S'ACOSTA

BE HAPPY

La vanitat és incompatible amb la felicitat.

   Choderlos de Laclos











(via Rodamots. Cada dia un mot)

COMADIRA AL MIL TRES-CENTS

De vegades –cada vegada més– se'm confonen els pintors i els segles: avui he trobat un Comadira del XIV al monestir de Pedralbes, a la capella de Sant Miquel, acabada de restaurar (si encara no hi heu anat poseu-ho a l'agenda com un sí sí sí).

FORA DE MIDA

(via @etfelicitofill)

GRONDEUR

A París, el 14 de juliol.

QUÍMICA ESTIVAL

Enmig de tanta tonteria ambiental, sàpiguen que acaba de sortir el primer senzill d'un disc nou (Evening Machines) de Gregory Alan Isakov. Als senyors @ClaretVives, @danicapoblog i a mi una cosa així ens arregla el mes. Espero que ara a algú altre, si no el coneixen, també.

Apa, i bon cap de setmana. Ah, i visca els països petits.

ALLÀ I AQUÍ

Quan arribes allà, allà no hi ha cap allà. (Gertrude Stein, with a little help of the zen i tal com sabem bé per experiència els pescadors de canya)

DOS AMIGOS

M'encanta el joc que s'ha posat en marxa informalment a Twitter, similar en part al "Cartoon caption contest" del New Yorker, a partir de la foto del rei Felipe VI i Barack Obama drets davant del Gernika, amb la gent imaginant què devia dir el rei d'Espanya a l'expresident nord-americà. I no he sabut estar-me'n de fer-hi la meva aportació.

"Picasso lo tituló 'Gernika'. Que en vascuence significa 'La ley es la ley,
en España manda el Rey. Y por eso lo trajimos a Madrid'."

PERLES DE RUMI, MANENT, SHAKESPEARE I VINYOLI

Tot és u: l'onada i la perla, la mar i la pedra.
 Rumi

Alguna cosa em ressona dins del cap, i deixo que ressoni. Hi ha aquella quasi-cançó de Marià Manent amb el mar i enmig una perla, com una rosa al mig de la terra trista... Pot ser que Manent hagués llegit Rumi? O tots dos van somiar coses similars?

DIUEN: LA MAR ÉS TRISTA 

Diuen: la mar és trista. Quin trepig

fa cada onada, quan s'esberla!

I veig una mar trista, però, al mig,

tu, com una perla.

Diuen: la terra és trista. Quin trepig

fa cada fulla! Mig no gosa.

I veig la terra trista, però, al mig,

tu, com una rosa.

Sabia res Manent del sufisme? El que havia llegit segur és Shakespeare i La tempesta, com Joan Vinyoli. Aquí, la traducció d'aquest de la "Cançó d'Ariel" shakespeariana:

Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:

dels ossos seus se n’està fent coral,

el que eren els seus ulls són perles ara,

ni una mica del que és en ell mortal

no s’ha perdut; una mudança clara

de mar el torna en cosa rica i rara.

Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring

escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.

Vinyoli havia escrit una "Cançó de mar" que acaba amb el vers "i se m'han fet totes les perles ulls", i llavors va adonar-se que allò

era una rèplica gairebé literal del tercer vers de la cançó d'Ariel --el que eren els meus ulls són perles ara-- (escena segona, acte primer de La tempesta, de Shakespeare). Va meravellar-me que el meu poema, nascut arran d'un somni, fos tot ell com preparat per arribar al "màgic" vers final, que li dóna, al meu entendre, un peculiar encís i entitat, gràcies a la referència al de Shakespeare. No em va sorprendre, però, que fos així, perquè l'extraordinària cançó d'Ariel em va colpir ja a la primera lectura i me l'he repetit de memòria moltes vegades, tantes almenys com m'he interrogat sobre l'"essència" de la poesia lírica". Aquest senzill i breu poema deixa l'ànim en suspens, fascinat per la simple descripció lírica de les mutacions que sofreix el cos d'un negat, el qual, tanmateix, no s'altera, ans solament es transforma en una cosa rica i rara.

[J. Vinyoli, "Nota a 'Cançó de mar' i a 'Cançó d'Ariel'"]

MÉS
Miquel Àngel Llauger fa la llista de les diverses versions catalanes de la "Cançó d'Ariel" de Shakespeare (a partir d'aquest article acadèmic de Dídac Pujol).

DOS O RES

«No es pot entendre un idioma fins que no n'entens com a mínim dos», Geoffrey Willans (via @sklla1).

Això en anglès, en castellà, en xinès, en francès, en italià. I anar-ho escampant, més que discutir.

GENTLE ON MY MIND

Ara que tot és 1968, una gran cançó escrita aquell any per John Hartford (i carregada de Grammys), en una versió i un duet de barretada. La millor tonada per a un bon cap de setmana.

(Aquí podeu comprovar com pot anar-se'n de lluny una versió d'una altra, i somriure. Tot i que aquí la cosa millora –per la veu, és clar, no per la producció, tirant a horrorosa–).





It's just knowing that the world
Will not be cursing or forgiving
When I walk along some railroad track and find
That you're movin' on the back roads
By the rivers of my memory
And for hours you're just gentle on my mind

UN NOU SANTORAL, LAIC I CATALÀ

Endreçant papers m'adono que han passat tres anys des de les primeres sessions de treball amb l'historiador Jaume Claret per preparar la presentació pública que havíem de fer (a l'Anglo-Catalan Society) de la recerca conjunta sobre la munió d'entrevistes a personatges destacats de la cultura catalana als anys seixanta i setanta, ara finalment convertida en l'article "Un santoral laic de referència. Les sèries d'entrevistes a figures culturals en el tardofranquisme", acabat d'aparèixer a Catalan Review (no en obert, ho sento).

A l'article hi ha Baltasar Porcel i Montserrat Roig com a entrevistadors i protagonistes, però les pàgines són plenes d'una plèiade d'altres noms, d'entrevistadors (Lluís Busquets i Grabulosa, Joaquim M. Puyal, Antoni Ribas, Robert Saladrigas, Joaquín Soler Serrano) i sobretot d'entrevistats, centenars d'entrevistats, amb una llista preciosa cap al final de la peça.

Miro les dates dels papers i penso que en molts casos cal fer-se càrrec, en l'àmbit de les humanitats, que aquest és el ritme per a la recerca&presentació&redacció&discussió&revisió&publicació acadèmiques. Com amb l'arròs o amb els fills, amb el coneixement compartible no hi ha manera de forçar que les coses vagin més de pressa, si no les volem de supermercat.