LLEVAR-SE AIXÍ

 Bon cap de setmana, de la mà de l'amic Paul i el seu nou disc.

ALCEU-VOS

Senyors i senyores, nois i noies: Paul Weller no ens abandona. Cançó nova i disc en perspectiva. I bon cap de setmana a tothom, una mica millor als que cantem cada dia, ni que sigui per dins.

 

 

ESTRANGERIA

Si penseu que res no iguala la versió de "Don't go to strangers" del duet d'Amy Winehouse (obviem-ne el vestit) i Paul Weller (ep, que a mi m'ha passat), torneu a escoltar-vos abans la senyora Etta Jones.

I bon cap de setmana als que acullen.

 

 

Aquí una altra versió una mica menys salvatge —tot i que amb més mal so— del duet. Per a un doble canvi d'aires, aquí i així la canta Joni Mitchell, i així ho fa ("I told you not to go to strangers") Dinah Washington.

BETTER TIMES

L'amic Paul Weller és una màquina inesgotable de fer música. I sembla que ell també té ganes de tornar a mirar la banda assolellada de tot plegat. A més, d'aquí a pocs dies arriba una molt bona nova editorial que ara mateix em retinc d'escriure només perquè hem pactat esperar una mica a difondre-la. O sigui que bon cap de setmana amb Weller de fons a assolellats i aombrats i lectors i no lectors de poesia.

VILLAGE

El mestre Weller treu cançó, prèvia del disc nou, hi vas i així d'entrada sona com si toquessin i cantessin els Style Council, ten stories high. Però amb el caseller del segle canviat.

Apa, bon cap de setmana de coses estranyes a tothom, canalla inclosa.

ROSES ANGLESES

Avui em sembla que tocava. En la veu de Paul Weller, venint dels temps dels Jam, quan molts apreníem a pronunciar anglès i Anglaterra.

I ara, bon dissabte a tothom i bona resta de la història sense ells.

LLUNA A CASA

Santa Reproducció Aleatòria: escolto "La lluna al teu pijama" de Paul Weller i per uns minuts (durant quatre minuts i vuit segons exactament) penso que potser sí que algun dia tot plegat farà alguna mena de sentit que no fereixi o enlluerni o enganyi o esgarrapi o menyspreï o ofengui o engavanyi. El dia que la lluna se'ns fiqui al pijama, potser.

ONE AND ONE AND ONE

Coses que passen quan en poses junts tres de la mida de Paul Weller, Paul McCartney i Noel Gallagher: "Come Together"...

És clar que Weller i Gallagher ja venien assajats, després de tocar plegats aquella versió estupenda de "That's entertainment" dels Jam que ja us havia enllaçat o, si en voleu una altra que sigui dels Oasis, després d'aquest "Talk Tonight".

50 PRINCIPALS

Coses absurdes que et fa fer una feina: divendres al vespre, per exemple, anar a escoltar Bizet i Rodrigo per comptes de sostenir una cervesa a peu dret al més a prop possible de l'escenari barceloní on ell cantava això, això i potser també aquesta altra meravella. Com diu en una cançó recent: what a fool I've been! Quan escolto els temes en què l'encerta (n'enregistra molts, també d'obviables) és com si Beatles, Jam i Style Council (amb fons de Clash, EBTG, Costello i Oasis) per una estona conjuguessin. I també per una estona m'ajuda a menystenir la tràgica condemna de Gabriel Ferrater a la cinquantena.

EL QUE ÉS, ÉS

Llegeixo el diari escoltant ben fort "Wild wood" de Paul Weller, movent el peu a ritme, cantant amb ell

Don't let them get you down
Making you feel guilty about
Golden rain bring you riches
All the good things -- you deserve now...

S'ha dit (i hem repetit) que un dels trets (pesadets) del català i el catalanisme modern és l'obvietat. Jo no sé si no seria també el cas dels nord-americans o els francesos, si calgués una sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre la unitat de la llengua parlada a Xicago i Alabama, o del de París per determinar si el títol dels professors de llengua valons, ginebrins i lionesos serveix per ensenyar la mateixa llengua. Per aquí encara anem així: el Tribunal Suprem espanyol ha reconegut aquesta setmana (com ja ho havien fet el Constitucional i una desena d'altres sentències anteriors) l'homologació dels títols de llengua valencians, balears i catalans. O sigui, que el que és, és. Però per poder-ho dir, en determinades qüestions (les del dir, precisament) per aquests verals cal anar contracorrent, cal recórrer als tribunals, cal creuar els dits i esperar anys i panys i, encara, haver d'aguantar les reaccions i els recursos del partit polític majoritari a Vila-real. Perquè, tal com escriu Salvador Enguix a La Vanguardia, la pilota és ara al camp del PP: "Si alienta el discurso anticatalanista, corre el peligro de alimentar a los blaveros y los ultraderechistas de Coalición Valenciana, lo que puede hacerle perder votos. Si echa tierra sobre el asunto significará que calla, y quien calla otorga y reconoce que el secesionismo lingüístico además de atentar contra la ciencia, o lo que es lo mismo, contra la inteligencia, es una estrategia que, año tras año, pierde en el terreno filológico, jurídico y, además, político." Tribunals, eleccions. Quin descans, i quina mandra. Tantes coses a què podríem dedicar-nos, si no haguéssim de demanar-nos permís per tenir permís, per cantar a l'ombra del sol, a la nostra part de l'ombra del sol de tots...