divendres, 30 de juny del 2006

PARCS, CALDES I UNA TERRASSA

Algú haurà de mirar d'explicar-nos algun dia la florida pertot arreu de festivals i cicles de poesia en aquests darrers anys. Ara mateix, a banda del recentment iniciat cicle de "Poesia als parcs", a càrrec de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, que durà fins al mes de novembre poetes i poemes a deu espais naturals de tot el territori, són a punt de començar el primer festival "Poesia i +" a Caldes d'Estrac, al voltant de la Fundació Palau, i al Prat de Llobregat la segona edició del cicle "Poetes a la Terrassa de Torre Muntadas", la informació sobre el qual, amb cròniques i actualitzacions, diu que anirà apareixent al blog El poble del costat. Després, a principis de setembre, vindrà Rabós d'Empordà, dirigit per Jordi Coca, i més tard encara Sant Cugat del Vallès (sota la direcció de Biel Mesquida, amb Montserrat Abelló com a poeta d'honor) i Reus (dirigit per Isabel Olesti) i la florida de la tardor literària de Tarragona...

dimecres, 28 de juny del 2006

DESPRÉS DE L'ESPANYA-FRANÇA

Com tantes vegades, la poesia ens ofereix les paraules justes, exactes: desolación de la quimera... Ho va escriure un altre Luis, però jo no posaria la mà al foc que una quimera i l'altra no tinguin alguna cosa a veure.

divendres, 23 de juny del 2006

REVETLLA



CANÇÓ FINAL

L'estel fugia i el foc moria:
cendra tots dos ens han deixat.
Dintre l'albada la posta nia.
Només els somnis són veritat.

És endebades que jo sospiri.
Canta l'ocell felicitat
i és un miratge i un deliri.
Només els somnis són veritat.

Claror del dia. La mar s'atura:
el pols d'argent tot just li bat.
Entorn, la vida se'ns fa insegura.
Només els somnis són veritat.

                         Tomàs Garcés

dimarts, 20 de juny del 2006

AL CARRER, UNA VEU



―Mare, aquell senyor ha passat en mermell!

Esquivo un cotxe, veig el llum. Per a aquest nen dec ser el senyor, però jo sé que sóc el vermell.

diumenge, 18 de juny del 2006

divendres, 16 de juny del 2006

FELICITATS, DUES

vegades: a en Joan-Josep Isern pels dos anys, i a en Biel (i amb ell una mica a tots els blocaires) pel premi. Tal com surten cada matí els diaris, la veritat és que se't posa bé, trobar motius per a la il·lusió.

(I un contrapunt no sé si cruel o realista, o cruel i realista, o cruel en tant que realista: l'Emma Reverter em fa adonar que el punyeter comptador aquest de l'esquerra només parla de diners. Amplio la informació: ahir es van assolir els 2500 soldats nord-americans morts, més de la meitat dels quals no passaven dels vint anys. Pas mal, per a una acció d'alliberament fulminant.)

dijous, 15 de juny del 2006

JO ET SUÏCIDO, TU ET SUÏCIDES...

Enmig de prereferèndums, testaments de folclòriques i el beat Acebes fent de guinyol d'Acebes, trobo que el triple suïcidi coordinat de Guantánamo ha passat pels mitjans (i pels nostres caps) amb una discreció digna de millor causa. Potser és que ja som minoria els que si sentim Baader-Meinhof no pensem en un estadi del mundial de futbol. Potser el Guantánamo. Prisioneros en el limbo de la legalidad internacional (Península, 2004) d'Emma Reverter no va fer prou forat. Potser és que torna la fe en els impossibles, en Houdini, en la veu infal·lible i impol·luta del poder...

En qualsevol cas, s'agraeixen articles com el de David Ignatius al Washington Post, "A Prison We Need to Escape", que comença anant al cor del gra: "When I hear U.S. officials describe the suicides of three Muslim prisoners at Guantanamo Bay last Saturday as 'asymmetric warfare' and 'a good PR move,' I know it's time to close that camp -- not just because of what it's doing to the prisoners but because of how it is dehumanizing the American captors (...)"


diumenge, 11 de juny del 2006

BECKETT, SALA BECKETT

Rebo un missatge de Francesc Ten, excel·lent lector i recitador de poesia, i no me'n sé estar de reproduir-vos-el íntegrament. El món és potser cada vegada més fàcil, però hi estem cada vegada més sols...

"He anat a la Caixa a fer un ingrés a un compte de la Sala Beckett per pagar la inscripció d'un curs, m'havia deixat el núm. de compte corrent bancari i li he demanat a la noia que m'atenia que mirés si n'hi sortia algun per pantalla a nom de Sala Beckett; i ella mentre ho anava a mirar em pregunta:

─Sala de primer cognom i Beckett de segon?

A més li he dit que sí."


divendres, 9 de juny del 2006

I SI MADRID JA NO FOS EL DOLENT?

Fa només uns dies, escoltava el "Plus ultra" de Jacint Verdaguer en la increïble versió d'Enric Casasses i Pascal Comelade en un bar de Malasaña al costat de dos poetes castellans que em demanaven qui hi cantava i se n'apuntaven el nom, i just l'endemà, passejant pel Retiro, després d'entrevistar-me a l'envejable Feria del Libro amb un dels joves responsables de l'Editorial Funambulista, que vol publicar llibres traduïts al català des de la capital de l'Estat, vaig anar a parar a un monòlit dedicat a Verdaguer ("El más grande poeta épico de España") pel poble de Madrid l'any 1962. Venia d’haver visitat, aquell matí, l'exposició "Aproximaciones" al pati de la seu de la Comunidad de Madrid, a la Plaza del Sol, amb fotografies i imatges de l’art i la cultura en la nostra llengua i àudios i vídeos explicatius que potser no farien cap mal a més d'un a aquesta banda de l'Ebre. Venia d’admirar la nova ubicació del Centre Cultural Blanquerna, amb l'aparador ple de llibres en català a Alcalá amb Gran Vía, just al davant del Círculo de Bellas Artes, en la façana del qual lluïa un gran cartell anunciant Miguel Poveda i el seu "Desglaç": Brossa, Comadira, Ferrater, Marçal i Piera cantats en versió flamencocatalana en una de les seus de referència de la cultura madrilenya...

Hem passat tant de temps repetint un seguit de clixés còmodes i resolutius que alguns hem acabat per interioritzar-los com a dogmes sense patir gaire a mirar si la realitat potser canviava. Madrid no viu de cara a la cultura catalana, però tampoc no hi viu girada d’esquena, ni té cap interès especial a humiliar-la. La presència d’artistes catalans de totes les disciplines és habitual (aquests mateixos dies Laia Marull hi estrena, i el PhotoEspaña 2006 inclou un grapat de noms catalans) i no gens rebutjada, enllà de l'absurda (i minoritària) caterva mediàtica que inflama bars i taxis.

I si, per fi, un major coneixement i un més gran reconeixement ja no depenguessin sinó de nosaltres mateixos? I si Madrid comencés a poder ser un nom de gran ciutat, per comptes d’un malnom de Llucifer? I si comencéssim a pensar d’una altra manera i miréssim que ens passin coses bones a base de treballar i deixar-nos d’orgues? I si?

 Publicat al suplement "Llibres", El Periódico, 8-VI-06

dijous, 8 de juny del 2006

HA TORNAT

De la mà de Foix, Primo Levi, Bernhard, Sagarra, Sándor Márai i, és clar, Proust, en Duquena torna a ser a la xarxa, ara a Balbec...

dissabte, 3 de juny del 2006

RETIRO

He estat a Madrid, també al Retiro, i hi vaig fer aquesta foto amb la meva càmera digital...

MONUMENT A ALGÚ

Quin plàcid esvair-se
en quin racó ignorat
del parc de la memòria...
Ningú no hi passa a prop,
cap guia no l’esmenta,
un núvol de mosquits
hi beu en l’aigua quieta
sota dos gerros buits
i columnes exemptes.
Només el sol ponent,
indiferent, subratlla
silenci, estany, mosquits
i el nom, escrit al marbre,
d’algú que no es volia
que s’endugués l’oblit
.

                             JS