Aquesta sensació incòmoda de festival de final de curs en tants tinglados literaris. I que em perdonin, com sempre, les excepcions. Quan la literatura, que és en essència i per definició per als altres, per a l'altre lector, acaba sent per a nosaltres, per a la colla pessigolla.
No sabem de ningú a qui sant Pere, en arribar al cel, li hagi demanat "I tu, fill meu, quants articles has publicat en revistes indexades"?
Tots (i quan dic tots vull dir tots i totes i) som força menys del que els que pensen bé de nosaltres pensen i una mica més del que pensen de nosaltres els que en pensen malament. Val a dir que em venen al cap algunes excepcions, sobretot al segon apartat, però considerem-les les excepcions necessàries perquè la regla se sostingui.
Dir-li a la mare "Deixa-ho estar, no et preocupis" és com voler aturar el trànsit de la Ronda, o pretendre que no et mulli la pluja quan plou.
Quan Déu va fer el món en aquells set dies rabents, ja va deixar establert que a la Meridiana sempre hi hagués obres?
(les lectores, per ser justos). El final o el principi de tot plegat? Cada vegada m'interessen més. Diversitat, empatia, sovint també simpatia. Relativitat. Atenció. Curiositat. Llegir és un misteri ple.
(Sí, he anat a un club de lectura.)
Quan has canviat al català la llengua per navegar en una web deu vegades et regalen alguna cosa? Quan arribes a cent vegades queda finalment enregistrada la teva preferència lingüística?
La curiosa tirada dels arranjaments provisionals a convertir-se en solucions definitives. Enough.
Coneixement: tenir les respostes correctes, o adients. Intel·ligència: fer les preguntes correctes. Saviesa: saber quan fer les preguntes correctes. I tot plegat té a veure sempre en essència amb la curiositat.
En un concert a la sala Space, a Evanston, el teloner, Dave Moore, explica a Jeffrey Foucault, enllaçant de primera el que diu amb la cançó: "Ara que ja soc gran, l'únic retret que em faig és que em vaig passar la vida anant de bars, i de la meitat de la vida no me'n recordo... i l'altra meitat no hi ha manera que l'oblidi."
Un àpat a casa, un llibre, una trobada amb amics, les maletes per a un viatge: ho planegis com ho planegis, sempre et falta una mica de temps.
Aquests magnífics paisatges que la neu fabrica o subratlla (estesa per terra, arrapada a les branques dels arbres, atzarosament amuntegada aquí i allà) són davant nostre oferts i d'aquí a uns dies hauran desaparegut, seran record o fotografia, i els turons i les cases i les coses seguiran al seu lloc. Som neu. Esplèndida, esperada, anunciada, admirada, palejada, oblidada. Donem forma i ens retraten i ens fonem. Neu.
Entrades
Comentaris
