AUTORITARISMES

L'autoritarisme és com el Real Madrid, o viceversa. Té una estratègia, reescriu la realitat a base de consignes, ha descobert que comprar els mitjans és relativament barat (quan tens molts recursos) i et permet marcar els discursos públics, accepta el sistema mentre li va a favor i el qüestiona i deteriora si mai gosa jutjar-lo, emblanqueix la violència i es mou amb una lògica idolàtrica.

En aquesta interessant entrevista d'avui al diari Ara, la periodista francesa Salomé Saqué descriu molt bé algunes de les dinàmiques de l'extrema dreta (o de l'autoritarisme, o del nou feixisme: busquem-hi el nom adient) a França, tot subratllant que la qüestió és transnacional. Preguntada pel cas Sarkozy, per exemple, comenta: "El que em preocupa és com s'ha cobert mediàticament el cas: pocs periodistes han seguit el judici de prop i molts mitjans s'han limitat a repetir les paraules de Sarkozy, que ataca la justícia". A algú li sona? I no són només els periodistes: cadascun de nosaltres bastant alegrement reproduïm de vegades aquest comportament en la nostra pràctica digital, per exemple. Vist des de la gola del llop us puc ben assegurar que Saqué no parla només de França, ni només dels bojos que l'assetgen. Pregunteu-ho per exemple al rector de la universitat de Sevilla, o a la de Columbia. Hauríem de posar-nos tots plegats a pensar i a discutir estratègies democràtiques alternatives, i acords molt bàsics però radicals sobre com pensem reaccionar davant de l'abús de poder. Perquè d'això es tracta. I l'abusador no té cap intenció de deixar de guanyar.

 

CAILLEBOTTE

Fins al 4 d'octubre hi ha oberta a l'Art Institute de Chicago l'exposició "Gustave Caillebotte: Painting His World". A més del quadre famós dels rascadors de parquet, cedit pel museu d'Orsay (que molts coneixem de quan vam estudiar Història de l'Art), a la tria, prou generosa, destaquen tot un seguit d'interiors burgesos amb escenes de vida més o menys quotidiana i, entre tots, alguns bons exemples de gent corrent llegint, com aquest "Interior, dona que llegeix" (1880, col·lecció particular) amb el curiós triangle generat sota les pàgines del diari que ella té entre les mans, on queda contingut (i transformat en un nou angle del triangle), més petit, a uns metres, ell que també llegeix. Lectura (lectures) a prop.

NI RENAN NI PLEBISCIT, PORRAS

Joan B. Culla descriu molt bé a "La sedició i el plebiscti quotidià" (Ara, 7-XI-22) el panorama madrileny pel que fa a la reforma jurídica del delicte de sedició que mira de fer el PSOE  i a la reacció de la dreta espanyola. Per això no me n'estic de citar-lo in extenso: 

"Si ja va quedar verificat que Alberto Núñez Feijóo no sap qui va ser George Orwell, és evident que tampoc no ha sentit a parlar mai d’Ernest Renan. Les nacions modernes, a l’Occident liberal, s’han construït sobre la base del consens. Un consens no espontani, esperonat per polítiques d’assimilació i aculturació de les minories, però alimentat sobretot per l’existència d’un projecte nacional/estatal atractiu i generós en oportunitats per als que s’hi adherissin, de tal manera que l’estat/nació guanyés de manera còmoda i repetida aquell “plebiscit quotidià” a què s’havia referit Renan. 

   L’estat francès no convertí els occitans o els catalans del nord en francesos a punta de baioneta o a cops de porra, ni tancant els que dissentissin dues dècades en un presidi. Ho va aconseguir per la via de la seducció, dels avantatges: oferint-los una educació eficient –en francès, per descomptat, no en patois–, carreres professionals o funcionarials brillants, plataformes de projecció internacional per a llur creativitat, etcètera. Josep Joffre (Rivesaltes, 1852) no va seguir el camí de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859) perquè a ell França sí que li va oferir una carrera militar brillant i exitosa, un patriotisme reeixit. 

   Si l’estat espanyol no ha estat ni és capaç d’oferir res d’això, sinó tan sols collonades com ara la Marca España, España Global, etcètera; si, en lloc de guanyar a Catalunya el “plebiscit quotidià”, el sentiment nacional espanyol hi topa amb el rebuig frontal d’una gran part de la ciutadania –la qual en voldria un altre, de plebiscit–; si, en resum, Espanya ha renunciat per complet a seduir els catalans que volen deixar de ser espanyols, ¿el PP creu que la solució és l’enduriment de l’amenaça repressiva, el "Si ho torneu a intentar, us podrireu a la presó"? Ja em disculparà el senyor Feijóo, però aquesta és una recepta pròpia dels règims més reaccionaris del segle XIX europeu; així era com pretenien mantenir la seva unitat aquell imperi otomà o aquella Rússia tsarista que eren descrits com a “presons de pobles”... i que van acabar implosionant. Aviat començarà el 2023, i no som a Rússia ni a Turquia."

GRONDEUR

A París, el 14 de juliol.

DOS O RES

«No es pot entendre un idioma fins que no n'entens com a mínim dos», Geoffrey Willans (via @sklla1).

Això en anglès, en castellà, en xinès, en francès, en italià. I anar-ho escampant, més que discutir.

PARAULES

Chez moi, tout part des mots, je suis amoureux des mots.

                                                     Georges Brassens

POLTRES

Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan observadores i tan gràcils com qualsevol de les pintures posteriors. Podríem dir que l'art va néixer com un poltre que de seguida es posa dret i camina. O, per explicar-ho menys vívidament (en la foscor tot és vívid): el talent per fer art acompanya la necessitat de l'art; arriben junts.

                                    John Berger, "Le Pont d'Arc" (Sobre el dibuix, Viena, 2016, p. 92. Trad. de Marta Pera Cucurella)

SEMPRE ÉS MILLOR PRONUNCIAR BÉ

Via The New Yorker.

TERCIOS DE TOLOSA

Robar, insultar i cremar amb orgull: torna la hispanidad més rància i més tronada. Gràcies a VilaWeb i a Jordi Borràs hem conegut l'existència de la pàgina de facebook "No estáis solos, España entera está en contra del separatismo", on han publicat aquest llarg vídeo, certament impressionant, d'uns afeccionats de La Roja, orgullosos del que fan i que els filmin ("Carlos, grábalo, grábalo, Carlos") despenjant d'una finestra una estelada a Tolosa, França, després del partit entre Espanya i la República Txeca guanyat amb gol de Piqué a passi d'Iniesta. Unes desenes de joves espanyols, doncs, agafant una cosa que no era seva i cremant-la (amb eficàcia diguem-ne peninsular) entre crits de "¡Yo soy español, español, español!", "¡Ártur Mas, cámara de gas!", "Quema eso, esa puta mierda", "¡A por ellos, oe!" (el mateix que se sent als mítings de Ciutadans, vés per on), "¡Que viva España!" i "España es una y no cincuentaiuna".

A qualsevol país ja no normal, sinó mitjanament decent una actuació com aquesta mobilitzaria el Ministerio del Interior i la Real Federación Española de Fútbol, i els responsables del robatori, dels crits i de la crema serien identificats i encausats de seguida. Però entre nosaltres, la por de l'actuació del Ministerio, amb un català al capdavant, queda clara en el fet que al vídeo de Tolosa tothom hi surti a cara descoberta, feliços de la gamberrada, i en el comentari del mantenidor del lloc a Internet ahir mateix: "Dado que ha tenido muy buena audiencia y nos hemos reído mucho con los separatistas y podemistas con sus argumentos sin sentido lo subo más arriba para quien se lo haya perdido!".

UNA DE NECROFÍLIA

Aquest dissabte de matí, a la plaça Urquinaona, uns quants veterans de la Legión espanyola, el cos militar copiat de França del qual fou comandant Francisco Franco i que participà en la repressió de la revolució d'Astúries, en la Guerra Civil Espanyola al costat dels sublevats, en la campanya de Rússia al costat de Hitler i de la División Azul, en la guerra d'Ifni contra els marroquins i al desastre del Sàhara contra tothom, aquesta trepa es manifesta avui a la ciutat de Ferrer i Guàrdia, Carles Pi i Sunyer i Montserrat Roig a favor de la Constitució espanyola, i hi desfilaran cantant, esperem-ho, "El novio de la muerte":

  Por ir a tu lado a verte,
  mi más leal compañera,
  me hice novio de la muerte,
  la estreché con lazo fuerte
  y su amor fue mi bandera.

Per als que no podreu venir a Barcelona a veure-ho en directe, el vídeo musical d'aquest dissabte reprodueix l'himne de la Legión, adaptació d'un cuplet de Fidel Prado que als anys vint cantava Lola Montes. Crec que tot plegat serveix per entendre millor algunes coses.

DIVIDIU PER CATORZE

"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".

Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".



(via @FrancescFreixa)

OUTRAGE!

Hi ha coses que tornen cada any: els polls a l'escola, les travesses pel Nobel, els dinars de Nadal i Sant Esteve, les rebaixes, Sant Jordi, certes columnes a certs diaris i, darrerament, la final de la Copa de Su Majestad el Rey i la simpàtica botifarra de discussions que arrossega sobre quin dia es jugarà, a quin estadi i com ens ho farem per impedir que els espectadors xiulin la Marcha Real. Enguany el sorteig ja es va ocupar de mig solucionar el problema enfrontant entre si l'Athletic de Bilbao i el F.C. Barcelona, però el club dels catalans desafectes ha aconseguit arribar a la final i ara ens esperen tres entretinguts mesos d'acalorat debat estèril sobre tot plegat.

Si voleu afegir un toc cosmopolita a les picabaralles, podeu adduir que a la terra de la Revolució, de les baguets i de Montaigne els passa una cosa semblant, i de fa temps. Tant que té entrada pròpia a la Wikipédia ("Outrage aux symboles nationaux en France") i tot.





MÉS
Dos professors universitaris desvagats han escrit un article acadèmic sobre el tema.
"Coses no tan dites" (F l u x, 27-V-12)

ELS LLIBRES CREMEN BÉ

Vosaltres sabíeu que a la banlieue de París en els darrers deu anys han cremat setanta-dues biblioteques públiques? Una dada singular amb què un no sap gaire què fer (com amb les declaracions del jove que ho explica), certament dissonant amb el que solem associar a aquests equipaments. En parla Pau Giralt en un article a Núvol titulat "Llibres en flames", on fa un breu recorregut per diversos episodis de destrucció de biblioteques i els seus principals protagonistes.

A la Wikipedia, les cremes de llibres al llarg de la història tenen entrada (llarga entrada) pròpia.

DE COLORS

"El vermell aquí és meravellós a darrera hora de la tarda. Durant el dia és el blau, qui preval. Quina vida tan intensa que tenen els colors, i com canvien amb la llum!" (Pierre Bonard en una carta a Henri Matisse des de Le Cannet, a la Costa Blava).

SÍRIA EN 10 MINUTS

"Quan vulguis entendre el present, pregunta't: 'I el passat?'". #WHYSIRIA: un bon esforç explicatiu. Per si serveix a algú més per situar-se en el conflicte...

EPÍTET

Havíeu sentit mai tantes vegades l'adjectiu català o catalana als mitjans de comunicació de Madrid? Et comprenem, Karim.

Via @proyectopanenka

ALS PEUS DE LA CATEDRAL

Un cop, en juny, al vespre,
en tornar d'una llarga excursió
i tenint encara fresca en la memòria
l'olor dels arbres en flor de França,
els camps grocs i els plàtans verds
que corrien ràpid davant del cotxe,

sèiem a la vorada als peus de la catedral
i parlàvem a mitja veu de la catàstrofe,
del que vindria, de l'amenaça inevitable,
i algú va dir, això és el millor
que podem fer ara:
parlar de la foscor en aquesta ombra tan clara.

 Adam Zagajewski, "U stóp katedry" (del llibre Antenes)
 Versió de Xavier Farré











MÉS
Xavier Farré, "Adam Zagajewski. Recuperar territoris" (Núvol, 13-X-14)
Més Zagajewski al F l u x

DOS TRAMVIES

Llegint embadalit les pàgines inicials d'El tramvia groc (Proa, 2013) m'anava venint al cap el record d'un text que hi ressona amb unes altres vies de ferro, a Perpinyà per comptes de València, però ple també ple de memòria infantil evocada des de l'edat ja més que adulta: El tramvia de Claude Simon. I llavors a la pàgina 66 ("i, amb un soroll de cremallera, estrenyia els frens") ve que hi apareix literalment Le tramway, i resulta que la traducció al català (publicada el 2002 a L'Eclèctica, de Bromera) la signava... Joan-Francesc Mira. Et de nouveau cela s'est produit...

LE ROUGE, C'EST LA FRANCE!

Llegeixo la frase "Eliminer le pantalon rouge? Jamais! Le pantalon rouge, c’est la France!", pronunciada pel ministre de la Guerra francès Eugène Étienne poc abans que la seva emocionada exaltació de patriotisme cromàtic acabés costant uns quants centenars de milers de morts a les batalles d'obertura de la Primera Guerra Mundial, i no puc no pensar en la bacanal de desplaçament simbòlic i tèxtil que vivim ara mateix a Catalunya (amb obertura de botigues franquiciades i tot), en la segona equipació del Barça d'aquesta temporada, en tants logos d'organismes i campanyes de la Generalitat, en els tricornis encara vigents de la Guardia Civil, en el pavelló espanyol al Mobile i la Marca España en general, en el meu DNI, i en el curiós atzar que fa que, a l'hora de posar groc i grana junts on no cal o no toca, espanyols i catalans (i aragonesos) ens acabem assemblant tant.

ÀNGELS A CAL BARBER

En el Dia Mundial de la Poesia, una blasfèmia clàssica, amb versió inèdita en català de propina a càrrec de Carles Torner i que serveix, a més, per anunciar urbi et orbi els 50 poemes amb àngel (títol encara provisional) que preparem junts per a la col·lecció d'antologies d'Ara Llibres.


ORAISON DU SOIR

Je vis assis, tel qu'un ange aux mains d'un barbier,
Empoignant une chope à fortes cannelures,
L'hypogastre et le col cambrés, une Gambier
Aux dents, sous l'air gonflé d'impalpables voilures.

Tels que les excréments chauds d'un vieux colombier,
Mille Rêves en moi font de douces brûlures :
Puis par instants mon coeur triste est comme un aubier
Qu'ensanglante l'or jeune et sombre des coulures.

Puis, quand j'ai ravalé mes rêves avec soin,
Je me tourne, ayant bu trente ou quarante chopes,
Et me recueille, pour lâcher l'âcre besoin :

Doux comme le Seigneur du cèdre et des hysopes,
Je pisse vers les cieux bruns, très haut et très loin,
Avec l'assentiment des grands héliotropes.

 Arthur Rimbaud




LA PREGÀRIA DEL VESPRE

Inclinat com un àngel que fos a cal barber,
empunyo fort la gerra mentre en degota escuma,
ventre i coll arquejats, mossegant la Gambier,*
em deixo dur ben lluny pel velam que s’esfuma.

Com excrements calents d’un colomar remot
mil somnis em turmenten d’una cremada viva.
També el meu cor és trist: sembla, de l’arbre, un brot
tot ple dels regalims daurats de la saliva.

Havent-me ja empassat els meus somnis a glops
me’n torno i he buidat quaranta cops la gerra.
Em concentro en la urgència entre la gent que xerra:

tan dolç com el Senyor, entre cedres i clops,
pixo fins dalt del cel, molt amunt i, ben xops,
s’inclinen, assentint, espígols fins a terra.

 Arthur Rimbaud
 versió de Carles Torner ©

* Una Gambier és una pipa barata, de fang.