A Barcelona, capital de la comunitat autònoma de Cataluña, si aneu a un caixer del Banco Popular a treure diners amb una targeta que no sigui 4B hi podreu parlar en sis llengües diferents (anglès, francès, alemany, portuguès, italià o castellà) però no en català, llengua oficial pero menos. D'això se'n diu vista, i arrelament, i atenció al client, i posicionament de marca, i "Nunca fue el castellano lengua de imposición".
Mentre llegim i escoltem més i més tonteries instantànies (i solubles), fins ara a la tarda no m'he assabentat que tal dia com avui de 1594 va néixer Nicolas Poussin. Em consta que molts experts pictòrics el troben de segona: a mi, que sé tan poc d'art, sempre m'ha subjugat el seu antirealisme radical, les seves ruïnes i inscripcions llatines desplaçades (els pastors de "Et in Arcadia ego" som nosaltres descobrint el marbre esbocinat del somni clàssic), la fuga que contenen molts dels seus quadres de composició tan aparentment endreçada.
Un altre fòtil a la paperera. Tret del pernil, del vi i de l'odi, si és espanyol tens molts números que estigui mal fet. Hi ha excepcions, és clar, però són això: felices, escasses, admirables excepcions.
El 6 de novembre de 1979 Bill Evans va fer un concert a la Southeastern Louisiana University, on havia estudiat. L'acompanyaven al baix un joveníssim Marc Johnson i a la bateria Joe La Barbera. Podeu escoltar aquí l'enregistrament sencer del parell d'hores del concert (editat en disc com "Homecoming"), inclosa una breu entrevista amb el pianista a partir de 1:09:07, on explica entre d'altres coses que els dos darrers anys de carrera van ser entre els més feliços de la seva vida.
Meravella de l'art. Berndnaut Smilde i les seves escultures, que duren poc més d'uns segons, saben reproduir aquesta felicitat d'alguns de nosaltres en certs dies: esplèndida, evanescent, memorable.
 |
| Berndnaut Smilde, "Nimbus Neuehouse" |
Avui, clàssica. Una mica de Händel. De seguida veureu per què.
I bon i profitós cap de setmana.
Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis! —diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest matí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida?
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.
Josep Carner, El cor quiet (1925) [i Poesia, 1957]
Jaume Coll ens recorda que avui fa quaranta-cinc anys de la mort de Josep Carner, el 4 de juny de 1970 a Brussel·les. Aquest poema ens fa avinent que la mirada dels grans (Basho, Frost, Carner) en el fons no difereix tant, o que el nombre d'objectes i motius oferts a la nostra contemplació i reflexió és de fet finit, o que Carner llegia molt bé i molt de pressa.
La propera vegada que algú us digui alguna cosa sobre abduccions, adoctrinament o rentat de cervell mediàtic dels catalans, podeu passar-li aquestes dades per la carona:
Qui ha dit que no fan esforços d'inculturació? Si al cartell fins i tot hi han posat una dièresi, perquè puguem entendre bé l'expressió "Entrada gratuita"!
Un es mira el logo del Consejo Superior de Deportes, amb la corona reial plantada a sobre i una bandera d'Espanya voltant per allà estil galàxia torta i, mal gust a banda, s'entén que no entenguin res, o que no hi hagi manera d'entendre'ns.
Ells sostenen que xiular un himne és un acte d'intolerància, parlen de perversions i enfrontament i repeteixen que no s'hauria de barrejar mai esport i política. Molts de nosaltres considerem que aquest logotip pretensiós i maldestre, la seva institució (filla de la Delegación Nacional de Deportes, creada el 1941 amb vincle directe amb la Secretaría General del Movimiento), el fet que depenguin del govern i les trajectòries d'alguns dels que hi treballen són el millor exemple de la pèssima (sí) barreja sistemàtica d'esport i ideologia a l'Espanya postfranquista.
El CSD, coronat i repenjat a la bandera, és com a mínim jutge i part.
MÉS
"Detenir el discrepant" (F l u x, 29-V-15)
Entrades
Comentaris
