BEIRUT I CARNER, UN ALTRE 18 DE JULIOL

Segurament fou necessari que els homes acomplissin un mínimum de progrés perquè els vagués d'arribar a pensar. Sense una dotzena d'invencions com és ara el foc i la roda, mancaria el lleure més elemental per als estímuls de l'intel·lecte. Un prejudici romàntic –metzina en la qual es delectava Rousseau, aquell gran malalt– fa que molts trobin indispensable de girar-se a una època primitiva per a descobrir-hi, en una visió artificial, una qualitat humana que es dóna per actualment perduda. Però el nostre pitjor enemic no és pas de la banda del lliure escorcoll de tot pel civilitzat, ni del progrés material, sinó precisament de la banda dels instints primitius. És en nom d'una tradició mal compresa per antediluvians com en nom d'una utopia mal païda per antediluvians, que encara ensagna els carrers d'Espanya, anterior a una noble convivència de les idees, la reacció sinistra dels atemptats personals.
















Ara fa setanta anys, amb la guerra civil a l'horitzó, Josep Carner escrivia aquestes línies al final d'un article a La Publicitat des de la calma de Beirut. La coincidència, com un reflex invertit al mirall, dels esdeveniment dels darrers dies i l'emissió, aquesta nit, d'un documental sobre l'escriptor a TV3 (gràcies, Montse Serra!) m'han decidit a desencallar una idea a què espero que sabré ser mínimament fidel: un petit bloc amb material, notícies i enllaços sobre l'autor de les cròniques posteriorment aplegades per Albert Manent a Del Pròxim Orient. El bloc es diu "Carneriana". El teniu, d'ara endavant, aquí.