PROVISIONS

A molts relats de l’oest o del gran nord (a les cròniques de la conquesta dels pols, a les novel·les de London o Curwood) hi ha una escena més o menys inicial que sempre m’ha agradat: la de l’aprovisionament. Aquests darrers dies, de la llibreria a l’estanc, de la botiga de queviures a la de música, de la botiga d’esports a la papereria, jo també he anat preparant la meva expedició a les properes setmanes, el meu viatge circular a la gran ombra de l’avet i el castanyer. I no sé si hi ha moment millor, després de l'aprovisionament, que el del primer cafè, el primer Hoyo de Monterrey, el llapis amb la punta acabada de fer, el llibre amb l’embolcall acabat d’estripar i les vacances ajaçades als peus com un ca mansoi. Ni que sigui sense saber si al cafè hi podrem posar o no una mica d’estatut. Ja ho va escriure Adam Zagajewski a Houston, amb un diccionari bibliogràfic polonès obert al davant:

 És el teu país i el teu laconisme.
 La teva indiferència i la teva commoció.

 Tantes vides per a una sola pàtria.
 Tanta mort per a un sol diccionari.

ABANS D'ANAR-SE'N

Ahir, mentre esmorzava, vaig trobar aquest acudit de Forges que tot d'una em va fer tornar a les sortides de vacances amb totes les bosses i les maletes a la vorera, el pare mirant d'encabir-ho tot a l'R12 i nosaltres i la mare allà callats, més callats a mesura que anava pujant de volum la filípica del pare. Després, a mesura que ens vam anar fent grans, tot era igual però hi vam anar afegint somriures primer i un riure clar al final, fins fer-ne una més de les anècdotes familiars, un comodí per a sobretaules i situacions similars. I avui em tocarà a mi mirar de posar-ho tot no a l'R12 sinó a l'Astra Caravan.

(Hi ha un referent per a la descripció dels blogs que no es fa servir gaire: els blogs --bé, els blogs no, alguns blogs, el Flux segur-- no deixen de ser una mena de carpeta de retalls, o un calaix d'aquells en què anem desant no sabem gaire per a què coses diverses que ens fan gràcia, paraules i imatges i vincles que ens sabria greu veure anar-se'n en la riuada del dia a dia.)

PRESENTS

T U

El passat viu, ja mort, a la memòria
i al futur ja hi viu, mort, el temps proper.

Mentrestant val, però, la pena viure:
entre les dues morts, tu ets el present.

                      Josep M. Ripoll (Dels marges, Papers de Versàlia, 2005)

BLOCS I UOCS



La Biblioteca de la Universitat Oberta de Catalunya ha preparat un recull digital d'actualitat sobre els blocs com a nou fenomen de la comunicació. D'altra banda, al web de l'IN3 hi ha penjat un interessant treball de doctorat d'Enric Gil (consultable íntegrament i en obert), "Blogosfera: les bitàcoles i l'audiència", sobre identitats, administradors i públic a la xarxa catalana.

I, sense sortir de la UOC, a Lletra tornen a afrontar l'encàrrec més difícil (el més fàcil de fer o reivindicar i el més difícil de resoldre, de plantejar), el del foment de la lectura, amb la quarta edició del debat "Què llegiràs aquest estiu?" i la pàgina torna a ser plena de recomanacions, comentaris i contracomentaris per a tots els gustos.

Gent que carda la llana.

RECORD DE LES VACANCES



Educat, Vicent Partal diu que el sorprenen els turistes que es fan fotos amb els edificis esventrats per les bombes a Xarm el Xeic de fons. Ahir, jo em vaig quedar garratibat davant d'una d'aquestes instantànies publicada al diari. I no vaig ser tan educat: mentalment, vaig engegar aquells dos imbècils somrients a prendre vent, i si de mi depengués els apuntava a una gimcana turística de vuitanta-vuit fotos de cadàvers, a veure si potser l'olor els impressionava una mica. Més que res perquè tinguin un bon record de les vacances.

SARGANTANA

SARGANTANA

Vinc de sentir-me dir (que original) que els poetes són gent estranya i de cal metge i de passar calor amb aquests núvols baixos sense pluja i de pensar si val la pena o no escriure certes coses i de no saber com parlar-ne, i poso el cd i escolto amb els ulls tancats la "Curació natural" d'Enric Casasses...

Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.

ANNES

A Muro dilluns i dimarts hi haurà festa allargassada de sant Jaume a santa Anna. A Barcelona, el sant té una església mig interessant que és només façana, però la santa té una petita meravella amb claustre gòtic ignorada pels ramats de visitants amb xancletes que vagaregen a ben pocs metres arborats pel sol, Rambla amunt i avall, o que s'asseuen a xarrupar amb llargues canyes absurdes grans bols de sangria o cocacola. Pujo pel passeig, giro a la dreta cap al Portal de l'Àngel, tombo a l'esquerra i travesso un dintell embrutit pel temps, fent l'esforç d'obviar els alts edificis circumdants, i entro en la semipenombra de la nau i penso en la meva àvia, la meva mare, en tantes mares i àvies i fills i néts que ara mateix ramblegen en un bòvid anar passant, penso en les meves annes, padrines del futur: santa Anna, Anna Akhmatova, Anne Frank, Anne Hébert, Aina Llorca, Ana María Matute, Anna Murià, Anna Politkovskaia, Katherine Anne Porter, Anne Sexton, feu-hi més que l'anar fent, vetlleu amb un somriure per tots nosaltres, per aquest devessall de nyus i zebres amb samarreta d'esport a ratlles mirant de travessar de pressa el riu tràgic d'un altre estiu sense ombra...

UNA MICA PLANS?

Em miro la PNL, la darrera moda intel·lectogerencial, amb un xic d'escepticisme, però avui hi ha a "La contra" de La Vanguardia una entrevista amb un dels seus apòstols, Joseph O'Connor, que conté dos apunts d'interès. El primer, una recomanació magnífica per als polítics, gestors d'identitat i implicats amb trona en la cosa catalanesca: "En qualsevol situació, fixar-se en allò que es pot fer, en les opcions possibles, és més constructiu que fixar-se en les limitacions".

El segon apunt és un il·luminador apòleg sobre Pablo Ruiz Picasso que O'Connor fa servir per exemplificar com el món és sempre (o pot ser) més ric que no la idea prefixada que en tenim: diu que un dia un home es va acostar a l'artista i va demanar-li per què no pintava les coses tal com són en realitat. Picasso va quedar confós, va respondre-hi que no entenia què volia dir. L'home va treure una foto de la seva dona i va fer: "Miri, com això. Així és la meva dona de veritat". Llavors Picasso va mirar-se bé la foto i va comentar: "És molt petita, no? I una mica plana..."

AVUI, PERÒ FA ANYS

POÈTIQUES (O NO NOMÉS)

El retret dels que no sonen bé als que sonen bé és que només sonen bé. El retret dels sense sentit als que busquen sentit és que només els preocupa el sentit. El retret dels que no tenen èxit als que en tenen és que això és tot el que tenen... Vull dir que el retret dels que no als que sí sempre és que només sí.

AH, SÍ?

"Es lo que hay: el cuerpo es humano."

Alejandro Valverde, jove promesa del ciclisme a qui un cop al genoll obliga a retirar-se del Tour de França.

ESFORÇ

Tots (i totes, ep) podem tenir un mal dia, però hi ha gent que sembla que s'hi esforci.

PER DIR UNES QUANTES VEGADES FELICITATS



S'acaba de fer pública la llista de persones i entitats que rebran enguany la Creu de Sant Jordi. Entre els guardonats, m'agrada poder felicitar especialment en Biel Mesquida, missenyor de la digital Plagueta de bord; en Joan Solà, un mestre filòleg capaç de fer-te entendre amb un somriure fins i tot l'ús dels relatius, i el PEN Català, entitat que no elogiaré per raons de proximitat afectiva però que no me'n sé estar de comentar que té en marxa un extraordinari projecte de web sobre traducció i traductors (amb Saltana, el millor que conec sobre el tema en la llengua de Llull).

CLAUDE SIMON

Al blog invasió subtil hi ha una bona nota sobre Claude Simon, que vivia retirat a Salses i acaba de morir. En català, Bromera té a les llibreries El tramvia, el seu darrer llibre, i anys enrere Proa havia publicat L'acàcia (el 1991 a la Biblioteca a Tot Vent, traduït per Xavier Lloveras) i Edicions 62 Les geòrgiques (el 1989 a la MOLU, traduït per Víctor Compta).

Un vespre va seure a taula davant un full de paper blanc. Ara era la primavera. La finestra de l'habitació estava oberta a la llum tèbia. Una de les branques de la gran acàcia que creixia al jardí gairebé tocava el mur, i podia veure les branques més pròximes il·luminades per la làmpara, amb les fulles semblants a plomes que bateguessin lleument sobre un fons de tenebres, els folíols ovals tenyits d'un verd cru pel llum elèctric que es bellugaven, de vegades, com un plomall, com si de sobte les animés un moviment propi, com si l'arbre sencer es despertés, s'estirés, s'espolsés, i després d'això tot tornava a la calma i les branques reprenien la seva immobilitat.

DEFERÈNCIA

La Carlota va llegir el post sobre el poemet de Robert Frost i em passa (l'amistat: una via ben poc estudiada per explicar com avancem en el mar de la literatura) l'últim llibre de Tobias Wolff, La vella escola (La Magrana), que comença precisament amb el relat de la visita de Frost a l'escola de Nova Anglaterra on estudiava el narrador. I a la tercera pàgina, com una part de la descripció de la mena d'escola de què es tractava, trobo aquest fragment, que em fa pensar en la consideració actual dels professors de literatura catalana (vull dir que, fins que no siguem capaços de substituir-hi el primer "angleses" per "catalanes", ja podem anar doblant ajuts i muntant campanyes):

¿Com podia ser que inspiressin tanta deferència, els professors de llengua i literatura angleses? Comparats amb els homes que ensenyaven física i biologia, ¿què sabien ells, de debò, sobre el món? Doncs a mi em semblava, i no tan sols a mi, que sabien exactament el que valia més la pena de saber. A l'inrevés que els nostres professors de matemàtiques i de ciències, que es concentraven modestament en els seus temes, ells tendien a ser polimàtics. Malgrat ser tan adeptes a la dissecció, no deixaven mai un poema o una novel·la escampada a trossos com una granota esbudellada i que fes pudor de formol. Ho tornaven a cosir tot amb història i psicologia, filosofia, religió, i fins i tot, ocasionalment, ciència. Sense condescendir a afalagar el pretès desig que tenies d'identificar-te amb el protagonista d'una història, et feien sentir que allò que tenia importància per a l'escriptor també ho tenia per a tu.

ABSTENIR-SE'N

Quan m'assabento que el grup majoritari de l'oposició s'ha abstingut a la votació de la proposició de llei de reforma de l'estatut català perquè el troba poc blindat, em ve a la memòria una breu escena prou recent: camí de Brussel·les, vaig coincidir a l'avió amb un dels dos líders de la coalició que avui arrufa el nas. Ell seia a la primera fila, i jo una mica més enrere, amb la qual cosa vaig tenir una visió privilegiada de l'escena quan va entrar l'hostessa amb el carret de la premsa i ell, elegant, calmós, va anar agafant un per un tots els diaris que s'editen a Barcelona fins que va arribar a l'Avui i se'n va abstenir. Potser ja el duia posat de casa. Quan em va arribar el torn, jo sí que vaig agafar l'Avui (encara hi publicaven la soberga sèrie "El camí cap a Frankfurt 2007"), amb dos diaris més. No cal dir que el líder polític és inequívocament nacionalista. I que jo no sé què sóc.

¿LO SABEN, AQUÉL...?

"Rajoy asegura en Singapur que 'el patio ya está limpio, claro, soleado y divertido'."
(La Razón, 7-VII-05)

EL VIEJO OFICIO

Escribir una palabra y otra detrás,
y estrenarlas, como si cada una fuera
la primera mañana del mundo.
Y la emoción de nombrar esa mañana.
Aquí la inteligencia es un manual
de instrucciones. Nada importa,
salvo el lenguaje de las emociones;
nada importa salvo la verdad
que nos salva. Y la música.
Basta con afinar el oído
y escuchar lo que hay detrás
del ruido del mundo.
O lo que es lo mismo:
vivir como un gorrión
después de haber sido pavo real.
Y que cada página sea un jardín
nacido de la selva;
que ese jardín sea también huerto
y una forma de respirar
que deriva en oficio de vivir,
entre la incertidumbre
y la humildad. Una casa, en fin,
donde habitar lo real transfigurado
y sentir gratitud por ello,
como si fuera lenguaje revelado.
Y luego leer lo escrito y no saber
cómo fuiste capaz.

José Carlos Llop, de La dádiva (2004)

I SI...?


La mescla d'intencions, punts de vista i interessos que hi ha darrere del darrer manifest famós i amb dret a cobertura mediàtica total és diguem que molt rica. Avui, Joan de Sagarra hi afegeix una volta més de ventilador relativa al signant que casualment té obra nova en cartell, i no sóc capaç de pensar que sigui impossible...

(...) De los firmantes del manifiesto solo conozco a los nombres que he citado y a algunos pocos más. Entre esos pocos hay uno al que no puedo nombrarlo porque de hacerlo podría ocurrirme una desgracia, y no sería la primera. Más aún; el tipo en cuestión me produce una fuerte urticaria y el médico me tiene prohibido acercarme a él. Sólo les diré que se trata de un conocido hombre de teatro. Pues bien, hace un tiempo que ese personaje abrió los ficheros de su compañía y los puso a disposición de un individuo para que éste escribiese (sin contrastar ningún dato ni entrevistar a los protagonistas) un libro en el que además de ensalzar su persona, se cebase con los enemigos del artista que habían intentado acabar con él. La cabeza visible de esos enemigos resultó ser que era yo. Y fíjense si hizo bien su trabajo el tal individuo, que le cayó una sentencia condenatoria por un delito de injurias y tuvo que abonar (el editor) un buen fajo de billetes.

Pues bien, ahora resulta que aquel mismo individuo que utilizó el hombre de teatro para saciar su ego y escupir a su alrededor, ha escrito un artículo tremendo en el diario Avui contra los firmantes del manifiesto anticatalanista, un artículo en el que habla de "exterminación", de falta de "cojones" y de "tiro de gracia", y que ha motivado, por parte de los intelectuales, una demanda de querella por injurias y calumnias contra el tal individuo y el diario que publicó el escrito.

Me pregunto por un instante -sólo por un instante, pero tengo motivos para hacerlo- si el tremendo artículo no es una treta del hombre de teatro para darle un poco más de contundencia al manifiesto; si el hombre de teatro no ha echado mano del individuo de marras para armar un poco de jaleo, al que es tan aficionado. Confío en que no sea así. Lo que es evidente es que ese artículo, el diario que lo ha publicado y la querella a que ha dado pie, juegan a favor de los firmantes del manifiesto. Porque al hombre de teatro y a sus sicarios les va a resultar harto fácil convencer al personal de que tras el artículo del energúmeno hay un ejército, con o sin tanques, dispuesto a barrerlos del mapa. Seguiremos atentos a la próxima jugada.

[PD. M'avisen que el mateix tema motiva el darrer post del Club de la bohèmia (també en parla, sense la maquiavèlica sospita, en Francesc Amat), i m'ho miro (car les curiositats són les curiositats) amb interès i encara hi trobo alguna perla més de propina als comentaris... Hi ha vols, a voltes, que no saps si van o tornen, però no te'ls pots treure de sobre, i ara a l'estiu precisament en tenim les nits i les sobretaules plenes.]