SER (QUÈ?)

 Ser no Bill Evans sinó les notes de Bill Evans, o els silencis entre notes.

 

ARA, A ANGLATERRA

El subgènere dels enregistraments trobats deu tenir tanta tradició com el dels manuscrits trobats. Tanta tradició i tants plecs i replecs. Però parlem de Bill Evans. O sigui que primer mireu-vos el vídeo, i després alegreu-vos-en amb l'exèrcit de fans en què jo escombro allà al final de tot de la llarga fila.

Bill in London, i que el cap de setmana passi a poc a poc.

EN UN ALTRE TEMPS I AQUÍ

Algú ho diu en un dels comentaris: "crying for joy". M'escolto l'enregistrament imaginant aquell diumenge de juny a Manhattan que encara no havíem nascut, amb gent arribant tard i buscant lloc a les fosques, algú que es palpa la butxaca de l'americana, un altre que demana per beure, aquella mà damunt d'una altra mà, i les escombretes aturades a la de Paul Motian mentre espera que Bill Evans enllesteixi la primera frase musical i ell hagi d'entrar.

Bon cap de setmana a tots els arribats a destemps.

SEGUIRÀ SENT SETEMBRE

Abans de reaccionar davant de cada ofensa, de tuitejar o comentar o metabolitzar cada nova prohibició, cada amenaça, escoltar la versió instrumental de "September Song" al disc de Chet Baker i Bill Evans, enregistrat abans que jo naixés i que continuarà sonant molt després que els ministres i fiscals i caps de gabinet i capitans generals i directors de diari d'aquest setembre s'hagin acotat per darrera vegada. I evocar Kurt Weill a l'exili, que no va parar de treballar.

ANNIE HALL

Aquesta mena de coses belles i vanes que, quan te n'assabentes, et fan feliç, com una espurna, un clatell fugaç o una bona rima: als darrers anys de la seva vida el pianista Bill Evans compartia amb el productor cinematogràfic Jack Rollins (si us agrada Woody Allen sabeu de qui us parlo) la propietat d'un cavall de carreres que es deia "Annie Hall".

QUART CREIXENT

Érem i som pocs, encara que ens costi admetre-ho o recorda-ho. Sempre hem estat pocs. I de tant en tant, a més, algú se'n va. Una abraçada a qui avui estigui de dol. I posat de fons aquest disc, I Will Say Goodbye, dels pocs i bons.

1958

"Go ahead, make my day", li diria.

Així, amb la perfecció sonant de fons, com si no hi hagués refugiats ni terminis ni no referèndums ni gana ni bullies, havent punxat al botonet aquell perquè no deixi de sonar i tornar a sonar, us desitjo un bon cap de setmana.

POQUES LLETRES

Reprenent Gil de Biedma, hauria volgut ser música, no pas músic.

Bona diada de santa Cecília.

FENT DISSABTE

Dissabte de juliol i treballant? Com a mínim que la música de fons soni gran, gran. Des de 1969.

I bon cap de setmana a la resta.

TOGETHER AGAIN

Quan em presenten algú amb qui aparentment no lliguem gaire, penso en aquests dos. El vídeo l'acaben de penjar a youtube; l'assumpte és de fa quaranta anys, llavors que encara no ens havia canviat la veu.

Molt bon cap de setmana.




MÉS
Sobre el disc.

RELAXEM-NOS I TOQUEM

Van arribant per fi les primeres declaracions internacionals d'interès sobre lo nostre. Bill Evans parla del Procés en una entrevista a Helsinki: "Tenim una mena de desig compartit. Em sembla que el que estem buscant és llibertat amb responsabilitat. En altres paraules: no cal fer res en un moment específic, però m'agrada pensar que som responsables del global del que passi" (0:26). Pas mal, oi? I el meu fragment preferit és aquest altre:

"És una mena de procés que no és un procés intel·lectual: uses l'intel·lecte per separar els materials, per aprendre a entrendre'ls i a treballar-hi. De fet, trigues anys i anys a aconseguir la facilitat per poder-te'n oblidar, per simplement relaxar-te i tocar" (2:33). I encara, posats a subratllar: "Simplement no m'agrada sentir coses supèrflues. I espero que no hi hagi gaires elements superflus en allò que faig" (3:19).

Per als interessats, la pàgina oficial dels hereus del pianista acaba d'obrir canal a Youtube.

ALMA MATER

El 6 de novembre de 1979 Bill Evans va fer un concert a la Southeastern Louisiana University, on havia estudiat. L'acompanyaven al baix un joveníssim Marc Johnson i a la bateria Joe La Barbera. Podeu escoltar aquí l'enregistrament sencer del parell d'hores del concert (editat en disc com "Homecoming"), inclosa una breu entrevista amb el pianista a partir de 1:09:07, on explica entre d'altres coses que els dos darrers anys de carrera van ser entre els més feliços de la seva vida.

BILL & TONY

L'altre dia parlava d'aquesta parella musical estranya i fascinant a un amic. Els he escoltat i escoltat durant hores, però m'adono que mai no havia vist les pintes de 1975 amb què apareixen al minut 1:30 ("When in Spain, for reasons I don't explain..."). Ho diu un dels convidats al reportatge, abans que hi aparegui Clint Eastwood assegut amb Tony Bennett davant del piano: Bill Evans era ell solet tota una orquestra!

Bon cap de setmana a tothom, als que canten i als que acompanyem.

NO PERÒ SÍ

Encara hi ha esperança per a molts de nosaltres, per a l'exèrcit dels distanciats d'allò que hom n'esperava: a The Complete Tony Bennett Bill Evans Album Tony Bennett no hi fa ben bé de crooner (si més no del crooner que la gent coneixia) i Bill Evans no és exactament el pianista de jazz que diuen els manuals, però tot plegat sona tan altre i tan bé que no pots deixar d'escoltar-ho i escoltar-ho.

A taller tree, a sweeter log
A bluer morning sky above
And maybe come September
I will set these wonders

QUE CHESHIRE ENS AJUDI

No se m'acut altra manera de prendre'ns aquest cap de setmana que amb molt d'Evans.