Vespreja. A la vora del riu, recollim la parada al prat de prop del pont. Em trec les botes assegut al darrere del cotxe, amb el portaló obert per sobre del meu cap. En el silenci del llostre, una òliba. Passada una estona, hi torna. La Bruna xiuxiueja: "Escolteu, nenes"... I en l'atenció expectant torna a sonar, sortint del bosc proper, clapat ja de negre, el reclam menut. Llavors la Clara, amb veu baixa, s'exclama: "Sembla un mòbil!"
Jordi Llavina, Isidre Martínez Marzo, Francesc Parcerisas, Josep Pedrals, Josep-Lluís Roig, Martí Sales, Irene Tarrés, Mireia Vidal-Conte, les Montañas en la niebla basques editades per Jon Kortazar... Se m'acumulen els llibres de poemes recents per llegir. Sort que era un gènere en crisi!
D'entre tots, escullo i transcric un poema de Memòria de tu i de mi, el llibre nou d'una Montserrat Abelló ja ben endinsada en els vuitanta anys a les elegants Edicions de la Guerra (Denes Editorial) que Vicent Berenguer acomboia amb mà intel·ligent i generosa...
M'ATURO A SOSPESAR
M'aturo a sospesar
el meu viure. I ja no sé
qui sóc
M'estavello
en les preguntes,
m'esquinço
en les respostes
Camino a les palpentes.
He perdut l'ombra,
la veu.
Em fugen les paraules.
A VilaWeb podeu descarregar-vos (38,8MB) i escoltar una recent lectura que Abelló va fer al cicle "Antologies" coordinat per Oriol Izquierdo al Col·legi de Llicenciats. També aquí les TIC ens ajuden (ens haurien d'obligar) a canviar el discurs queixós. Tot a l'abast.
I LOVE PARIS
I love Paris in the spring time
I love Paris in the fall
I love Paris in the summer when it sizzles
I love Paris in the winter when it drizzles
I love Paris every moment
Every moment of the year
I love Paris, why oh why do I love Paris
Because my cup is here
I love Paris every moment
Every moment of the year
I love Paris, why oh why do I love Paris
Because my cup is here
LES ROSES RECORDADES
Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu
[Aquí també parlen de roses (o no roses) recordades, amb gràcia i coneixement de causa.]
A I B O A O B?
Més d’una vegada m’he preguntat per què vaig escollir el català com a llengua d’expressió literària. L’opció pel castellà hauria estat prou plausible: era la llengua de l’escola en què vaig aprendre a llegir i escriure, la llengua de la meva àvia i de part de la família, la llengua dels primers llibres, la llengua de relació, de la tele, del cinema... També era, però, la llengua del poder, en el pitjor sentit de la paraula, i aquest fet (a part de la familiaritat, de la interioritat del català) va tenir, em sembla, el seu pes. Per dir-ho d’alguna manera, el català era la meva llengua i a més era la llengua del feble, del menystingut. El que és trist és que anys després (anys viscuts ja en democràcia, amb Estatut, amb oficialitat) el català continua sent el feble, i la situació no sembla que hagi de canviar substancialment ni que interessi gaire les noves generacions. Amb un afegitó sarcàstic: ara, a més, tornem a estar sota sospita. Fins i tot en el nostre gremi (el dels llibres que fan més savi i més lliure), on, com escrivia fa uns dies Màrius Serra: "Mientras el equipo A lee A y B, el equipo B sólo suele leer B".
Torno a casa després d’empassar-me en silenci tot de banderes amb el jou i les fletxes i un estol d’àligues franquistes a la plaça de Sant Jaume, davant del palau de la Generalitat, amb crits de "¡No nos engañan, Cataluña es España!". I he passat el dia responent les tergiversacions d’un mitjà de gran abast i encara hauré de passar part d’un sopar oficial justificant l’obvietat del suport a la literatura catalana en català. Del confort del poderós en el franquisme hem passat a un sorprenent neguit del poderós: el català continua minoritzat (això a Catalunya: pitjor encara amb la inhibició institucional a les Illes o la brutalitat secessionista a València), però la novetat és que ara ens toca aprendre a demanar-ne disculpes a cambrers, periodistes, tertulians, associacions per la tolerància i defensors diversos dels drets dels individus. El vell confort del poderós és avui neguit igualment poderós, i de l’ofec del feble hem passat a la denúncia al feble. En aquest paisatge de desgast, la complicitat de l’equip B s’acosta a zero. I alguns càndids creiem que és prioritari trobar vies per generar-la.
Publicat al suplement "Llibres", El Periódico, 6-IV-06
ANTIBLUNTS I ALTERBLUNTS
Si us agraden la represa de la belle passante que fa James Blunt a "You're Beautiful" i el videoclip amb el lent estriptís zen del cantant però no heu perdut el sentit de l'humor, el YouTube és una magnífica font de paròdies d'aquest superèxit, de les que refan en conya el vídeo, lletra de la cançó inclosa (per a mi, la millor: la teniu aquí a baix), a les que el tornen a rodar amb mig institut de comparsa, passant per l'estil powerpoint i sense oblidar la fantasia cursimanga.
Antiblunts i alterblunts del món digital, exhibiu-vos...
Rebo un correu d'un amic novel·lista amb una proposta de reescriptura del post anterior. Al final del missatge, adverteix: "Com va dir Marx, fora del gos, el millor amic de l'home segurament és el llibre; i, dintre del gos, segurament hi és massa fosc per llegir". Ves per on, resultarà que Marx tenia raó. Coses de gossos i amics. I parlant d'amics: me'n vaig a llegir Bezsonoff (premi Crexells, després del Salambó), Comadira, Milosz i Sòria, que tinc uns dies de vacances. Per la resta, no obriré el diari. Vale.
AVUI
És curiós fins a quin punt el mal que fan els insults va esmorteint-se amb la reiteració. Et mires l'altre als ulls (o als adjectius i els adverbis, que ve a ser el mateix) i el trobes més eixut, més eixorc, recremat de desraó i despit. Tant, que ja ni ganes de tornar-t'hi, no tens.
Com va dir Sèneca, el millor remei contra la ira és l'espera. Que n'hi ha que no saben estar-se ni de tornar-hi.
Llegeixo el diari escoltant ben fort "Wild wood" de Paul Weller, movent el peu a ritme, cantant amb ell
Don't let them get you down
Making you feel guilty about
Golden rain bring you riches
All the good things -- you deserve now...
S'ha dit (i hem repetit) que un dels trets (pesadets) del català i el catalanisme modern és l'obvietat. Jo no sé si no seria també el cas dels nord-americans o els francesos, si calgués una sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre la unitat de la llengua parlada a Xicago i Alabama, o del de París per determinar si el títol dels professors de llengua valons, ginebrins i lionesos serveix per ensenyar la mateixa llengua. Per aquí encara anem així: el Tribunal Suprem espanyol ha reconegut aquesta setmana (com ja ho havien fet el Constitucional i una desena d'altres sentències anteriors) l'homologació dels títols de llengua valencians, balears i catalans. O sigui, que el que és, és. Però per poder-ho dir, en determinades qüestions (les del dir, precisament) per aquests verals cal anar contracorrent, cal recórrer als tribunals, cal creuar els dits i esperar anys i panys i, encara, haver d'aguantar les reaccions i els recursos del partit polític majoritari a Vila-real. Perquè, tal com escriu Salvador Enguix a La Vanguardia, la pilota és ara al camp del PP: "Si alienta el discurso anticatalanista, corre el peligro de alimentar a los blaveros y los ultraderechistas de Coalición Valenciana, lo que puede hacerle perder votos. Si echa tierra sobre el asunto significará que calla, y quien calla otorga y reconoce que el secesionismo lingüístico además de atentar contra la ciencia, o lo que es lo mismo, contra la inteligencia, es una estrategia que, año tras año, pierde en el terreno filológico, jurídico y, además, político." Tribunals, eleccions. Quin descans, i quina mandra. Tantes coses a què podríem dedicar-nos, si no haguéssim de demanar-nos permís per tenir permís, per cantar a l'ombra del sol, a la nostra part de l'ombra del sol de tots... 
Cap al 1311, Ramon Llull escriu (o dicta) al monestir dels cartoixos de Vauvert ("en una bella selva, pres de París, espessa d'arbres e abundosa de fontanes", on avui hi ha els jardins de Luxemburg), la seva Vida coetània. No estaria gens malament que, set segles després, el Vila-real i el Barça coincidissin a París el proper 17 de maig en la primera final de la Champions en la llengua de Llull, March i Metge, com un primer acte del programa de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira de Frankfurt'07...
VASOS I LÍQUIDS
Brindo amb alegria per l’aparició de Benzina, nova revista en català amb Morrissey a la portada, entrevista amb Josep M. Fonalleras i avenç del primer capítol del proper John Irving. També envoltat de vasos i copes, fa pocs dies vaig assistir embadalit als arguments i contrarguments de la llarga discussió literària que va dur els escriptors jurats del premi Salambó (Agnès Agboton, Joan-Lluís Lluís, Ana María Moix, Baltasar Porcel, Jordi Puntí, Màrius Serra i Pedro Zarraluki) a escollir Les amnèsies de Déu, de Joan-Daniel Bezsonoff, millor llibre de narrativa en català de 2005 per davant d’Albert Sánchez-Piñol i Joan Pons. Això devia ser només l’endemà o l’altre d’haver de fer una bona estona de cua per pagar a la Setmana del Llibre en Català, reubicada a la plaça de Catalunya (en una d’aquelles decisions que poca gent comenta però que honoren l’autoritat competent). A prop meu, una parella discutia l’èxit interminable d'El mètode Gronhölm. A fora plovia, i ningú no semblava tenir gaire pressa per abandonar la companyia dels milers de títols gentilment alliberats damunt de metres i metres de taulell blanc, com si per uns dies les prestatgeries atapeïdes, els lloguers disparats i la rotació d’estocs fossin idees absurdes, abstractes, llunyanes.
Però l’obvietat simbòlica del colom atrapat a dins de l’envelat de la Setmana m’hauria d’haver avisat que tot pot ser llegit sempre a l’inrevés: la seva defecació líquida damunt d’un títol que anys enrere ens feien llegir per decret em va retornar de cop a l’altra realitat, la del boicot als llibres d’amics escriptors perquè llibreters i Abacus no es posen d’acord, la dels Confrares de l’Úlcera Perpètua defensant solemnement l’alt directiu cultural a qui han bastonejat durant mesos, la del clam contra la defecció lingüísticoespiritual dels que abans d’acabar de llegir la paraula "copa" ja es queixen que estigui en castellà. El vas mig buit. O la copa mig plena de l’aire enrarit que fa que n’hi hagi que gastin temps i pàgines per dir-nos que Catalunya és una nació que no existeix. "Som una noció", hauria escrit jo a l’etiqueta del cava que no sabem si arribarem a destapar. O una libació. Qualsevol cosa, abans que una lliçó. O una negació.
Publicat al suplement "Llibres", El Periódico, 9-III-06
Uns dies després, la Roser m'explicava per correu-e com ho havia resolt el seu nebot de cinc anys a la mani del "Som una nació": de la mà dels seus pares, anava cridant convençut "Som una natació!", "Som una natació!"...
Acabem la temporada com la vam començar: que ningú no es recorda ja del primer partit, al camp de l'Alabès? Oportunitats i més oportunitats sense recompensa. O potser és senzillament que no ens agrada tenir-ho fàcil, que les coses se'ns posen malament quan ens vénen rodades. Perquè després diguin que el Barça no representa Catalunya... En tot cas, el Futbol Club Barcelona d'aquestes darreres setmanes sembla una ONG benemèrita, enderiat a salvar i perdonar fins i tot aquells que si poguessin ens farien la pell.
Una ONG, sí. Vull dir:
Organització No Golejadora
Oblidem els Nostres Gols
Optem per No Guanyar (proposta d'en Francesc F.)
Ostres Nois, Guillem
Opció No Guanyadora
Oh, No hi Guipo! (això podria anar per Eto'o i Giuly)
On Neix el Gafe?
Oportunitats No Gaudides
Oportunitats Negades Graciosament
Olorem Núvols Grisos
...O No Guanyes
[Postdata: M'arriben per correu electrònic (visca internet!) altres propostes de lletrejament: "Obsequis de Nens Generosos", "Oferim Només Gatades", "Òbviament, No golegem". I jo encara n'hi afegeixo una darrera: "Onze No Gols".]
CLOVES
Escolta cançons fàcils i les torna a escoltar, fulleja llibres de fotos en blanc i negre, passa els dits per la fusta de la taula, seu a mirar l'avenç de l'ombra a la paret del menjador, navega sense rumb. Tot pesa, avui, i és alhora insubstancial com un petó a la memòria, com les cloves al plat buit.
Entrades
Comentaris
