dissabte, 31 de maig del 2014

ROJA, ROJA

Us enllaço "A Red Red Rose", de Robert Burns, dit per Tom O'Bedlam.





N'hi ha una versió en català al recull 23 roses per Sant Jordi (Ara Llibres, 2012):


UNA FLOR VERMELLA

El meu amor és una flor vermella,
vermella rosa nada al juny;
el meu amor és com la melodia,
ben afinat i dolç s’esmuny.

Tan gran com és vostra bellesa, amiga,
així de fons mon amor és;
i jo us estimaria, Benvolguda,
fins que la mar se’ns assequés.

Fins que la mar s’assequi, Benvolguda,
i el sol es fongui amb el granit:
penso estimar-vos sempre, Benvolguda,
com cau la sorra a l’infinit.

Però me n’he d’anar, mon sol Amor!
Durant un temps me n’he d’anar!
I tornaré al vostre costat, Amor,
de més enllà de l’oceà!

 Robert Burns
 versió de JS

divendres, 30 de maig del 2014

CORRIDO BALEAR



NO HEM DE FALLAR

L'electorat
ha declarat
de forma clara
que ni sa mare
(per dir-ho així)
vol el botxí
del català,
el tal Bauzá,
de president.
Entre la gent
que un jorn llunyà
es va posar
la camiseta
i es posà dreta,
s'obre, potent,
el sentiment
que, enmig del fum,
ja es veu la llum:
el compte enrere!
La primavera
de l’any que ve,
si tot va bé,
l’infatuat
haurà tornat
a la farmàcia
per obra i gràcia
d’uns nous comicis!
Però els capricis
de la Fortuna,
la mala lluna
d’aquest redol
que vol i dol…
¿Quin endeví
pot garantir
un happy end
tan estupend?
I ara escoltau
atents, si us plau,
una advertència
que l’experiència
em fa llançar:
fracassarà
la perspectiva,
tan atractiva,
d’una victòria,
d’un jorn de glòria
dels progressistes,
si hi ha mil llistes
que es fan la guerra
dins de l’esquerra.
Us sona, no?
És la cançó
de tants d’estius…
Au idò, vius!
Posau-hi cor,
deixau la por,
posau-hi cap,
i, ja se sap:
qui fa bé els deures
es guanya uns beures!
Tothom espera
la primavera
de 2015:
ja n’estam fins a
bolles i ovaris
dels grans desvaris
del tal Bauzá.
No hem de fallar.

 Miquel Àngel Llauger

dijous, 29 de maig del 2014

DIGRESSIÓ

Una forma de ballar (com sense ganes) amb el temps, però a casa de la tieta Indefinició. Potser de vegades s'ho val, sobretot si és volguda, si qui escolta ho fa amb ganes. Quan no és així, quan el públic és forçat i el o la del micro tenen un càrrec, la digressió em sembla una de les formes socials més clares, més autoindulgents, més toixes, de falta de respecte.



dimarts, 27 de maig del 2014

dilluns, 26 de maig del 2014

UNA NACIÓ UNA

Apunteu-vos a la llista de compres el llibre acabat d'aparèixer de la professora Luisa-Elena Delgado Una nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011), publicat per Siglo XXI, una dura crítica a la versió edulcorada de la cultura espanyola de la identitat i el consens i un excel·lent exemple que arreu hi ha gent intel·ligent i valenta capaç no només de mirar d'una altra manera el que podria semblar evident sinó, a més, de parlar-ne des de dins però amb prou distància.

Delgado, professora de la University of Illinois at Urbana-Champaign i col·laboradora del projecte Funcions del passat, passa un any a Barcelona, estudia català i l'altre dia vam trobar-la a l'acte dels quinze anys dels estudis de llengua i literatura catalanes a la UOC, prenent notes.




diumenge, 25 de maig del 2014

DIUMENGE A LA TARDA

Escoltar tants anys després la primera Gymnopédie de Satie (Lent et douloureux) i tornar a sentir surant a l'estudi que intento endreçar, envoltat de papers i carpetes i llibres pertot, aquell encongiment, aquella suspensió de l'ànim asseguts a terra en un pis de la plaça Lesseps, unes ganes com llavors de callar cap endins, de beure'm a les fosques una copa buida.

A la seva mort, els col·legues del compositor van trobar l'habitació on malvivia atapeïda de coses, entre les quals una col·lecció de paraigües, alguns vestits per estrenar, tots iguals, partitures perdudes i dos pianos plens de cartes sense obrir que en alguns casos havia respost.



dissabte, 24 de maig del 2014

PARTIDISMES

Un vídeo per ajudar-vos en la jornada de reflexió.

I que tinguem un bon cap de setmana, això a banda.



dijous, 22 de maig del 2014

BALANÇ

Ens perd la retòrica. I la categòrica. El que encara no sé és què ens guanya.




dimecres, 21 de maig del 2014

PISSARRA BLANCA

Em miro el dibuix ondulant que va fent l'ombra del núvol en la neu a dalt de la muntanya, com canvia i es refà lentament, incessantment: hi ha el blanc aombrat, una mica més fosc, el blanc esclatant il·luminat pel sol, el gris pedregós de les roques que sobresurten, el blanc blavís del núvol al fons... Ara el núvol ja ha passat i tot sembla en suspens una estona, com pintat, fins que l'airet reprèn i les ondes de blanc fosc tornen a moure's, a enfilar-se a poc a poc camí del cim, com una immensa coreografia de què ningú tret dels meus ulls no n'és conscient. Si els tanco un instant puc veure els savis al despatx o a les conferències enderiats a recollir i a circumstanciar el que passa en un segle, en una dècada, en un any de la literatura o de la música o del govern de tot un país. Si els torno a obrir, la coreografia continua.



Foto de Pere Soler

dimarts, 20 de maig del 2014

FUTUR I CONVIVÈNCIA

Ara fa quinze anys, Isidor Marí (avui president de la Secció Filològica de l'IEC) posava en marxa els estudis de llengua i literatura catalanes a la Universitat Oberta de Catalunya. Per celebrar l'efemèride, els responsables del grau actual convoquen aquest divendres (23 de maig) a la seu de l'IEC una jornada sobre "La convivència lingüística a la Catalunya del futur". Hi ha previstes dues ponències de Georg Kremnitz (Universitat de Viena)i Joan Pujolar (UOC) i una taula rodona sobre "Cap a quin model de convivència lingüística volem anar?", moderada per Vicent Partal, en què participaran Josep Soler (Universitat de Tartu), Bernat Gasull (Plataforma per la Llengua) i l'escriptora Najat El Hachmi.

Teniu els detalls del programa en aquest enllaç.



dilluns, 19 de maig del 2014

UN POEMA NO ÉS

"Un poema no és les seves paraules o les seves imatges, com una simfonia no és les seves notes o un riu no és les seves gotes d'aigua. La poesia depèn de les relacions canviants en ella. És un art que viu en el temps."

"La poesia és per damunt de tot una aproximació a la veritat del sentiment, i per a què serveix la veritat?"

"La poesia està escrita des del més pregon; en la gran poesia hi pots sentir una font que parla a una altra font."

  Muriel Rukeyser, via brainpickings



dissabte, 17 de maig del 2014

SAGRAT, NO LITÚRGIC

El Rèquiem de Brahms ("Un rèquiem alemany, sobre textos de les Sagrades Escriptures, per a solistes, cor i orquestra, amb orgue ad libitum"). En un enregistrament diria que de principis dels vuitanta amb Herbert von Karajan dirigint la Filarmònica de Viena, a la ciutat on una part de l'obra s'havia presentat per primera vegada el 1867 (en un concert en homenatge a Schubert a la Grosse Redoutensaal de Hofburg).

Que passeu el cap de setmana ben acompanyats.





divendres, 16 de maig del 2014

DE DOL

Ha mort en accident una companya de classe de la meva filla. De cop les bestieses deixen de fer mal i l'actualitat se t'esgrana com una panotxa seca. La Maria plora i jo llegeixo. El riu s'escola en silenci, lluny. Sona un rèquiem. Al salm d'Etan hi ha escrit: "¿És per als morts que fas prodigis?"



dijous, 15 de maig del 2014

ESTIMAT CARNER

En l’actual retallada a gran escala de riscos i apostes per part dels editors (també de les institucions), un llibre com Cartes 1947-1953, que aplega la correspondència entre Armand Obiols i Josep Carner, hauria de ser saludat posant-nos drets i aplaudint. És possible que si ho fan la gent els miri amb desconfiança: Carner encara és més o menys conegut (poc, si volen, però se’l cita); Joan Prat i Esteve, en canvi, nat el 1904, crític i escriptor que signava els seus textos Armand Obiols, forma part de l’humus fèrtil de la cultura catalana dels anys vint i trenta empès avall cap al mar de l’oblit per la Guerra civil, l’exili, la Guerra mundial i la llarga postguerra. Membre amb Trabal i Joan Oliver de l’irreverent Grup de Sabadell, Obiols va ser redactor en cap de la Revista de Catalunya (el 1937-38 i novament el 1947-48), un projecte alhora combatiu i d’alta cultura on va aparèixer una primera versió del Nabí de Carner. Es retrobarà amb el “Príncep dels poetes” ja a l’exili, instal·lats un a Brussel·les i ell a París (més tard a Ginebra) al costat de Mercè Rodoreda, la Sonetista a qui moltes cartes fan referència.

Perquè les cartes recullen moltes dades puntuals sobre la vida en l’eix Brussel·les-París de tres grans escriptors: Carner, Obiols i Rodoreda. Hi apareix a més bona part del món cultural i polític català a Europa a mitjan segle XX: Joan Miró, Joan Puig i Ferreter, Apel·les Fenosa, Ferran Canyameres, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Jean Cassou, Roger Caillois.... Té cap importància, avui, tot això? Jo encara diria que sí, però ja no n’estic tan segur (si llegissin el que he escrit els malaguanyats Albert Manent i Jordi Castellanos em tustarien amablement el clatell: fem cas als mestres).

L’edició d’una correspondència és sempre envitricollada. Agraïm a la Fundació La Mirada (el 2010 ja edità les Cartes a Mercè Rodoreda d’Obiols) que s’hi hagi animat, als hereus que ho autoritzessin i a l’investigador Jordi Marrugat que hi hagi deixat hores i pestanyes. Potser no és del tot fora de lloc, avui, submergir-nos en el que feia seixanta anys enrere el talent català davant de les dificultats i la derrota.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-V-14
Versión en castellano

dimecres, 14 de maig del 2014

ELS SENYORS PROPER

El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz (cap de la policia que organitza operacions especials per detenir tuitaires prototerroristes), vol netejar la Xarxa d'indesitjables; la portaveu d'UPyD, Rosa Díez, vol fer-ne fora "els covards" i "la gentussa": això d'Internet deu ser pitjor que les clavagueres de l'Estat! Sort que tenim a prop aquests herois i heroïnes que ens prometen un país impecable, immaculat, on ningú no digui res que a ells no els sembli bé. El país del senyor i la senyora Proper.



dimarts, 13 de maig del 2014

SAULE


Per fi veig clar com és
la llibertat exprés.

                        JS




dilluns, 12 de maig del 2014

DOLLS

Aquest soroll de l'aigua caient i gorgolant a l'abeurador. Res més, durant hores. El paisatge també, és clar, i el soroll de fons d'esquellots i algun clapit llunyà, però l'escena a la ment és tota per a aquesta remor i per al tamborineig de l'aigua acanalada caient damunt de l'aigua quieta. Maig de l'any, no de la vida, tot exultant en el seu devessall. Qui sap sentir-hi també el fred formidable de gener o l'eixut ofegador de principis d'agost deu ser savi, ja. Fred i calor, abundor i absència, passat i per venir, tot junt al doll generós i melòdic d'un matí assolellat de desglaç feliç, monocorde.



dissabte, 10 de maig del 2014

TORNAR-HI

Una cançó que durant anys per a mi era de Linda Ronstadt fins que vaig descobrir Roy Orbison, i que continua donant versions esplèndides (també algun bunyol).

I'm going back some day, come what may, to Blue Bayou...

Bon cap de setmana.



divendres, 9 de maig del 2014

QUE JA HA PASSAT, SENYORS!

"España ya está rota, nadie se engañe. A estas alturas, quien desee realmente que exista debe aceptar que ya no es momento de amenazar, sino de idear y construir puentes; no es tiempo para guerreros, sino para ingenieros. Esa fractura es tan evidente que la escriben con titulares los observadores desde otros países, pero aquí simplemente se niega su existencia: "Aún no pasó nada y no va a pasar". Pero ya pasó. [...]"

 Suso de Toro, "España está rota", eldiario.es (7-V-14)


dijous, 8 de maig del 2014

DESOLACIÓ DE LA CUINERA

Un restaurant gran completament buit amb una noia amb uniforme asseguda rere la barra mirant-se abstreta el carrer i la gent que passa.




dimecres, 7 de maig del 2014

QUI MANA?

Si algun dia heu tingut mala cobertura al mòbil, tranquils: ara les telefòniques podran expropiar terrats per instal·lar-hi antenes, segons una llei d'ocupació forçosa pensada per impulsar la millora de la telefonia mòbil i aprovada per gentilesa de PP, PSOE i CiU. Però no vivim en una dictadura de les corporacions, no, sinó "en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo", tal com sosté el "Título preliminar" de la sagrada Constitució espanyola de 1978. Les expropiacions sempre són pel bé de tots.



dimarts, 6 de maig del 2014

PANXÓ DE RIURE CLUB

Regla u. Menciona allò bo que no fas, atribueix-t'ho, i acusa els adversaris de no fer-ho.

Regla dos. Evoca allò negatiu que promous o provoques, sentimentalitza-ho, i acusa els teus adversaris (ara, enemics de la gent i de la convivència) de fer-ho.

Regla tres. Somriu sempre.

Fregar-se els ulls és optatiu. Riure (o plorar), obligatori.













via @edieelrojo

dilluns, 5 de maig del 2014

ENTORNS, ENCARA

Fins al dissabte 17 de maig encara sou a temps de visitar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (pl. Pons i Clerch, a l'edifici on hi ha el Museu de la Xocolata) l'exposició "Entorn 1900", una esplèndida col·lecció d'imatges de Collserola i els barris que hi toquen (Horta, Penitents, Sant Gervasi, Sarrià) al tombant dels segles XIX i XX.

Per animar-vos a no perdre-us l'exposició, els responsables de l'AFB han preparat aquest passeig virtual en 3D per algunes de les imatges de la mostra.



Entorn 1900 from Barcelona Cultura on Vimeo.

diumenge, 4 de maig del 2014

BUTXAQUES

A "Cómo aprendió Stevenson a escribir, de modo autodidacta", aplegat dins Escribir. Ensayos sobre literatura (Páginas de Espuma, 2013) i publicat originalment el 1887, Robert Louis Stevenson explica que de petit i de jove tenia fama de dropo, perquè els que l'envoltaven el veien sempre distret. Conta, però, que estava concentrat en l'única cosa que per a ell era important: aprendre a escriure. Per això duia sempre a la butxaca dos llibres: un per llegir i l'altre per escriure-hi, i quan caminava o seia o s'endormiscava tenia el cap permanentment ocupat buscant la manera d'explicar amb paraules allò que veia o pensava. Tot i que ja no sóc ni nen ni jove, en llegir aquest fragment he tingut la sensació que a l'armari les butxaques dels meus abrics somreien.