poesia (1957). Inèdit abans en llibre


Aquí, un comentari del poema al Quadern de fa anys a càrrec de Narcís Comadira (aplegat a Traces).

dimarts, 4 de febrer de 2020

REIS DEL QUE CALGUI

Ciutadans es diu Ciudadanos perquè Kings of Convenience ja estava agafat pel duet noruec. Són el destil·lat perfecte de la taronja mecànica.


dimarts, 28 de gener de 2020

I/O

Potser hauríem de canviar el lema de Catalunya per "SOM O SEREM".




dijous, 23 de gener de 2020

UN ARTIFICI DOLÇ

Cent anys de Joan Perucho, cinquanta de la mort de Josep Carner: Julià Guillamon i l'editorial Comanegra els vincules amb aquesta interessant evocació de la memòria i el paper de Carner feta per Perucho des de Gandesa (via el cultural Catorze):

Bec el vermut amb pausa. Tinc un moble biblioteca al meu costat, d’aquells que s’estilaven l’any mil nou-cents vint-i-cinc i, entre els llibres, n’hi veig un de Josep Carner. A través de la finestra de la noble casa de Tomàs de Riello es veu el porxo romànic de l’església de Gandesa. Això no és cap ruta turística, però és intens i dolorosament bell, d’una significació total. Som a la serra de Cavalls, a la serra de Pàndols. El llibre és Les bonhomies. Hi ha una humanitat que fuma, beu, riu o s’enyora. Passa un ventet fi i Josep Carner ens acompanya melangiosament. Quan tenia setze o disset anys vaig descobrir per primera vegada gairebé totes les obres de Josep Carner i vaig escriure versos que el recordaven. La figura del gran poeta apareixia nimbada de glòria, amb un punt d’ironia càustica en els seus ulls. No l’he conegut mai si no és en fotografia. Els seus poemes eren lluminosos i semblaven animats per un somriure malenconiós, i tendre, a través del qual hom veia tant la gràcia elegant d’una dama en el seu boudoir, inundada de sol·licitud i de blondes, com l’estel en el terrat i la frescor del càntir en un balcó menestral i barceloní. Era un artifici dolç i reconfortant, ple d’infinites possibilitats en el llenguatge i en el cor. Per a mi tingué un sentit pedagògic inestimable. Surten, per tant, aquelles tardes de diumenge a l’hora foscant, enxarolada amb la brillantor de les llums del cinema, Regent Street, les primeres lliçons d’anglès i la salsa Perry.

Del diumenge la llum, tota encalmada,
es gronxa en un dolcíssim ventijol.
El senyor Quim sent una revolada
.


El meu pare m’atorgà una absoluta llibertat per a les meves lectures i em contava anècdotes brillants de Josep Carner i del seu temps, que li havien pervingut d’una manera més o menys indirecta. Era l’època en què jo m’aprenia de memòria poemes com «La fulla», «Brise marine», «À une dame créole», etcètera. El meu pare, a desgrat de la guerra, mantenia oberta la botiga, fundada amb unes enormes ganes de treballar, l’any divuit. Tenia tres dependents que discutien de política mentre no varen ser mobilitzats. Això fou un cop molt dur. Tot, llavors, esdevingué trist i decrèpit, sense cap generositat. Vaig ajudar el meu pare, a la botiga, i recordo la flaire dels cotons i dels velluts, cada vegada més escassos. Un dia arribà una papereta de mobilització estesa al meu nom, i les meves lectures s’acabaren. Recordaré tota la vida dos o tres poemes de Josep Carner apresos aquell temps.

  Joan Perucho, Els homes invisibles (2020)


dimecres, 22 de gener de 2020

dilluns, 20 de gener de 2020

MALEÏDA

Algú l'ha vist i ens en pot fer cinc cèntims? El tràiler promet. En nom de Déu, amunt!




dimarts, 7 de gener de 2020

dissabte, 4 de gener de 2020

AQUÍ, ESPERANT

Quants anys sou capaços d'esperar un disc nou d'un grup sense perdre l'esperança que us facin el regal? Jo en aquest cas ja en porto quatre.

Apa, bon cap de setmana d'espera. Dels Reis o de la resta.




dimecres, 1 de gener de 2020

TRES ENTREVISTATS

Us deixo l'enllaç a tres entrevistes extenses (cosa poc habitual, darrerament) i interessants amb escriptors catalans publicades aquests dies:

- Lourdes Toledo ha conversat amb l'assagista, poeta i dietarista Enric Sòria, a cavall entre València i Barcelona, per a eldiariocv.es ("Des de Barcelona València no es percep i punt"). Ho podeu llegir aquí.

-Joan Safont entrevista a Elnacional.cat ("La literatura moderna en català neix als diaris") el també assagista i dietarista Antoni Martí Monterde amb motiu de la publicació de París, Madrid, Nova York. Les ciutats de lluny de Josep Pla (Tres i Quatre), premi Joan Fuster 2018, i Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i de la reedició de L'erosió (Minúscula).

- Finalment, Julià Guillamon ha cedit a Núvol una entrevista feta als anys vuitanta a Joan Brossa ("No cal disfressar-se de poeta"), com una mena de bonus track del seu recent Deu entrevistes (Comanegra). També Betevé ha fet pública en obert una bona conversa brossiana filmada.

Foto: Pere Virgili