LA FI

Parlem de la vint-i-unena lletra de l'alfabet grec. En aquesta nostra beneïda (i sovint beneita) terra de queixafluixos, una iniciativa com la Lletra d'or té el mateix efecte reconfortant que el sol fred i esbiaixat que aquests dies ens anima la tarda quan surts de la feina i els arbres i les façanes i els cables del tramvia lluen amb una llum inversemblant, més neta i més clara del que n'esperaries.

Al pati del palau Sabassona (a l'Ateneu Barcelonès) hi teniu fins al 8 de febrer una modesta però eficaç exposició sobre les cinquanta-una edicions d'un premi de ciutadans-lectors iniciat al 1956 i que a hores d'ara permet traçar un curiós i original arc de les lletres catalanes del darrer mig segle. Res d'això no hauria estat possible sense la pila de noms que han anat passant pel jurat (cal plegar-ne en arribar als cinquanta anys) i sense el suport desinteressat de la nissaga Capdevila. Aquí no hi ha xecs plens de zeros ni trucades de l'editor ni insuportables sopars literaris. Pura societat civil fent modestament una seva possible feina. Allò que diu que ens caracteritzava. Passeu a fer un cop d'ull en aquesta fi.

RESERVORI

Malgrat les declaracions de Gregorio Manzano prèvies al Real Madrid-Mallorca, no deu ser tan estrany que Biel Mesquida hagi fet la intervenció subratllable de la taula sobre "Blocs i literatura" a la Catosfera. Les paraules del plaguetador, que podeu llegir aquí, deixen a més un nou apunt a la llista de definicions possibles dels blocs/blogs, segons ell reservoris d'escriptures provisionals. Sí senyor, en prenem nota. Al nostre reservori.

[Altres regals digitals del cap de setmana: una escena a can Saragatona, un glop de la cervesa que recomanen a cal Tacet i una bona estona, gentilesa del Guardian, tafanejant la biblioteca d'Art Garfunkel...]

CAPSES DE CAPA

Qui diu que els diaris només ens porten males notícies? Un amic fotògraf em passa l'enllaç al New York Times en què s'explica que han trobat la "maleta mexicana" de Robert Capa, tres capses de cartró perdudes plenes de negatius d'un nom clau de la fotografia del segle XX, fundador de l'agència Magnum, testimoni privilegiat de la guerra civil espanyola i exemple tranquil·litzador que, de vegades, qualitat i popularitat, coneixement i reconeixement no van deslligats. El Periódico dominical fa també una bona cobertura de la notícia.

Les fotografies de Capa (sí, el que va dir allò que quan les teves fotos no són prou bones és que no eres prou a prop) tenen una qualitat que (amb paraules de no expert) un situaria més en la capacitat comunicativa que no pas en la tècnica. Enllà del molt que aporta al reportatge, Capa sap trobar una combinació d'objecte i punt de vista que aporta a les seves fotos un plus no només de credibilitat sinó sobretot d'efectivitat, d'empatia —si se'm permet el comodí de l'autoajuda. Més que no amb els milers de llibres i pel·lícules (s'ha dit que la nostra guerra és la que ha generat més bibliografia de la història després de la segona guerra mundial), l'experiència de la guerra civil se'ns fa molt més present i més propera (o la creiem més present i més propera) a través de la història oral d'un Ronald Fraser o de l'arxiconeguda imatge de Capa amb la petita refugiada estirada sobre sacs bruts a Barcelona, el 1939. Ara els rotlles de negatiu mexicans ens prometen més presents propers passats. Tant de bo que no triguem a veure-ho.

UN POEMA DIT

PAUSA PUBLICITÀRIA

Aquests dies es distribueix a les llibreries Rapala (Edicions 62), un llibre de poemes que duu el meu nom a la coberta (de l'anterior, En altres coses, en fa ara sis anys).

Ahir vaig transcriure aquí (el teniu movent el cursor una mica més avall) "Art de pesca", que fa de pòrtic a Rapala, i si sou dels que passeu pel F l u x de tant en tant algun dels poemes del llibre podria sonar-vos: de fa mesos n'he anat publicant versions prèvies en aquest bloc (diguem-ne preedició: un altre ús possible de l'invent). I demà, per tancar la sèrie emmirallada, prometo una darrera sorpresa encara més digital. Audentes fortuna iuvat. O això espero.

ART DE PESCA

Ara fa gairebé un segle, a Finlàndia, un pescador que vivia a la riba del llac Paijanne va adonar-se, remant i observant mentre pescava, que els peixos que empaitaven i s’empassaven altres peixos atacaven sempre primer els que nedaven de forma vacil·lant i anaven quedant-se enrere. Lauri Rapala, el pescador, va pensar que si aconseguia fabricar un reclam amb forma de peix que semblés que nedava una mica tort, com si estigués malalt o ferit, tindria un esquer millor que cap dels seus vells hams. A casa, va agafar un ganivet, un tros de fusta de balsa, lleugera i resistent, i una mica de paper d’estrassa, i va anar donant forma a un peix petit que va cobrir amb paper daurat de la xocolata dels fills i a la cua del qual va afegir un ham. L’esquer va funcionar, tant que el va fer famós i avui dóna nom a un dels millors reclams per pescar en aigües tranquil·les.

La primera vegada que vaig tenir una rapala a les mans em va semblar de broma: com podia aquella mena d’anxova pintada com una figureta de pessebre que pesava menys que l’aire fer veure que era res que atragués una truita? Però tot va canviar (tot canvia) havent-la llançada al riu: en l’aigua neta, la ingràvida rapala imita un peix millor que el peix mateix, ve cap a tu a la velocitat que la mà vulgui atorgar-li i ho fa com una ombra fimbrejant, una petita ombra fosca que oscil·la i avança a ritme, més real que l’ombra amagada de la truita.

Una rapala no és més que un excel·lent, preciós esquer: un art de pesca.

DISTINCIÓ

Amb tota la seva maledicència no són tan dolents com barroers i vulgars.

                    Michel de Montaigne, Assaigs
                    (traduïts per Vicent Alonso)

TAPAR GERNIKA

El 3 de febrer de 2003 a aquest bloc encara li faltaven alguns mesos per veure la llum digital, però el comptador que des del primer moment ens acompanya a dalt de tot a la dreta, emprenyador, ja escalfava motors. Aquell dia, entrant a l'edifici de les Nacions Unides a Nova York, l'ambaixador argentí Arnoldo Listre va fer notar al canceller Carlos Ruckauf que s'havia tapat amb una immensa peça de roba blava (al davant de la qual havien col·locat les banderes dels països membres del Consell de Seguretat) la reproducció del Gernika de Picasso que hi ha penjada a la seu de l'organisme que hauria de vetllar perquè horrors com el del 26 d'abril de 1937 no es repeteixin. Hem s'assumir que algú va pensar que aquelles formes crispades i els cossos esbotzats en blanc i negre no quedarien bé, com a fons. Després, els diplomàtics i els professionals de la pau es van posar davant de les banderes, de la roba blava i del quadre tapat i van somriure a les càmeres i van respondre amb posat seriós les preguntes dels periodistes sobre l'imminent atac a l'Iraq que condemnaven i esperaven poder evitar. Ho conta Bernardo Atxaga en un llibret lluminós (Marques) de què voldria tornar a parlar aviat. Abans que ja faci cinc anys de tot plegat, si pot ser.

UN NOU «CANT DELS SEGADORS»

        LEVEM NOS BON MAYTI
        E NO'NS ADURMAM PLUS

Si volíeu escoltar,
obriríeu la finestra.
Per esglaons de cançó,
veritats pugen de pressa.

Al mateix cor de la nit
un nou càntic començava,
perquè us acompanyi el pas
al llindar de l’esperança.

Cal cremar tot el record
d'un ahir ple de tristesa
a fogueres del demà
que ja és temps avui d’encendre.

Esguardeu sempre endavant,
deixeu els plors endarrera.
Aixecat del fons del mar,
el sol jove vermelleja.

Desvetllada pel meu crit
del malson, la claror lenta,
àvida de cada solc,
caminava l'ampla terra.

S’ajaçava pel sorral,
abrillanta blanques veles.
Cavalcant al llom del vent,
tramuntava la carena.

Dintre l'ordre de la llum
vèiem resplendir la casa
que miràvem de guardar
quan desgovernaven lladres.

L’aire duia bona olor
de blat tendre, de ginesta.
És salvada del perill
de morir-se la rosella.

Sentiu ara com el cant
trossejava la cadena,
la vilesa de la por,
lligam de la nostra llengua.

Una veu, les dues mans,
unes fortes mans esteses.
Desperteu-vos, els obrers,
car és l'hora de la feina.
Desperteu-vos, gent del camp,
car és l'hora de la sega.

        Salvador Espriu (Per a la bona gent, 1984)

RETIRADA!

Sensacional: notícies de darrera hora diuen que ara els del COE retiren la proposta de lletra de l'himne espanyol... Això sí que és una marxa enrere, que se quiten els Monty Python. I no, no som al vint-i-vuit de desembre, ni això és cap tràiler del "Polònia". Proposo que deixem de pagar guionistes còmics: en aquest país, últimament, només cal obrir el diari o engegar la ràdio i anar apuntant. D'aquí al "Prietas las filas", dos dies:

Lánzate al cielo, flecha de España...

[Aquí teniu la filtració que en va fer l'ABC, amb la lletra triada i el nom dels il·lustres membres del jurat, acadèmics i catedràtics de pro: una mala reunió la té qualsevol.]

[Antoni Gutiérrez-Rubí va escriure dimarts un lúcid article sobre el tema. Si no sonés massa bonic per ser cert, vista la notícia diria que potser algú amb poder se'l va llegir i tot.]

LES COSES, CLARES

...i els candidats, espessos. Això sí que és un fitxatge!

ACOTXANT-LA

D'on deu venir i què deu voler dir, aquesta passió actual de la gent jove per treure a passejar per la ciutat una ampolla de litre i mig plena d'aigua?

SE N'HA ANAT

EL DÍA SE HA IDO

Ahora andará por otras tierras,
llevando lejos luces y esperanzas,
aventando bandadas de pájaros remotos,
y rumores, y voces, y campanas,
—ruidoso perro que menea la cola
y ladra ante las puertas entornadas.

(Entretanto, la noche, como un gato
sigiloso, entró por la ventana,
vio unos restos de luz pálida y fría, y
se bebió la última taza.)

Sí;
definitivamente el día se ha ido.
Mucho no se llevó (no trajo nada);
sólo un poco de tiempo entre los dientes,
un menguado rebaño de luces fatigadas.
Tampoco lo lloréis. Puntual e inquieto,
sin duda alguna, volverá mañana.
Ahuyentará a ese gato negro.
Ladrará hasta sacarme de la cama.

Pero no será igual. Será otro día.

Será otro perro de la misma raza.

                                       Ángel González (1925-2008)

TARES FAMILIARS

Ja se sap que els discursos imperials floreixen en les males temporades. Potser és que Espanya no va tan bé com alguns es pensen i d'altres voldrien, doncs. Avui que reviuen fantasmes intimidants i patètics d'himnes sords, llengua única, familia i religió, per sort hi ha noms i tribunes que ajuden a aclarir alguns d'aquests assumptes. El pare Hilari Raguer va publicar dijous passat un article exemplar ("Educación para la ciudadanía franquista") a El País, i avui mossèn Jaume Reixach el glossa des del seu racó a l'Avui:

EM QUEDO AMB LA ROSA D'ABRIL

[...] Quan tot és enrenou i cridòria, miro cap a Montserrat. I no falla: tard o d'hora arriba la resposta que cercava. ¿És religiosa o política, la sorollosa campanya en favor de la família tradicional? Per saber-ho, només cal que llegiu l'article del P. Hilari Raguer, publicat al diari El País el 10 de gener. Remoure els arxius és la millor manera d'arxivar una falsa polèmica. És el que ha fet el P. Hilari. En el seu article queda molt clar que en lloc d'anar endavant anem enrere. La cúpula de l'episcopat espanyol no pot ser més reaccionària. La seva proposta és la mateixa que es troba en el Catecismo patriótico, de Menéndez Raigada, reeditat el 2003, i en una altra perla semblant que és a punt de sortir al carrer: España es mi madre, del P. Enrique Herrera Oria (los mismos perros con distintos collares). Es tracta únicament de no deixar-se enganyar. I allà cadascú. Si la "família tradicional" està tan malalta com diuen, ¿no seria més adient reclamar l'antiga funció dels metges de capçalera, que no pas un mal dissimulat retorn al franquisme? Penso que sí. En qualsevol cas, el que no es pot fer és mentir. Atribuir tots els mals a la laïcitat del govern és mentir. Suposa la negació de la democràcia. En favor, no de la família tradicional sinó de l'oligarquia episcopal: el bàcul dicta la llei i l'espasa la fa complir. O sigui: el 18 de juliol revisitat, oi? No, gràcies. Em quedo amb la rosa d'abril.

       Jaume Reixach, Avui (13-I-08)

NUESTRAS VIDAS SON LOS RÍOS

Em pregunten si el que recrea el llibre nou de versos és la idea que la vida és com un riu. Tinc tots els números perquè m'ho demanin unes quantes vegades. I no és ben bé això: jo penso que més aviat som com pescadors, que no és exactament el mateix. Em sembla que una de les coses que podem jugar a fer, una de les actituds possibles davant del fluir incessant de tot, és la suma de la paciència, la fe, la intensitat en la mirada i l'entrenament en l'alegria i sobretot en la decepció del pescador de canya. I que bona part dels nostres esforços i ambicions s'assemblen al curs repetit i vacil·lant de la minúscula, magnífica rapala.

CORRE, CORRE

MONTSE?

"Buenos días, Montse. Me levantaré sobre las 11.30. Estaré sobre las 12 en la oficina, pero si necesitas algo antes llámame". Ja me'n va enviar un altre dies enrere donant ordres també a la Montse sobre uns documents que s'havien de fotocopiar i ja li vaig respondre que s'equivocava, però potser es va pensar que ella li feia una broma o no entén el català o no llegeix els sms dels altres. Ara penso que no val la pena escarrassar-s'hi més, que també deurà tenir gràcia seure a veure passar i allunyar-se l'assumpte. Com si diguéssim un any nou, un col·lega ambiciós, un Rouco ofès o un novato amb bicing per la vorera: coses menudes que se't fiquen pel mig sense avís i no escolten.

CARNISSERIA

Una mica de tall, per acompanyar l'Any Internacional de la Patata.

EN MANS DE QUI

Ara que comença una pluja d'enquestes que ja no pararà fins al nou de març, va bé de tant en tant fer petits exercicis de repàs. Dies enrere, per exemple, Xavier Febrés (autor del recent A tres quarts d'hora de Perpinyà) transcrivia unes reveladores paraules de l'actual alcalde de la capital nordcatalana i col·laborador de Sarkozy, Jean-Paul Alduy, evocant aquell poderós expresident espanyol que va fascinar uns quants col·legues prou llegits amb els seus sopars en petit comitè, els seus vins, els elogis a la poesia, el bigoti xarlotesc i la seva prosopopeia d'inspector d'hisenda sensible. És bo, com deia, recordar en mans de qui hem estat per poder fer balanços més nets. Però també constatar que la visió més o menys aclarida no té gaire res a veure (té cada vegada menys a veure, diria) amb les ideologies: les qüestions d'estratègia, els assumptes de fons, se'n riuen, del que a l'alba del segle XXI hem acabat entenent per ideologia.

Bé, doncs resulta que durant la cimera hispano-francesa del 2001 celebrada a Perpinyà, Alduy va parlar amb el llavors president espanyol José María Aznar, i (conta Alduy): "Li vaig explicar com veia l'enllaç del TGV amb Barcelona i els nostres projectes. Em va escoltar amablement i al final em va preguntar: '¿I no té por que els seus ciutadans puguin demanar l'annexió a Catalunya?' Jo li vaig respondre: 'Senyor president, avui en dia les fronteres no es desplacen, s'esborren'"... La eme con la a, ma. Ja té delicte, que haguem d'envejar els francesos.

QUÈ PASSA A CASA QUAN NO HI SOM

Sou dels que surten de casa i hi tornen confiats? ¿No us heu trobat mai una cullereta, un raspall o un llibre fora de lloc, un llum encès que us semblava que havíeu deixat apagat, una lleugera olor de colònia d'aquella que fa tan de temps que no us poseu?



Bons sons nous!