23 D'ABRIL

Hem passat per la parada de Vox, al costat de les de partits polítics i associacions civils, com si fos un partit més, una altra associació. Realment, aquesta gent s'apunten a tot. O s'aprofiten de tot. Forges times.

 

SORT

Sort que soc major d'edat i sempre vaig amb gent...

 

ESTATUÀRIA (QUE NO ESTATUTÀRIA)

De la sèrie "Com pot ser que no hagués vist mai abans aquesta foto?" (que és, de fet, una postal de l'època). Àngel Guimerà davant del monument a Rafael Casanova, al que llavors era el Saló de Sant Joan (avui passeig Lluís Companys), a l'entrada a l'Exposició de 1888 venint de l'Arc de Triomf.

 

 

SES FEINES

[dibuix de Manuel Bas, extret de Pessebre (1947), de Joan Amades, i de "Les figures del pessebre" d'Albert Jané]

ESPERANÇA POSSIBLE

Una molt bona conversa (llarga, distesa, còmplice, amb noms i exemples) entre dos coneixedors de causa sobre cultura catalana, diplomàcia internacional, associacionisme i militàncies, accions i esperances degudes, possibles i impossibles. Carles Torner acaba de publicar un llibre sobre el tema.  

ÉS POSSIBLE PERÒ

Llengua de consens, de referència, de cohesió, tema tabú... Una entrevista molt interessant amb el sociolingüista Joan Pujolar, catedràtic a la UOC, una de les persones sàvies que conec posades a parlar d'això tan nostre, del tema del català.

A finals del segle passat, abans de les grans onades migratòries internacionals, semblava que es podria assolir la normalització del català.

— I jo crec que s’estava assolint una certa normalitat. Per a la generació que primer es va escolaritzar en català, el català era la llengua de referència fora de casa. Però la vida continua i passen coses.

LLL A BARCELONA I A GIRONA

Literatura, llengua i lloc: en parlarem a Barcelona demà dimarts 17, a Laie Pau Claris (a les 7h de la tarda), en conversa amb Eduard Aibar i Simona Škrabec. I a Girona dimecres 25, també a les 7h a la Llibreria 22, amb Josep M. Fonalleras i Carles Torner, que hi presentarà al costat de LLL el seu Com ser ambaixador d'un país sense ambaixades (Pòrtic).

 

 

 

 

LITERATURA, LLENGUA I LLOC

Que diu el diari que d'aquí a unes setmanes surt això! En català i en castellà a Anagrama, a la col·lecció Nous Quaderns/Nuevos Cuadernos. Textet de presentació: 

La concepció i l'estudi de la literatura sovint remeten a un sistema tancat i estable. Això era comprensible al s. XIX, en el context de la "primavera dels pobles", però ja no som en aquell escenari. Avui, l'estudi tradicional de la literatura entès com una combinació d'exegesi textual i vides de sants no serveix per explicar com i per què segueix sent una activitat social i cultural significativa. Literatura, llengua i lloc es demana què passa avui en la confluència d'aquests tres elements en un món accelerat i canviant, i ho fa aplicant-hi els principis de la termodinàmica.

 

SANT JORDI A NOVA YORK

Per a la llista de coses que costa d'entendre del nostre país: el Farragut Fund torna a organitzar el seu festival de Sant Jordi a Nova York, al West Village, i ho fa sense gaire suport institucional d'aquí (de les institucions catalanes o espanyoles de projecció exterior, vull dir). Per això hi he fet una donació, i us convido a afegir-vos-hi si podeu i us ve de gust. 

Del 23 al 26 d'abril hi haurà entre d'altres, a més de parades al carrer, la presentació de l'edició en anglès d'Aram's Notebook de Maria Àngels Anglada, traduït per Ara Merjian, i lectures de les traduccions de Marialena Carr i Mary Ann Newman d'Irene Pujades i Antònia Vicens. Teniu el programa del festival a la xarxa.

 

UNA CONVERSA AMB BERTA PIÑÁN

Al número de gener de L'Avenç hi ha sortit la conversa que vam mantenir amb l'escriptora Berta Piñán sobre llengües, política, poesia i altres assumptes que ens vinculen. Va passar a la llibreria La Central, dura una bona estona i hi vam parlar cadascú en la seva llengua, en asturià i en català, com hauria de ser més habitual. La veritat és que hi vam xalar, i vull creure que això es nota. 

Des de fa uns mesos les converses tenen una versió en vídeo que es pot veure al canal Youtube de la revista. Cal agrair a L'Avenç que continuï sent un espai on la gent pot parlar llarg i sense traves. Sobre història, cultura i memòria, com diu el nou subtítol de la publicació. Una bona manera d'avançar.

 

Altres vegades que la Berta Piñán i els seus versos han aparegut ja al Flux.

IN TERRA ALTA VERITAS

ABC D'ODI (AL CATALÀ)

Sociopatia acadèmica i periodística sumades. Les Illes i el País Valencià són el camp de batalla, i els catalanoparlants som la nosa a eliminar.

IS DIFFERENT

Un lloc on els que saben són els que han de demanar disculpes. 

 

AI, BARCELONA

La Catalunya que viu (perquè ja no treballa) a Empuriabrava (o a l'Empordà, o a la Cerdanya): "Que malament que està Barcelona..."

(Parella gran de visita capitalina, mentre dinen en un restaurant car)

 

INJÚRIA

 

COM SI

Fem com si. Els catalans (i catalanes) juguem a la Champions, en això. 

 

LÌ

"Molts es passen la vida pescant sense saber que no són pas peixos, el que busquen."

 Henry David Thoreau

 

PLA DE CRANCS

Dissabte de Glòria. Tuit del Grup de Treball de Biblioteques Escolars. A la salut de tots els Plans (i planificadors) de Lectura catalans dels darrers trenta anys. Amb Cultura i Ensenyament transferidíssims.

 

 

LTI

Ens denuncien per parlar en català a Catalunya. Aquest no era el pla, o si més no no era el nostre pla. En prenc nota, intento respirar llarg i mirar lluny. Em venen a la ment els ulls de Klemperer a la coberta del seu llibre, llegit en castellà. A Catalunya. 

 

NI RENAN NI PLEBISCIT, PORRAS

Joan B. Culla descriu molt bé a "La sedició i el plebiscti quotidià" (Ara, 7-XI-22) el panorama madrileny pel que fa a la reforma jurídica del delicte de sedició que mira de fer el PSOE  i a la reacció de la dreta espanyola. Per això no me n'estic de citar-lo in extenso: 

"Si ja va quedar verificat que Alberto Núñez Feijóo no sap qui va ser George Orwell, és evident que tampoc no ha sentit a parlar mai d’Ernest Renan. Les nacions modernes, a l’Occident liberal, s’han construït sobre la base del consens. Un consens no espontani, esperonat per polítiques d’assimilació i aculturació de les minories, però alimentat sobretot per l’existència d’un projecte nacional/estatal atractiu i generós en oportunitats per als que s’hi adherissin, de tal manera que l’estat/nació guanyés de manera còmoda i repetida aquell “plebiscit quotidià” a què s’havia referit Renan. 

   L’estat francès no convertí els occitans o els catalans del nord en francesos a punta de baioneta o a cops de porra, ni tancant els que dissentissin dues dècades en un presidi. Ho va aconseguir per la via de la seducció, dels avantatges: oferint-los una educació eficient –en francès, per descomptat, no en patois–, carreres professionals o funcionarials brillants, plataformes de projecció internacional per a llur creativitat, etcètera. Josep Joffre (Rivesaltes, 1852) no va seguir el camí de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859) perquè a ell França sí que li va oferir una carrera militar brillant i exitosa, un patriotisme reeixit. 

   Si l’estat espanyol no ha estat ni és capaç d’oferir res d’això, sinó tan sols collonades com ara la Marca España, España Global, etcètera; si, en lloc de guanyar a Catalunya el “plebiscit quotidià”, el sentiment nacional espanyol hi topa amb el rebuig frontal d’una gran part de la ciutadania –la qual en voldria un altre, de plebiscit–; si, en resum, Espanya ha renunciat per complet a seduir els catalans que volen deixar de ser espanyols, ¿el PP creu que la solució és l’enduriment de l’amenaça repressiva, el "Si ho torneu a intentar, us podrireu a la presó"? Ja em disculparà el senyor Feijóo, però aquesta és una recepta pròpia dels règims més reaccionaris del segle XIX europeu; així era com pretenien mantenir la seva unitat aquell imperi otomà o aquella Rússia tsarista que eren descrits com a “presons de pobles”... i que van acabar implosionant. Aviat començarà el 2023, i no som a Rússia ni a Turquia."