Ensenyar. Busco un text per a la classe de demà. Traduir. Pels camins estranys de la causalitat despistada vaig a parar a una bella peça de Bernardo Atxaga, "Días especiales", amb un traductor que treballa aïllat en un convent a l'hivern i un seu interlocutor adust i un altre de desmemoriat. Esperar. El blog d'Atxaga (una de les raons per mantenir el F l u x) fa una llum difusa i constant, de fa anys. Creure.
Foto: Jone Irazu
Una altra joia lingüística, una altra cosa apresa de bon matí. Ja sou subscriptors de RodaMots?
--------------------------------------------------------
|
|
|
Usos |
Un cop de peu als ous, un altre a la cara i va caure. Vaig agafar la seua arma que duia un silenciador i li vaig tirar dues bales al cor. Adiu Feliu!
Joan-Daniel Bezsonoff, Les lletres d’amor no serveixen de res (Perpinyà: Trabucaire, 1997)
Vegeu-ne un altre passatge a la web
|
Ahir a La Impossible escoltant Fernando Beltrán, Berta Piñán, Alicia Fernández i Jordi Llavina, amb Jordi Pàmias entre el públic. Demà amb el grup de la Laura López Granell a l'Escola d'Escriptura, sessió sobre Billy Collins i els seus Set elefants... Dissabte de tornada a la llibreria de l'Eixample al cicle de Poetes Impossibles que coordina Ricard Mirabete, per llegir al costat de Vicent Almela. I correus i projectes i dos contractes sobre la taula. Com en aquells rius eslovens, el corrent subterrani de vegades aflora. O sempre acaba aflorant. La poesia: tants dies locals.
El president del Partido Popular parla darrerament del projecte d’una “ley de lenguas” que seria, de fet, una llei contra les llengües peninsulars diferents del castellà. Casado accepta que les “altres llengües” siguin un mèrit, però mai un requisit. El requisit (l’obligació) es reserva a la que segons Juan Carlos I “nunca fue lengua de imposición, sino de encuentro”, com bé saben els milions de parlants de guaraní, quítxua o maia que van sortir alegrois a l’encontre dels no colonitzadors espanyols d’Amèrica.
Arran del projecte de llei, potser valgui la pena apuntar alguns fets. El primer, que es calcula que a Catalunya es parlen avui unes 280 llengües (ho expliquen bé a paisdeparaula.cat), i que més del deu per cent de catalans no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua. També que prop de la meitat de la població espanyola (un percentatge més alt entre els immigrants) parlem altres llengües, a més del castellà. A aquesta gran minoria, la “igualdad de oportunidades” ens agradaria que s’apliqués a les nostres altres llengües. I que arribés més enllà del territori regional: per què un funcionari de Guadalajara desplaçat a Maó o a Alcoi té uns drets lingüístics que es neguen als alcoians i a les maoneses? Finalment, als catalanoparlants bilingües ens costa d’entendre que els suposats defensors del bilingüisme presentin una candidata a diputada per Barcelona que fa gala com a mèrit del fet de no parlar català. Què passaria si fes el mateix a París o a Buenos Aires? No serà que hi ha llengües (i, doncs, ciutadans) de primera i de segona?
El 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Per afegir-s’hi, el PEN Català ha convocat avui un acte a la llibreria La Impossible, a Barcelona, on Fernando Beltrán, Alicia Fernández, Jordi Llavina i Berta Piñán llegiran versos en castellà, gallec, català i asturià. Aquí sí, en igualtat d’oportunitats. El món possible de llengües i ciutadans iguals existeix. És a la societat real, i és el revers dels discursos sobre el tema de PP o Ciudadanos.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-III-19
Versión en castellano
Diu que Carner deia que havia vingut al món a passar l'estiu. Ara hi hauríem d'afegir una subcategoria nova: la dels que han vingut al món a passar pel DOGC, de càrrec en càrrec i de foto en foto, de roda de premsa en roda de premsa i de tuit en tuit, fins al no-res final.
Fueron los años de la hegemonía del PSOE.
Se pensaba que el PSOE era socialista. La ficción de que en España existía el socialismo fue brutal. Cuando me dicen “¡Cuanto ha cambiado Felipe Gonzalez!”, me gusta recordar que en el 83, cuando llevaba sólo un año en el poder pactó los sillones de la ONU con las juntas militares de Videla. Cuando todo el mundo sabía quien era Videla y ningún mandatario internacional visitaba Argentina excepto el jefe de estado de España, Juan Carlos I, que fue allí a recibir una medalla. Felipe Gonzalez en aquellos años vendió armamento a Argentina y a Chile por valor de miles de millones. A varios cargos de las dictaduras argentina y chilena les condecoró y propuso a Pinochet como ejemplo del tránsito de la dictadura a la democracia. Como Adolfo Suarez, un franquista criminal al que le hemos puesto un aeropuerto. Pero también es cierto que, por otro lado, había personajes como Tierno Galván, ‘el Viejo Profesor’.
Entrades
Comentaris
