TRUCA-LI

La felicitat deu ser una cosa semblant a veure aquesta gent en directe. I avui he sabut que a la tardor seran a València i a Madrid. Per què no també al cuadrante nordeste? 

Apa, bon cap de setmana als que truquen i als que no ho fem.

INJÚRIA

 

4M

Al final resulta que Cs era el sorollet que fa un partit en desaparèixer.

 

MADRID

¿Cómo vamos?
Hasta luego.
¡Un abrazo!

PER OBSERVAR MILLOR

Miquel Barceló passejant pel Museo del Prado amb el fotògraf Jean Marie del Moral com a testimoni a "El Prado de Barceló" (El País Semanal, 2-VI-19).

I llavors salta l'espurna, la meravella, l'alegria íntima en trobar-t'hi, d'alguna manera (modesta i banal si voleu), retratat: "Cuando voy a un museo, si puedo llevo siempre un cuaderno pequeño en mi bolsillo. Puede sorprender, pero suelo detenerme en los mismos detalles. No es para recordar, pero me ayuda a observar. En estos cuadernos también hay cosas que no tienen nada que ver: listas de compras, notas diversas… Hago los cuadernos como realizo mis cuadros: sin objetivo preciso. Son pulsiones. Los cuadernos no son estudios ni preparatorios de nada. Tomo notas por todos lados, no saco fotos, dibujo en mis cuadernos".

Foto: Jean Marie del Moral

NO QUIERO SALIR

El Francisco Mercury del Guadarrama és "un anciano desahuciado, travesti y oprimido..." Oh yeah!

A Polònia se superen, després del "Y no estaba muerto" de l'any passat.

ARCÀDIA MESETÀRIA

Avui inauguren a Madrid (a la Fundación Telefónica i fins a l'onze de setembre) l'exposició "Torres-García. Un moderno en la Arcadia", que hi arriba de Nova York i de Málaga. Com que no vindrà a Barcelona per tot allò que ja sabem de memòria (la subalternitat que ens espera), la mostra del primer gran uruguasho i català, autor dels frescos del "Saló de San Jordi en el Palau de la Generalitat de Barcelona, la silla del poder soberano catalán", bé val un AVE i una tasseta de brou a Lhardy.

DE LA FUGA

Narcís Comadira, Vicente Molina Foix, José Mª Micó i Fernando Beltrán seran dilluns vinent al vespre a la Librería Rafael Alberti de Madrid per parlar i llegir d'El arte de la fuga.

BARRA LLIURE

Espanya és, cada dia més, una gran família.
















Via @AturemElFeixism

PARENTIU

Al tren, al seient del darrere, una cosina germana però de la banda de la família que no ens parlem gaire:

—¡Yo quiero que pierda el Barça siempre!

USUAL SUSPECTS

Avui, després del seminari de recerca en curs del grup IdentiCat, discutíem amb la professora Luisa-Elena Delgado, de la universitat d'Illinois at Urbana-Champaign, sobre casos i exemples del nacionalisme espanyol que aplega al seu llibre a punt d'aparèixer en castellà (que serà de lectura i defensa obligada). Després, al bar on feia el cafè de cloenda de la jornada, el déu de les casualitats (que ja sabem que no existeix, es diu Destí) m'ha posat sota els ulls una entrevista amb Joaquín Leguina, significat expolític socialista, primer president de la comunitat de Madrid (de 1983 a 1995), que es veu que té clar que hi ha coses molt pitjors que el poder econòmic:

—¿Qué sensaciones le da el palco del Madrid?
—Es un palco de gente adinerada, pero lo prefiero al palco del Barcelona que está lleno de políticos que quieren hacerse la foto para ver quién es más nacionalista. Eso de que el Barça­ es más que un club es sospechoso. Yo nunca sería de un equipo así. El palco del Barça es un espectáculo deprimente.

Sense saber-ho, Leguina m'ha donat l'etiqueta, la fórmula que em rondava fa temps però per a la qual no acabava de trobar les paraules justes: el Barça (vol dir, no ens enganyem, el Barça i els catalans) és a hores d'ara sospitós. La resta de substantius usats a l'entrevista en referir-se al tema són diguem-ne preocupants: cáncer, pelea, batalla, abismo, estacazo, ley, enemigo, navaja, pescuezo... Però en tot cas de moment prenguem nota que Barça i els catalans, a hores d'ara, vistos des de Chamartín per castellanos viejos com Leguina, són com els sospitosos habituals. Dignes doncs de distància i de vigilància. De moment.

MÉS EUROPA

La història no és meva però és fresca del dia. Us la transcric tal com me l'han contada: "Recordo quan deien 'Com més a prop Brussel·les, més lluny Madrid: més oberts, més descentralitzats'... I què ens trobem? Ara torno de correus: una amiga m'envia un regal dels Estats Units i el tenen... a Madrid! Si el vull rebre he de pagar taxes duaneres com a objecte d'importació! A l'oficina em diuen —mentre sona pels altaveus 'Que viva España' (no és broma), i naturalment en castellà (per no discriminar-me)— que des de fa cinc mesos tot el que ve dels USA, sigui comercial o privat, paga taxes duaneres d'importació. Que divertit. I no sé l'import de la taxa que hauré de pagar per tenir el paquet i que no el retornin a Amèrica i a més la gestió només es pot fer... des de Madrid! Això és Europa?"

COSES NO TAN DITES

Un parell de coses que potser no heu sentit (perquè no s'expliquen) sobre Madrid (no me'n puc amagar: divendres vaig anar d'excursió a la capital). La primera és que diguin el que diguin els àudios de les teles més i menys públiques, al Vicente Calderón el que no es va sentir va ser l'himne (i mira que el van posar fort!). Una altra que m'agrada també subratllar és que al costat d'altres càntics menys elegants la tonada que va durar més estona (fins a onze passades) i amb la participació de totes dues aficions va ser sens dubte la de l'elefant que se balanceaba, ja cap al final del partit. Deixo aquí constància del fet per als notaris de la lírica popular als inicis del segle XXI.

Però el que trobo que no es subratlla prou, i val la pena fer-ho en aquests temps de crispació i indignitat per part de tanta gent (en una democràcia digna, la Delegada del Gobierno a Madrid, responsable del requisament de xiulets i estelades, demà seria cessada), el que val la pena subratllar, deia, és que els afeccionats bascos i catalans ens vam passejar tranquil·lament pel centre de Madrid durant hores amb banderes i samarretes diferents sense que ningú (bé, gairebé ningú: algun ruc sempre corre solt) es fiqués amb nosaltres, que vam cantar en català i en basc el que ens va donar la gana, que hi va haver qui es va fer fotos dalt de l'estàtua de l'oso y el madroño amb una estelada o davant dels guàrdies civils que vigilen la seu del govern de la senyora Esperanza Aguirre fent posturetes i no passava res (algú ens desitjava sort i tot). Vull dir que Madrid és una gran ciutat amb un parell de bons clubs de futbol i un grapat de dirigents esportius i periodistes que no hi estan a l'alçada. Ah, sí, i amb un miler de feixistes amb barra lliure judicial per exhibir banderes nazis i ensenyes franquistes pel centre un dia de final bascocatalana. Per a aquests, la portada de l'ABC del dia en què Bankia feia aigües clamava damunt d'una gran rojigualda: "Gibraltar: España advierte que no tolerará más humillaciones".

MÉS
Màrius Serra, "Espe y el espejo" (La Vanguardia, 29-V-12)

HAS CANVIAT

Aquesta sí que és la ambición rubia de veritat. Reconec que li tinc una flaca: pocs personatges del circ polític m'encenen, m'interessen, m'atemoreixen i em diverteixen, a parts iguals, com ella. I ve de lluny. L'any dels Jocs (dels nostres Jocs, vull dir), el 1992, ja vaig publicar a la revista Foc Nou una columna titulada "Aguirre, la còlera de la deesa" (que després, pentinada, vaig incorporar a Suomenlinna) on explicava una anècdota real de la llavors regidora que m'havien contat de primera mà. Diu així:

El mes passat, l'ajuntament de Madrid va fer clausurar després d'inaugurada una exposició d'Intermón sobre l'Amèrica Llatina. L'exposició havia estat instal·lada a Barcelona durant un parell de mesos (també en un local municipal, a la casa Golferichs) i després a d'altres ciutats, i encara és previst d'inaugurar-la a Vitòria. Però a Madrid no pot ser. Això pensen, si més no, la regidora de l'àrea de Medi Ambient, la senyora Esperanza Aguirre, i un seu assessor per a qüestions culturals.

El Santi ens explicava com el director d'Intermón va haver de fer el cor fort mentre acompanyava l'assessor municipal en la seva visita i aquest anava revisant els textos i es despatxava de gust desqualificant la inclusió d'una fotografia de Fidel Castro o les referències a fets com la guerrilla, la teologia de l'alliberament i l'assassinat d'Ignacio Ellacuría i els seus companys. Com tothom sap, d'ençà dels dos fets nuclears de l'inici d'aquesta dècada (la victòria Popular a les eleccions municipals madrilenyes i la caiguda del Mur de Berlín), la història de l'Amèrica Llatina ha canviat i ara consisteix en una llarga marxa cap a la llibertat: dels germans Pinzones al president Cristiani, passant per Peron, Pelé, Pinochet, la lambada i els generals haitians. Assessorat, doncs, per l'ínclit assessor, l'ajuntament va suggerir a Intermón retirar alguns dels plafons i "completar" part de la informació perquè tot plegat fos menys "sesgado", però no van arribar a un acord i la clausura fou fulminant.

¿Com és que la senyora Aguirre i el seu assessor, escollits per uns quants ciutadans però governant en nom de tots, van mostrar-se disposats a fer hores extra i a puntualitzar el contingut d'una exposició a la qual havien atorgat anteriorment tots els permisos, un local municipal i la inclusió al programa Madrid'92? D'on els ve aquest zel administratiu? Ells diuen que "Hablar de Castro o las guerrillas puede ser apología del terrorismo". ¿No serà que a la senyora Esperanza, com a un seu parent llunyà magistralment retratat per Werner Herzog a la pel·lícula Aguirre o la cólera de Dios, El Dorado del liberalisme l'ha trastocada? "Yo soy una liberal convencida y no voy a censurar nada, por ello les dijimos que completaran la información, que nos parece parcial", explicà a la premsa. ¿Per què, d'ara endavant, no fan el mateix amb els articles signats a totes les publicacions municipals, amb els quadres i les fotografies de les exposicions, amb el que diuen els mestres a classe a les escoles de l'ajuntament i amb els llibres que presten a les biblioteques sobre les quals tenen jurisdicció? Control, orientació política, mercadeig: això és el que un ciutadà espera del seu ajuntament. I més, és clar, d'una regidoria de Medi Ambient... Tot plegat, si fos un acudit, faria riure.

I avui resulta que obro els diaris i em trobo la cosina de l'enyorat Jaime Gil de Biedma, la que ho passa malament sense pagues extres, la que després d'embolicar la seu de la Puerta del Sol amb un anunci d'una pel·lícula sobre el 2 de mayo va dir que Madrid és la comunitat més lliure, cosmopolita i pròspera perquè "nunca gasta dinero en promover sus señas de identidad", la que va dir que les escoltes a membres del seu partit de Madrid les feia Rubalcaba i es va quedar tan ampla, va i me la trobo compartint acte amb un company de partit que defensa tenir "un impulso rebelde" per transformar la realitat i assegurant, quan li acosten les carxofes, que no fa declaracions amb sabata plana. Caram, discreta i al costat d'un revolucionari... Què t'ha passat, Esperanza? I juro que en aquell moment el control aleatori de l'equip de música hi ha posat de fons la veu immarcescible, aquesta sí, d'Eva Cassidy (posats a parlar de senyores estupendes, també haurien pogut ser la Vaughan o la Holiday).

SEPARATISTAS

La idea de la escuela catalana en Madrid, propuesta por Esperanza Aguirre, ha sonado como un alegre sonajero informativo. Días antes, sin embargo, la propuesta de Manuel Chaves de incorporar gallego, euskera y catalán a las escuelas oficiales de idiomas de Andalucía fue seguida de un linchamiento mediático. Las lenguas, tan eróticas ellas, tan dadas a la concupiscencia, bisexuales, deseando bocas, pertenecen a la órbita de Venus, pero suelen caer al servicio de Marte. Nuestro mayor partido conservador ha lanzado la propuesta de segregar a los niños en Cataluña, en la enseñanza, según opten por estudiar en castellano o en catalán. Es una curiosa alternativa radical. Extremista. Y sobre todo, separatista. Ignoro si esta disposición de segregacionismo se limitaría a Cataluña o se haría extensiva a toda España, ya que el programa conservador propugna un bilingüismo inglés-castellano. Una cosa es ser políglotas y otra trogloditas. Así, según el separatista consejero de Educación valenciano, el catalán es un "idioma extranjero", que amenaza con garras imperiales al vernáculo inglés, en franca regresión. Rajoy, que es dos veces conservador, por política y por profesión, la de registrador de la propiedad, debería tomarse más en serio la conservación de todas las lenguas españolas. Y es lo que haría si fuese gallego de Suiza. ¿No son los idiomas valiosas propiedades? Y si vamos a plantar 500 millones de árboles, ¿cómo no mimar esos bosques centenarios de las palabras? Ese cultivo no es contradictorio, sino al contrario, con el aprendizaje del inglés, la herramienta de lo global y que tuvo su origen en unas pobres tribus de sajones emigrantes. Lenguas aparte, el problema es la obsesión para separar a los niños desde que nacen. Como sea, hay que separarlos. Por clase social. Por religión. Por sexo. Por procedencia. Por el iris de los ojos. Vienen los niños al mundo y ahí están los adultos al acecho para marcarlos amorosamente a fuego.

Manuel Rivas, El País, 16-02-08

DIES DE DONES

Després de l'outing lingüisticovalencià de Rita Barbera (que ha anat tenint tornes diverses als diaris i als blocs, of course), l'altra esperança blanca del Partit Popular espanyol, Esperanza Aguirre, afirmava ahir contundent a Enric Juliana en una entrevista que: "No soy nada partidaria de los sentimientos identitarios". Toma ya. La peça és plena de petits gestos (Juliana en sap un niu, no us perdeu La España de los pingüinos), com quan l'autor apunta tot seguit del contundent pronunciament d'Aguirre que aquesta el fa "con un acento liberal tan grácil que casi logra ocultar la pulsera de su muñeca izquierda; una pulsera patriótica, con los colores de la identidad nacional española. La política, como la fotografía, es un arte que juega con la luz y los contrastes". Identitats i contrastos, sí. Com quan la presidenta de la Comunidad de Madrid amb els vots de dos trànsfugues convençuts amb els diners de l'especulació immobiliària hi torna, estupenda: "Nuestra seña de identidad es no tener identidad, ser abiertos y cosmopolitas".

Mentrestant, a les Índies, els Grammy han tornat a les perseverants Dixie Chicks una part del crèdit que el president Bush i els potents grups ultraconservadors nord-americans els havien pispat aquests darrers anys. I jo llegeixo Ted Hughes i Gabriel Ferrater i compto les hores per anar a escoltar la Tracyanne.

I TENS SORT QUE SOM DEMÒCRATES

"El alcalde de Madrid acierta de lleno con la decisión de que no sea contratado para actuar en el Teatro Español, si bien oficialmente se anuncia que es el actor y director teatral quien renuncia a su puesta en escena. No es, por supuesto, un caso de censura, de veto o de represalia política, como algunos pretenden en un lamentable ejercicio de sectarismo. Es cuestión de sentido común y de responsabilidad derivada de los propios actos. El ciudadano Pepe Rubianes tiene la fortuna de vivir en una sociedad democrática cuyo ordenamiento jurídico le permite expresar en público sus opiniones irrelevantes y exhibir una penosa zafiedad en su forma de hablar. Esa misma libertad conlleva el deber de asumir las consecuencias. Entre ellas, que una gran mayoría considere intolerables sus palabras referidas al pueblo español, titular de la soberanía nacional de acuerdo con la Constitución. Ruiz-Gallardón ha sido sensible a esa opinión generalizada entre los ciudadanos con independencia de las preferencias ideológicas. No se trata, claro está, de limitar la libertad de expresión, ni mucho menos de poner barreras a la creación artística. Pero una institución cultural, dependiente de una administración pública, no puede acoger a quien no ha sabido estar a la altura de la convivencia democrática. El autor pretende ahora involucrar no sólo a García Lorca, sino también a Antonio Machado y a Miguel Hernández, y se presenta como modelo de una España de «progreso». No engaña a nadie. El talento, por definición, es incompatible con la ordinariez. Si alguna vez fue posible, resulta ridículo a estas alturas identificar la cultura con ciertas provocaciones gratuitas. Por este camino no conseguirá superar la fama de mediocre que le acompaña en los ambientes culturales (...)"

Transcrit de l'editorial d'avui al diari ABC, "Gallardón contra la falsa cultura". Les coses clares, i la tonteria espessa.