SHAKESPEARE SEGONS COCA

Llibres que no ens haurien de passar per malla: El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions 1984), de Jordi Coca. Assaig de primera, pel que diuen. Per exemple en aquesta entrevista de Jacinto Anton al "Quadern" d'El País: "Al final sembla que només hi hagi Shakespeare, Shakespeare i Shakespeare. Però ell només va ser la culminació -grandiosa culminació, sens dubte- d'una època i una tradició sense la qual no hauria existit. També d'unes circumstàncies molt concretes, com l'enorme augment dels teatres a Londres en el seu temps i l'entusiasme pel teatre, que va fer que se n’obrissin més. El Globe s'omplia amb 2.000 espectadors cada dia, en una població de 200.000 persones. Hi havia una afició gran i transversal, que anava des de la reina fins a l'artesà humil."

 

 

ARA, A ANGLATERRA

El subgènere dels enregistraments trobats deu tenir tanta tradició com el dels manuscrits trobats. Tanta tradició i tants plecs i replecs. Però parlem de Bill Evans. O sigui que primer mireu-vos el vídeo, i després alegreu-vos-en amb l'exèrcit de fans en què jo escombro allà al final de tot de la llarga fila.

Bill in London, i que el cap de setmana passi a poc a poc.

ESPAI PER ALS CONFLICTES

Jo no sé si Catalunya podrà arribar a tenir algun dia una diplomàcia com Déu o Maquiavel o les teories sobre l'estat manen, però sí sé que de fa anys el nostre país ha anat posant aquí i allà persones significatives i significades en organitzacions internacionals que no arrufaven el nas pel fet que aquella gent vingués d'on venia. En aquests moments, el Director Executiu del PEN Internacional és en Carles Torner, "Catalan writer", i amb aquest motiu el corresponsal de l'Ara a Londres, Quim Aranda, li ha fet una extensa entrevista ("Els estats cometen el 90% d'atacs contra la paraula lliure") que el diari va publicar abans d'ahir i que recomano a tothom que cregui que el fet d'escriure arriba una mica més enllà de Salses o Guardamar, per una banda, i del nostre bell ego per l'altra. L'inquietant panorama que Torner dibuixa (per als drets individuals i col·lectius, amb el de la llibertat d'expressió al capdavant) no afecta només els escriptors.

EL PEN PREGUNTA

Precisament avui que a la Contra de La Vanguardia es publica una entrevista amb l'escriptor canadenc John Ralston Saul, president del PEN Internacional, m'arriba còpia de la carta que el Director Executiu de l'organització, amb seu a Londres, ha adreçat a l'ambaixador espanyol a Anglaterra, l'exministre de Defensa Federico Trillo.

El PEN demana a l'ambaixador d'Espanya explicacions per la suspensió de l'acte de presentació a Utrecht d'un llibre escrit en la llengua de Borges i de Cervantes, Victus, per indicacions del Instituto Cervantes o del cos diplomàtic, no ho tenim del tot clar, i li adjunten el manifest de protesta davant del fet que ha promogut el PEN Català, on se sosté una evidència tan palmària (i tan relativa) com ara que "La llibertat d’expressió és el més fonamental de tots els Drets Humans, del qual es deriven tots els altres. Cal que tots els estats es constitueixin en garants d’aquest dret i que considerin els seus ciutadans amb prou criteri com per exercir-la sempre amb respecte". Llibertat públicament garantida i criteri privat: una combinació tirant a difícil, per aquestes latituds.

De moment no hi ha resposta oficial.

REFLEXOS I DERROTES

No només el protagonista de Climent, va a la casa de Keats a Roma. Tal dia com avui va morir a l'exili, a Mèxic, un gran poeta i assagista, un dels grans.

Juan Luis Panero, recentment desaparegut, ho recordava anys enrere: la literatura és un esplèndid podrimener.










LUIS CERNUDA

En Madrid, donde me dieron la noticia de tu muerte,
en Sevilla, años después, en una extraña primavera,
en Londres, repitiendo tantas veces
el sonido de tu voz, el roce de tu mano.
En Nueva York, mirando caer la nieve
—junto a aquel cuerpo que tanto quise—,
y en México, bajo la lluvia, frente a la piedra rajada,
que nada guarda sino tu nombre y la ceniza de un recuerdo,
has estado conmigo, fantasma de un fantasma.
Y esta tarde de Roma —en la casa en que muriera Keats—,
bajo la luz transparente de principios de otoño,
he vuelto a sentir, casi un temblor, tu presencia,
la terca pasión de tu memoria,
algo remoto y familiar como tu fotografía.
Que esa presencia, esa memoria me acompañen
hasta el día en que sean reflejo fiel,
testimonio inútil de un sueño derrotado
y una mano cierre mis ojos para siempre.

 Juan Luis Panero, Desapariciones y fracasos (1978)

POUSSIN A LONDRES

El Poussin dels paisatges (amb viatgers que descansen o que es renten els peus, amb un home en un racó devorat per una serp, amb camps i petites viles i muntanyes al fons), no el de les bacanals. Camins que no se sap d'on vénen ni a on van, i caminants anònims: el paisatge com a centre en quadres sense figura central.

Al "Paisatge amb un home que agafa aigua d'un rierol" (1637) de la National Gallery, per exemple... El quadre és sobre el rierol, sobre el camí, sobre els personatges que hi apareixen, sobre els arbres, el paisatge, sobre la perspectiva? Sobre una història que hi passa i que hauríem de saber llegir? Sobre no res, o sobre tot plegat?

LONDON

Diu que aquestes vacances el que toca és anar-se'n a Londres a aprofitar el canvi. La veritat és que qualsevol excusa és bona per fer-ho. Som-hi?

TREBALLAR DESPISTA

M'envia un missatge una amiga per demanar-me com és que no he escrit una entrada sobre el dia internacional de la dona treballadora (és veritat que altres vegades ho havia fet) i me'n surto com puc amb excuses, però Nostra Senyora d'Ultramar, que ens engega però no ens perd, deu haver tingut un moment de feblesa perquè passades unes hores em posa a sota de les tecles l'enllaç a la preciosa història d'una editora de Penguin, a Londres, tan carregada de feina que com que no se l'acaba se n'endú a casa i tan cansada que quan arriba el metro salta somnàmbula i no s'adona que es descuida al banc de l'andana, a Balham Station, l'original acabat de rebre d'una autora de primera, Jeanette Winterson (a Columna vam editar-li el 1988 La passió, traduïda per Dolors Udina). Però allò és Anglaterra i això és un apòleg, o sigui que llavors va i qui es troba l'original inèdit allà abandonat no és cap brètol ni cap rodamón ni la senyora de la neteja ni tan sols una agent de policia fora de servei, sinó una mestra que es diu Martha Oster i que resulta que és lectora de la Winterson, i agafa The Stone of Gods (anunciat a llibreries per al proper setembre) i, per comptes de subhastar-lo a eBay o anar-se'n corrent al Sun a veure quant en treu de la història, truca a l'editorial (se'l devia llegir, abans?) i els torna el mecanoscrit, demanant-los que la propera vegada parin més atenció amb aquestes coses tan delicades. Sabíem que treballar cansa, però haurem d'afegir-hi també que despista. No s'hauria d'anar a treballar, el vuit de març. Si no arriba a ser per la lectora que passava per allà... Sort de les lectores.

FRUITS ANGLESOS

Vull creure que no us perdeu els articles londinencs que Narcís Comadira ha anat publicant aquestes darreres setmanes al "Quadern" d'El País: "Retorn a Wentworth Place", "Els últims anys de Caravaggio" i "La llum luterana", fins ara (aquí teniu escanejades les seves "Composicions de lloc", però la sèrie es va interrompre al gener de l'any passat). Jo també vaig anar a la National Gallery a veure l'exposició de Caravaggio a què es refereix Comadira, però de moment només n'he tret un poema nascut d'un quadre que des d'aleshores no em marxa del cap. Us el deixo aquí, en versió provisional (ho veus, Antoni?, una altra cosa per a la qual pot servir un bloc)...














EL POETA S’ADREÇA A CARAVAGGIO DAVANT
DE DAVID AMB EL CAP DE GOLIAT A LA MÀ

És meu, no teu, el cap tallat:
sóc jo qui penja –-boca oberta,
ulls fora d’òrbita, la sang
degotant càlida i espessa-–
de la mà esquerra d’un rival
absent i trist, molt jove encara.
Sóc jo qui escriu el que has pintat:
meu és l’error, teva la imatge
de la derrota del gegant
decapitat, inflat de cara.
A qui l’envies, el retrat?
De qui esperem un gest de gràcia?

 JS