EL MEJOR CLUB DEL MUNDO

Cada vegada més el futbol fa oi, també als que ens agrada. 

SORT

Sort que soc major d'edat i sempre vaig amb gent...

 

NO HO OBLIDEM

«Tinguem això clar. I ara anem a les memòries del rei emèrit, aquest llibre que es diu Reconciliación del qual, gràcies a la versió francesa que ja circula, n’anem sabent detalls. Passaré per alt les beneiteries de Juan Carlos I quan parla de les seves amants, dels “errors” que va cometre per culpa de les “debilitats d’un home”: les carnals, amb Corinna, per exemple, o les econòmiques, com els diners que va rebre del rei d’Aràbia Saudita. Tampoc no em fixo en les barrabassades gairebé humorístiques (si no fos que són un insult a la dignitat dels conciutadans): des del “sacrifici de deixar Espanya, l’expatriació forçosa” fins a definir-se com “l’únic espanyol que no cobra pensió després de quaranta anys de servei”.

»Em fixo en el que diu sobre Franco. “Si sóc rei és gràcies a ell”. Tot el castell de cartes de la Transició, tots els elogis a les bondats del pacte constitucional, cauen amb estrèpit. Va ser rei –i ho diu ell– gràcies a aquell general que el tractava “amb tendresa i amabilitat” i a qui “respectava enormement” i del qual “apreciava la seva intel·ligència i el seu sentit polític”. Aquell general, que va ser correligionari de Mussolini i de Hitler i que va ordenar i executar el terror fins poc abans de morir. “No oblidis”, va dir Juan Carlos I al seu fill, en el moment de la renúncia, “que heretes un sistema que jo he construït”. No ho oblidem: un sistema amb uns fonaments enfangats en un cop d’estat criminal i en una llarga dictadura, sanguinària, terrorífica. Això és el que hem de transmetre als nostres fills.»

       Josep M. Fonalleras, "Principis fonamentals" (El Periódico, 12-XI-2025)

AUTORITARISMES

L'autoritarisme és com el Real Madrid, o viceversa. Té una estratègia, reescriu la realitat a base de consignes, ha descobert que comprar els mitjans és relativament barat (quan tens molts recursos) i et permet marcar els discursos públics, accepta el sistema mentre li va a favor i el qüestiona i deteriora si mai gosa jutjar-lo, emblanqueix la violència i es mou amb una lògica idolàtrica.

En aquesta interessant entrevista d'avui al diari Ara, la periodista francesa Salomé Saqué descriu molt bé algunes de les dinàmiques de l'extrema dreta (o de l'autoritarisme, o del nou feixisme: busquem-hi el nom adient) a França, tot subratllant que la qüestió és transnacional. Preguntada pel cas Sarkozy, per exemple, comenta: "El que em preocupa és com s'ha cobert mediàticament el cas: pocs periodistes han seguit el judici de prop i molts mitjans s'han limitat a repetir les paraules de Sarkozy, que ataca la justícia". A algú li sona? I no són només els periodistes: cadascun de nosaltres bastant alegrement reproduïm de vegades aquest comportament en la nostra pràctica digital, per exemple. Vist des de la gola del llop us puc ben assegurar que Saqué no parla només de França, ni només dels bojos que l'assetgen. Pregunteu-ho per exemple al rector de la universitat de Sevilla, o a la de Columbia. Hauríem de posar-nos tots plegats a pensar i a discutir estratègies democràtiques alternatives, i acords molt bàsics però radicals sobre com pensem reaccionar davant de l'abús de poder. Perquè d'això es tracta. I l'abusador no té cap intenció de deixar de guanyar.

 

ESPANHA DIVERSA

Què feu el 6 de març? La gent del projecte ESCORE sobre escriptors, comunitat i reconeixement ens n'anem a Lisboa a escoltar l'Helena Miguélez-Carballeira, i a xerrotejar al seminari "Cânone e periferias".

 

 

 

 

ABC D'ODI (AL CATALÀ)

Sociopatia acadèmica i periodística sumades. Les Illes i el País Valencià són el camp de batalla, i els catalanoparlants som la nosa a eliminar.

IS DIFFERENT

Un lloc on els que saben són els que han de demanar disculpes. 

 

AVE

La relació entre el vagó del silenci de l'AVE i el silenci ve a ser com la que hi ha entre la democràcia espanyola i la democràcia: la majoria compleix, i uns quants creuen que les regles no s'han fet per a ells.

ANIHILAMENT

L'única cosa que pots fer amb un enemic és destruir-lo, anihilar-lo. Per tant, millor no tenir enemics.

 

 

INJÚRIA

 

COM SI

Fem com si. Els catalans (i catalanes) juguem a la Champions, en això. 

 

VOTA

 

KOSOVO DE ENTRADA NO

Schengen empieza en los Pirineos. 

LTI

Ens denuncien per parlar en català a Catalunya. Aquest no era el pla, o si més no no era el nostre pla. En prenc nota, intento respirar llarg i mirar lluny. Em venen a la ment els ulls de Klemperer a la coberta del seu llibre, llegit en castellà. A Catalunya. 

 

SA MAJESTAT

 

Que diu que ja no tributarà. Tampoc.

NI RENAN NI PLEBISCIT, PORRAS

Joan B. Culla descriu molt bé a "La sedició i el plebiscti quotidià" (Ara, 7-XI-22) el panorama madrileny pel que fa a la reforma jurídica del delicte de sedició que mira de fer el PSOE  i a la reacció de la dreta espanyola. Per això no me n'estic de citar-lo in extenso: 

"Si ja va quedar verificat que Alberto Núñez Feijóo no sap qui va ser George Orwell, és evident que tampoc no ha sentit a parlar mai d’Ernest Renan. Les nacions modernes, a l’Occident liberal, s’han construït sobre la base del consens. Un consens no espontani, esperonat per polítiques d’assimilació i aculturació de les minories, però alimentat sobretot per l’existència d’un projecte nacional/estatal atractiu i generós en oportunitats per als que s’hi adherissin, de tal manera que l’estat/nació guanyés de manera còmoda i repetida aquell “plebiscit quotidià” a què s’havia referit Renan. 

   L’estat francès no convertí els occitans o els catalans del nord en francesos a punta de baioneta o a cops de porra, ni tancant els que dissentissin dues dècades en un presidi. Ho va aconseguir per la via de la seducció, dels avantatges: oferint-los una educació eficient –en francès, per descomptat, no en patois–, carreres professionals o funcionarials brillants, plataformes de projecció internacional per a llur creativitat, etcètera. Josep Joffre (Rivesaltes, 1852) no va seguir el camí de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859) perquè a ell França sí que li va oferir una carrera militar brillant i exitosa, un patriotisme reeixit. 

   Si l’estat espanyol no ha estat ni és capaç d’oferir res d’això, sinó tan sols collonades com ara la Marca España, España Global, etcètera; si, en lloc de guanyar a Catalunya el “plebiscit quotidià”, el sentiment nacional espanyol hi topa amb el rebuig frontal d’una gran part de la ciutadania –la qual en voldria un altre, de plebiscit–; si, en resum, Espanya ha renunciat per complet a seduir els catalans que volen deixar de ser espanyols, ¿el PP creu que la solució és l’enduriment de l’amenaça repressiva, el "Si ho torneu a intentar, us podrireu a la presó"? Ja em disculparà el senyor Feijóo, però aquesta és una recepta pròpia dels règims més reaccionaris del segle XIX europeu; així era com pretenien mantenir la seva unitat aquell imperi otomà o aquella Rússia tsarista que eren descrits com a “presons de pobles”... i que van acabar implosionant. Aviat començarà el 2023, i no som a Rússia ni a Turquia."

FELIP DE FIRA

"La Fira del Llibre de Frankfurt congrega més de 7.000 empreses i institucions que proven de fer fortuna amb els seus llibres i autors. La sensació que es té passejant-s'hi és de recerca frenètica d'oportunitats i de concentració de talent: a la fira hi pot passar de tot. El primer dia d'aventura, la il·lusió sura en l'aire i en les cares dels milers d'editors, agents i autors que omplen passadissos, auditoris i places. (...) La presència catalana d'enguany –una vintena d'autors– pot semblar, a simple vista, una gota enmig de l'oceà. De fet, fins i tot el rei Felip VI va ometre, en el discurs inaugural, que el 2007 la cultura catalana havia estat convidada d'honor a la fira: va enllaçar la invitació espanyola del 1991 amb la del 2022, com si entremig no hi hagués res més. "Em sembla una manca d'oportunitat política i un error –comenta Pere Almeda, director de l'Institut Ramon Llull–. Cada cop que obre la boca fa més ampla la distància entre la cultura catalana i l'espanyola." (Jordi Nopca, "El talent català triomfa a Frankfurt...", Ara, 20-X-22).

La idea d'Espanya que té Felip VI neix a la Plaza de Oriente i s'expandeix per excolònies i ambaixades. Així els va. 

 

 

OLORS EN L'AIRE

Miris a on miris avui el món fa cada vegada més olor de patacada.

 

AU, ADÉU

 Avui em sento xativí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 (via @mariusserra)

AVISO

(via  @elgranPerich)