SIR McCARTNEY

Amb el primer minut ja en té prou per quedar-se amb nosaltres. Després venen dues hores més (via @TeresaAmat). Des de l'estació Grand Central de Nova York, el 2018, passada de llarg la setantena.

I bon cap de setmana a tothom.

LLOCS QUE ENS ACULLEN

The pattern fades, the city stands.

Bon cap de setmana altra vegada, i bentornades i tornats tots.

EN UN ALTRE TEMPS I AQUÍ

Algú ho diu en un dels comentaris: "crying for joy". M'escolto l'enregistrament imaginant aquell diumenge de juny a Manhattan que encara no havíem nascut, amb gent arribant tard i buscant lloc a les fosques, algú que es palpa la butxaca de l'americana, un altre que demana per beure, aquella mà damunt d'una altra mà, i les escombretes aturades a la de Paul Motian mentre espera que Bill Evans enllesteixi la primera frase musical i ell hagi d'entrar.

Bon cap de setmana a tots els arribats a destemps.

BACK TO BASICS

No, no estic citant Christina Aguilera. Volia parlar-los d’un altre retorn: volia explicar-los que al gener de 2010, en aquesta columna, hi vaig publicar una peça titulada "Ja el tinc" on contava cofoi que els Reis m’havien portat un eReader, un lector electrònic de llibres. D’aleshores ençà no hem deixat de discutir, esperar, témer, desesperar i matisar sobre la mort o no del llibre en paper com sempre l’havíem conegut (no sempre: l’invent té poc més de cinc-cents anys) a mans del llibre electrònic, i de les llibreries de sempre a mans dels nous espais de descàrrega digital.

Ara resulta que Amazon, la bèstia negra de la compra en línia fundada per Jeff Bezos el 1994, ha obert una llibreria física a Nova York, a Columbus Circle, i trobo que la notícia ha passat bastant desapercebuda. La botiga es considera una "extensió física" del portal d’Internet "que integra els beneficis de la compra offline i online", i incorpora estratègies, productes i recomanacions provinents de l’experiència digital. Tafaner de mena, me n’hi vaig anar. I el que hi vaig trobar va ser un espai relativament reduït, poquets clients, uns llibreters o venedors molt amables (fet comú als Estats Units), una secció de “Llibres-més-posats-a-la-llista” d’Amazon, una altra de "Molt citables" (amb els llibres més subratllats pels usuaris de Kindle), l’ús de textos de ressenyes de clients (per comptes de crítics) i de la valoració mitjana (sobre cinc estrelles) juntament amb el nombre de ressenyes al portal com a criteris qualitatius... Era al món real i al virtual, a la vegada.

Sincerament, no vaig saber gaire què pensar. Qui hi guanya o hi perd, què s’hi guanya o s’hi perd. Com a símbol, que Amazon desfaci el camí fins a l’origen, de tornada a una llibreria "física", ho trobo potent. Potser ments més despertes o més acostumades a mirar endavant com les de Genís Roca o José Antonio Millán sabran destriar quant hi ha en el moviment de simple operació de màrqueting o de retorn a l’essència. Jo imaginava les reunions del gremi de llibreters, amb aquest nou soci, i se m’escapava un somriure.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 30-V-18
Versión en castellano

A LA CINQUENA

Què feu que no seguiu a twitter @stjohnsphoto, el compte sobre fotografia de la St John's International Academy, una escola secundària "with academy status" de Marlborough, UK?

Avui, per exemple, hi han penjat "The Flatiron" (1904), d'Edward Steichen, amb l'edifici acabat de construir, i m'agradaria que em diguéssiu així en una mirada ràpida si és una foto, un quadre, un conte, una cançó de Joe Henry o una escena d'una pel·lícula de Jim Jarmusch o James Ivory. Per exemple.

SEMPRE ÉS MILLOR PRONUNCIAR BÉ

Via The New Yorker.

A CONTRACORRENT

Visc(a) la República Independent del New Yorker...

PPP

"Ho paura di una morte violenta"... El suplement La Lettura del Corriere della Sera dedica una esplèndida selecció de fotografies als quaranta anys de la mort de Pier Paolo Pasolini.

LA CÉRVOLA EN MI

M'agrada molt TheRedList. La imatge de Janet Delaney que proposen avui, per exemple, és de primera.

Janet Delaney, "Woman with tree" (1987)

S. F. VANNI

M'envien d'Itàlia una història esplèndida d'enciclopèdies i diccionaris i estampes i llibres italians... a Manhattan. Tot va començar el 1884 en aquest racó de la fotografia, al 548 de West Broadway, a Nova York, per sobre de Little Italy, quan un immigrant sicilià, Sante Fortunato Vanni, decideix obrir-hi una llibreria. No us perdeu l'evocació que en fa al New Yorker Alec Wilkinson.




MÉS
Sobre West Broadway, a Manhattan.

ROLLINS: AL FONS A LA DRETA

Tanqueu els ulls i recordeu els moments inicials, els preliminars, en posar-vos a veure una pel·lícula de Woody Allen: bona música de jazz, fons negre, tipografia blanca fina, sempre la mateixa, i el "A Jack Rollins and Charles H. Joffe Production" obrint-ho tot o just abans de la llista d'actors. Dijous va morir, als cent anys, Jack Rollins, productor de Woody Allen, mànager de molts altres artistes ben coneguts i la figura en qui s'inspira una de les grans pel·lícules del director de Manhattan: Broadway Danny Rose (1984). Aquí el teniu per sempre al fons a la dreta de la fotografia, en una mena de contracameo, donat que a l'escena estan parlant precisament d'ell.

UBI CARAM

via Tony Brown

CONSELLS DE LECTURA

La gent de Bookriot (Book Recommendations and Reviews) proposen quaranta petits consells per a una millor vida lectora. Són propostes elementals però eficaces, per poc que juguis a seguir-ne algun, ni que ja us considereu bons lectors.

Hi he arribat via el compte de Twitter de la NYPL, la biblioteca pública de Nova York (@nypl), un molt bon recurs digital. Tan recomanable com el de @BookRiot mateix. De res.

BÉ, CLAR, BREU I DE PRESSA

A la llista d'ocupacions a què m'agradaria haver-me dedicat a la vida (que sovint fan somriure o directament riure la companyia) hi ha la de redactor dels obituaris del New York Times, pàl·lidament imitats un temps per El País, aquella malaguanyada capçalera que ara sembla tenir per referent El Mundo.

La peça del NYT d'avui (de fa unes hores) sobre Nadine Gordimer, per exemple, signada per Helen T. Verongos, Staff Editor del diari, va a la pila de retalls. I jo segueixo escrivint altres coses sense interès.


  
Gordimer el 2005. Foto: Radu Sigheti/Reuters

D'ALBATROS

"L’albatros no és un ocell qualsevol en la història de la poesia occidental. En un dels seus poemes més famosos, Charles Baudelaire en va fer l’emblema de l’artista romàntic: l’esperit que sap elevar-se majestuosament, però que se sent maldestre i és objecte de menyspreu quan baixa a viure entre els altres homes. Trobam un altre albatros, potser més proper a Snyder, al llarg poema narratiu The rime of the Ancient Mariner, de l’anglès Samuel Taylor Coleridge. Un vaixell pateix una estanya venjança perquè un dels seus mariners havia matat un d’aquests ocells: un acte de crueltat que Coleridge, un dels primers romàntics, ja presenta com una fractura entre home i naturalesa. El més curiós, però, és que Snyder es refereix al gran ocell de l’oceà amb una citació entre cometes que no és ni del poema de Baudelaire ni del de Coleridge: parla dels “distingits estrangers vinguts a visitar-nos d’un altre món”. L’expressió és de Frederick Law Olmsted, un cèlebre arquitecre paisatgístic responsable, entre d’altres coses, del Central Park de Nova York, que la va escriure per parlar… de les sequoies gegants de Yosemite. Els ocells gegantins i els arbres gegantins, molt adequadament, es lliguen en la naturalesa sacralitzada de Snyder."

 Miquel Àngel Llauger, "El món sense albatros de Gary Snyder" (13-I-14)

REFLEXOS I DERROTES

No només el protagonista de Climent, va a la casa de Keats a Roma. Tal dia com avui va morir a l'exili, a Mèxic, un gran poeta i assagista, un dels grans.

Juan Luis Panero, recentment desaparegut, ho recordava anys enrere: la literatura és un esplèndid podrimener.










LUIS CERNUDA

En Madrid, donde me dieron la noticia de tu muerte,
en Sevilla, años después, en una extraña primavera,
en Londres, repitiendo tantas veces
el sonido de tu voz, el roce de tu mano.
En Nueva York, mirando caer la nieve
—junto a aquel cuerpo que tanto quise—,
y en México, bajo la lluvia, frente a la piedra rajada,
que nada guarda sino tu nombre y la ceniza de un recuerdo,
has estado conmigo, fantasma de un fantasma.
Y esta tarde de Roma —en la casa en que muriera Keats—,
bajo la luz transparente de principios de otoño,
he vuelto a sentir, casi un temblor, tu presencia,
la terca pasión de tu memoria,
algo remoto y familiar como tu fotografía.
Que esa presencia, esa memoria me acompañen
hasta el día en que sean reflejo fiel,
testimonio inútil de un sueño derrotado
y una mano cierre mis ojos para siempre.

 Juan Luis Panero, Desapariciones y fracasos (1978)

LOU BONET BROWN

La primavera de 2007 l'Institut Ramon Llull va organitzar a Nova York un seguit d'activitats de presentació i promoció de la cultura catalana (en bona part concebudes per Emili Manzano, inaugurades per Josep Bargalló, coordinades per l'equip de Carles Torner). Una d'aquelles activitats va ser una lectura de poesia catalana moderna a càrrec de Laurie Anderson, Lou Reed i Patti Smith que va tenir lloc a Manhattan, al Baryshnikov Arts Center, els vespres del 23 i el 24 de març. L'enllaç amb els artistes havia estat Borja Sitjà, cap d'una de les àrees del Llull, i jo vaig tenir la sort que m'encarreguessin de preparar amb Xavier Albertí la selecció dels poemes (i de les versions) que s'hi havien de llegir. Escric "la sort" i hauria d'haver escrit el privilegi: escoltar Laurie Anderson llegint Maria Antònia Salvà i el "Manifest groc", Patti Smith interpretar "L'Elionor" de Martí i Pol o Lou Reed vacil·lar-nos dient "Al Brown" de Blai Bonet va ser una experiència que els presents a la sala, asseguts a les fosques en aquelles grades incòmodes, no oblidarem fàcilment.

El llibret de l'acte (accessible ara a Internet) contenia una breu presentació titulada "El tallapapers" que després vaig perdre en un dels cataclismes informàtics que ja formen part de les nostres vides, i que ara he pogut repescar. La transcric aquí en anglès, tal com va ser publicada, pensant en lectors que per primera vegada eren (o siguin) a punt d'escoltar Carner, Espriu, Ferrater o Marçal en la llengua de Yeats i Frost, de Dickinson i Thomas.

THE PAPER KNIFE

For those of us who love literature, the world can be contained in a study with a few shelves packed with books, a comfortable armchair, a desk to write on and a couple of windows through which the daylight filters in. Our world, the study, is full of sounds and smells and colors and objects, full of stimuli, each with its own story and relevance. But now let’s focus on one of them, just one, as Gabriel Ferrater, the poet, does:

   Among the objects of the world, among the few
   objects I have clung to, there is a paperknife:
   a short ivory blade,
   naked to my hand, which turns brown or pale
   according to the light of days and places.
                                           "El lector" (The Reader)

We are here today to propose to you that, among all the objects that fill the study of world literature, you let your eyes light for a few moments on this paper knife. Pick it up in your fingers; weigh it in your hand. It is not the largest object in the room, nor perhaps the first to catch your eye, nor perhaps the most valuable one, but its blade bears the memory of the gentle weight of centuries: the first treatise on verse in a Romance language; the first essays written in Europe in a language other than Latin by Blessed Ramon Llull, one of “God’s fools” who used words to try to convert infidels; the memory of the first translation in verse of the Divine Comedy; of Pope Alexander VI’s letters to his daughter Lucretia; of Tirant lo Blanc, the “finest novel in the world”, according to Miguel de Cervantes; of Catalan folk songs compiled in the Romantic period; of the first translation of Nietzsche in Spain; of Salvador Dalí’s postcards to his friends; of the many pages written, first from the trenches of the Spanish Civil War, and then later from exile. It is old, this paper knife. It is small, and sometimes gets lost among the great literatures stacked up on the desk in the study, or buried under canonical tomes but, somehow, it always finds its way back to our hand, settles in, and once again is of use to us. It is shaped like a knife, but what it tears open and pours into our hands are words: words in a language which, after eight long centuries, speaks of the world and all it contains, whether close up or far away. In his prologue to the poems of Gabriel Ferrater, Seamus Heaney suggests – in words applicable to Catalan poetry as a whole – that it is a poetry “in love with its own materiality but not altogether fulfilled by it. It is poetry convinced of its historical contingency but still insistent on its subjective rights”.

Let’s listen, just for a moment, to the paper knife. It will speak to us of painters and writers like Narcís Comadira, Perejaume and Miquel Barceló; of avant-garde pastry chefs like J.V. Foix or radicals like Joan Brossa; of Hellenists like Carles Riba; of contemporary troubadours like Enric Casasses; of exiled diplomats like Josep Carner; of unabashed Valencians like Vicent Andrés Estellés and visionary poets from the Balearic Islands like Blai Bonet. It speaks to us in the name of the prolific procession of Catalan poets over the last hundred years, of the multitude of Catalan writers today, of the stones on the peaks of the Pyrenees and the crystalline waters in the coves of Menorca; it speaks to us in the name of the sinuous shapes of Antoni Gaudí’s works and the vivid red in the paintings of Joan Miró; in the name of the ripening fruit on the trees in the Segrià region and of the first baby tooth lost by the young son of the latest Ecuadorian immigrant to arrive in Barcelona. The paper knife, all this poetry, is now in our hands, waiting to be heard. It beats in our ears with the ancient blood of verse. We don’t know exactly what it is trying to tell us, but we do know that it has something to say. Then we will turn back to the light of the days and the places and the other objects in the study, now with a small, yet palpable, new imprint of literature in the palm of our hand. Of Catalan literature, of literature belonging to all.

 Jaume Subirana
 (del programa de mà de Laurie Anderson, Lou Reed and Patti Smith reading Catalan poetry, Institut Ramon Llull, 2007)

PINT DE VUSTA

Diu que a Woody Allen. El documental s'explica que al seu dia el director va proposar a United Artists rodar una pel·lícula gratis si acceptaven no estrenar Manhattan, que li semblava un horror... Com ara Cervantes, convençut que passaria a la història per les seves Novelas ejemplares.

QUE CHESHIRE ENS AJUDI

No se m'acut altra manera de prendre'ns aquest cap de setmana que amb molt d'Evans.

NY & BCN

Aquest vespre si sou o fóssiu a Nova York no hi ha excusa per perdre's la taula rodona sobre "La prosa d'un poeta: la visió poètica de Zbigniew Herbert," amb Edward Hirsch, Charles Simic, Alissa Valles i Adam Zagajewski. La convocatòria és a la seu nova de Poets House, a la part baixa de Manhattan, a prop de Battery Park.

Si no hi sou o no ho teniu fàcil per saltar-vos l'oceà, apunteu-vos que a Barcelona la setmana vinent presentem el llibre que recull la poesia completa d'un altre poeta amb molta prosa al darrera, Fernando Beltrán (creador de l'Aula de las Metáforas). El llibre es diu Donde nadie me llama i l'acaba de publicar Hiperión. L'acte serà dimecres dia 30 a les set del vespre a La Central del Raval, i tot i que els glossadors no tinguem l'anomenada dels d'avui a la Nova Amsterdam, l'entusiasme que hi posarem els Jordi Llavina, Ana María Moix, Carles Torner, Jordi Virallonga, Esther Zarraluki i un servidor serà com a mínim equivalent.