MANIA, ALEMANIA

Registrador i tautòleg. Tenim Hegel, Wittgenstein i llavors ja ve Rajoy: "dije que Alemania es Alemania y creo que Alemania me ha dado la razón".

 

 

VIVALDI A LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui a la tarda anem a escoltar el Gloria de Vivaldi (Gloria RV 589) interpretat per una orquestra amateur de flautes de bec, el Consort Pere Serra, a la cripta de la Sagrada Família. El Consort celebra el seu desè aniversari, i ho fan de la millor manera: han hagut de doblar concert, després d'exhaurir les entrades d'un primer concert que es va fer setmanes enrere. Petites alegries que de tant en tant ens dona el Verkami.. El Capellà Vermell de l'Ospedale della Pietà de Venècia també n'estaria content. Et in terra pax.

 

O

L'estranya memòria de coses que no han passat.

MÉS CASA

Què voleu, una casa menuda on has preparat cafè amb cafetera italiana és més casa.

DESPRÉS DE PLOURE MOLT

L'altre dia ens en vam quedar amb les ganes, oi @ClaretVives?

Apa doncs, bon cap de setmana als estranys i als estrangers.

LLEGIR BÉ

Llegir no és una virtut, però llegir bé és un art.

~Edith Warton, "El vici de la lectura"

 

QUÈ FA TANTA GRÀCIA

De vegades em ve com la intuïció que ja comencem a ser uns ganàpies. Bé, doncs aquí en teniu un altre, cantant una cançó que també suma dècades composta per ell però popularitzada per un favorit de qui escriu això, ja ho sabeu.

Apa, doncs. I molt bon cap de setmana als que també us ho heu preguntat algun cop.

 

NI RENAN NI PLEBISCIT, PORRAS

Joan B. Culla descriu molt bé a "La sedició i el plebiscti quotidià" (Ara, 7-XI-22) el panorama madrileny pel que fa a la reforma jurídica del delicte de sedició que mira de fer el PSOE  i a la reacció de la dreta espanyola. Per això no me n'estic de citar-lo in extenso: 

"Si ja va quedar verificat que Alberto Núñez Feijóo no sap qui va ser George Orwell, és evident que tampoc no ha sentit a parlar mai d’Ernest Renan. Les nacions modernes, a l’Occident liberal, s’han construït sobre la base del consens. Un consens no espontani, esperonat per polítiques d’assimilació i aculturació de les minories, però alimentat sobretot per l’existència d’un projecte nacional/estatal atractiu i generós en oportunitats per als que s’hi adherissin, de tal manera que l’estat/nació guanyés de manera còmoda i repetida aquell “plebiscit quotidià” a què s’havia referit Renan. 

   L’estat francès no convertí els occitans o els catalans del nord en francesos a punta de baioneta o a cops de porra, ni tancant els que dissentissin dues dècades en un presidi. Ho va aconseguir per la via de la seducció, dels avantatges: oferint-los una educació eficient –en francès, per descomptat, no en patois–, carreres professionals o funcionarials brillants, plataformes de projecció internacional per a llur creativitat, etcètera. Josep Joffre (Rivesaltes, 1852) no va seguir el camí de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859) perquè a ell França sí que li va oferir una carrera militar brillant i exitosa, un patriotisme reeixit. 

   Si l’estat espanyol no ha estat ni és capaç d’oferir res d’això, sinó tan sols collonades com ara la Marca España, España Global, etcètera; si, en lloc de guanyar a Catalunya el “plebiscit quotidià”, el sentiment nacional espanyol hi topa amb el rebuig frontal d’una gran part de la ciutadania –la qual en voldria un altre, de plebiscit–; si, en resum, Espanya ha renunciat per complet a seduir els catalans que volen deixar de ser espanyols, ¿el PP creu que la solució és l’enduriment de l’amenaça repressiva, el "Si ho torneu a intentar, us podrireu a la presó"? Ja em disculparà el senyor Feijóo, però aquesta és una recepta pròpia dels règims més reaccionaris del segle XIX europeu; així era com pretenien mantenir la seva unitat aquell imperi otomà o aquella Rússia tsarista que eren descrits com a “presons de pobles”... i que van acabar implosionant. Aviat començarà el 2023, i no som a Rússia ni a Turquia."