ET IN ARCADIA

Mentre llegim i escoltem més i més tonteries instantànies (i solubles), fins ara a la tarda no m'he assabentat que tal dia com avui de 1594 va néixer Nicolas Poussin. Em consta que molts experts pictòrics el troben de segona: a mi, que sé tan poc d'art, sempre m'ha subjugat el seu antirealisme radical, les seves ruïnes i inscripcions llatines desplaçades (els pastors de "Et in Arcadia ego" som nosaltres descobrint el marbre esbocinat del somni clàssic), la fuga que contenen molts dels seus quadres de composició tan aparentment endreçada.

De tant en tant no me n'he sabut estar i he escrit per culpa d'algun quadre seu. Aquí al F l u x hi vaig penjar una versió primitiva d'uns versos que després van anar a parar a Una pedra sura, i al llibre hi diuen:


POUSSIN

Passades tantes sales
desaprèn l’argument,
deslliga la mirada
vora el camí, la gent,
la perspectiva, els arbres,
les ombres, el corrent.
Ni tema ni figura:
tot és perquè s’atura
per un moment la dansa
de formes i descansa
l’enteniment. Com ara.

                        JS

VIATGERS

Més Poussin. Un altre paisatge. Amb aquest aire de pregunta, de misteri menor, i tot en suspensió encalmada. Triangles. Ordre evocat, però ordre en suspens: balanç. Pregunta. Hi ha una pregunta. Que mires i mires i no saps si formular. Ni gaire com fer-ho.

PAISATGE AMB VIATGERS
QUE DESCANSEN

Ni tema ni figura:
el quadre es desentén
de l'home que s'allunya
camí del punt de fuga.
Ni tu mentre descanses
ni l'altre descalçat:
el quadre és un camí,
aquest instant d'espera,
els arbres i les roques,
el riu pintat de plata,
les ombres que s'esfumen...
Com era, la pregunta?

                           JS

POUSSIN A LONDRES

El Poussin dels paisatges (amb viatgers que descansen o que es renten els peus, amb un home en un racó devorat per una serp, amb camps i petites viles i muntanyes al fons), no el de les bacanals. Camins que no se sap d'on vénen ni a on van, i caminants anònims: el paisatge com a centre en quadres sense figura central.

Al "Paisatge amb un home que agafa aigua d'un rierol" (1637) de la National Gallery, per exemple... El quadre és sobre el rierol, sobre el camí, sobre els personatges que hi apareixen, sobre els arbres, el paisatge, sobre la perspectiva? Sobre una història que hi passa i que hauríem de saber llegir? Sobre no res, o sobre tot plegat?

MANDRES, GANES I DILLUNSOS

Diumenge és, ja se sap, el dia oficial de la mandra. Mandra melosa contra les ganes d'avisar que Narcís Comadira ha deixat el "Quadern" dels dijous a El País (i cada vegada queden menys raons per comprar-lo) i ha estat acollit els diumenges al suplement d'El Periódico, amb il·lustració a tot color inclosa. Que el poeta Kirmen Uribe s'ha endut el Premio Nacional de Narrativa amb Bilbao-New York-Bilbao (espero que algú ja l'haurà contractat en català). Que Jordi Palou, de Xarxa de Mots, ha incorporat al web sobre Joan-Francesc Mira un apartat en què s'apleguen els articles de l'escriptor: els setmanals a El Temps i a l'edició valenciana d'El País i els mensuals a l'Avui (de moment, els de l'any en curs). Mandra d'escriure l'apunt sobre Poussin que endarrereixo de fa dies. De fer alguna cosa més que simplement enllaçar l'article clarivident i reconciliador (amb la filologia, amb la intel·ligència espanyola) de Rafael Sánchez Ferlosio sobre la candidatura madrilenya als Jocs de 2016 (no us hi perdeu la citació de l'ABC que fa l'assagista, o la sentència: "El patriotismo del deporte representa, por pretendida ficción (Veblen), el antagonismo puro, vacío, sin contenido alguno, o el patriotismo genérico, indeterminado, que, de rechazo, trasluce la propia gratuidad del patriotismo armado"). Mandra d'aixecar-me de llegir per seure a escriure. Però llavors recordo els que invoquen amb tan bones maneres el vespre dels dilluns i penso que si ells (elles, de fet) s'hi saben posar amb aquesta alegria, ja em diràs què fas tu sense escriure avui ni que sigui una llista, una modesta llisteta ara que sant Eco sembla que redimirà els llistaires compulsius amb un seu assaig sobre el tema...




Una bona rèplica.

RAÓ A L'HERBA (UN FINAL DE LLIGA)

Com Poussin, jo voldria posar raó a l'herba i llàgrimes al cel.

                                                                     Paul Cézanne