ARA SÍ?

Els diaris publiquen alhora la notícia (sense fotos) de la carnisseria infantil de Qana (per a nosaltres, Canà, el lloc d'aquelles noces on Jesús va fer el seu primer miracle) i les fotos del vestit de Pamela Anderson el dia del seu casament, totes dues coses tan previsibles que fan venir basca.

Però resulta que ara sí: davant de la mort de molts innocents de curta edat junts, el món dirà que ja n'hi ha prou, i potser fins i tot Tel Aviv aturarà unes hores els bombardeigs. De fet, d'innocents en moren cada dia, sota les bombes (a les dues bandes, d'acord: en una proporció de deu o cent a u però a les dues bandes). I molts dels innocents que moren són nens. Ha calgut que fossin nens innocents però molts alhora perquè ens hi fixem. Vist l'èxit de l'assumpte, i si l'ONU demana al Líban que agrupi els seus infants (en tenen molts, no?) en paquets de trenta o quaranta, com per anar de colònies, i corri a posar-los sota l'abast de cada bombardeig antiterrorista? Així segur que la bona gent de la resta del món ens indignem. I potser passa alguna cosa a favor dels vius.

ESCOLTANT ELS GRECS LLEGIR EN GREC

És tan gran, el mar del que no sabem. És tan arbitrari, tan breu, tan insignificant, el camí del nostre esquif. Són tan poca cosa, els rems de les quatre idees --les quatre llengües, les quatre persones, les quatre ciutats-- que coneixem, surant en aquesta immensitat líquida, ignota...

Escoltes i, no entenent, t'orientes. Alça la vista. En alguna banda, enllà del vent consonant, hi ha una costa amb turons i vocals familiars, unes columnes submergides al peu d'un espadat, una font assecada, un arc i un buirac sota la runa d'un vell palau de províncies. I tot parla.

PREFRANKFURT DIGITAL

Setanta dies abans que en faltin tres-cents seixanta-cinc, l'Institut Ramon Llull ha obert a internet un primer web (en català, castellà, anglès i alemany) amb força informació bàsica (calendari, equip organitzatiu, què és la fira, etc.) sobre la participació de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Buchmesse'07. Una passa més.

PER QUÈ
l l e g i m ? (patientez, s.v.p.)

LES LLEIS DE L'ÈXIT

Ens fascina, l'èxit, en aquesta societat nostra tan guai que es mira el fracàs com una lepra benigna i l'altruisme com poc més que una ingenuïtat benintencionada. A La Vanguardia han posat en marxa una sèrie estival (quin sociòleg ens farà el favor d'estudiar el que passa als diaris suposadament seriosos a l'estiu com a senyal d'algunes de les nostres tares subjacents?) titulada "Los caminos del éxito" amb entrevistes a gent de la cultura que se suposa que ha tastat la mel del triomf, per demanar-los com s'ho han fet, o què en pensen, o qualsevol cosa que els vingui de gust dir sisplau sobre el tema... Suposo que l'única via de resposta intel·ligent és la que tira per les corbes de la ironia. En aquest sentit, m'apunto el darrer manament adduït per Jordi Galceran: "L'èxit es regeix per unes lleis molt precises que ningú no coneix".

FESTIVAL

Darrerament, hi ha dies que m'agradaria ser accionista d'una fàbrica d'urnes. O de cascs, o de banderes. Altres, preferiria ser de dret jutge de primera instància i dictaminar sense pilota el futur immediat del Barça. O Pilar Rahola i opinar a lloure sobre el Líban. O haver-me retirat com Bono (l'exministre) per aterrar al Consell d'Estat enaltint-hi amb ardor "una de les nacions més antigues del planeta". O signar Pedrojota i fer-me una piscina allà on em surti de les roques. Però la major part del temps em conformo a mirar somrient el nas vermell de goma penjat al suro.

No era a Cornellà, el Festival Internacional de Pallassos?

BEIRUT I CARNER, UN ALTRE 18 DE JULIOL

Segurament fou necessari que els homes acomplissin un mínimum de progrés perquè els vagués d'arribar a pensar. Sense una dotzena d'invencions com és ara el foc i la roda, mancaria el lleure més elemental per als estímuls de l'intel·lecte. Un prejudici romàntic –metzina en la qual es delectava Rousseau, aquell gran malalt– fa que molts trobin indispensable de girar-se a una època primitiva per a descobrir-hi, en una visió artificial, una qualitat humana que es dóna per actualment perduda. Però el nostre pitjor enemic no és pas de la banda del lliure escorcoll de tot pel civilitzat, ni del progrés material, sinó precisament de la banda dels instints primitius. És en nom d'una tradició mal compresa per antediluvians com en nom d'una utopia mal païda per antediluvians, que encara ensagna els carrers d'Espanya, anterior a una noble convivència de les idees, la reacció sinistra dels atemptats personals.
















Ara fa setanta anys, amb la guerra civil a l'horitzó, Josep Carner escrivia aquestes línies al final d'un article a La Publicitat des de la calma de Beirut. La coincidència, com un reflex invertit al mirall, dels esdeveniment dels darrers dies i l'emissió, aquesta nit, d'un documental sobre l'escriptor a TV3 (gràcies, Montse Serra!) m'han decidit a desencallar una idea a què espero que sabré ser mínimament fidel: un petit bloc amb material, notícies i enllaços sobre l'autor de les cròniques posteriorment aplegades per Albert Manent a Del Pròxim Orient. El bloc es diu "Carneriana". El teniu, d'ara endavant, aquí.

ALISON I (ALGUNES) ALTRES

Tinc diversos projectes genials en cartera (ho són, si més no, a les tres de la matinada, quan et mig despertes amb la idea al cap i no saps si provar de tornar-te a adormir o alçar-te i esgarrapar-ho en algun paper, o quan mires l'hora girant una mica el canell, amb l'altre avantbraç contra la barra, i et dius que aquesta serà l'última). D'aquests projectes, a l'espera d'un temps en blanc prou llarg a la meva agenda, n'hi ha un que fa molts anys que m'acompanya: es tracta d'una enquesta sentimental demanant a la gent que més m'interessa el relat minuciós de la seva relació amb alguna cançó que els agradi especialment.

Vaig tornar a pensar en el meu projecte l'altre dia que vaig trobar en alguna banda la notícia que, al juliol de 2004, Linda Ronstadt va ser acomiadada del casino-hotel Aladdin de Las Vegas per haver dedicat la cançó "Desperado" a Michael Moore i haver recomanat als espectadors que anessin a veure Fahrenheit 9/11 (es veu que hi va haver clients que van llançar-li les seves begudes i altres que en sortir de la sala arrencaven els cartells anunciadors amb el nom de la cantant). Las Vegas, a més del millor escenari de CSI, és de fa dècades l'estació final d'un grapat de noms de referència de la cançoneria, amb l'altre Elvis (el primer) i Frank Sinatra al capdavant... El cas és que jo vaig descobrir una de les cançons que més m'agrada, "Alison", escoltant Living in the USA (1978) de Linda Ronstadt, a qui m'havia enganxat un "Blue Bayou" (ah, aquelles festes al mes de juny!) que jo creia d'ella fins que vaig adonar-me que hi versionava el mestre Orbison (però aquesta és una altra història). Teclejant a YouTube "Alison Elvis Costello" hi he trobat no només la primera aparició televisiva de Costello cantant precisament la meva cançó, sinó també un enregistrament molt més recent (la línia del cabell damunt del crani no enganya) amb una petita explicació inicial que no coneixia sobre l'origen de la peça. També un tall (bastant dolent) d'un concert a Minneapolis l'any 1981 (merda, per què comença a fer més de vint anys de tantes coses?). "Alison" havia aparegut el 1977 al primer llarga durada de Costello, My Aim is True, que jo em vaig acabar aprenent de memòria: molt després, vaig tenir durant mesos la idea de titular així un llibre de poemes (i fins i tot ho argumentava, no us penseu), fins que al final un editor i amic amb més vista i seny que jo me'n va dissuadir. Tot i així, cada vegada que escolto la cançó (i ho faig prou sovint), encara m'aturo amb respecte i enveja i un punt de suspens al vestit tret per l'amic, a la marca dels dits d'ella al pastís de noces:

Oh it's so funny to be seeing you after so long, girl.
And with the way you look I understand
that you were not impressed.
But I heard you let that little friend of mine
take off your party dress.
I'm not going to get too sentimental
like those other sticky valentines,
'cause I don't know if you've been loving some body.
I only know it isn't mine.
Alison, I know this world is killing you.
Oh, Alison, my aim is true.

Well I see you've got a husband now.
Did he leave your pretty fingers lying
in the wedding cake?
You used to hold him right in your hand.
I'll bet he took all he could take.
Sometimes I wish that I could stop you from talking
when I hear the silly things that you say.
I think somebody better put out the big light,
cause I can't stand to see you this way.

Alison, I know this world is killing you.
Oh, Alison, my aim is true.
My aim is true.

GRANS ADHESIONS, LENTES DERIVES

Canvi d’hora de tota mena d’actes, empreses que habiliten sales per veure el partit a la feina, presidentes de comunitat que posen una pantalla a la façana del palau, rues milionàries... El seguiment exhaustiu del doblet del Barça i del Mundial d’Alemanya, pressuposant a tothom tan i tan interessat pel futbol, ha acabat semblant exagerat (si no directament un abús) fins i tot a molts afeccionats. Sobretot perquè, a més d’acabar afartant com qualsevol dieta única, en tots dos casos es donava per suposada una adhesió automàtica, indiscutible i irrebatible, a l’esport, a un esport determinat i a un equip determinat.

Em pregunto si en algun cas els defensors de la cultura, els entusiastes del llibre, no actuem de forma semblant. No m’arrufin el nas: pensin en les lectures escolars obligatòries, en molts anuncis institucionals, en la ubiqüitat opinadora del grapat d’escriptors "totòlegs", en el seguiment mediàtic de Sant Jordi i del parell de premis que tots sabem (pures –-i respectables-– operacions de màrqueting empresarial que emissores públiques, diaris i llibreries fregeixen i refregeixen durant setmanes): adheriu-vos, adheriu-vos a la majoria, ara toquen llibres!

Jo, la veritat, sempre que sento la paraula "adhesió" hi associo mentalment (en castellà, franquisme obliga) allò d’inquebrantable. I veig el rei Juan Carlos i Adolfo Suárez jurant amb cara solemne. Tots sabem el que va venir després. Sabem, doncs, què s’obté de les adhesions infrangibles, de les unanimitats a la búlgara, del discurs únic per a tothom sense excepcions. Sotmesos al xàfec mediàtic interminable (i als penosos seguidors exaltats), fins i tot els futbolers ens esborraríem de la nostra afecció... I si amb la lectura ens pogués passar el mateix? La causa és justa, ja ho sé, però passa que no se’ns acut gaire de quina altra manera defensar-la que no sigui via una omnipresència mediàtica estil futbol... De tota manera és curiós, perquè en el fons sabem (com passa amb el català) que la imposició esgotadora no funciona, que la via bona és la de la seducció. Però davant de la incògnita sobre com seduir, ens aferrem a velles formes light d’adhesió (això sí, políticament correcta), mentre assistim a la lentíssima deriva del continent en què tenim instal·lat el sofà.

 Publicat al suplement "Llibres", El Periódico, 6-VII-06

IRRITA



Ahir al Canal 33 evocaven amb eficàcia el Congreso Eucarístico de 1952 i la Barcelona de l'estraperlo, les mantingudes i en Muñoz Ramonet. Avui, amb València empalagosament ocupada per les mateixes banderes, els mateixos rosaris i un doble discurs semblant, però cinquanta anys després, em trobo la imatge d'aquesta noia a la xarxa...

ODISSEU



Posar la clau al pany, fer-la girar amunt fins notar que topa i afegir-hi la mica de pressió que mou el mecanisme, empènyer la porta i retrobar-ne el pes exacte, el so lleu de les frontisses i el fregadís de la barra de baix damunt del parquet, dir hola, sóc jo, i quan la gran fulla de fusta depassa les onze adonar-te que alguna cosa passa, que tot plegat és nou, que l'endemà se t'ha instal·lat a casa abans del que esperaves i ha pintat camins a les parets, que ha obert finestres als quadres, que ha convertit els mobles en cantonades. I a la mà dreta la clau s'esmicola i el clauer dringa, com si rigués.

CIMENT

Ja hi ha una cosa en què catalans i valencians tornem a estar agermanats: la desgràcia urbanística. Que no és de cap color polític: el gris del ciment i el formigó tot ho iguala. Riuran, els nostres néts, quan els ho vulguem explicar! Anant amb tren per la costa, no sé no cantar-me aquesta vella joia...

MENGEM SANG

Pluja d'estiu. No, no és el títol d'un poemari per a un premi municipal... Porto cinc dies llegint i veient al diari i a la pantalla, amb un punt d'enfonsada incredulitat, la crònica de la reacció israeliana al segrest d'un jove soldat: ponts ensorrats, infrastructures destruïdes a tot Gaza, bombardeig de seus oficials, detenció de ministres palestins, fam i set, pols i enderroc, por i humiliació. Què deuen pensar, els pares d'aquest únic ésser tan preciosament defensat i els pares de tots els que ningú no defensa? A nosaltres, com a ciutadans-espectadors, se'ns han acabat les paraules i el ble de la revolta. Vivim en un estrany astorament encalmat que creix per sota, convertint en balma més i més profunda la nostra capacitat per escoltar i veure i entendre i resituar i finalment acceptar.













Llavors, arribo a casa i hi trobo un sobre amb el darrer llibre d'un dels millors poetes catalans vivents (gràcies, Màrius!), i obro el llibre i hi llegeixo, a la pàgina quaranta-dos:

MAI NO HA DORMIT EL GANIVET

Mai no ha dormit el ganivet.
La pedra va aparèixer
esmolada. Les guspires
esdevingueren flors: un ram de flors
per a l'anyell del sacrifici.

Una divinitat tenia set
i els caçadors van sortir a l'alba.
Ara tallo i menjo pa de sang.
A taula, amb els meus.