Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferrater. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferrater. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 d’octubre del 2022

COM UNA PÀTRIA

No vaig conèixer Gabriel Ferrater. Però cada vegada que llegeixo aquest poema, o el llibre de Carner que hi menciona, sé que llegeixo el que ell llegia, que dic per dins el que deia i m'aturo on s'aturava. Així anem fent una literatura, una cultura: mots compartits que diem i ens parlen. Com una pàtria.


Josep Carner

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan 
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

                       Gabriel Ferrater, Menja't una cama (1962)

 

dimarts, 12 d’abril del 2022

ELS POEMES DE JS

Aquí teniu l'enregistrament de la sessió de lectura de diumenge a la Nollegiu. Mitja hora de xerrera (lleu) i una vintena de poemes traduïts, apropiats i signats pel senyor Subirana. Alegria. Gràcies, Xavier!



dijous, 16 de maig del 2019

CURS DINS DEL CURS

Dimecres vinent a la UPF hem convidat Jordi Cornudella (poeta, assagista, editor, marmessor) a presentar-nos en un seminari d'un parell d'hores el Curs de literatura catalana contemporània que ha preparat a Empúries compilant totes les conferències (i alguna entrevista) de Gabriel Ferrater sobre literatura catalana en un volum de més de cinc-centes pàgines que arriba a les llibreries el dia 22, just el dia del seminari. Tindrem doncs un curs de literatura dins d'un curs de literatura, amb la veu d'un mestre (dos, si hi afegim en Jordi) escoltada per un bon grapat d'aprenents.




dimarts, 10 de gener del 2017

COMENÇAR

Dimecres 11 al vespre a El Mesón, a Sant Cugat, amb la gent del Grup de Lectura de Poesia d'Òmnium Cultural comentarem i llegirem Gabriel Ferrater, tot iniciant unes sessions que després continuarà l'assagista i poeta Jordi Julià.

Demà reprendrem junts poemes de Da nuces pueris. Aquest, per exemple:


MECÀNICA TERRESTRE

Veus, és així que tot pot començar.
Després, el més profund, però ara traça
les figures senzilles, els acords
i els contrasts, les anades cauteloses
i les vingudes ràpides, els gestos
que no s'amaguen a ningú. Ja ho veus,
ara tan bé com qualsevol moment.
Ets a una plaça amb cases a mig fer,
com magranes badades, que deslliuren
granets de cel envidreït. Els vells
recullen més llum que ningú, a les mans
de cera que no es fon, plàcida. Els joves
surten embriagats del cine heroic
i llencen cigarrets a terra, durs
com la pedra que vol clavar un ocell.
Al cafè no del tot luxós, un home
que va pels cinquanta anys i és moll però
vehement, com un drap de barberia,
no sap si prefereix d'oferir foc
ell mateix, a la noia que ho espera,
o d'enviar-hi, humiliant-lo, el mosso
sorneguer, que li espia l'avidesa.
Un aneguet femení, amb una ratlla
de mercromina al turmell dolç on no
trobaràs cap ferida, va corrent
per nua passió, car no té pressa
i vol que ho sapiguem, i riu als vidres
de cada aparador. Ja ho veus. Un món.
Un instant d'un capvespre, has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors—


              Gabriel Ferrater, Da nuces pueris (1960)

dimarts, 28 d’abril del 2015

TEMPS ENRERA

Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel·la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil·lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual si callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.

                          Gabriel Ferrater













MÉS
Sobre el poema, al blog "Un fres de móres negres".
"Gabriel Ferrater: trabajos de seducción perdidos" (documental RTVE).
Metrònom Ferrater: blog de l'excel·lent dvd sobre l'autor.

dijous, 4 de desembre del 2014

SACRA RAPPRESENTAZIONE

Passejar i descobrir que algú t'il·lustra un poema favorit. Els botiguers del Passeig de Gràcia fan el seu homenatge a Gabriel Ferrater celebrant amb una mica de retard els cinquanta anys de Menja't una cama. Llarga vida al comerç culte i a sobre lletraferit.




dilluns, 28 d’octubre del 2013

LOU BONET BROWN

La primavera de 2007 l'Institut Ramon Llull va organitzar a Nova York un seguit d'activitats de presentació i promoció de la cultura catalana (en bona part concebudes per Emili Manzano, inaugurades per Josep Bargalló, coordinades per l'equip de Carles Torner). Una d'aquelles activitats va ser una lectura de poesia catalana moderna a càrrec de Laurie Anderson, Lou Reed i Patti Smith que va tenir lloc a Manhattan, al Baryshnikov Arts Center, els vespres del 23 i el 24 de març. L'enllaç amb els artistes havia estat Borja Sitjà, cap d'una de les àrees del Llull, i jo vaig tenir la sort que m'encarreguessin de preparar amb Xavier Albertí la selecció dels poemes (i de les versions) que s'hi havien de llegir. Escric "la sort" i hauria d'haver escrit el privilegi: escoltar Laurie Anderson llegint Maria Antònia Salvà i el "Manifest groc", Patti Smith interpretar "L'Elionor" de Martí i Pol o Lou Reed vacil·lar-nos dient "Al Brown" de Blai Bonet va ser una experiència que els presents a la sala, asseguts a les fosques en aquelles grades incòmodes, no oblidarem fàcilment.

El llibret de l'acte (accessible ara a Internet) contenia una breu presentació titulada "El tallapapers" que després vaig perdre en un dels cataclismes informàtics que ja formen part de les nostres vides, i que ara he pogut repescar. La transcric aquí en anglès, tal com va ser publicada, pensant en lectors que per primera vegada eren (o siguin) a punt d'escoltar Carner, Espriu, Ferrater o Marçal en la llengua de Yeats i Frost, de Dickinson i Thomas.



THE PAPER KNIFE

For those of us who love literature, the world can be contained in a study with a few shelves packed with books, a comfortable armchair, a desk to write on and a couple of windows through which the daylight filters in. Our world, the study, is full of sounds and smells and colors and objects, full of stimuli, each with its own story and relevance. But now let’s focus on one of them, just one, as Gabriel Ferrater, the poet, does:

   Among the objects of the world, among the few
   objects I have clung to, there is a paperknife:
   a short ivory blade,
   naked to my hand, which turns brown or pale
   according to the light of days and places.
                                           "El lector" (The Reader)

We are here today to propose to you that, among all the objects that fill the study of world literature, you let your eyes light for a few moments on this paper knife. Pick it up in your fingers; weigh it in your hand. It is not the largest object in the room, nor perhaps the first to catch your eye, nor perhaps the most valuable one, but its blade bears the memory of the gentle weight of centuries: the first treatise on verse in a Romance language; the first essays written in Europe in a language other than Latin by Blessed Ramon Llull, one of “God’s fools” who used words to try to convert infidels; the memory of the first translation in verse of the Divine Comedy; of Pope Alexander VI’s letters to his daughter Lucretia; of Tirant lo Blanc, the “finest novel in the world”, according to Miguel de Cervantes; of Catalan folk songs compiled in the Romantic period; of the first translation of Nietzsche in Spain; of Salvador Dalí’s postcards to his friends; of the many pages written, first from the trenches of the Spanish Civil War, and then later from exile. It is old, this paper knife. It is small, and sometimes gets lost among the great literatures stacked up on the desk in the study, or buried under canonical tomes but, somehow, it always finds its way back to our hand, settles in, and once again is of use to us. It is shaped like a knife, but what it tears open and pours into our hands are words: words in a language which, after eight long centuries, speaks of the world and all it contains, whether close up or far away. In his prologue to the poems of Gabriel Ferrater, Seamus Heaney suggests – in words applicable to Catalan poetry as a whole – that it is a poetry “in love with its own materiality but not altogether fulfilled by it. It is poetry convinced of its historical contingency but still insistent on its subjective rights”.

Let’s listen, just for a moment, to the paper knife. It will speak to us of painters and writers like Narcís Comadira, Perejaume and Miquel Barceló; of avant-garde pastry chefs like J.V. Foix or radicals like Joan Brossa; of Hellenists like Carles Riba; of contemporary troubadours like Enric Casasses; of exiled diplomats like Josep Carner; of unabashed Valencians like Vicent Andrés Estellés and visionary poets from the Balearic Islands like Blai Bonet. It speaks to us in the name of the prolific procession of Catalan poets over the last hundred years, of the multitude of Catalan writers today, of the stones on the peaks of the Pyrenees and the crystalline waters in the coves of Menorca; it speaks to us in the name of the sinuous shapes of Antoni Gaudí’s works and the vivid red in the paintings of Joan Miró; in the name of the ripening fruit on the trees in the Segrià region and of the first baby tooth lost by the young son of the latest Ecuadorian immigrant to arrive in Barcelona. The paper knife, all this poetry, is now in our hands, waiting to be heard. It beats in our ears with the ancient blood of verse. We don’t know exactly what it is trying to tell us, but we do know that it has something to say. Then we will turn back to the light of the days and the places and the other objects in the study, now with a small, yet palpable, new imprint of literature in the palm of our hand. Of Catalan literature, of literature belonging to all.

 Jaume Subirana
 (del programa de mà de Laurie Anderson, Lou Reed and Patti Smith reading Catalan poetry, Institut Ramon Llull, 2007)

dissabte, 30 de juny del 2012

SEMPRE S'APRENEN COSES

Al suplement "Llegim" parlen d'una antologia de poemes sobre Barcelona acabada d'aparèixer, i en citen el pròleg on per tal de separar les aigües i quedar a la banda dels perspicaços, com sol fer, l'antòleg etziba una coça a un de Reus, que és una cosa que sempre ve de gust: "Ferrater parteix d'una concepció triangular de la literatura; la base és la prosa, sobretot la narrativa; a dalt de tot hi ha el pinacle, el parnàs, representat per la poesia. Hi ha moltes cultures en què la base és la poesia; Irlanda és un cas obvi: els grans poetes són la base de la seva manera de fer".

Irlanda? Un cas obvi? I un s'imagina al Parnàs de veritat els Jonathan Swift, Laurence Sterne, Bram Stoker, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett, Flann O'Brien passant-se l'article i assentint murris amb el cap, impressionats per aquest nou gir en la roda de la història de les literatures. Que no som res, nois, i cal que vingui un savi hiperbori del futur a dir-nos-ho.













MÉS
Colonialisme Abrams (Un dia en les carreres)

dimecres, 2 de maig del 2012

EL PITJOR








Jean-François Millet, Home amb una aixada (1863)



LO MALO, de Gottfried Benn

No saber inglés
y oir hablar de una buena novela policíaca
todavía no traducida.

Cuando hace calor, ver una cerveza
que uno no se puede permitir.

Tener una idea nueva
y no poderla enredar en un verso de Hölderlin,
como hacen los profesores.

Viajando de noche, oir olas que baten
y pensar que lo hacen siempre.
Muy malo es esto: estar invitado
cuando en casa hay más silencio,
mejor café,
y no está uno para charlas.

Y lo peor:
no morir en verano,
cuando todo es claro
y está la tierra blanda para las azadas
.

 Versió de Gabriel Ferrater

divendres, 27 d’abril del 2012

ENCREUAMENTS

Avui volia parlar-vos d'altres coses, però només d'engegar l'ordinador m'arriba una excel·lent notícia que em sembla que demana prioritat: l'Anna Garcia Garay va obtenir ahir l'onzè premi de Poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (un any, ja ha passat!), amb el llibre Els mots encreuats.

I justament avui en fa quaranta que va decidir anar-se'n Gabriel Ferrater.











MÉS
Oriol Ponsatí-Morlà, "G.F. In memoriam" (Avui, 27-IV-12)
David Figueres, "40 anys sense Gabriel Ferrater" (d'ell hauríeu de llegir també "Tots tres, si tu ens ajudes", que em temo que a l'Ajuntament de Reus el devia passar per alt)

I si no les coneixeu us recomano dues esplèndides perles digitals ferraterianes: Metrònom Ferrater, el bloc bastit al voltant (i per escreix) del documental homònim, i Un fres de móres negres, veritable enciclopèdia d'informació ferrateriana en construcció i ampliació permanent.

dissabte, 19 de desembre del 2009

FER LA CARTA

Quantes coses de la nostra més pura infantesa mantenim en l'edat adulta amb aquella il·lusió i sense ombra de vergonya? En un racó de l'agenda hi duc començada de fa dies la llista de Reis, i ja hi he posat el DVD d'edició limitada anunciat recentment al Metrònom Ferrater; un lector digital (ho hem de dir així? e-book, o llibre digital, és el que hi descarreguem) dels de can Leqtor.com; el nou disc de Badly Drawn Boy, que sembla que és la banda sonora d'una pel·li per estrenar i de fet no ha aparegut encara al Regne Unit (però als Reis els encanten, aquests reptes); la nova novel·la de Paul Auster (interessant apunt al bloc del Llibreter) i un parell d'exemplars (un per mi i un per regalar a l'altra banda de la Mediterrània) del dietari ple de fotos magnífiques de les aventures iraquianes del pare Bonaventura Ubach recentment editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

No l'aniré a tirar, la carta: he après (això sí) que no cal. Quan escrius ja envies.


diumenge, 24 de maig del 2009

QUÈ ÉS LA POESIA

És sabut que un dels moments de pànic dels poetes (bé, d'alguns poetes) és quan ens pregunten allò de què és per a nosaltres la poesia. Certament, hi havia Gabriel Celaya que hi veia un arma cargada de futuro, i recordo haver llegit per alguna banda que Gabriel Aresti l'associava amb un martell. Cap de les dues no és que em serveixi de gaire. També hi ha la tòpica fugida d'estudi becqueriana, però aquesta encara val menys...

Dijous passat, el Quadern d'El País va dedicar les seves pàgines destacades a una enquesta urgent sobre el gènere i, a banda de les potser inevitables patinades megalòmanes, hi destaca el punt de vista de Jaume Sisa: "Gamoneda, parlant de Benedetti, ha dit que la poesia no és això, que està bé, però que no és això. Hi ha molts tipus de poesia ; jo, entre la que està a frec de la quotidianitat —Benedetti, un poeta per a cantautors— i la que ho està amb la metafísica i el que és innombrable —Valente, el mateix Gamoneda—, em posicionaria entremig, en una síntesi galàctica". No sé si la solució és una suma o una síntesi, ni si la síntesi bona fóra la galàctica, però em consta que n'hi ha molts que ens agraden (segons quan i per a què) tant Benedetti com Valente o Gamoneda (i Riba i Salvat-Papasseit, per entendre'ns, o Ferrater i Estellés). A més, a alguns ens incomoda especialment la fal·lera d'uns quants, quan no saben com definir els límits d'una cosa, per començar dictant lleis d'estrangeria sobre tot el que no és (poesia, en el nostre cas). A banda de les paraules de Sisa, la perla de les pàgines del Quadern són les declaracions de Feliu Formosa, que inclouen una excel·lent definició del que sí és la poesia, viable i del tot assumible, amb només tres paraules: música i metàfora. Així de simple i de clar. I de ric. Música i metàfora. (Per al que no és, adreceu-vos als aiatol·làs habituals.)













[Parlant de poesia, no us perdeu l'acudit de la setmana: ¿quan se celebra al Palau el Festival Internacional de Poesia, per celebrar que enguany celebra els seus 25 anys? Dimecres al vespre, que no sé què més passa. Eso es... vista, que dirien els Luthiers.]

dilluns, 6 d’abril del 2009

PARAULES I FUTURS (I)

D'uns anys ençà la col·lecció Argumenta, publicada per El Cep i la Nansa, ha anat editant un seguit de monografies que tenen l'ambició de plantejar amb esperit crític (i visions documentades) els diversos àmbits de la cultura catalana. Isabel Graña i Teresa Iribarren, coordinadores del volum dedicat a la literatura, em van demanar un assaig sobre el paper dels escriptors al llarg dels darrers trenta anys, i la proposta va arribar just en el moment que abandonava la direcció de la ILC i amb el ganxo que també havien demanat a Francesc Parcerisas una peça paral·lela. El que vaig escriure ocupa ara les pàgines 23 a 44 de La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), un volum molt recomanable que inclou aportacions, a més de les ja apuntades (ehem), de Jaume Aulet, Pere Ballart, Josep Camps, Antoni Dalmases, Maria Dasca, Anna Esteve, Vinyet Panyella, Mercè Picornell i Francesc Serés. Agraeixo a l'editor i a les coordinadores del volum l'autorització per reproduir aquí en diversos lliuraments durant els propers dies el meu text.





Paraules i futurs
Sis comentaris a tres dècades d'escriptors i sistema literari


Guardo un clar record tant de Marià Manent al seu pis del carrer de Craywinckel com de Joan Triadú al de Príncep d’Astúries dient-me (a mi que anava a buscar-hi benzina per al descontentament, per a la mirada crítica envers la «cultureta») com n’era de gran la diferència entre allò que vivíem i la seva època, quant havíem avançat pel que feia a les condicions i la repercussió de la literatura en català d’ençà del seu temps. En el cas de Triadú, que havia començat a fer d’agitador cultural als temibles anys quaranta, podia admetre el que em deia sense gaires problemes; però amb Manent, que de molt jovenet retallava cada dia els articles de Xènius i després fou deixeble de Ruyra i company de Salvat, Garcés o Sagarra, que dirigí els Amics de la Poesia, que llegia el Times i traduí Walter Pater per a la primera Institució de les Lletres Catalanes, amb Manent em costava molt més... Això no obstant, l’important era com ho veien ells: hi havia una diferència enorme a favor d’ara (del meu ara de llavors, tampoc no fa tant). Com ho veien i com ho escoltava: jo hi anava amb el sarró ple de greuges per les limitacions dels vuitanta i ells només hi sabien o hi volien llegir les alegries relatives.


Una llarga història d’èxit

En una mirada ràpida, el segle XX pot ser vist com un llarg esforç (exitós) de la literatura catalana per ser, i del sistema literari català per existir. Ser i existir lliurement i plenament, contra un Poder que hi jugava clarament en contra (tret dels breus parèntesis de la Mancomunitat i la República) fins a la recuperació de la democràcia. D’acord amb l’encàrrec d’aquest llibre, comencem girant els ulls enrere fins a mitjan dels anys setanta del segle passat. Són poc més de tres dècades que en bona mesura podem veure com un bloc: de Franco a Frankfurt, del final de la dictadura a la presència de la cultura catalana a la fira del llibre més important del món (de la negació a la màxima visibilitat mundial, de la cel·la o el silenci al focus mediàtic). Trenta anys llargs que inclouen, no ho oblidem (ho dic perquè sovint ho fem), oficialització de la llengua, publicació massiva de gramàtiques, diccionaris i enciclopèdies, traducció força regular de clàssics literaris i d’autors contemporanis, professionalització (en algun cas total, en molts parcial) d’un grapat d’escriptors, mitjans de comunicació i sistema educatiu en català, institucions públiques (enllà de les privades, i sumades a aquestes) per a la defensa i promoció de la llengua i la literatura pròpies i, de torna, l’extraordinària implantació popular (i comercial) d’un original festival del llibre de referència internacional: la diada de Sant Jordi.

Però tornem trenta-alguns anys enrere... Moltes coses s’havien precipitat i es van anar acumulant coincidint amb la mort del dictador i l’alliberament de pressió i energia que aquell fet representà: pel que fa a la literatura, l’any 1976 és el d’un Congrés de Cultura Catalana en què la llengua i les lletres tenen un pes determinant i el 1978 el de la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Parlant de creació i creadors, en aquells anys obtenen la Lletra d’Or al millor llibre publicat Joan Vinyoli amb Encara les paraules (1974), Vicent Andrés Estellés amb Les pedres de l’àmfora (1975), Mercè Rodoreda amb Mirall trencat (1976), Miquel Martí i Pol amb El llarg viatge (1977), Pere Gimferrer amb L’espai desert (1978) i Pere Calders amb Invasió subtil i altres contes (1979). Això pel que fa a llibres ja editats, quant a obres inèdites el premi Sant Jordi de novel·la, que ve de ser atorgat als exiliats Vicenç Riera-Llorca i Avel·lí Artís-Gener, certifica l’aparició d’una nova lleva de narradors premiant d’una tirada Miquel-Àngel Riera (1973), Josep Albanell (1974), Pau Faner (1975), Montserrat Roig (1976) i Ferran Cremades (1977), mentre que al Carles Riba de poesia s’hi mantenia una simptomàtica alternança entre vells noms i joves promeses, entre recuperació i emergència, amb Josep Elias (1970), Josep Boix i Selva (1971), Xavier Bru de Sala (1972), Agustí Bartra (1973), Ramon Pinyol (1974), Joan Argenté (1975), Maria-Mercè Marçal (1976) i Feliu Formosa (1977). Tots dos premis són el nucli de la Nit de Santa Llúcia, que té el format d’un sopar social anual multitudinari itinerant pel territori organitzat per Òmnium Cultural, amb votacions i fotografies publicades el mes següent a la revista Serra d’Or. A partir de 1976, amb l’arribada de la democràcia, i sobretot a partir de 1979 amb l’Estatut d’Autonomia, canviava clarament el guió: s’havia de passar pàgina i se suposava que gràcies a la militància s’hauria de poder començar a deixar de banda la militància, s’havia de poder començar a ser normals com a país, com a cultura, com a literatura.


Per una literatura normal... com quina?

El discurs polític i cultural preponderant a la fi dels anys setanta i durant la dècada dels vuitanta (que era a la base de la política cultural nacionalista, en el sentit ampli que el terme té al país) va ser el de la normalitat: es tractava de recuperar el temps, de restituir les pèrdues, d’omplir buits, de tapar forats, d’esdevenir una cultura com les altres... També pel que feia a la literatura i a la societat literària. Normalitzar significava restituir les coses (l’ús del català, la professionalització dels escriptors, les traduccions al i del català, l’edició de clàssics, d’assaig, de llibre pràctic) a un estat en què de fet, curiosament, no havien estat mai. Josep-Anton Fernàndez (1997) ho formulava així:

L’objectiu de la normalització és transformar Catalunya en una societat normal, és a dir, una societat en què la llengua pròpia de Catalunya esdevingui hegemònica, en què tota la ciutadania comparteixi un sentit d’identitat nacional catalana basat en les tradicions culturals del país, i en què les infrastructures culturals, els hàbits de consum cultural i l’equilibri entre alta cultura i cultura de masses siguin comparables als de qualsevol altra societat europea avançada. Un altre objectiu de la normalització és dur a terme un canvi d’actituds i de discurs, en el sentit que la vocació de servei de l’intel·lectual i el promotor cultural, i la motivació militant del consumidor de cultura catalana, totes dues característiques del discurs resistencialista de la postguerra i la transició, s’han de superar per tal d’implantar noves actituds i discursos, en aquest cas fonamentalment pragmàtics i políticament «neutres», que facin possible la construcció d’una indústria i un mercat culturals en català.

Vist amb perspectiva històrica, els vint anys que van, grosso modo, del Congrés de Cultura Catalana a la segona Llei de normalització lingüística de 1998, representen un moment àlgid pel que fa al procés d’institucionalització de la cultura catalana, però també s’hi produeix, alhora, una cada vegada més clara obsolescència de discursos i una lenta pèrdua de prestigi (o sensació de pèrdua de prestigi) d’aquesta mateixa cultura catalana. Per a Fernàndez, la transformació del «camp cultural català» durant els anys vuitanta va provocar una crisi de definició de models culturals que és d’arrel típicament postmoderna (una crisi triple: de legitimació, de producció de valor i dels discursos identitaris). Amb una mica més de perspectiva temporal podem dir que hi havia una pregunta ajornada tan evident que gairebé fa somriure constatar fins a quin punt va ser obviada: ¿El país i la seva cultura (la seva literatura) havien de ser normals com quin altre país, com quina altra cultura? ¿Quina era (és) la normalitat evocada i, doncs, suposadament desitjada? ¿Quin era (és) el programa per a la normalitat enllà de la idea (buida en si) de ser com els altres o com ens mereixem (o tenim dret a) ser? ¿Parlàvem (parlem, perquè el substrat normalista encara és ben present) d’una normalitat –una cultura, una literatura– com l’anglesa (o l’escocesa) o com la tibetana (o potser la xinesa)? ¿Com la danesa o com la quítxua? ¿Volem ser normals per poder ser un país com França, com Israel, com Califòrnia, com Andorra? Potser la situació de l’escriptor català actual té més a veure amb la discrecionalitat (el poder de decidir) que no pas amb la normalitat: el nostre present i futur són sens dubte més discrecionals (deixats a la discreció o l’arbitri d’algú) que no pas normals.

Deu anys, nou-cents mil immigrants, una alternança i un Estatut després del final de la dècada dels noranta, avui queden poques passes més per fer en la institucionalització, però la idea de l’hegemonia de la llengua pròpia s’ha esvanit en l’aire entre els vapors d’unes xifres (de títols, de vendes, d’equipaments, de traduccions) titil·lants i la persistència en el sector, en canvi, del sentiment que la literatura catalana és plat de segona a casa seva. Som de tornada (si és que mai ens n’havíem anat) a l’adagi del got mig ple o mig buit. Sense haver interioritzat el que un llunyà 1953 ja havia deixat escrit Gabriel Ferrater a «Madame se meurt», ni la brillant intuïció de Sergi Peradejordi (1992) al primer número de 1991 Literatura en el sentit que potser el problema (la qüestió, si volem desdramatitzar la fórmula) sigui el got, no al got.

[Continua aquí]

dimarts, 17 de març del 2009

AL TEU TEMPS

No sé per què, quan arriben els primers senyals de la primavera penso sovint en Gabriel Ferrater (o sí que ho sé, però aquest no deu ser el lloc ni l'hora per esplaiar-s'hi). La bona nova, enguany, és que una jove productora audiovisual té en marxa un documental (i un bloc associat) sobre l'escriptor de Reus que certament promet, com podeu veure en aquest trailer...



Tràiler Metrònom Ferrater from Enric Juste on Vimeo.

No us han vingut ganes de tornar als seus versos?

TEMPS ENRERA

Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel.la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil·lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual que callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.

                                   Gabriel Ferrater

dimarts, 6 de desembre del 2005

ENCADENAMIENTU

A Astúries hi ha un racó increïble, exemple de la potència de la bona suma de públic i particular, l'"Aula de las metáforas", on un pot trobar-se convidat a xerrar sobre poesia catalana o sobre literatura i memòria i que Fernando Beltrán es posi a llegir en castellà, amb la vella edició bilingüe de Seix Barral a les mans, "Josep Carner" de Ferrater, que llavors et demanin de llegir-lo en català i que després d'escoltar...


JOSEP CARNER

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria
.

Xuan Bello es tregui un paper de la butxaca i llegeixi:


JOSEP CARNER

No cimero y más fosco de la nueche, nun quiero sentir
l'olor de mayu que boria allá fuera, y ye pequeñu
el candil col que tengo abondo p'allumar
les páxines tenues del llibru, les poesíes de Carner,
que tu me disti ayeri. Has dos años y cuatro meses
que-y di esti mesmu llibru a otra moza. Palabres
que lleí cuidando nella, y qu'ella lleó
pa min, y son del too nueves agora
que les lleo por ti, cuidando en ti.
Palabres que nos falaron a tous tres, y fain
que nos parescamos. Palabres que permanecen,
mentes varien los díes y camaden los sentíos,
ofrecíes pa que les volvamos entender. Como una patria
.

I com que els has dit que tu ets tu i les teves lectures, sense cronologies ni fronteres, no deuran trobar estrany que un acte i un espai com aquest allarguin i reforcin la cadena dels teus parents i germans. Que surtis a la pluja i a la fosca de fora més ben acompanyat, amb una mica menys de fred, amb les butxaques una mica més plenes de paraules, de palabres, de palabras, com pàtries.



dissabte, 21 de maig del 2005

TRANSLATE

"Potser no hi ha cap literatura entre les del nostre voltant que pugui ostentar com la catalana una nòmina tan brillant de poetes traductors. Els grans noms de la nostra poesia van lligats amb els més alts de la literatura mundial", escriu Ricard Torrents en un article al número 81/82 de Reduccions acabat d'aparèixer, un monogràfic sobre traducció poètica coordinat per Víctor Obiols. Aquests darrers dies han estat entre nosaltres, precisament, la dona i un dels fills d'Arthur Terry, professor, crític i excel·lent traductor desaparegut ara fa un any a qui s'ha dedicat un homenatge a la UAB i a la Llibreria Catalònia. Francesc Parcerisas, un dels responsables de l'homenatge, signa en aquest Reduccions l'article "Arthur Terry, l'intel·lecte democràtic", que es tanca amb la traducció d'un poema de Seamus Heaney. No en va Terry és el responsable de la traducció de Women and Days, l'antologia de poesia de Gabriel Ferrater amb pròleg de Heaney que ha editat Arc Publications. L'he posada a la lleixa de davant de l'ordinador, al costat de les versions en anglès molt més antigues de March, Riba, Carner i Espriu i d'una benemèrita sèrie de petits volums blancs miscel·lanis que va editar l'Institut Nord-americà. Llibres vells que ens fan companyia també en una altra llengua, en la de Thomas, Larkin, Lowell, Sexton i tants d'altres.

Com que demà me'n vaig a fira a Folgueroles, a la terra de Verdaguer, segur que acabaré tornant a casa amb algun altre bon llibre vell, qui sap si també traduït...

dimecres, 27 d’abril del 2005

27 D'ABRIL

Avui, a més de la Mare de Déu de Montserrat, recordem un dels grans de les nostres lletres, mort en aquest dia...

A L ' I N R E V É S

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.


                    Gabriel Ferrater

dimarts, 21 de desembre del 2004

DES










Per TdQ m'assabento que Oriol Pi de Cabanyes signava això a La Vanguardia d'ahir...

GABRIEL FERRATER

Estoy leyendo a Proust y se me aparece el fantasma de Gabriel Ferrater en nuestra primera Autònoma. "Pero cuando desaparece una creencia, le sobrevive, y cada vez más vivaz, para disfrazar la falta de poder de dar realidad a cosas nuevas, un apego fetichista a las viejas que aquella creencia había animado, como si fuese en ellas y no en nosotros en donde residía el aliento divino y como si nuestra incredulidad actual tuviese una causa contingente, la muerte de los dioses".

Recuerdo a Gabriel Ferrater gesticulando, desinhibido, de pie o sentado en los taburetes de la pecera de El Mesón, en la plaza del Monestir de Sant Cugat, donde los privilegiados estudiantes de letras compartíamos con algunos profesores bebidas y recreo. Ferrater era un tipo aventurero que parecía un veterano de la guerra de Vietnam y se dejaba querer, maternalmente, por muchachas en flor que hubieran podido ser sus hijas.

La más traviesa era Maika P., una pequeña remotamente filipina que calzaba botas de media caña y que parecía encontrarse en la universidad de veraneo. Otra de las que coqueteaban con el bebedor y que ponían a prueba su necesidad de afecto era T.C., dómina de ojos profundos y mirada inteligente que serpenteaba con gran estilo. Y J.S., alta y elegante, muy hecha, a quien el poeta dedicó sus últimos versos: "Quan falten dotze dies perquè facis, Júlia, / dinou anys, / vull apuntar-te tres o quatre coses / (dinou no les sé pas) / que siguin veritat...". A veces, o con frecuencia, Gabriel Ferrater iba un poco a la vela. Parecía observar el mundo desde muy lejos, entonces, y mirarnos a todos con la suficiencia de quien quiere exhibir con toda su impudicia el dolor (si se puede decir así) de la inteligencia excesiva. Se había dado bastante al álgebra y al transformacionalismo, al estructuralismo y a la gramática generativa. Pero el mundo seguía sin cuadrarle.

Nosotros nos contábamos sus últimas extravagancias etílicas. Sospechábamos que le dolía dejar de ser joven y, tal vez, potente. O que abominaba —a solas— del paso del tiempo. Y era para nosotros no solamente la imagen del "atreverse a poder" exhortado en uno de sus versos, sino también, y sobre todo, del carpe diem, que vivía con un cierto frenesí depresivo y masoquista.

¿De qué se quería castigar? ¿Qué culpa le pesaba tanto como para querer autodestruirse? Bebía, bebía mucho, y cuando bebía era cuando pronunciaba los más enérgicos exabruptos, cuando formulaba las más brillantes hipótesis, cuando le salían las afirmaciones más prometedoras y los relámpagos especulativos más luminosos. Y era la lucidez lo que quería ahogar en alcoholes y poesía.

Ferrater daba las clases a menudo hecho un balbuceo, los ojos muy líquidos en una cara muy pálida, informalmente sentado en el pupitre con las piernas colgando. Como poeta, como inteligencia y como persona, era para nosotros, jóvenes necesitados de mitos, la encarnación de la libertad. De la libertad de espíritu que se nos presentaba bajo aquella libertad de forma. Pero su inconsistencia física, sus lapsus y sus ausencias, sus obnubilaciones, nos iban diciendo también a qué precio se tenía que pagar, qué caro salía el desorden. Aquel profesor, largo y desgarbado, casi albino, que tartamudeaba, era la encarnación de la vida. Aunque la vida en él ya era una pura descomposición, un triste muñeco parkinsoniano que se expresaba a manotadas
.

Fa uns mesos va ser Xavier Bru de Sala, qui va escriure que la poesia de Ferrater no valia gaire res. Ara sabem a més que l'home era un ninot. Potser és el "de" entre els cognoms, que atorga tanta lucidesa.