OLORS EN L'AIRE

Miris a on miris avui el món fa cada vegada més olor de patacada.

 

ROTTERDAM, CAPITAL

“Tots els escriptors són del país de l’Exili”, va dir l’altre dia Ahmed Aboutaleb, alcalde d’ascendència berber de la ciutat de Rotterdam, a l’obertura de l’assemblea de la xarxa ICORN de ciutats refugi. A la sala hi havia poetes com Fatemeh Ekthesari, amb qui vam llegir junts ara fa un any a Palma, que no pot tornar a casa seva a l’Iran, condemnada a presó i fuetades, i escriptors d’un país que es vol europeu, Turquia, on el govern ha posat funcionaris públics a investigar novel·listes incòmodes com Elif Shafak i ha empresonat i ara té a l’exili periodistes com Can Dündar, que recentment explicava a Vicent Partal com el fet d’escriure li va salvar la vida a la presó (això i el record de Cervantes, no es perdin l’entrevista). El PEN Català forma part d’ICORN des de 2006, i actualment té acollit a Barcelona el periodista hondureny Milthon Robles.

Fa poc un reconegut escriptor i periodista barceloní feia befa en un mitjà digital de la feina del PEN, com altres en fan de la d’Amnistia Internacional, d’Open Arms o, aquests dies, de les Nacions Unides. Jo, què volen que els digui, segueixo a la banda humil i tossuda dels que creuen que el paper d’aquestes organitzacions és capital. De la mateixa forma que Rotterdam no és la capital d’Holanda però és una ciutat clau per a Holanda, la llibertat d’expressió i el respecte dels drets no són en si literatura, però són claus per a la literatura.

A l’Iran, a Turquia, a Holanda o a Espanya, a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VI-19
Versión en castellano

ALLÀ, AQUÍ I PERTOT

Això és de fa un any. Hi parlava de Turquia i d'Asli Erdogan, però ara podríem canviar-ne data i lloc i noms propis i seguiria podent-se llegir. Avui allà (o a Islàndia o a Anglaterra) parlant d'aquí.

Som no un bucle sinó un ressò. Una continuïtat, una comunitat, un brotar de fulles en diferents arbres però sempre fulles.

MARIANO ERDOGAN

#HAMZALLIURE

El PEN Català ha posat en marxa una campanya per evitar que el periodista i escriptor sueco-turc Hamza Yalçin sigui extradit a Turquia. Yalçin, crític amb el règim d'Erdogan, va ser detingut a l'aeroport del Prat el dia 3 d'agost i està empresonat a Can Brians des d'aleshores.

D'aquí a 8 dies el ministre de justícia del govern espanyol, Rafael Catalá, ha de decidir si dóna curs a l'ordre d'extradició que podria acabar amb l'entrega de Hamza a les autoritats turques.

El PEN Català i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb el suport de nombroses entitats, demanen l’alliberament del periodista i per això han creat aquesta petició a través de la plataforma Change.org.

Jo ja hi he signat. I tu?

A TURQUIA, AMB EL PEN

Coneixeu el blog Veu Lliure, del PEN Català? Hi acaben de penjar una entrevista (que si tinguéssim diaris de referència obriria secció) amb Carles Torner, director executiu del PEN Internacional i membre de la delegació que l'organització d'escriptors ha enviat fa pocs dies a Turquia. Hi podreu llegir coses com aquestes:

Per què aquesta atenció singular a la situació de Turquia?

Això ens ho han demanat alguns periodistes: “Per què Turquia, i no altres països on hi ha molts de problemes de llibertat d’expressió?” Primer de tot, diem que aquesta visita no l’hem pogut fer abans a la Xina o a Iran. A Turquia, per tant, encara hi queda prou democràcia per poder fer aquest viatge i per poder mirar d’intercedir davant les autoritats.

També expliquem que no hi ha hagut una decisió formal de fer una delegació de vint-i-tres membres, sinó que hi ha hagut una crida que ha tingut una extraordinària resposta per part de la comunitat internacional del PEN.

Llavors caldria preguntar per l’especial sensibilitat de la comunitat internacional del PEN cap a la situació turca.

Turquia ha passat, de manera molt ràpida, en els sis mesos des de l’intent de cop d’estat de juliol fins ara, a ser la presó d’escriptors i periodistes més gran del món, per davant de la Xina. I això ha creat, ja des del primer moment, una resposta molt viva. És molt significatiu, per exemple, el fet que hi hagués, en un moment molt inicial, una declaració del Cercle d’Editors del PEN protestant pel tancament de vint-i-nou editorials, i que dos editors internacionals molt destacats, com Ronald Blunden (del grup Hachette) i l’editora sueca Eva Bonnier, hagin participat en la delegació. Això parla de l’impacte de la situació turca en la comunitat literària global.

Ara sí, explica’ns coses de la delegació. Vau poder fer la feina?

Sí, tot ha sortit molt bé. Ha estat una missió amb moltes mesures de seguretat. Per exemple, no vam fer actes públics, només actes als quals s’accedia per invitació. Però, dins d’aquests límits, el que s’ha fet ha estat molt important. Vam fer una reunió amb més de cinquanta escriptors i periodistes. Vam fer una reunió amb editors. I vam fer una reunió amb dirigents de la comunitat kurda, a la qual va assistir Samî Tan, president de l’Institut de la Llengua Kurda d’Istanbul, una entitat que havia estat tancada quinze dies abans. També vam fer una reunió amb ONGs que treballen el tema de la llibertat d’expressió, directors de diari i organitzacions de defensa dels drets humans.

Hi ha un acte que voldria destacar de forma especial. Va ser un acte literari, a Istambul, en què se succeïen les intervencions més pròpiament literàries i les de testimoni. Hi vam posar dues cadires buides: una per a Tahir Elçi, un advocat defensor dels kurds que va ser assassinat a Diyarbakir, al sud-est de Turquia, el novembre de 2015, i una per a Hrant Dink, el periodista d’origen armeni assassinat el 2007. L’acte el va obrir Per Wätsberg amb una frase de Heinrich Böll, que deia, citada de memòria, que la literatura no necessita llibertat, que la literatura és llibertat. També hi va intervenir Asli Erdogan. I Peter Schneider. Va ser un dels actes de més densitat moral i literària que jo he viscut al PEN.

I la part de contactes amb les autoritats?

La vam fer els primers dies a Ankara, mentre que tota la part amb escriptors i activistes va ser després a Istanbul. Havíem cursat moltes peticions i finalment ens vam reunir amb un dels assessors del president (i en un règim autocràtic, els homes del cercle del president poden ser més importants que els ministres) i amb el ministre de Cultura. Van ser converses llargues i crec que els vam poder explicar la nostra posició i fer arribar al govern la llista dels cent cinquanta-un periodistes empresonats que demanem que siguin alliberats immediatament i sense condicions.

Llegiu aquí l'entrevista sencera.

O TU, O JO

No sé si ens n'acabem de fer el cas: a Turquia ahir, abans d'ahir, avui estan empresonant, sense altra acusació que pensar o llegir o escriure de forma incorrecta, periodistes com el que acabes de llegir mentre esmorzaves, rectors i vicerectors i catedràtics d'universitat com els que saludes al menjador de la UOC, novel·listes com les dues que tens a la tauleta de nit, mestres com els dels teus fills, activistes com els responsables de l'associació de veïns del barri o d'Òmnium o d'Amnistia. Només ens ens separa el mateix mar.










MÉS
Margaret Atwood escriu a la novel·lista turca Asli Erdogan, empresonada (The Guardian, 15-XI-16)
Al web del PEN Internacional, sobre Turquia
Martin Niemöller (no Bertolt Brecht), "Vaig guardar silenci": Quan els nazis van venir a buscar els comunistes...

TURQUIA GO

Un bon amic que treballa en una organització internacional m'escriu: "Turquia fa por, molta. Tenim tot d’amics, de companys, de gent nostra, que han de triar, i ràpidament, entre el perill d’anar a la presó i un exili que ningú no gosa dir si durarà mesos, anys o molts anys." I nosaltres mentrestant anem discutint sobre el Pokémon Go o sobre el color dels cabells de Messi.










MÉS
Assalt recent a una llibreria (F l u x, 22-VII-16)
"IPA condemns attacks on bookshops in Turkey" (9-IX-15)

LLIBRES PER ENEMIC

Val més que ens posem a cobert.

"Erdogan's fans ransack a bookshop, their biggest enemy", escriu @Mahir Zeynalov, analista sobre Turquia al Huffington Post i a Al Arabiya.

Erdogan's fans ransack a bookshop, their biggest enemy. pic.twitter.com/RxY5roqnQV

— Mahir Zeynalov (@MahirZeynalov) July 22, 2016

MÉS
Spyros A. Sofos, "Turkey: of coups and popular resistance" (openDemocracy, 21-VII-16)

WE, EUROPEANS

La principal lliço dels esdeveniments de Síria primer i, ara, de Turquia és que si la població civil d'algun lloc d'Europa espera que la UE la protegeixi de l'actuació lesiva d'un govern arbitrari, anem apanyats.









MÉS
El tuit (d'Albert Benzekry) que m'agradaria haver escrit a mi, sobre això.

AMBAIXADORS SENSE AMBAIXADA

Em va passar per malla: al Quadern d'El País de la setmana passada Carles Geli publicava una extensa entrevista amb l'escriptor i activista Carles Torner, que en aquests moments és el Secretari executiu del PEN Internacional.

De la llarga conversa, tot ella d'interès, voldria subratllar-ne ara i aquí un aspecte que no sé si tenim prou present, emocionats com estem alguns amb la resplendor dels bits: el de la de la vigilància (i la repressió via) digital sobre els escriptors i creadors.

P. El 2000 el PEN comptabilitzava 201 casos d’escriptors o periodistes perseguits o empresonats; el 2014 s’ha tancat amb 900. La llibertat d’expressió i la circulació lliure d’idees va enrere al món?
R. En part sí, però el que passa és que en aquest temps s’ha eixamplat el concepte d’escriptor gràcies a les noves tecnologies i a les xarxes socials, i han aparegut noves plataformes d’escriptura, com els blogs, que són una clara activitat social. És un nou discurs públic que et pot fer ser perseguit.

P. O sigui: les noves tecnologies són una arma de doble tall...
R. Promouen la llibertat com mai abans, però també la repressió. La intromissió dels governs és fortíssima. Els EUA i Anglaterra venen tecnologia punta per intervenir les comunicacions electròniques. A Rússia, la Xina, l’Iran o Turquia ja han detingut o perseguit judicialment escriptors pel que han dit en blogs o correus electrònics. És un fenomen nou i difícil de copsar, fins i tot en les seves conseqüències, com l’autocensura. El PEN nord-americà va fer un informe fa un any sobre el tema, i el PEN Internacional ja va aprovar la Declaració de la Llibertat Digital abans de l’afer Snowden.

P. Tan preocupant és?
R. I tant. Hi ha escriptors que canvien la seva conducta per por de ser espiats: no consulten segons quines fonts, no envien segons quin missatge a segons qui, no fan públic que participen en actes (o no hi participen directament), no escriuen sobre temes espinosos... Aquest mateix dilluns vam fer públic un segon informe; amb les dades, podem afirmar que la vigilància digital massiva ja afecta directament la llibertat d’expressió i la circulació d’informació arreu del món. S’ha trencat la confiança de molts escriptors en els seus governs, i això també en democràcies com els Estats Units o el Regne Unit, considerades abans segures per a la llibertat d’expressió. S’ha creuat una frontera: els escriptors pateixen per la vigilància governamental a Internet tant en règims democràtics com en règims repressors. El sol fet que confessin aquestes formes d’autocensura implica un retrocés més gran en les llibertats públiques.

P. És quantificable?
R. Sí. Un 63% dels enquestats en països sense llibertat han evitat parlat d’un tema per telèfon o per email, o s’ho han plantejat seriosament per por de la vigilància del govern. Però és que, en països lliures, el percentatge és d’un de cada tres, un 34%. I els que han evitat buscar informació a Internet o visitar webs sobre temes conflictius és d’un 26% en països lliures, el mateix percentatge que en els que no tenen cap llibertat.

MÉS
"Global Chilling": Com afecta la vigilància massiva els escriptors internacionals (informe del PEN)

NACIONS ESCORREGUDES

M'encanta aquesta Eurocopa futbolística de nacions en què tots els gols d'Alemanya els fa Kamil Kodolski, un polonès que al primer partit contra el país de Szymborska i Zagajewski* va renunciar a celebrar-los; en què el primer gol de Portugal contra Txèquia el va fer un culer nascut al Brasil a qui al principi feien el buit al vestuari de la selecció eximperial de Tordesillas; en què el gol (l'únic gol) de Suïssa contra Turquia el va fer un turc a passi d’un altre turc (tot queda en blanc i vermell), i, el millor de tot fins ara, en què a l'empat a un entre Polònia i Àustria el gol polonès el va fer Roger Guerreiro, un brasiler "nacionalitzat" via el Legia de Varsòvia, i el de l'empat dels amfitrions Ivo Vastic, un croat a qui segons l'Informe sobre el Racisme a Europa de 2004 els simpàtics seguidors del Rapid de Viena cridaven en el derbi FK Austria-SK Rapid al Horr Stadium: "Ivo Antic Kosovo!"... Això de les fronteres futbolístiques s'està tornat d'un líquid que t'hi pixes. Llàstima només que no traspassi gaire.


* Bé, el país del passaport d'Adam Zagajewski, que de fet va néixer a Lvov, avui Ucraïna.

[Aquí, una proposta d'Eurocopa literària.]

TRADUCCIÓ, LECTURA

Torno de les sessions del "Cafè Europa" i del segon seminari de patrimoni literari i territori amb tot de dades i frases i idees escampades en llibretes, moleskines i fulls solts. Penso que hauria de ser capaç de garbellar-ho i enfilar amb tot plegat un parell de posts llarguets i el proper article per al Periódico, o com a mínim relligar-ho per a mi al quadern de tapa dura, abans que no se'n vagi avall amb la bufada del cada dia.

En tot cas, de moment, apunto ara i aquí en brut dues qüestions que no se me'n van del cap des que les vaig sentir. La primera, les dades que Andrej Blatnik va posar damunt de la taula al CCCB i després a Girona: als Estats Units són traduccions el 3% dels llibres publicats, a Anglaterra el 2%, a Turquia el 40%, a Eslovènia el 70%. Blatnik recollia l'obvietat que hi ha literatura que viatja i altra que no: la pregunta pertinent, és clar, és per què.

La segona qüestió, una frase breu, simplíssima però enlluernadora i, doncs, perillosa: l'afirmació d'Òscar Pujol embolcallat pel suposat modernisme barroc i bigarrat del palau Maricel, a Sitges: nosaltres llegim massa. I si resultés que sempre hem estat pocs (i ara no pas menys), els lectors? I si arribéssim a la conclusió que el foment de la lectura té més a veure amb la intensitat o l'aprofundiment que no amb l'acceleració i l'expandiment?