AURA DE JÚBILO CAUTIVA MI SEMBLANTE

Tot comença amb la Paraula. Això ho sap molt bé el ministre en funcions (llargues funcions) Jorge Fernández Díaz, i per això ha volgut deixar la seva marca indeleble en la història del Cuerpo convocant concurs per establir l'himne de la Policia Nacional. De moment ja tenen lletra, "Teson de hierro", del mestre de cant José Manuel Conde, escollida entre quatre-centes vint (420) propostes.

Val a dir que, a banda de la tria d'imatges, dels tòpics, del nivell d'abstracció, de la improbable memorització, dels accents tan mal posats que segur que els que ara han de posar-hi música hi xalaran com criatures, el text avança també novetats interessants sobre el futur de la nostra PN, com ara que els nous uniformes policials incorporaran els colors de la bandera d'Espanya (suposem que Agatha Ruiz de la Prada ja hi treballa) i que als agents més destacats els enviaran a treballar al diari La Razón. I no, no m'ho estic inventant. Ho diu i ho transcriu La Vanguardia.

TESÓN DE HIERRO

Brilla en mis ojos luz serena de templanza
Late en mi pecho firme el pulso del honor
Tienden mis manos un apoyo sin distancias
Corre en mi sangre como un río la pasión

Forjan mi espíritu la Ley y la Justicia
Son el motivo de mi noble voluntad
Surge el coraje como brisa que acaricia
Para velar por el Derecho y la Verdad

(Estribillo. Coro central)
Policía Nacional
Mi corazón no conoce el desaliento
Tesón de hierro sostiene los cimientos
De la Concordia, el Respeto y la Igualdad
Policía Nacional
Misión audaz para un mundo más seguro
Labor tenaz en defensa del futuro
De los Valores, la Paz y la Libertad

Aura de júbilo cautiva mi semblante
Siempre que afronto el Servicio y el Deber
Mi pundonor se torna seña y baluarte
Cuando es preciso al Ciudadano proteger

Visto de España con orgullo su Bandera
Doy por su bien hasta la vida sin dudar
Con la Razón como horizonte y compañera
El mal combato con valiente Lealtad

DIVENDRES

Compondre "I May Know the Word", i llavors anar-te'n a jeure a una altra vida.

HOLA, ¿ESTÁ

José María? Que se ponga.

MÉS
Miguel Gila en la guerra (10:19).

CANTOS

LXXXII

Quan amb el seu gos de caça veig un núvol(1)
«Guten Morgen, Mein Herr» crida el noi negre
                                des del carretó de les latrines(2)

(Jeffers, Lovell, Hardley
                també el senyor Walls que m’ha deixat una navalla d’afaitar
                Persha, Nadasky i Harbell)

Swinburne és l’únic que no vaig conèixer
i no sabia que havia anat a visitar Landor(3)
                                i em van dir que daixonses i dallonses
i quan el vell Mathews(4) hi va anar va veure les tres tasses
                dues per a Watts-Dunton(5) a qui li agradava deixar refredar el seu te,
de manera que el vell Elkin només va assolir un triomf
                en una ocasió va dur la maleta d’Algernon
quan ell, Elkin, arribà a Londres per primer cop.
                Però si tingués en compte el que sé ara
                suposo que ho hauria aconseguit... L’ombra de Dirce(6)
                                o un bastonet.
Quan els pescadors francesos el van rescatar
els ho va recitar
                podria haver estat Èsquil
                fins que van arribar a Le Portel,(7) o allà on fos
a l'original grec

Així, comença la versió catalana de Francesc Parcerisas del cant vuitanta-dos d'Ezra Pound, farcida de notes (les haureu d'anar a buscar al llibre, que per això els venen), cursives, noms propis i salts de línia, com li agradava fer les coses a qui T.S. Eliot definí com "il miglior fabbro".

Aquesta tarda presentem Els Cantos pisans a La Central del Raval, a les set, amb el traductor, Francesc Parcerisas, i l'editor, Jordi Raventós. Lloança i homenatge a tots dos.

ROADS OF KIAROSTAMI

Quin gran final.

A LES PETITES

A la Gran Via, de matinada, esperant agafats de la mà que canviï el semàfor. Ella li diu:

—Tu i jo ens ho haguéssim dit...

I ell fa que sí amb el cap, no sé si gaire convençut.

AMB GORRA I ANORAC

Un concert a la fresca. I bon cap de setmana als d'aquí i als d'allà.





MÉS
El grup interpreta "Hoppipolla" (Saltant basses d'aigua), en un concert similar l'estiu de 2006 a Ásbyrgi.

L'ESCENARI DE FORA

Dues parets de la sala són finestrals. Mentre el famós ponent convidat intervé, a l'altra banda dels vidres hi ha primer un sol prometedor, després núvols, llavors pluja, altre cop sol, un vent que fa espetegar alguna porta llunyana, més núvols... Tot plegat en poc menys d'una hora. És el que diuen aquí: "Si no t'agrada el temps, espera't".

LES NOSTRES SAGUES

Les sagues islandeses, escrites als segles XIII i XIV, narren amb una barreja de realisme i imaginació el poblament de l’illa de l’Atlàntic Nord al segle X, però la “localitat” de les sagues i la mitologia nòrdica no va ser cap inconvenient per inspirar bona part dels universos de Wagner o de Tolkien. Ens ho explica a la llar de Snorri Sturluson (autor o si més no promotor de la Saga d’Egil) Jón Karl Helgason, que estudia la pervivència de les sagues i el seu imaginari en proverbis, noms de llocs i de carrers o marques comercials. Islàndia és un país on per diverses raons el passat és poc material (ha deixat poca pedra), i això concedeix més importància a la literatura, en el seu cas a les sagues: la gent es mira el paisatge (i el passat, i el país) en bona part en termes del que en diu la literatura tradicional. En castellà una funció similar la compliria el Quixot de Cervantes. Em pregunto, però, quin seria aquest llibre en català...

Fa poc s’han fet públics els manifestos “SOS. Literatura a l’ensenyament”, del Col·lectiu Pere Quart, i “Per a una presència digna de la literatura a l’ensenyament”, consensuat per disset grups universitaris de recerca, amb demandes tan evidents que gairebé fan vergonya, començant pel fet que s’introdueixi la literatura com a matèria amb temps específic durant tot l’ESO i que s’incrementi el temps de docència que es dedica a la llengua i a la literatura catalanes. Els dos manifestos han obtingut un munt d’adhesions, individuals i d’entitats, però diria que intuïm que no passarà res: el tema no és culpa de Madrid, són els polítics i planificadors catalans els que han decidit o han acceptat el lent retirar-se de la literatura a l’ensenyament, un retirar-se que alguns ens temem que sigui també el de les nostres paraules a la societat en general. I ja sento qui apunta que és una qüestió estructural, que no hi ha res a fer. Llavors, que com a mínim no ens facin passar amb raons, que els responsables governamentals s’estalviïn articlets lírics i deixin de fer servir la literatura i els escriptors de draps de la pols. O sagues, o res.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 29-VI-16
Versión en castellano

ISPS

Blog en pausa. De conferència a Reykholt.

ROSES ANGLESES

Avui em sembla que tocava. En la veu de Paul Weller, venint dels temps dels Jam, quan molts apreníem a pronunciar anglès i Anglaterra.

I ara, bon dissabte a tothom i bona resta de la història sense ells.

AIGÜES AVALL, LA VIDA

Aigües avall, la vida, com la nit i l’amor.
Però deixa penyores a la platja, vermelles.
Joan veu la badia, i el poble allargassat
vora mar, campanar rosegat pel salobre.
L’estel del navegant es fon a l’horitzó.
Estel i campanar, quina enyorança viva!
Amb gust de cendra, fina la nit de Sant Joan.
El sol acoloreix els darrers vels de l’alba.

  Tomàs Garcés, La nit de Sant Joan (1951)

MÉS
Albert Benzekry, "La nit de Sant Joan, de Tomàs Garcés" (al blog Sega de mots)
El llibre original sencer, escanejat, al portal de la Càtedra Màrius Torres.
Un text esplèndid d'Enric Sòria sobre Garcés, a Lletra.
Un altre poema de Garcés sobre la nit Sant Joan.