BRINS D'AIGUA
Aquestes pluges noves fet i fet són de sempre: aigües de la primavera que degoten pels jardins i, posades damunt les branques, hi lluen i semblen brins.
Que passeu un bon cap de setmana, moll o no.
Bloc de notes de Jaume Subirana, escriptor. Curiós no especialista
Des de 2003
Aquestes pluges noves fet i fet són de sempre: aigües de la primavera que degoten pels jardins i, posades damunt les branques, hi lluen i semblen brins.
Que passeu un bon cap de setmana, moll o no.
Escrit per Jaume a les 8:44
Ara ja puc explicar-vos per què ahir vaig penjar el videomuntatge de Josep Porcar fet a partir de "Per immersió": es tracta del primer poema d'Una pedra sura, l'original que havia presentat al premi de poesia de Sant Cugat en homenatge a Gabriel Ferrater. I el jurat ha escollit el recull com a guanyador i d'aquí a uns mesos (al novembre, diuen) es convertirà en el meu nou llibre de poemes.
Disculpeu-me el "moment autobombo". Prometo esmena (però serà a partir de demà).
MÉS
La notícia a l'Ara.cat
La notícia a VilaWeb
La notícia a El País
La notícia a El Punt
Al "Cultura" de l'Avui d'avui (sense versió a Internet), entrevista amb Charles Simic
"Vídeo-poesia: llegir i escriure imatges" (VetaVisual)
Avui penjo aquest videomuntatge en rigorosa primícia mundial, i demà prometo explicar-vos per què...
«Per immersió», de Jaume Subirana (Through immersion) from Veta Visual on Vimeo.
La peça ha estat produïda per Veta Visual, a càrrec del poeta Josep Porcar. Amb el meu agraïment a Elvira Prado, Anna Crowe i Annie Bats.
[Si el vídeo s'encalla, desactiveu l'HD clicant-hi al damunt.]
Avui en fa setanta-quatre anys. La ignomínia s'allunya, no s'esborra.
MÉS
J.M. Fonalleras, "Turistes i bombons" (El Periódico)
"Tapar Gernika" (F l u x)
"El Gobierno y el PP acuerdan impugnar todas las listas de Bildu" (El País)
Sense adonar-te'n, acabes ajustant l'abast de la llançada a l'ample del riu.
Foto de Jordi Campos
Frescor, despreocupació, joia. Tolstoi (gràcies, Laia, per l'avís!) ja havia resumit, uns anys abans que Stevenson els escrivís, l'arrel de l'encantament que poemes com els del Jardí de versos d'un nen produeixen. Tot plegat, un homenatge més que als llibres al que els bons llibres contenen i no deixen de difondre, a l'ombra de sant Jordi:
"¿Tornaran un dia o altre la frescor, la despreocupació, la necessitat d'amor i la força de la fe de la infància? ¿Pot haver-hi una època millor en què les dues virtuts supremes –la joia innocent i la necessitat il·limitada d'estimar– són els dos únics impulsos de la vida?"
Lleó Tolstoi, "Infància" (1852), dins Infància, adolescència, joventut
LLIBRES IL·LUSTRATS A L'HIVERN
Adéu, estiu, l’hivern arriba:
picor de dits, matins gebrats,
gralla i pit-roig darrere els vidres
i els nostres llibres il·lustrats.
L’aigua corrent s’ha tornat pedra
i caminem damunt del llac,
però flueixen les rieres
als nostres llibres il·lustrats.
El més bonic allà s’espera,
sota els meus ulls tot va passant:
pastors i ovelles, arbres, feres,
als nostres llibres il·lustrats.
Hi podem veure moltes coses
de tot el món: mars i ciutats,
com són les fades, com s’envolen,
als nostres llibres il·lustrats.
Aquest poema és en record
dels dies de felicitat
arrepapat a prop del foc
mirant-me llibres il·lustrats.
R.L. Stevenson (versió de JS)
Gràcies al canal SpokenVerse, una versió d'aquest poema per a nosaltres arxiconegut (tot i que molta gent l'atribueix a Lluís Llach) amb un tempo radicalment diferent i una manera de llegir-lo que em sembla que juga a favor del sentit original de Kavafis.
A l'esplèndida col·lecció El cercle de Viena acaba d'aparèixer El poni roig, de John Steinbeck. El traductor, Joaquim Mallafré, llegeix aquí un fragment de la versió catalana de "La promesa".
Aquests dies, diverses iniciatives digitals complementen el devessall d'activitat santjordiana. Si busqueu mobilitat zero, jo us recomanaria el joc Enfoclits que s'han empescat al Què Llegeixes? a partir d'una quarantena de fotografies distorsionades d'escriptors catalans actuals. Si preferiu una cosa més directament literària, podeu anar al número acabat d'aparèixer de la revista Paper de vidre, el 58, centrat en els jocs de paraules, que inclou un diàleg de Guillem Miralles amb Joan-Lluís i un seguit de textos de Màrius Serra i generats per uns quants autors còmplices a partir d'una construcció verbívora per ell proposada. Finalment, si no us importa desplaçar-vos, teniu també els tallers sobre llibres digitals organitzats per Lletra i la Biblioteca de la UOC. I si no us cal una excusa digital, avui al vespre a La Central del carrer Mallorca han organitzat una "Nit en verd" amb una taula rodona sobre futbol i literatura a què han convidat Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies, Jordi Puntí, Anton Maria Espadaler i John Carlin (arbitrats per Antoni Munné) i tot just després anuncien la retransmissió de la final de la Copa del Borbó en pantalla gegant allà mateix, entre llibres i més llibres que esperem que no s'espantin o s'avergonyeixin del que veuran.
La festa està en marxa.
En aquesta setmana de llibres, un esplèndid reportatge sobre el món en què alguns de nosaltres voldríem poder viure.
This Is Where We Live from 4th Estate on Vimeo.
Els aviso: aquest és un article pixapins. Tot i que potser menys del que sembla. L’escric enderiat pel remoreig de fons al sector perquè enguany sant Jordi cau en festiu, i se suposa que els catalans comprarem menys llibres. Segons aquesta lògica els catalans vol dir els barcelonins, i l’axioma pressuposa que si els barcelonins surten de Barcelona ja no compraran llibres, per la qual cosa hem d’entendre (com que a comprar no se’n desaprèn) que a fora de Barcelona no hi deu haver llibreries. Doncs tinc una bona notícia per als remugaires: hi ha llibreries, fora de la capital. De fet, hi ha un grapat de molt bones llibreries. Per què no plantejar-nos, doncs, aquest sant Jordi el petit exercici d'eixamplar el nostre mapa mental com a lectors?
Si vostès passen la Setmana Santa al Penedès, per exemple, tenen a Vilafranca L’Odissea. Si són més del Vallès, jo els recomanaria La Gralla, a Granollers; si van de vacances al Matarranya can Serret, a Vall-de Roures, i a Andorra poden aprofitar per descobrir La Puça (el nom fa la cosa: té mèrit trobar-la). Si es tanquen a la torre de Tiana poden escapar-se a Badalona, a Saltamartí Llibres o a Al Vent, i si paren més cap a Collserola baixant a Sant Cugat el problema serà escollir entre la Mythos, el Celler, l’Alexandria o la Paideia. Si fan turisme rural al Pla de l’Estany tenen L’Altell, a Banyoles; si paren a Tona o a Folgueroles a Vic els espera una casa històrica, La Tralla, i a Manresa Parcir. Si han optat per la platja i posen rumb al sud poden acostar-se a La Mulassa, a Vilanova, o bé a La Capona o La Rambla a Tarragona, mentre que si surten nord enllà i paren a prop de Mataró tenen com a destí obligat la Robafaves (col·leccionadora de guardons), a Calella La Llopa i, més amunt, el dia que s’escapin a Girona han d’anar a passar una estona a la 22.
Si tots aquests noms ja els són familiars, callo. Però si no els sonen, o no els coneixen tots (i altres que em descuido, no sóc pas exhastiu), segur que els sorprendran: de fet podrien ser una ruta alternativa al de vegades ensopit turisme interior d’ermita romànica, font seca i masia amb carn a la brasa. I de fet representen com una promesa pasqual: un sant Jordi sense embussos, per una vegada, en un país més gran del que ens pensem, per algunes coses.
Publicat a El Periódico, 13-IV-2011
MÉS
Amb retard i sense esmenes (Saragatona)
Especial Sant Jordi (A l'altra banda del riu)
Qui de nosaltres no s'ha sentit en algun moment presoner del bloc? Però val la pena anar amb compte amb el mirall i amb el llenguatge simbòlic: Tal al-Mallohi tenia dinou anys i un bloc quan, a finals de 2009, va ser detinguda i, mesos després, jutjada i condemnada a cinc anys de presó acusada d'espionatge, amb la qual cosa s'ha convertit en una de les més joves preses de consciència del món. Al bloc hi penjava poemes, hi va escriure demanant als Estats Units que defensessin els palestins i va fer-hi comentaris crítics sobre la Síria dels Assad. Poemes i comentaris en obert: hi ha llocs on el preu és molt més alt que una certa incomoditat intermitent.
Arribat a Barajas, maleta a la mà, em trobo enmig d'una escena buñueliana amb el noi amb armilla reflectant cridant cua de taxis enllà "¿Alguien con tarjeta? ¿Alguien con tarjeta?"... Finalment n'hi ha un mal afaitat que em vol a bord. Em deixo anar al seient, i en alçar els ulls trobo enganxada al plàstic transparent que ens separa una entrada d'un concert de Rosendo, una foto dels Amaral, un gos en un retall vell de revista... Llavors l'home engega la ràdio i sona net, potent, cant gregorià. Serà la primera vegada en ma vida que passi un embús tan ben instal·lat.
Una estona després veig que el taxista duu al tauler de comandament, al costat d'un calendari ratllat a mà dia a dia, un cromo de Keita enganxat amb diverses tires de cel·lo. Però m'estimo més no preguntar-li pels partits del cap de setmana, per no trencar l'encís.
Ja ho va dir aquell, que abril és un mes feral. Que passi aviat, aquest mal aire. I mentrestant disfrutem el cap de setmana a fons i si pot ser sense espines.
A ella i a ella també els agrada la cançó de la ciutat de costa que algú es va oblidar de bombardejar, és clar, i la canten amb aquelles veu que us desarmen. (Si encara en voleu més, també n'hi ha un directe prou bo dels escocesos Travis)
A la gent que disfruta sent odiada (o creient-se odiada), donar-los motius per continuar disfrutant deu ser pecat o una bona acció?
"L'avió ha arribat puntualment, i la gent s'ha precipitat cap a les portes de vidre. No he vist el poeta fins que ja ha travessat gairebé tot el vestíbul. Plorava. La gent el voltava, emocionada, aplaudint. Ha entrat al cotxe, i llavors un grup de gent jove ha desplegat una bandera i una pancarta: "Benvingut a Catalunya". L'Albert i jo hem anat a l'hotel Balmoral amb en Vallvé, vice-president de l'Òmnium. En Carner ja hi havia arribat amb la seva muller i l'Aramon (en el Dodge d'en Riera). L'he abraçat. No sé si m'ha reconegut, però jo li he dit el meu nom. Està gras; té els ulls vermellosos i poc sans, com sempre, i el mateix somriure irònic; duu una armilla de color. A la tarda hi he tornat amb la Josefina, perquè el periodista Del Arco li havia de fer una entrevista. Mentre li feia preguntes, hi havia també Émilie Noulet, muller del poeta, i l'Aramon. Ha estat una estona tensa i difícil, perquè el periodista –de qui la bona voluntat era, però evident– li preguntava coses del passat i en Carner ha perdut molt la memòria. "¿Qué cosa le quedó grabada en la retina la última vez que estuvo en Barcelona?". Sort que l'Émilie l'ajudava. L'Aramon i jo també fèiem el que podíem. "C'est un homme qui a perdu son passé" –comentava Émilie Noulet referint-se a la inoportunitat de les preguntes–."
Aquest és part de la crònica que Marià Manent consigna al seu dietari del retorn de Josep Carner a Catalunya, el 3 d'abril de 1970. L'entrevista que li va fer Del Arco avui pot llegir-se a l'hemeroteca de La Vanguardia, i algun bloc com Saragatona s'ha fet ressò del record d'aquells dies d'ara fa quaranta-un anys, amb la menció del punt de vista nou d'Artur Bladé.
MÉS
Bladé, Calders, Carner i algun altre (a provisionals/Saragatona).
Escrit per Jaume a les 1:58
Víctor P. de Óbanos és un fotògraf amic que recentment ha inaugurat web on explica que als catorze anys es va apoderar d'una Zeiss Ikon paterna i ja no va poder parar. Penso en la meva sensació amb un quadern i un llapis a les mans i ho entenc perfectament. Poc després va coincidir que em va haver de fer unes fotos i jo, acorralat per l'objectiu, vaig acabar escrivint unes ratlles mentre ell disparava, per comptes de fer veure que escrivia. Llavors, em vaig trobar que Ricard Torrents mencionava al seu bloc allò de la Zeiss i li vaig enviar aquells versots sobre el fotògraf i em va acabar replicant amb una prosota que també us enllaço, amb permís de tots plegats. Perquè tot i que cap de nosaltres no resistirà al pas del temps, reduïts a l'emulsió que ens volia immortals, en aquest diàleg a tres bandes sobre allò que mirem de fer tan bé com sabem també s'hi perpetua, d'alguna manera, un alè de llum.
Al nostre futur expresident, amb carinyo (també a la bona gent italiana, que de cap manera no es mereixen el que tenen).
I un bon cap de setmana a tothom, és clar, que avuit (perdó, avui) amb l'emoció gairebé me n'oblidava de desitjar-vos-el...
Amb el meu agraïment al Francesc Xavier, que me l'ha passat.
“Attention is the rarest and purest form of generosity.” https://t.co/jTNYNoOfIa
— Maria Popova (@brainpicker) November 12, 2017