GRANS ADHESIONS, LENTES DERIVES

Canvi d’hora de tota mena d’actes, empreses que habiliten sales per veure el partit a la feina, presidentes de comunitat que posen una pantalla a la façana del palau, rues milionàries... El seguiment exhaustiu del doblet del Barça i del Mundial d’Alemanya, pressuposant a tothom tan i tan interessat pel futbol, ha acabat semblant exagerat (si no directament un abús) fins i tot a molts afeccionats. Sobretot perquè, a més d’acabar afartant com qualsevol dieta única, en tots dos casos es donava per suposada una adhesió automàtica, indiscutible i irrebatible, a l’esport, a un esport determinat i a un equip determinat.

Em pregunto si en algun cas els defensors de la cultura, els entusiastes del llibre, no actuem de forma semblant. No m’arrufin el nas: pensin en les lectures escolars obligatòries, en molts anuncis institucionals, en la ubiqüitat opinadora del grapat d’escriptors "totòlegs", en el seguiment mediàtic de Sant Jordi i del parell de premis que tots sabem (pures –-i respectables-– operacions de màrqueting empresarial que emissores públiques, diaris i llibreries fregeixen i refregeixen durant setmanes): adheriu-vos, adheriu-vos a la majoria, ara toquen llibres!

Jo, la veritat, sempre que sento la paraula "adhesió" hi associo mentalment (en castellà, franquisme obliga) allò d’inquebrantable. I veig el rei Juan Carlos i Adolfo Suárez jurant amb cara solemne. Tots sabem el que va venir després. Sabem, doncs, què s’obté de les adhesions infrangibles, de les unanimitats a la búlgara, del discurs únic per a tothom sense excepcions. Sotmesos al xàfec mediàtic interminable (i als penosos seguidors exaltats), fins i tot els futbolers ens esborraríem de la nostra afecció... I si amb la lectura ens pogués passar el mateix? La causa és justa, ja ho sé, però passa que no se’ns acut gaire de quina altra manera defensar-la que no sigui via una omnipresència mediàtica estil futbol... De tota manera és curiós, perquè en el fons sabem (com passa amb el català) que la imposició esgotadora no funciona, que la via bona és la de la seducció. Però davant de la incògnita sobre com seduir, ens aferrem a velles formes light d’adhesió (això sí, políticament correcta), mentre assistim a la lentíssima deriva del continent en què tenim instal·lat el sofà.

 Publicat al suplement "Llibres", El Periódico, 6-VII-06