I/O

Potser hauríem de canviar el lema de Catalunya per "SOM O SEREM".

UN ARTIFICI DOLÇ

Cent anys de Joan Perucho, cinquanta de la mort de Josep Carner: Julià Guillamon i l'editorial Comanegra els vincules amb aquesta interessant evocació de la memòria i el paper de Carner feta per Perucho des de Gandesa (via el cultural Catorze):

Bec el vermut amb pausa. Tinc un moble biblioteca al meu costat, d’aquells que s’estilaven l’any mil nou-cents vint-i-cinc i, entre els llibres, n’hi veig un de Josep Carner. A través de la finestra de la noble casa de Tomàs de Riello es veu el porxo romànic de l’església de Gandesa. Això no és cap ruta turística, però és intens i dolorosament bell, d’una significació total. Som a la serra de Cavalls, a la serra de Pàndols. El llibre és Les bonhomies. Hi ha una humanitat que fuma, beu, riu o s’enyora. Passa un ventet fi i Josep Carner ens acompanya melangiosament. Quan tenia setze o disset anys vaig descobrir per primera vegada gairebé totes les obres de Josep Carner i vaig escriure versos que el recordaven. La figura del gran poeta apareixia nimbada de glòria, amb un punt d’ironia càustica en els seus ulls. No l’he conegut mai si no és en fotografia. Els seus poemes eren lluminosos i semblaven animats per un somriure malenconiós, i tendre, a través del qual hom veia tant la gràcia elegant d’una dama en el seu boudoir, inundada de sol·licitud i de blondes, com l’estel en el terrat i la frescor del càntir en un balcó menestral i barceloní. Era un artifici dolç i reconfortant, ple d’infinites possibilitats en el llenguatge i en el cor. Per a mi tingué un sentit pedagògic inestimable. Surten, per tant, aquelles tardes de diumenge a l’hora foscant, enxarolada amb la brillantor de les llums del cinema, Regent Street, les primeres lliçons d’anglès i la salsa Perry.

Del diumenge la llum, tota encalmada,
es gronxa en un dolcíssim ventijol.
El senyor Quim sent una revolada.

El meu pare m’atorgà una absoluta llibertat per a les meves lectures i em contava anècdotes brillants de Josep Carner i del seu temps, que li havien pervingut d’una manera més o menys indirecta. Era l’època en què jo m’aprenia de memòria poemes com «La fulla», «Brise marine», «À une dame créole», etcètera. El meu pare, a desgrat de la guerra, mantenia oberta la botiga, fundada amb unes enormes ganes de treballar, l’any divuit. Tenia tres dependents que discutien de política mentre no varen ser mobilitzats. Això fou un cop molt dur. Tot, llavors, esdevingué trist i decrèpit, sense cap generositat. Vaig ajudar el meu pare, a la botiga, i recordo la flaire dels cotons i dels velluts, cada vegada més escassos. Un dia arribà una papereta de mobilització estesa al meu nom, i les meves lectures s’acabaren. Recordaré tota la vida dos o tres poemes de Josep Carner apresos aquell temps.

  Joan Perucho, Els homes invisibles (2020)

MADRID

¿Cómo vamos?
Hasta luego.
¡Un abrazo!

MALEÏDA

Algú l'ha vist i ens en pot fer cinc cèntims? El tràiler promet. En nom de Déu, amunt!

EUROPEANA

TELLING

Té més força contar una mica que contar-ho tot.
-- Mark Rothko

AQUÍ, ESPERANT

Quants anys sou capaços d'esperar un disc nou d'un grup sense perdre l'esperança que us facin el regal? Jo en aquest cas ja en porto quatre.

Apa, bon cap de setmana d'espera. Dels Reis o de la resta.

TRES ENTREVISTATS

Us deixo l'enllaç a tres entrevistes extenses (cosa poc habitual, darrerament) i interessants amb escriptors catalans publicades aquests dies:

- Lourdes Toledo ha conversat amb l'assagista, poeta i dietarista Enric Sòria, a cavall entre València i Barcelona, per a eldiariocv.es ("Des de Barcelona València no es percep i punt"). Ho podeu llegir aquí.

-Joan Safont entrevista a Elnacional.cat ("La literatura moderna en català neix als diaris") el també assagista i dietarista Antoni Martí Monterde amb motiu de la publicació de París, Madrid, Nova York. Les ciutats de lluny de Josep Pla (Tres i Quatre), premi Joan Fuster 2018, i Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i de la reedició de L'erosió (Minúscula).

- Finalment, Julià Guillamon ha cedit a Núvol una entrevista feta als anys vuitanta a Joan Brossa ("No cal disfressar-se de poeta"), com una mena de bonus track del seu recent Deu entrevistes (Comanegra). També Betevé ha fet pública en obert una bona conversa brossiana filmada.

Foto: Pere Virgili