Arriben bones notícies de Kalandraka i els Bitxopoemes i altres bèsties de Leire Bilbao, un llibre que no para de moure's en quatre versions lingüístiques (l'original èuscar, el català, el gallec i el castellà), i que al seu dia ja va obtenir el Premi Euskadi de Literatura.
"Hi ha un conte de Carner que acaba dient que la felicitat, quan arriba, ens agafa amb cara d’enzes. I hi ha aquell poema commovedor, inoblidable, en què Borges, ja avançada la seva vida, es retreu no haver estat feliç. De vegades, sentint històries de gent, fa ganes de pensar que el que caracteritza més aquest animal que som és la seva malaptesa colossal per a la felicitat. O per al simple benestar. I sí, també m’interessa això dels canvis de què no som conscients: com és de minso el control que portem sobre cap on anam o cap on no anam. Som éssers molt, molt maldestres."
Són paraules de Miquel Àngel Llauger, poeta i traductor de poesia, bon poeta i bon traductor, entrevistat per Esteve Miralles a Núvol perquè va guanyar el premi Gabriel Ferrater amb la "novel·la coral en vers" Fourmillante, i perquè aquests dies ha aparegut el llibre i ell va a presentar-lo a Sant Cugat. De fet, Llauger fa doblet a la vila: dissabte al migdia hi presenta Volen quan volen i fa un taller de poesia per a infants a Pati de llibres i dilluns 22 bateja en públic Fourmillante de la mà de Jordi Cornudella i Xènia Dyakonova al Cafè Audtori, a les set de la tarda. Vallesans i vallesanes, aprofiteu-ho!
Vaig demanar un desig i s'ha acomplert: si tot va bé, d'aquí a un mes ho escoltaré en directe. O sigui que avui tot sembla camí avall: bon cap de setmana a tothom i bon retorn a la realitat. Som-hi, que ens esperen un final d'estiu i una tardor intensos.
I sí: la lletra és un poema de Gerard Manley Hopkins. Un d'aquells que si mai arribes a fer alguna cosa que s'hi assembli ja et pots donar per satisfet. Jo fa anys que miro simplement de traduir-lo i la versió encara em grinyola.
Nosotros, los adultos, podemos contarnos una historia, dar y recibir golpes hasta que resuenan los escudos, viajar deprisa y lejos, casarnos, desmoronarnos y morir; y todo mientras estamos sentados tranquilamente junto al fuego o tumbados boca abajo en la cama. Eso es precisamente lo que un niño no puede hacer, o no hace, al menos, mientras puede encontrar otra cosa. Anda todo el día atareado con sencillas figuras y accesorios teatrales. Cuando su historia llega a la lucha, debe levantarse, coger algo que haga las veces de espada y sostener una refriega con un mueble hasta perder el aliento. Cuando le toca cabalgar con el indulto del rey, tiene que montarse a horcajadas en una silla, a la que azuzará y azotará tanto y sobre la que perderá la compostura con tanta furia que el mensajero llegará, si no bañado en sangre por las espuelas, al menos intensamente colorado por las prisas. Si su aventura trata de un accidente en un acantilado, tiene que trepar a la cómoda y tirarse físicamente sobre la alfombra, para que su imaginación quede satisfecha. Los soldaditos de plomo, las muñecas, todos los juguetes, en resumidas cuentas, se incluyen en la misma categoría y responden al mismo fin. Nada puede hacer tambalear la fe un niño; acepta los sustitutos más burdos y puede tragarse las incongruencias más clamorosas. Si la silla que acaba de asediar como un castillo, o de despedazar valientemente en el suelo como un dragón, es elegida para acomodar a un visitante matutino, él ni se inmuta. Puede pelearse durante horas con un cubo de carbón inmóvil; en medio del jardín encantado, puede ver, sin sorpresa aparente, al jardinero sacando patatas tranquilamente para la comida de ese día. Puede abstraer todo aquello que no casa con su fabulación y mirar hacia otro lado, igual que nosotros contenemos la respiración en un callejón hediondo. Y así, aunque los caminos de los niños se cruzan con los de sus mayores en cien sitios todos los días, nunca van en la misma dirección ni tampoco participan del mismo elemento. Del mismo modo que los cables del telégrafo pueden cruzarse con la línea de la carretera, o un paisajista y un viajante visitar el mismo país y, no obstante, moverse en mundos distintos.
Robert Louis Stevenson, "Juego de niños"
Memoria para el olvido. Los ensayos de RLS (Siruela, 2005). Traducció d'Ismael Attrache
Com la de les olors, la dels colors. La força dels colors. Ha estat veure aquesta foto i de cop se m'ha obert endins una finestra d'associacions, de records, de llocs, de veus, de llums: aquests són els colors de la meva samarreta, de petit. Justament aquests. No dic que siguin els bons, ni que els altres no ho siguin, ni que no en tingui d'altres. Però aquest blau fosc tirant a lilós o a destenyit i aquest roig musc, combinats, són els colors de quan no ens importava perdre i no paràvem de calcular i els partits eren a les cinc i ens esbatussàvem al pati i ningú no duia la samarreta fora del Camp.
Després ha vingut la glòria, però allò també estava bé.
Fa mil anys a la Xina es veu que l'assumpte ja anava bastant com avui per aquí (i Su Shi sabia molt bé de què parlava)...
BANYANT EL MEU FILL
Tothom vol, si té un fill, que siga intel·ligent.
A mi la intel·ligència m’ha arruïnat la vida.
Deixeu que aquest xiquet siga vulgar i estúpid;
així, sense patir, tindrà càrrecs i honors.
Su Shi
Versió d'Eduard J. Verger
Seria un detall que fessin callar el nen o com a mínim que el collissin de terra, però entenc que es tracta d'un objectiu molt ambiciós. Potser n'hi hauria prou llançant-lo per la borda.
La veritat és que no para. Quan ja fa molta estona que la cosa dura, una veu femenina asseguda just darrere nostre esbufega i ho resumeix amb la imatge perfecta:
–Aquest nano no calla ni sota l'aigua.
Un home ben vestit i ja granadet (potser un jubilat) s'acosta per la banda del venedor a una parada de pel·lícules del mercat de Sant Antoni, un diumenge de matí. I amb un fil de veu demana, discret: "¿Tenéis Asesinas sangrientas?"
=
Espera de fa estona una trucada important i ara té ganes d'anar al lavabo. Com que sap que no hi ha res que faci sonar més el telèfon que anar al bany, se n'hi va però s'acaba enduent el mòbil. I, és clar, quan és a dins li truquen. Però llavors no gosa agafar-lo.
=
Puja a l'autobús amb un cotxet que deu ser la versió infantil dels Hummer, del qual pengen a més en un mànec una motxilla de roba i a l'altre un parell de bosses d'un supermercat. Tot plegat, gairebé tan ample com la porta d'aquest autobús moderníssim que s'inclina gentilment per acollir-los a ella, morena i ubèrrima, i al nen blanquet i escarransit que així que arriben a la plataforma (uns quants cops i empentes després) s'alça del cotxet i comença a gronxar-se d'una barra com si fos al parc, mentre ella es concentra en el seu mòbil i fa com que no se n'adona.
M'assec al volant del cotxe amb prou quilòmetres i minuts tot sol per endavant i acosto l'índex al botó de l'aparell de música prefigurant ja la veu greu i el ritme cadenciós que hi vaig deixar posats, a l'espera. Sonen a tota castanya les Sugarbabes.
La cosina preferida s'ha instal·lat uns dies a casa, i això sembla el Festival de la Infància en sessió contínua. Mentre intento desencallar un text paradoxal sento, de l'estudi estant, una veu fina i riallera que crida:
—És superincòmode, fer pipí amb els patins!
La Clara llegeix el Diari d'Anna Frank al meu vell exemplar de tapa dura de color verd fosc, i em va informant a quina pàgina està, orgullosa del seu avenç. Jo en recordo la lectura, i torno a veure el castanyer que no he vist mai.
Rafael Masó. Retrat d'un nen jugant amb un cercle de paper, ca. 1935. AHCOAC-Demarcació de Girona. Fons Rafael Masó i Valentí
Hem après a llegir tant, hem carregat tant de sentit paraules, gestos i imatges (sobretot les imatges) que de vegades un predicaria el pur, el més radical despullament: tornar enrere a l’inici, a la casella de sortida, al full en blanc. Si fos possible. Em miro aquesta fotografia d’un nen que jugava, per exemple, i se m’encenen tots els interpretadors simbòlics possibles. No, no, res de part, de blanc, d’edats, de triangles, d’ineluctabilitat, d’herència: al començament hi havia el joc. Fem, doncs, que hi torni a ser: al començament hi ha el joc. Aquí teniu un nen que juga. Que juga i mira, d’acord, però que juga: jugava abans que se’l miressin i tornarà a jugar (va tornar a jugar) així que el fotògraf li digui que ja està, que ja pot deixar de posar. El nen és joc, i creix jugant. Algú ha escrit: “Quan juguem, l’objectiu és guanyar, però el que és important és l’objectiu, no la victòria”. El nen jugava i la gràcia és que al retrat, que el va interrompre, continua jugant. Perquè l’important, l’objectiu, era el joc, no la mirada.
[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]
Entrades
Comentaris
