UN HOMME QUI A PERDU SON PASSÉ

"L'avió ha arribat puntualment, i la gent s'ha precipitat cap a les portes de vidre. No he vist el poeta fins que ja ha travessat gairebé tot el vestíbul. Plorava. La gent el voltava, emocionada, aplaudint. Ha entrat al cotxe, i llavors un grup de gent jove ha desplegat una bandera i una pancarta: "Benvingut a Catalunya". L'Albert i jo hem anat a l'hotel Balmoral amb en Vallvé, vice-president de l'Òmnium. En Carner ja hi havia arribat amb la seva muller i l'Aramon (en el Dodge d'en Riera). L'he abraçat. No sé si m'ha reconegut, però jo li he dit el meu nom. Està gras; té els ulls vermellosos i poc sans, com sempre, i el mateix somriure irònic; duu una armilla de color. A la tarda hi he tornat amb la Josefina, perquè el periodista Del Arco li havia de fer una entrevista. Mentre li feia preguntes, hi havia també Émilie Noulet, muller del poeta, i l'Aramon. Ha estat una estona tensa i difícil, perquè el periodista –de qui la bona voluntat era, però evident– li preguntava coses del passat i en Carner ha perdut molt la memòria. "¿Qué cosa le quedó grabada en la retina la última vez que estuvo en Barcelona?". Sort que l'Émilie l'ajudava. L'Aramon i jo també fèiem el que podíem. "C'est un homme qui a perdu son passé" –comentava Émilie Noulet referint-se a la inoportunitat de les preguntes–."

Aquest és part de la crònica que Marià Manent consigna al seu dietari del retorn de Josep Carner a Catalunya, el 3 d'abril de 1970. L'entrevista que li va fer Del Arco avui pot llegir-se a l'hemeroteca de La Vanguardia, i algun bloc com Saragatona s'ha fet ressò del record d'aquells dies d'ara fa quaranta-un anys, amb la menció del punt de vista nou d'Artur Bladé.











MÉS
Bladé, Calders, Carner i algun altre (a provisionals/Saragatona).