JUNY

A Marsé el van tancar amb una sola joguina; a mi, amb un centenar d'exàmens.

 

 

DE MIDES

Totes les teories i circumloquis i assajos que vulguem, però al final la nostra biblioteca té la mida dels metres de prestatgeries a l'abast. Com una versió llibresca d'allò de Parkinson.

EL XAVIER

Ha mort Xavier Folch, que a tots nosaltres ens ha fet, ell també, com a lectors i autors i amics. I m'he quedat sense paraules, qui m'ho havia de dir. Però m'adono que n'he anat dient algunes coses aquí al F l u x, al llarg dels anys.

Foto: Víctor P. de Óbanos

EL MARISCAL FOLCH (19-IX-2013)

Amb la mateixa discreció i elegància amb què durant tres dècades ha estat el director literari d’Editorial Empúries primer i llavors, quan el segell es va integrar al Grup 62, un dels responsables editorials del grup, Xavier Folch s’ha jubilat i se n’ha anat cap a casa a llegir i (esperem-ho) a escriure... [+]

 

SET LLETRES (26-VII-2013)

No costa tant de dominar, l'art de donar les gràcies: hi ha tot de gent desconeguda al nostre voltant plena de raons perquè els les donis... [+]

 

FELICITATS (18-IX-2009)

Ahir vam anar de festa per celebrar els primers vint-i-cinc anys d'Empúries. poques bandes (editorials) m'he sentit tan ben acollit, tan escoltat com escriptor. I això que mai no hi he publicat diguem-ne directament... [+]

PETITES MERAVELLES

«El català és la primera llengua a què es tradueix Xanques vermelles. Llauger i Subirana –que ja ens havien donat L’ocell matiner i altres poemes, del mateix autor– ens han anostrat aquest llibre amb molta saviesa (saviesa reforçada pel fet de coincidir, tots dos, en la manera poètica, en la concepció del fenomen líric, de Kooser). L’obra reflexiona sobre les marques que deixa el viure: un platet buit per a un gat en una casa que és una ruïna, un rastre de botes en una vorera nevada, uns peixets en una peixera rodona que sembla talment un rellotge (dins la qual els peixos formen unes busques que no indiquen cap temps). Senyals, indicis. Els detalls són portentosos: el d’aquella dona que fa del davantal una cistella per collir quatre pomes, per exemple. O fent servir de bell nou el zoom: “com una sola gota / a la cullera d’una fulla, un ou de pit-roig”. Més endavant, el d’una dona que, després d’haver desembolicat una coberteria familiar, es queda “contemplant / el passat en la conca d’una cullera” (Kooser, com Eliot, més que aquest encara, mesura la vida amb culleretes de cafè). O el d’una altra dona, immortalitzada en un retrat, que du al pit “un medalló / brillant com un estel, com si calgués entendre que / qui vas ser de veritat està tancat per sempre”.»

Jordi Llavina, "El catàleg de petites meravelles de Ted Kooser" (Ara Llegim, 12-VI-21) 

 

DIT I FET

Tot ha estat ja dit. I hi tornem per primera vegada. 

 

 

18:56

En moments de crisi o de desànim en la feina d'ensenyar (i si pertanyeu al gremi, sabeu que al final de curs n'hi ha, d'aquests), torno un cop i un altre, de fa anys, a la cançó que Natalie Merchant canta amb el públic (o fa cantar al públic) a la National Public Radio en el seu Tiny Desk Concert, "Weeping Pilgrim": un pelegrí que plora, o gemega. Aneu al minut 18:56 i ho entendreu. Com pelegrins, camí de Canaan. Tots.

ARA, AMB KOOSER

Entenc que als que no tradueixen els costi d'entendre, però per a mi hi ha poques coses a la vida tan gratificants com saber-te llegit per gent que xala amb tu del que tu has llegit i estimes.